Suor freda, front cremant AQUEST ÉS EL TÍTOL! N+

Plaf! El mirall del lavabo rep una altra esquitxada. Ja en van tres i en Carles no té pas intenció d'aturar-se. Odia aquella cara plena de grans i, a la seva edat, no li dóna la gana de mostrar cap feblesa estètica. Sap que sa mare li recriminarà aquest vici fastigós amb bones paraules però li dirà que l'encarregada de la neteja és ella i que li tocarà, només a ella, treure les mostres blanquinoses de pus que tant li molesten.
La mare d'en Carles viu en un estat permanent d'emergència. Cada dia es lleva amb l'ànim de tirar endavant una llar que comença a fer aigües per totes bandes. Intueix que, malgrat els esforços per sobreviure, és inútil nedar contracorrent. Fiblades al cap i calfreds insuportables són clars indicis que, irremeiablement, ja no és ella qui marca les pautes de convivència. Fins ara ho havia aconseguit amb una voluntat de ferro però, a mesura que en Carles ha anat creixent, s'adona que tot se li escapa de les mans. I a una velocitat esfereïdora!.
A tota hora, obsessivament, es pregunta quin és el camí a seguir quan les paraules no fan efecte, quan la indiferència s'instal·la al moll de l'os, el respecte s'esvaeix i l'agressivitat deixa les seves empremtes. És ella la culpable d'haver criat tota sola un fill que no ha vist mai la cara del pare?
Només troba consol en el plor silenciós, i en el coixí que li fa costat. Quan s'ajeu al llit sent un dolor intens a bona part del cos. El morat del braç dret, però, fa angúnia. Se'l mira de dalt a baix i veu el color de la tristor, de la por, de la impotència, del patiment, de la solitud.
Quan, per fi, aconsegueixi adormir-se, l'ombra del tirà tornarà a despertar dins el seu laberint reprimit el desig d'emetre un crit alliberador.

M'assec al sofà de casa i només puc aixecar-me amb un esforç de la ment, intentant que surti del pou on s'ensorra. Aquest no és un treball senzill, perquè la desolació té la ment aniquilada, i no hi ha cap estímul extern que m'impulsi a aixecar-me.
Tot el que penso és sense paraules, sense cap mot, només esdeveniments davant dels quals resto esbalaïda, incrèdula, amb una incomprensió atordidora.
Repasso des de l'inici els fets esfereïdors. El primer fet demolidor és quan la meva mare, al banc, arriba amb els meus germans i tots tres fan una pinya, i on estic marginada de la família, malgrat que de la venda de la casa me'n toca una tercera part. La meva mare té una expressió sorruda per sota del somriure que mostra al director, i els meus germans tenen gestos secs que traspuen la seva agressivitat.
Amb la seva veu ronca, que m'ha consolat de petita, que m'ha explicat les coses importants, que m'ha impressionat amb els contes infantils, amb la mirada directa, amb la seva mà de dits ferms, amb tot això que prové d'ella, que és el que jo més estimo, s'adreça a mi i em diu que de la casa n'hi toca la legítima, que és el vint-i-cinc per cent.
Jo sé del cert que no li toca res, però cedeixo. A l'acte, dic que sí. No faig cap compte, cap càlcul. Tant me fa. Sí és per a ella, només, i no per als meus germans, que abans, durant els mesos de preparació de la venda, m'han volgut estafar, aleshores cedeixo.
I en comptes de trenta milions me'n quedo poc més de vint-i-un. Aquesta és la suma escrita al xec que rebo, i penso que ja està bé, que a partir d'aquí tot ha d'arreglar-se, i s'ha de desencallar la incomunicació amb la meva mare, i potser fins i tot refer-se la família.
Però aleshores encara no sé que mai no em perdonaran que hagi volgut cobrar la part que em pertany, que no l'hagi cedida de ple al meu germà perquè l'administri ell. Encara no conec la influència que té sobre la meva mare, sobre l'altre germà. Encara no sé que la meva mare em barrarà la porta de casa seva, per sempre, i que en el moment de la venda ja han venut les meves joies, el joc de collaret, arracades, braçalet i anell, cada peça amb deu diamants morats, que el meu pare sempre havia dit que era per a mi, des que tinc memòria.
No passa res, només que no em puc aixecar del sofà, i només em pregunto d'on prové aquesta gangrena plena de pus de la meva família, que ja va ser el que va enviar el meu pare a la tomba.
En aquesta angoixa resto tenallada el dia sencer al sofà, sense poder-me aixecar, la suor freda, la cremor del front, el tremolor del cos, el dolor al fons de l'estómac que s'expandeix amb el gust de l'horror i del fracàs.

Està cansat, preocupat, enutjat i trist.
Cansat, perquè la nit moguda li està passant factura. Els ulls se li tanquen...
Preocupat, perquè sent la respiració irregular, veu les galtes enceses, olora el cos calorós, contempla la figureta exhausta... i no sap com ajudar-la.
Està enutjat perquè no ha pogut treballar el tenia previst i porta la feina endarrerida, però se sent culpable de pensar-hi mentre ella pateix, arraulida al sofà, abaltida per l'alta temperatura que li brolla de dins, com un magma invisible que l'amara. Jeu esgotada, inconscient i calenta com un braser. Des del seu racó, percep l'escalfor que desprèn el cos menut i prim. Vencent la temptació de relliscar cap a la son, s'incorpora i refresca la tovalloleta, que torna a col·locar sobre el front i els polsos ardorosos.
Intenta no posar-se nerviós, però li costa mantenir a ratlla la imaginació, que tendeix a desbocar-se cap a malalties, hospitals i enrenous diversos.
L'entristeix veure-la així, arrupida i suada dins el pijama blau de dolça franel·la, rendida pel mal que guanya terreny davant les febles defenses casolanes.
El pijama, molt usat, té el color celest original mig esvaït i els simpàtics dibuixets morats gairebé difuminats; encara que han comprat d'altres, de tacte suau i bonics de veritat, aquest és el seu preferit: sempre el demana, tossuda, i cal repetir-li cada cop que no ha de portar-se com una nena petita, que ja és gran i sap que cal rentar la roba, i assecar-la, que ja ho portarà un altre dia... Sort que avui estava a punt.

Avui s'ha despertat trasbalsada, després d'una nit moguda en què, entre somnis i desvetlles, l'han sentida gemegar, regirar-se, demanar aigua, ... Quan, per torns, han acudit als seus reclams, l'ha trobat destapada, queixant-se del calor. En fer-se de dia, tenia els ulls enganxats de pus, emetia una forta olor agredolça, i semblava esgotada.
Mentre la seva dona la dutxava, prometent-li com sempre que no deixaria que el xampú li entrés als ulls, ell havia canviat els llençols i preparat un llaç fresc, on havia reposat gairebé tot el matí sense queixes, consolada pel pijama.
La dona havia marxat a treballar; ell, que de costum feinejava a casa, havia respost la correspondència i planificat tasques.
Al migdia, li havia fet empassar una sopa tèbia i una torradeta. Després s'havien assegut tots dos al sofà, davant el televisor, mirant tranquil·lament la pantalla fins adormir-se. Al cap de poc, però, ell l'havia sentir remugar de nou; en tocar-li el front, cremava.
Entraren en joc el termòmetre i el telèfon.

Ara, veient que obre els ulls, li somriu, li acarona la mà, li xiuxiueja promeses de millora.
L'alliçona per a què quan arribi el metge, suporti l'estetoscopi fred sobre el pit sense ploriquejar, i obri molt la boca per mostrar-li bé la gola.
Cansat, preocupat i trist, prega mentalment perquè torni aviat la seva dona: és qui sempre aconsegueix, barrejant una severitat dolça amb una paciència inesgotable, que l'àvia cregui i faci el necessari sense protestar gaire.

Unaquimera