Terra àrdua

'Fein a feta no porta destorb'. Així que van uns 'renglonets curts'senzills però sentits.


NOSTÀLGICA

Provaré de tastar tots els colors
buidats al cor, arrodonits al nostre calendari
entre el tacat llençol d'ametllers florits
i pinedes de verd, i al vent, damunt les roques.

Un món petit,
uns cors ben grans i francs, la majoria;
gents amb gest batallador, oferint una mà
o deu o dotze. Passejant pel carrer si fa solet
que al fred calia quedar-se, abrigats, a casa;
o a la llar del ferrer o a l'escalfor del forn.

I els rovellons, i els pebrassos
torrats a la muntanya
acabats de collir;
i els caragols picants,
i els colomins dels masos,
i el fred als ossos,
i les gasoses rebentant
i esclafint-se, d'hivern, dintre casa;
i l'oli fet tot un glaç,
i la feina diària, estimulant,
amb xiquets de cares netes
-refrescants com llurs cors-
i espardenyes gastades
al llarg de lentes hores, dia a dia...
Tan sols així i això. I érem feliços!
i joves i innocents, tu i jo, en aquell temps
-un temps que és diferent als pobles que a ciutat-.

I he provat de tastar alguns records, joiós
-caminet del poble-
endevinant gairebé al fons de l'aquarel·la
els campanars bessons
de la imponent església cinctorrana.

Amics, amigues que hi resteu encara:
escampant paraules al vent de tramuntana
amb festa de cant cap una ermita pròxima,
ocell perdut entre murs, i solitud, i pedres,
he somniat amors de branca en branca.

Cinctorres

En el silenci nocturn d'una nit que no té lluna,
darrera de la foscor en la ruta cap al buit,
de l'estreta carretera surten de cop els carrers
de la vila de Cinctorres com un estorat regal.

Les llums de Morella són en l'eixuta matinada
trocets d'estels que han caigut de les galaxies properes,...
El fred al matí és intens quan s'empren la caminada;
pels voltants ramats de cabres es mouen en el paisatge
del seu bosc mediterrani.

Habitages amb records de generacions passades:
cases de pedra, o senzills habitages construïts
poc a poc en rebuscades escales interiors,...

Sorolls que en la nit escampen els nostres temors interns,...
Nits d'amistat, de conversa, de corriols que arriben lluny
si se saben resseguir.

Marxo




Marxo
mirant sempre enrere,
deixo el bressol
que serva menys joies que penes.

Sense perdre el passat, marxo
feixugament,
obrint-me pas entre llargues arrels
i camins estrets.

Amb recança marxo,
de no ser valent
per salvar suaus carenes,
als meus ulls tornades aspres,
quan la llàgrima fa de lent
translúcida i covarda.

Marxo
i deixo terres d'espardenyes,
amb dolls pregons que seguen dreceres.
Giro l'esguard a la darrera corba,
abans que la silueta l'esborri el fullatge,
i colgaré amb sal el lloc de les petjades,
no sigui que el record
forci la tornada.

Camí d'adusta terra
duu a les teves portes
poble d'arrel pagesa
estès a sol i boires.

Els arbres de conreu
mouen la cabellera
compassades pel vent
des de l'hora primera.

A tots els vorals pugen
bladeres i oliveres
decantades pel vent
amb la fruita novella.

Àrdua terra regada
per una pluja dura
que el ruc trenca amb la rella
per a llavor futura.

Enfangat fins al moll
el pagès que conrea
va xop de suor i dol
traient pa de la pedra.

La calidesa dels ocres m'escalfa l'ànima.

Aquesta gèlida part del cos que s'asfixia
Amb l'atmosfera plúmbia d'un capvespre
Continu, d'un núvol de tempesta que em ronda.

I el paisatge mut em parla de piuladisses
Llunyanes, de calmes i d'arbredes on l'aigua
De pluja s'escola entre roques i arbusts.
I les aromes són silvestres com un camí
Cap al cor del bosc, recompensa de l'aïllament.

Tardor dins meu, la pell, com una escorça
Resseca, és aspra com la rudesa d'un adéu.
I hi ha fulles caigudes al meu voltant. El vent
Les voleia però no se les enduu, llast del teu record.

L'ànima s'escalfa mica en mica, solitària acàcia
Enmig de la boscúria, amb els ocres del paisatge.


d.