Temps per perdre

Va venir d’hora, lentament,
amb les mans balbes, fredament,
l’alè gebrat sobtadament;
jeu confiada, mansament.
La bat el sol intensament,
ella s’ajup tossudament,
sense vergonya, insolentment.
Mes de febrer, naturalment
la boira guanya, francament.

Camines per la terra, nevada,
i t'endevines l'angoixa en cada passa.
Massa espectatives, massa orgull t'encega
i creus que caus a terra.

No és possible que et passés a tu, penses.
No pots deixar de pensar, d'errar.
Tantes vegades havies vençut!
Et fas gran, però encara ets dèbil.

On hi ha boira, tu hi veus la nit.
Al migdia, la boira s'aclareix.

No tinguis por, aquesta volta.
Camina conscient fins l'infinit.

Mes de febrer, naturalment
la boira guanya, francament.
(Raül Torrent i Torrent)
------------------

El dia neix amb l'albada
massa trista: porta dol.
Orfe queda la jornada
sense la torxa del sol.

Una tènue bromallada,
fent de subtil tenderol,
cobreix l'horta, enclotada,
d'un intàctil fumerol.

Serà un vel per poca estona...
Creix el dia i el desnona
francament, com si fos tul.

Aquest llenç de teranyina,
al febrer és una rutina,
com poetitza en Raül.

Dia tancat
en l’atmosfera closa,
rodola el vent
sota el cel estancat,
fermes s’eleven
espigues entre boira
tot conjurant
el sol roig desfermat.

A les palpentes et busco
quan els ulls no hi veuen prou
La espessa boira ens separa
però el teu perfum em senyala
cada branca, cada fulla
cada lloc per on et mous.

El vent s’afanya a seguir-te
i em va indicant el camí
El sol que juga amb els núvols
s’ha pogut treure la bena
perquè jo pugui trobar-te
abans que es faci de nit.

Les espigues dels camps es colltorcen dins del núvol. Fa temps la boira es va instal.lar a la vall i el sol en va fugir ben lluny. Les muntanyes van quedar engolides en el buit: es van perdre els referents.
Algun dia els sentinelles engeguen les flames que il·luminen el camí del poble, i algun pagès anuncia que ha albirat al lluny alguna guspira. Escoltant-lo els habitants creuen que algun dia van formar part d'aquest món.

Jo també he ensopegat
i m'he tornat a alçar.
Jo també he mirat enrere
i m'he entristit.

Dels errors del passat,
n'hem après.
De les esperances del futur,
cal que visquem.