Temor

Estralls de bellesa
emmig d'un món fosc
cerquen la llum de l'aire,
el color del silenci pur,
la marbrenca fredor
d'un espai buit
sense imperfeccions.
Ofegant-se entre la multitud,
Afrodita s'ha tornat pedra,
escultura tallada
per la humanitat,
sorpresa eterna,
ulls col.lapsats de por.
Vampírics antropòfags
se la miren de cua d'ull
mentre saliven renecs
d'impaciència.
La bella donzella no tornarà,
ara és un ocell tancat
en una gàbia invisible
on serà lliure, eterna.

Grisor i dents blanques,
mirades obliqües,
llavis de maduixa.

Traç net, línia clara,
animes fosques.

On vas noia d'ulls durs?
Què et porta?
Què et crida?

Has pensat com pots
bellugar-te al bell mig
d'homes lascius
d'ànima mesquina?

El dragonet al front
no et salvarà, no,
noia d'ulls de gel,
quan arribi l'hora

de les accions
lletges.

El dia ja arribat.
Ja és entre nosaltres
la raça nova que heretarà la terra.
Personal e intransferible
és el xip inserit al front
que n'acredita la superioritat,
que concedeix la vida plena.

Els homes tèrbols són aquí.
Dels amagatalls sortiran
i lliuraran la batalla.
Incòlume volen el poder
atresorat amb el pas dels segles
en cavernes soterrànies.

Aquest oracle parla per a tu, Eva.
Les urpes et clavaran
els homes tèrbols,
els de la mort escrita al rostre.
Et volen dissortada,
que siguis pols, no pas llum;
que siguis cadena, no pas aire.

Eva, l'elegida, escolta,
no renunciïs al futur
per por de la solitud.
Des dels confins dels segles,
m'arriben els precs,
aquest és el missatge:
Pels teus fills serà la nova terra.
El nou món no depèn de cap xip
sinó del teu coratge, mare.

L’última esperança

He mirat pels tombants
del fosc infern que m’envolta,
i he vist els teus ulls, no podia ser
de cap altra manera,
sabia que erets tu
qui venia al meu encontre.
Envoltada de gent estranya
ofegant un crit d’angoixa,
la teva absència era punyent
el teu esguard un deliri de plaer.
Mirades esquives, ullals esmolats,
aires putrefactes omplen l’espai
que ens separa, i és la tangible
via escapola que ens apropa.
Sols puc tenir un desig
curull de dubtes i afanys,
la fam que tinc de tu m’esborrona,
no em deixis aquí sola.
Lluita’m, no m’abandonis,
sigues perseverant, jo t’esperaré...
i correré al teu encontre.
Saber que em cerques
és l’última esperança que tinc,
de sortir-me’n amb ganes de viure’t.

Més roig

El vermell ho és fins a la bogeria
Josep Palau i Fabre

Duus al front tots els noms
d’un passat de cavernes,
duus al fons de la cova
la flama i l’encenall.
Suren els ulls sadolls
dels animals que has mort
–les gleves de paraules
a foc assassinades–,
llargs glavis lluents d’or
travessen tots els ventres
aspres de terra i sol,
prenyats de desmemòria.
Claves la punta al fons
d’un cor bell i salvatge
i corre la sang verge
matant el mot més roig.

Els meus ulls et cercaven entre la gernació de gent que avançava sense pensar en el seu destí. I la mort era a prop, es podia sentir el calfred de la seva presència, fins i tot la seva olor de fred desig planava damunt dels nostres rostres. Ens fitava un a un. Molts abaixaven el cap sense saber-ne la raó. Em faltava l'aire buscant -te, com si fossis una taula de salvament. Més cares de incertesa i de por. Després, els crits eixordadors de la defallença s'escamparen com la pólvora. Ara, l'olor de mort era més penetrant, la mateixa que se sent en caminar l'endemà d'una guerra pel camp de batalla, on resten els cossos desballestats i la seva sang penetrant la terra.
Vaig deixar de buscar el teu rostre, em vaig rendir per endinsar-me en el deliri incontrolable que ja m'arrossegava cap a la fi.

Els meus ulls et cercaven entre la gernació que avançava sense pensar en el seu destí. I la mort era a prop, es podia sentir el calfred de la seva presència, fins i tot la seva olor de fred desig planava damunt dels nostres rostres. Ens fitava un a un. Molts abaixaven el cap sense saber-ne la raó. Em faltava l'aire buscant -te, com si fossis una taula de salvació. Més cares de incertesa i de por. Després, els crits eixordadors de la defallença s'escamparen com la pólvora. Ara, l'olor de mort era més penetrant, la mateixa que se sent en caminar l'endemà d'una guerra pel camp de batalla, on resten els cossos desballestats i la sang penetra la terra.
Vaig deixar de buscar el teu rostre, em vaig rendir per endinsar-me en el deliri que m'empenyia cap a la fi.

Jo t’he creat,
portes la marca del tritó al teu front.
Filla de la meva nimfa predilecta,
t’he dibuixat el rostre tallat en foc,
la flama delerosa de la jovenesa
a la blavor densa de l’esguard
i la cremor del crit estroncat
que vacil•la entre els teus llavis.
Jo t’he creat,
he bufat la closca per fer-te onada,
viatgera entre els estèrils mortals,
criatura d’escuma i de la sal.
Però ara pertanys a un món aliè,
al paper que corre temps enllà,
a mirades esbiaixades que sotjaran
el miratge de la teva carn falsa,
somni fet color entre la grisor,
evanescent còrpora a la pluja
dels dies àrids que ens vindran.

Passo entre estralls i desfetes
amb la mà aguantant-me el cor
perquè no l’engoleixi l’ull perpetu
de nit perillosa,
on esguarda
i amb dents llargues
campa,
ferotge,
el depredador.

Entre homes XY :
Flaires de tempesta,
brams de fortalesa aparent,
regust amarg, aixelles desplegant sofre,
dentadures de tauró, humitat creixent,
ulls de palangre inquisitorial.

Entre velles espases,
en primer pla traient el cap..., tu XX :
Ulls de mar i horitzó, esguard clavat i solemne,
poderosos llavis de Mercuri prop del sol,
silenci calculat, rostre immaculat.

Criatura XX que sobresurts...,
en plena batalla final de sexes ?;
treva trampa amb cafè per a tothom,
aigualit, tenebrós aiguabarreig,
imatge sospitosa, emergència saborosa...
Tendència genèrica o cas aïllat ?
Crisi o regeneració cultural ?
Guardonada o castigada ?,
adaptació difícil, natural ?, hàbitat hostil, infantil...? ...
Camí de reg suat d’esbarzers,
paritat equívoca o ficció profunda.
Dibuix ambigu, món canviant, espectacle complex.
Pell suau com llac cristal•lí, visites concertades.
Llavis pintats, senyal de perill
entre suburbis amb mascles desconcertats.
Criatura del nostre temps,
en camp contrari, jugant al contraatac.
“Estàs bé ?, sí, gràcies. I per què no ho hauria d’estar?”

Gelor de glaç al niu del pensament,
el solc dels ulls d'un gris tensat de pors.
Trepig incert a la bonior dels cors
perduts en ombres de color de plor.
Vitralls, a les pupil·les, entelats
d'alès d'angoixa i d'ambicions de nit.
Els llavis closos, ben obert l'horror;
estridors de silenci esfereïdor.
Acer al front clavetejat de dol;
animals disfressats de vencedors.
De cua d'ull, dibuixem relacions
de mots porucs disfressats de colors.