Tenir canvi és tenir engrunat ?

I si no confonem 'amor' amb 'aferrament' es pot entendre, ara girant la truita, com a vegades hi ha canvis no possibles o que han d'esperar.
També crec en el tríptic por-amor-aferrament. Res pot anar per separat. Hi ha més variacions és clar. Com persones.
El que importa d'un canvi, si és a nivell individual, és que qui el duu a terme ho faci genuïnament, perquè la mediocritat d'imitar com altres fan canvis, sí, pot tenir una part bona, però també una part 'borrega'. Miro de generaltizar, però, és clar, hi ha la tira d'exemples.
Si el canvi és col·lectiu, ja és una altra cosa. Hi ha d'haver,però, més raó de pes anímica sana que no pas lògica racional, penso, intel·lectual, tot i que hi ha de ser. I ja em perdonareu aquesta òptica budistoide.
Els canvis i d'on vénen i cap on duen i mai vénen sols.
I que poden ser sobtats o lents, oh, quin descobriment.

Participo plenament del comentari de Mena.
Invoco estar oberta en positiu als canvis.

Oberts

Algú fa servir aquesta expressió ?

Tot és canvi. En escriure, canviem el blanc de la pantalla per la negror dels caràcters que, enganxats, esdevenen paraules i frases que ens fan canviar aquell pensament boirós que ens ha guiat els dits per intentar que agafi la forma que desitgem i, quan veiem el que hem escrit, el nostre desig canvia i ja no volem escriure allò sinó una altra cosa i ens posem a furgar en el pensament i tot d’idees que no sabíem que teníem venen corrents i intenten manar els dits cap a direccions que es contradeixen i quedem paralitzats.

Ben cert. Hi ha un cert lligam, una relació, entre els canvis.