Tard... --> Linòleum (o Històries)

Fins quan haurem de conviure amuntegats en aquest espai tan reduït i impregnat per terres de linòleum i de vernís, que fa irrespirable l'aire que ens és necessari també a nosaltres? Enxubat, miro al meu voltant i, tot i que em sembli insuportable algun que altre veí, no em queixo massa perquè, entre aquesta diversitat, hi ha l'enriquiment de l'esperit i això també és mèrit de tots, inclús aquell que no hauria de perllongar la seva existència, ni tan sols l'hauria hagut de començar. Cadascú té el seu periple i les seves raons per ser al món. Des del cabdill que es creu guia i explica les seves idees amb una barreja de deliri i de demència, fins a l'oficinista que, de la nit al dia, ha optat per la desídia i la deixadesa, la rebel·lia extrema que el farà morir d'inanició perquè prefereix no fer-ho.

Murmuro noms i títols, recordo els absents i els que sempre resten al seu lloc, quasi inamovible. I estic atent, des que els llums s'encenen, per si sento el contacte encuriosit d'uns capcirons estranys. I, quan això passa, l'encontre fortuït, inesperat malgrat l'atenció invertida, demano a l'esperit de la lleixa, tan proper al meu origen, que també és el de la resta, que jo sigui útil i realitzi la meva tasca el millor que he après en el silenci i en la foscor de la biblioteca, en el tràfec de la impremta, en el bosc que em va veure néixer abans que tot canviés amb la fulla de la serra. Prego que el nou company de trajecte sigui curós amb mi o amb el company que triï, si no sóc jo aquest cop, i que sàpiga admirar el meu interior, no només l'aparença.

I, en l'amalgama del paper i de la tinta, del cuir i de la cola, duré el meu missatge fins als confins del món, si cal, mentre ulls i mans i llars ignots m'acullin lluny de la prestatgeria que m'alberga, mentre lluitem, els meus parents i jo, per no semblar simplement un llibre avorrit, sense estridències de cap mena ni història.


d.