Detall intervenció

Sort de bagassa

Intervenció de: Herge | 17-03-2010


"El destí no està escrit als estels" pensa la Núria, brillant estudiant de tercer de Física, tot mirant, mig borratxa, el paper que li ha canviat la vida. Sospira i més que asseure's es deixa caure damunt el llit desfet. Tanca els ulls i una munió d'imatges, vells conceptes, records i emocions, la trasbalsen mentre nota com unes gruixudes llàgrimes salades li lliscant per les galtes i li humitegen els llavis.
--oo--
Segons Laplace , el coneixement del passat i del futur és tan sols un problema de potencia de càlcul i de determinació de les condicions inicials. Tot està determinat, tot és escrit. El gris professor fent broma, o no? "el dentífric surt pel tub de l'única manera possible"
Ella, tota sola i desfeta pel darrer desengany sentimental, tancada a l'habitació escoltant "Still Loving You" i evocant tots els detalls dels sis nois amb els què havia arribat més enllà del petó. Records; fotografies i correus electrònics impresos en fulls de paper arrugats.
La mecànica quàntica ho havia canviat tot. Heisenberg va descobrir que no era possible conèixer simultàniament les posicions i velocitats de les coses. El destí abandonava les xifres absolutes per passar al món de les probabilitats: més difús, més atzarós, però encara escrit.
Ella, preguntant-se si sis xicots, eren molts o pocs. L'Arnau massa tímid, L'Esteve massa llançat, el Marc massa gelós, el Jordi massa criatura, el Lluís massa maco i el Pere massa lleig. I per damunt de tot, turmentant-la i ferint-la com mai res l'havia ferit abans, el dolor de saber que tots ells l'havien deixada.
Els forats negres no són tan negres com semblen; emeten radiació. Però els científics creuen que s'empassen informació i no la tornen, i si això fos així, significaria la mort definitiva del determinisme. El destí no existiria, res estaria escrit. Enlloc. Ho sentim molt senyor Eintein, però, definitivament, Déu juga als daus!
Ella, sentint per casualitat en la conversa d'un grup de nois de la facultat la frase que l'acompanyaria per sempre: "La Núria és una bagassa però té un bon polvo" .
--oo--
Malgrat tot, pensa la Núria tornant al present, "ningú no te raó!". El destí no està escrit als estels. Ni està enfaixat en les elegants formules de Newton. Ni disseminat en les enigmàtiques funcions de probabilitat quàntiques. Ni tampoc ha estat devorat per un forat negre!
Pren un altre copa de cava i agafa la calculadora. Una possibilitat entre més de catorze milions! Collons! Definitivament el destí està escrit en aquest bocí de paper. En aquesta única butlleta premiada de la loteria primitiva.
En els sis números guanyadors: els aniversaris dels seus sis amants.


Respostes

  • A Tinduf em diuent "Jorzi"
    perunforat | 14/03/2010 a les 15:59

    La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot "missioner" o "voluntari" disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se'n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L'egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d'aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l'intercanvi.
    Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
    Miraven l'edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d'un dels vigilants.

    -No llevas la ropa adecuado.-

    Me'l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.

    -Todos van así.- Va dir amb bon accent un dels nois.
    -Pero es que tampoco llevas el peinada adecuado, y tu tampoco, ninguno de los dos. Por favor salgan de la cola que hay gente esperando.-

    Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se'ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
    -Ei, ei, nois!-.
    Es van girar amb la mirada confosa.
    -Que?- Va dir el més alt.
    -Conozco un bar de puta madre, ponen buena música!-
    Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
    -Pensaba que no bebíais cervezas!-.
    - Jordi, venimos de la ciudad de Bejaia donde en las cerveceras las pedimos de dos en dos!-.
    Em vaig fer amic d'en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d'aquí i d'allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.

    Dos anys després me n'anava amb el vocabulari que m'havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l'oportunitat de ser professor d'educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d'Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en argelí, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m'havien preparat un comiat calorós i emotiu.

    • que se m'ha escapat un gerundi rana...Ara va de bó: A Tinduf em diuen "Jorzi"
      perunforat | 14/03/2010 a les 16:01

      La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot "missioner" o "voluntari" disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se'n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L'egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d'aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l'intercanvi.
      Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
      Miraven l'edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d'un dels vigilants.

      -No llevas la ropa adecuado.-

      Me'l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.

      -Todos van así.- Va dir amb bon accent un dels nois.
      -Pero es que tampoco llevas el peinada adecuado, y tu tampoco, ninguno de los dos. Por favor salgan de la cola que hay gente esperando.-

      Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se'ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
      -Ei, ei, nois!-.
      Es van girar amb la mirada confosa.
      -Que?- Va dir el més alt.
      -Conozco un bar de puta madre, ponen buena música!-
      Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
      -Pensaba que no bebíais cervezas!-.
      - Jordi, venimos de la ciudad de Bejaia donde en las cerveceras las pedimos de dos en dos!-.
      Em vaig fer amic d'en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d'aquí i d'allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.

      Dos anys després me n'anava amb el vocabulari que m'havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l'oportunitat de ser professor d'educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d'Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en argelí, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m'havien preparat un comiat calorós i emotiu.
  • Un passeig a cavall
    Galzeran (homefosc) | 15/03/2010 a les 00:10

    El sopar havia acabat tard. Va ser en arribar a casa que vaig trobar-me una targeta a la jaqueta. Era una tarja on se'm convidava a passar per un bar de copes de la Plaça del Sol un parell de setmanes més tard, a la presentació d'un curtmetratge inèdit que passarien a la una de la matinada.
    La nit del bar va ser una festa oberta amb una bona representació dels meus millors amics, i com a tots aquests successos, amb altres persones que no coneixia. Abans del curtmetratge passaven vídeos diversos, i en veure un de cavalls, m'hi vaig apropar a observar-lo. Una noia va atansar-se al meu costat, interessada també en aquell reportatge. La conversa sobre cavalls no va trigar en sorgir, ella parlava apassionadament i lenta, jurava ser una gran amazona. Vàrem xerrar fins que va ser l'hora de la presentació: seguíem asseguts junts en el mateix lloc. En acabar ella em va dir que preferia tornar d'hora a casa, i jo em vaig oferir a acompanyar-la, el seu capteniment em va encuriosir. Caminant pels carrers de Gràcia, havíem encetat altres temes de conversa; d'informàtica i religió, de moda a les platges i de sortides a la muntanya. També havíem parlat de cavalls. El passeig fins casa d'ella va durar un parell d'hores. En acomiadar-nos, ens va fer l'efecte que ens coneixíem de feia temps, i sense dir-li-ho, vaig creure bo intentar anar més enllà. No duia paper ni llapis, però vaig memoritzar el seu telèfon per trucar-la l'endemà.

    La cita va ser una sortida a casa d'un matrimoni amic de Torelló; cuidaven cavalls. Tenien negocis a Barcelona, on baixaven tres o quatre dies la setmana, el just per controlar el bon ritme de les empreses que dirigien. Gent agradable i companys de feia temps. Pujar a veure'ls era un plaer que repetia diversos de cops l'any. Quan els vaig dir que anava acompanyat, va fer-los molta il·lusió.

    Just quan la noia del bar va veure'ls, tot va esdevenir caòtic. Ella els coneixia, però d'entrada no podia esbrinar de què. Havíem pujat als cavalls sense més qüestions, i el recorregut va ser força agradós. Una brisa fresca ens acompanyà tot el trajecte, l'exercici de muntar va ser plaent, però en l'ambient es respirava desconcert. Finalment la noia ho va recordar; feia uns cinc anys, l'escola d'equitació on treballava els havia comprat un sistema de seguretat que mai va funcionar. Després de moltes discussions i arranjaments, l'escola varen canviar de proveïdors, mai els retornaren els diners invertits. Aleshores, ella no havia tingut l'ocasió de dir-los què en pensava d'aquell enrenou. El problema l'havien resolt, restava la recança. Les bones maneres i l'educació varen fer que la jornada acabés en termes humanament civilitzats.

    Uns dies més tard, comentant els fets d'aquella relació exigua, els amics varen confessar-me que ells mateixos m'havien col·locat la targeta, no els era possible assistir a la presentació.

    Mai més la vaig telefonar. Avui, una nova tarja a la butxaca m'hi ha fet pensar.

    • Un passeig a cavall (amb una mínima correció)
      Galzeran (homefosc) | 15/03/2010 a les 09:54


      El sopar havia acabat tard. Va ser en arribar a casa que vaig trobar-me una targeta a la jaqueta. Era una tarja on se'm convidava a passar per un bar de copes de la Plaça del Sol un parell de setmanes més tard, a la presentació d'un curtmetratge inèdit que passarien a la una de la matinada.

      La nit del bar va ser una festa oberta amb una bona representació dels meus millors amics, i com a tots aquests successos, amb altres persones que no coneixia. Abans del curtmetratge passaven vídeos diversos, i en veure un de cavalls, m'hi vaig apropar a observar-lo. Una noia va atansar-se al meu costat, interessada també en aquell reportatge. La conversa sobre cavalls no va trigar en sorgir, ella parlava apassionadament i lenta, jurava ser una gran amazona. Vàrem xerrar fins que va ser l'hora de la presentació: seguíem asseguts junts en el mateix lloc. En acabar ella em va dir que preferia tornar d'hora a casa, i jo em vaig oferir a acompanyar-la, el seu capteniment em va encuriosir. Caminant pels carrers de Gràcia, havíem encetat altres temes de conversa; d'informàtica i religió, de moda a les platges i de sortides a la muntanya. També havíem parlat de cavalls. El passeig fins casa d'ella va durar un parell d'hores. En acomiadar-nos, ens va fer l'efecte que ens coneixíem de feia temps, i sense dir-li-ho, vaig creure bo intentar anar més enllà. No duia paper ni llapis, però vaig memoritzar el seu telèfon per trucar-la l'endemà.

      La cita va ser una sortida a casa d'un matrimoni amic de Torelló; cuidaven cavalls. Tenien negocis a Barcelona, on baixaven tres o quatre dies la setmana, el just per controlar el bon ritme de les empreses que dirigien. Gent agradable i companys de feia temps. Pujar a veure'ls era un plaer que repetia diversos cops l'any. Quan els vaig dir que anava acompanyat, va fer-los molta il·lusió.

      Just quan la noia del bar va veure'ls, tot va esdevenir caòtic. Ella els coneixia, però d'entrada no podia esbrinar de què. Havíem pujat als cavalls sense més qüestions, i el recorregut va ser força agradós. Una brisa fresca ens acompanyà tot el trajecte, l'exercici de muntar va ser plaent, però en l'ambient es respirava desconcert. Finalment la noia ho va recordar; feia uns cinc anys, l'escola d'equitació on treballava els havia comprat un sistema de seguretat que mai va funcionar. Després de moltes discussions i arranjaments, l'escola varen canviar de proveïdors, mai els retornaren els diners invertits. Aleshores, ella no havia tingut l'ocasió de dir-los què en pensava d'aquell enrenou. El problema l'havien resolt, restava la recança. Les bones maneres i l'educació varen fer que la jornada acabés en termes humanament civilitzats.

      Uns dies més tard, comentant els fets d'aquella relació exigua, els amics varen confessar-me que ells mateixos m'havien col·locat la targeta, no els era possible assistir a la presentació.

      Mai més la vaig telefonar. Avui, una nova tarja a la butxaca m'hi ha fet pensar.

  • canvis d'idioma,...definitiu, espero!
    perunforat | 15/03/2010 a les 13:11

    A Tinduf em diuen "Jorzi"

    La gent reaccionava amb estranya sorpresa. Definia el mot "missioner" o "voluntari" disconforme per la connotació religiosa , sobrevalorada i pretensiosa que se'n desprenia. Era una decisió però de cap manera un elogi, no volia salvar el món seria una opció massa pedant. L'egoisme occidental és defecte de fàbrica i jo, com la resta, vull ser feliç. El meu pare sempre deia que hem d'aprendre a cultivar el que volem ser, no el que volem tenir. Amb el temps va créixer dins meu una devoció a la diversitat i la millor manera de ser de llocs diferents és l'intercanvi.
    Probablement es va desencadenar sense més. Feia cua per entrar a la discoteca i davant nostre hi teníem dos nois de la meva edat, potser més grans, que es parlaven amb una llengua africana, la vaig reconèixer per la sonoritat fonètica. A prop del local, on tocàvem amb el grup, hi havia un restaurant argelí on anàvem a buscar makroudes i omplíem un termo amb té de menta que barrejàvem amb anís.
    Miraven l'edifici i vaig pensar que era la primera vegada que venien. La cua avançava amb compta gotes, fins que van deixar entrar una bona tanda de gent aturant als dos nois amb un gest imperatiu d'un dels vigilants.

    -No portes la roba adient-

    Me'l vaig mirar de dalt a baix i anava vestit com jo, amb una camisa blanca i uns texans. Vaig parar atenció amb expressió de mans creuades.

    -Tots van així- Va dir amb bon accent un dels nois.
    -Però es que tampoc portes el pentinat adient, i tu tampoc, cap dels dos. Per favor, sortiu de la cua que hi ha gent esperant.-

    Van esquivar la gent per la dreta ignorant una rèplica més argumentada i lícita. Mentre la resta donava la seva opinió en veu alta mirant-se'ls de reüll, em vaig indignar amb serenitat i sense badar boca. Als pocs minuts vaig marxar darrere seu acomiadant-me amb una falsa excusa. Havien caminat un bon tros quan els vaig cridar:
    -Ei, ei, nois!-.
    Es van girar amb la mirada confosa.
    -Qué?- Va dir el més alt.
    -Conec un bar de puta mare, la música és boníssima!-
    Els vaig conèixer mentre bevíem cervesa i comentàvem el desafortunat accident.
    -Pensava que no bevíeu cervesa!-.
    - Jorzi, venim de la ciudad de Bejaia on es demanen de dos en dos!-.
    Em vaig fer amic d'en Rimitti i en Khaled, alimentant-nos d'aquí i d'allà, de partits de futbol, acords i llargues converses.

    Dos anys després me n'anava amb el vocabulari que m'havien ensenyat per fer-me entendre, decidit i motivat. Em donaven l'oportunitat de ser professor d'educació primària en un campament de refugiats en Tinduf, situat en una zona desèrtica del nord-oest d'Argèlia. Rimmitti seguia dient que estava boig i en Khaled em va dedicar una cançó en àrab, amb els acords de guitarra que havia après, just quan vaig entrar per la porta del local on tots els amics m'havien preparat un comiat calorós i emotiu.
  • RE: REPTE CLÀSSIC 416 (CDXVI): "L'ATZAR"
    gaia1 | 16/03/2010 a les 15:56

    A la recerca del mètode

    Benvolgut relataire,
    Em demanes que t'expliqui com sorgeixen a casa meva els relats. Ara que està de moda això de la cuina dels escriptors, te n'escriuré la recepta:
    Quan la inspiració, musa o entelèquia que alimenta la meva dèria de comunicar-me amb els altres, m'abandona…
    Quan no trobo la tossuderia de denunciar allò que no paeixo…
    Quan se m'adorm el somni de provar de construir un món utòpic…
    Quan em trontolla l'instint delator que sóc una somiatruites…
    Quan, simplement, vull alimentar el meu ego…
    Dit, en altres paraules més quotidianes entre nosaltres, quan el meu focus creatiu necessita l'aportació d'idees noves, un arrodoniment del tema, punt de vista, personatges, veu, estructura del relat, registre adequat, sinònims, metàfores, comparacions, sinestèsies, ornaments diversos que no sé com resoldre, provo aquest mètode.
    Primer. Remeno el meu cor i comprovo que hi tinc un somni per realitzar, escorcollo el meu cap per copsar aquella idea que em neguiteja
    Segon. Obro un diccionari en una pàgina qualsevol i MIRO la primera paraula que aparegui. La copio i deixo que em parli.
    Tercer. ESCOLTO el silenci de la meva solitud d'escriptora.
    Quart. Provo d'explicar quina companyia em fa.
    Cinquè. OLORO profundament el perfum que té la meva vida darrerament.
    Sisè. Intento fer-ne una crítica objectiva; si m'agrada, la comparteixo amb tots els del meu costat; si no m'abelleix, provo de canviar-la.
    Setè. Si no goso fer el pas, ASSABOREIXO l'empatia de viure altres vides: dels companys de feina, dels vianants, dels viatgers del metro.
    Vuitè. Faig veure, amb el meu millor estil, que no sóc xafardera, només curiosa, que porto posades les ulleres d'escriptora.
    Novè. Poso el dit damunt del diari i TOCO una paraula. Segons la textura, decideixo el to del meu relat.
    Desè. Caso la idea que em revoleteja pel cap amb els meus somnis pendents.
    Fins aquí, els ingredients, però una bona història és un pastís en el qual són tan importants la quantitat de sucre, el perfum de la canyella, el contrapunt aspre de la llimona, la consistència de la farina, el valor protèiquic dels ous, el llevat que fermenti la massa i la faci créixer, la manera de treballar-la perquè sigui més esponjosa i tendra... com l'enfornat i la manera de servir-la als convidats.
    Un consell: abans de posar en pràctica la recepta, recorda que a Einstein se li atribueix un cert malestar intel·lectual davant l'indeterminisme quàntic, expressat en la frase «Déu no juga als daus». D'altra banda, Ilya Prigogine, premi Nobel de química de 1977, sosté: «Déu juga als daus i...a més a més els té trucats!», frase que s'ha d'interpretar a la llum de la moderna teoria del caos determinista, segons la qual, els fenòmens de la natura estan determinats, però són imprevisibles. De manera semblant, podríem afirmar que l'escriptor ha de distingir entre determinisme i computabilitat, és a dir, tots els successos del teu univers creatiu estan fixats, malgrat una falta de computabilitat intrínseca d'alguns dels seus ingredients.
    gaia1
  • Quasi una casualitat
    nuriagau | 17/03/2010 a les 00:47

          La Clara, com una autòmata, pujà a l'autobús per anar a la feina. Encara percebia, a la galta, la fredor del petó que li havia fet el marit en acomiadar-se: un d'aquells que no expressen res. Últimament, des que en Gerard estava a l'atur, la seva relació se n'havia ressentit. Hauria preferit haver-se quedat ella sense feina i que ell hagués continuat treballant. Segurament, d'aquesta manera, la dinàmica familiar seria més suportable. Malgrat fos un home jove i modern, no acabava de fer-li el pes això d'encarregar-se dels nens i de la casa.

          Aconseguí un seient i ho agraí. Necessitava asseure's còmodament amb les seves cabòries. Mica en mica, l'autobús començà a omplir-se.

          L'home del costat li etzibà un cop de colze en treure's el mòbil de la butxaca.

          -Hola, Lluís -saludà ell-. M'ha sorgit un imprevist i no podré passar pel despatx ni avui ni demà. Telefonava per dir-vos que ja he pres una decisió.

          La Clara també prengué una decisió: escoltar la conversa. La veritat era que tampoc tenia res millor a fer. A més a més, la proximitat d'aquell executiu que romania dempeus subjectant-se al seu seient, li permetia sentir-lo perfectament.

          -Sí... Mira... L'home de barba...

          En Gerard duia barba. Sempre n'havia dut des que el coneixia. Cada matí se la retallava i perfilava meticulosament: n'estava orgullós, d'ella. La Clara creia que si se l'afaités, el seu aspecte milloraria: el rejoveniria. Mai no li ho havia dit, sabia que era una proposta estèril.

          -No sé... Aquell home que tenia aquell cognom una mica peculiar.

          Cognom peculiar? Ella sí que el tenia especial i el seu marit, també. N'estava satisfeta. La veritat és que li agradava la combinació de cognoms que havien heretat els fills. A més, li complaïa que ambdós fossin ben catalans.

          -Sí, aquell que vàrem escriure malament al full del registre.

          Quantes vegades li havien escrit malament el seu! Mai no havia entès com podia ser que la gent acabés trobant feina quan ni tan sols sabien copiar bé uns cognoms. Tan difícil era?

          -No, no ho recordo. Mira, llegeix-me els noms dels cinc últims entrevistats la setmana passada, a veure...

          Estava parlant d'una entrevista! De feina? Feia una setmana que en Gerard n'havia tingut una. Ja no recordava quantes n'havia fet, el pobre. D'aquesta darrera, n'havia sortit força satisfet. Li asseguraren que li donarien la resposta al cap d'una setmana. Ja quedava menys, només restava un dia d'espera. Tant de bo l'haguessin seleccionat. El sou no era gran cosa i l'horari, tampoc, però era urgent fer-li reeixir l'autoestima.

          -Aquest! Aquest! Gerard...!

          Gerard Subirachs? El seu marit! Parlaria amb la seva mare per demanar-li si es podria quedar amb els nens. Tenia temps per preparar-li una bona celebració sorpresa...

          -...Gerard Steinbergen! Demà li telefoneu i li comuniqueu que la feina és seva.

          Durant uns segons, la Clara s'havia imaginat que aquell trajecte en autobús finalitzaria amb un desenllaç de pel·lícula, però no. L'Steinbergen i el Subirachs calia que esperessin vint-i-quatre hores més...

  • Ínfules
    deòmises | 17/03/2010 a les 01:03

    Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com les urpes de la Dama que s'enduu les ànimes.

    Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.

    Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès. Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. S'endormisca, un son lleuger que es trenca en escoltar veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces.

    *


    Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, des de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.


    d.
    • Ínfules [retocs i paràgraf que mancava...]
      deòmises | 17/03/2010 a les 16:58

      Anys més tard, a la cel·la de la presó on compleixi condemna, recordarà l'incident de l'autobús escolar en què tots els seus companys són a punt de morir. Tots excepte ell, que no s'ha adormit perquè pressent que alguna cosa terrible ha de succeir. Ningú d'ells no sap quant de familiar li és la mort perquè no han perdut quatre dels seus germans en plena infantesa. Tampoc poden imaginar l'alè del moribund o els seus ulls en el darrer instant de vida. Ell sí, perquè els ha tingut arran, tan pròxims com la Mort.

      Per això, en escoltar el grinyol de la frenada i la pèrdua de control de l'autobús, pot assegurar, sense immutar-se, que el vehicle s'estimbarà precipici avall. S'aferra al seu seient i aguanta l'embranzida de les voltes de campana, mentre evita la pluja de vidres amagant el rostre al respatller del seu davant.

      Tot d'una, es produeix el silenci absolut, ni gemecs ni queixes per enlloc. Quan alça el cap i observa el seu voltant, tot són cossos sense vida sangonosos, caps esberlats o decapitats, un desordre de ferralla i roba i vidres. Es manté en calma perquè de nou aquesta vegada ha esquivat la mort i això ha de ser per algun motiu evident, sap que ell és l'escollit. Ha d'esperar, però, que el rescatin, algú haurà vist el terrabastall, o la polseguera produïda per la caiguda, en què miraculosament en sortirà il·lès, encara que ferit.

      Corre l'any 1901, i es convenç que és massa jove per morir. Només té quinze anys, i encara ha de sortir del seu anonimat. El silenci és trencat per unes veus a l'exterior del vehicle. Respira fondo i crida amb totes les seves forces. S'endormisca tot seguit.

      *


      Els caçadors emmudeixen en descobrir el panorama de l'accident. En Ben Grossman és qui el troba, després de força estona, inconscient, i qui, hores més tard, s'oferirà a tenir-ne cura, davant de la seva negativa per tornar amb els seus pares. Durant setmanes, compaginarà les feines de casa, de la sinagoga i de la recuperació del ferit. És rebel i esquiu, fins i tot desdenyós quan han de tocar-lo. En Ben no entén per què tant d'odi l'aclapara però no preguntarà. Ni tan sols quan desaparegui sense acomiadar-se, aprofitant el sàbat.

      *


      Anys més tard, a la cel·la de la presó i davant d'un full en blanc, començarà a escriure amb el mateix desdeny: Molt útil em resulta avui el caprici del destí de disposar que Braunau am Inn fos el lloc del meu naixement. Després d'aquesta frase, haurà endegat el discurs des del seu deliri, turmentat per les seves experiències vitals, forjant amb odi i ràbia el seu pensament que, a partir de l'accident, haurà bastit en el seu interior. El mateix discurs que servirà d'excusa per netejar el món de tota l'escòria que l'embruta, començant per la seva Alemanya d'adopció. Perquè la seva lluita no serà en va i perpetuarà el record del seu nom, d'Adolf Hitler.


      d.
  • Via morta (fora de concurs)
    gypsy | 17/03/2010 a les 01:49

    No hi ha res dissenyat en allò que ets. Potser ets fruit d'un joc del déus. El teu somriure capaç d'esmicolar murs d'incomprensió en aquells que et són hostils sense conèixe't, ho demostra sense que t'hagis d'escarrassar en explicacions inútils.
    No, no hi ha res configurat ni establert, només un cant suau com una ombra, que et segueix l'esguard d'home honest que arrossegues a les espatlles. Vaig trobar-te xop mentre corries un dia de pluja. I el teu rostre em va dir que havies de ser tu. Tu, l'home o el projecte, l'encís per la vida en creixement. Tu, l'ésser il·lusionat per un món millor, fet a cops de lluita: tossuda i constant. Sense espai pel declivi o el desencís pels qui molts són devorats per la inèrcia de la quotidianitat.
    I vas trobar-me, sense forces ni esperances, marcida abans d'hora, doncs vaig néixer amb el llast del temps al damunt, com si la meva fos una segona vida. Vas recollir els estralls que de mi restaven escampats en la terra que trepitjàvem. Pacientment enganxares les petites peces d'allò que ara sóc i en vas fer una sola estampa: una dona com de vidre esberlat, recompost. Per què? si jo, vaig ser concebuda per perdrem en l'abisme de la nit més fosca, en un sortilegi obscur. Mentre tu lluïes en un esclat d'amor il·limitat envers aquells pobres d'esperit que havien perdut el rumb d'una via morta. Com un tren abandonat on ningú no hi gosa pujar. Però tu, vas agafar aquell tren desllorigat.
    Sóc aquí per l'acció de la bastida humana que em sosté mentre respiro l'aire que tu has alenat primer. Vas ser un tauler de salvació enmig de l'oceà, quan m'ofegava en la por d'un deliri incontrolat. Vaig veure el teu rostre un dia de pluja i els teus ulls em van acollir per un sempre sense data de caducitat immediata. Encara que aquest sempre no fos massa llarg, ja hauria estat un èxit.
    Al destí agraeixo que t'hagi posat en el meu camí, de vegades miserable, perquè d'aquesta manera la solitud no ha estat tan gran per a mi. Tot sabent que el meu egoisme sovint ha entorpit el teu viatge lluminós, sé del cert que cap eclipsi serà prou fort per enfosquir tot l'amor que et vessa enfora i et fa ser l'ésser excepcional que sempre has estat. Des de la distància i el silenci sempre he admirat la teva capacitat per gaudir cada instant com si fos el darrer. Sense demanar res a ningú que no tenia res per donar-te.

    • Via morta (Aquí) - (fora de concurs)
      gypsy | 18/03/2010 a les 13:56

      No hi ha res dissenyat en allò que ets. Potser ets fruit d'un joc dels déus. El teu somriure capaç d'esmicolar murs d'incomprensió en aquells que et són hostils sense conèixe't, ho demostra sense que t'hagis d'escarrassar en explicacions inútils.
      No, no hi ha res configurat ni establert, només un cant suau com una ombra, que et segueix l'esguard d'home honest que arrossegues a les espatlles. Vaig trobar-te xop mentre corries un dia de pluja. I el teu rostre em va dir que havies de ser tu. Tu, l'home o el projecte, l'encís per la vida en creixement. Tu, l'ésser il·lusionat per un món millor, fet a cops de lluita: tossuda i constant. Sense espai pel declivi o el desencís pels qui molts són devorats dins la inèrcia de la quotidianitat.
      I vas trobar-me, sense forces ni esperances, marcida abans d'hora, doncs vaig néixer amb el llast del temps al damunt, com si la meva, fos una segona vida. Vas recollir els estralls que de mi restaven escampats en la terra que trepitjàvem. Pacientment enganxares les petites peces d'allò que ara sóc i en vas fer una sola estampa: una dona com de vidre esberlat, recompost. Per què? si jo, vaig ser concebuda per perdrem en l'abisme de la nit més fosca, en un sortilegi obscur. Mentre tu, lluïes en un esclat d'amor il·limitat envers aquells que havien perdut el rumb dins una via morta. Com un tren abandonat on ningú no hi gosa pujar. Però tu, vas agafar aquell tren desllorigat.
      Sóc aquí per l'acció de la bastida humana que em sosté mentre respiro l'aire que tu has alenat primer. Vas ser un tauler de salvació enmig de l'oceà, quan m'ofegava en la por del deliri. Vaig veure el teu rostre un dia de pluja i els teus ulls em van acollir per un sempre sense data de caducitat. Encara que aquest sempre no hagués durat massa, ja hauria estat un triomf.
      Agraeixo al destí que t'hagi situat en el meu camí - de vegades miserable - perquè d'aquesta manera la solitud no ha estat tan fonda. Tot sabent que el meu egoisme sovint ha entorpit el teu viatge lluminós, sé del cert que cap eclipsi serà prou fort per enfosquir tot l'amor que et vessa enfora i et fa ser l'ésser excepcional que sempre has estat. Des de la distància i el silenci he admirat la teva capacitat per gaudir cada instant com si fos el darrer. Sense demanar res a qui no tenia res per donar.


  • Sort de bagassa
    Herge | 17/03/2010 a les 14:40

    "El destí no està escrit als estels" pensa la Núria, brillant estudiant de tercer de Física, tot mirant, mig borratxa, el paper que li ha canviat la vida. Sospira i més que asseure's es deixa caure damunt el llit desfet. Tanca els ulls i una munió d'imatges, vells conceptes, records i emocions, la trasbalsen mentre nota com unes gruixudes llàgrimes salades li lliscant per les galtes i li humitegen els llavis.
    --oo--
    Segons Laplace , el coneixement del passat i del futur és tan sols un problema de potencia de càlcul i de determinació de les condicions inicials. Tot està determinat, tot és escrit. El gris professor fent broma, o no? "el dentífric surt pel tub de l'única manera possible"
    Ella, tota sola i desfeta pel darrer desengany sentimental, tancada a l'habitació escoltant "Still Loving You" i evocant tots els detalls dels sis nois amb els què havia arribat més enllà del petó. Records; fotografies i correus electrònics impresos en fulls de paper arrugats.
    La mecànica quàntica ho havia canviat tot. Heisenberg va descobrir que no era possible conèixer simultàniament les posicions i velocitats de les coses. El destí abandonava les xifres absolutes per passar al món de les probabilitats: més difús, més atzarós, però encara escrit.
    Ella, preguntant-se si sis xicots, eren molts o pocs. L'Arnau massa tímid, L'Esteve massa llançat, el Marc massa gelós, el Jordi massa criatura, el Lluís massa maco i el Pere massa lleig. I per damunt de tot, turmentant-la i ferint-la com mai res l'havia ferit abans, el dolor de saber que tots ells l'havien deixada.
    Els forats negres no són tan negres com semblen; emeten radiació. Però els científics creuen que s'empassen informació i no la tornen, i si això fos així, significaria la mort definitiva del determinisme. El destí no existiria, res estaria escrit. Enlloc. Ho sentim molt senyor Eintein, però, definitivament, Déu juga als daus!
    Ella, sentint per casualitat en la conversa d'un grup de nois de la facultat la frase que l'acompanyaria per sempre: "La Núria és una bagassa però té un bon polvo" .
    --oo--
    Malgrat tot, pensa la Núria tornant al present, "ningú no te raó!". El destí no està escrit als estels. Ni està enfaixat en les elegants formules de Newton. Ni disseminat en les enigmàtiques funcions de probabilitat quàntiques. Ni tampoc ha estat devorat per un forat negre!
    Pren un altre copa de cava i agafa la calculadora. Una possibilitat entre més de catorze milions! Collons! Definitivament el destí està escrit en aquest bocí de paper. En aquesta única butlleta premiada de la loteria primitiva.
    En els sis números guanyadors: els aniversaris dels seus sis amants.

    • El destí de la bagassa ( sense paraules prohibides )
      Herge | 17/03/2010 a les 17:17

      "El destí no està escrit als estels" pensa la Núria, brillant estudiant de tercer de Física, tot mirant, mig borratxa, el paper que li ha canviat la vida. Sospira i més que asseure's es deixa caure damunt el llit desfet. Tanca els ulls i una munió d'imatges, vells conceptes, records i emocions, la trasbalsen mentre nota com unes gruixudes llàgrimes salades li lliscant per les galtes i li humitegen els llavis.
      --oo--
      Segons Laplace , el coneixement del passat i del futur és tan sols un problema de potencia de càlcul i de determinació de les condicions inicials. Tot està determinat, tot és escrit. El gris professor fent broma, o no? "el dentífric surt pel tub de l'única manera possible"
      Ella, tota sola i desfeta pel darrer desengany sentimental, tancada a l'habitació escoltant "Still Loving You" i evocant tots els detalls dels sis nois amb els què havia arribat més enllà del petó. Records; fotografies i correus electrònics impresos en fulls de paper arrugats.
      La mecànica quàntica ho havia canviat tot. Heisenberg va descobrir que no era possible conèixer simultàniament les posicions i velocitats de les coses. El destí abandonava les xifres absolutes per passar al món de les probabilitats: més difús però encara escrit.
      Ella, preguntant-se si sis xicots, eren molts o pocs. L'Arnau massa tímid, L'Esteve massa llançat, el Marc massa gelós, el Jordi massa criatura, el Lluís massa maco i el Pere massa lleig. I per damunt de tot, turmentant-la i ferint-la com mai res l'havia ferit abans, el dolor de saber que tots ells l'havien deixada.
      Els forats negres no són tan negres com semblen; emeten radiació. Però els científics creuen que s'empassen informació i no la tornen, i si això fos així, significaria la mort definitiva del determinisme. El destí no existiria, res estaria escrit. Enlloc. Ho sentim molt senyor Einstein, però, definitivament, Déu juga als daus!
      Ella, sentint per casualitat en la conversa d'un grup de nois de la facultat la frase que l'acompanyaria per sempre: "La Núria és una bagassa però té un bon polvo" .
      --oo--
      Malgrat tot, pensa la Núria tornant al present, "ningú no te raó!". El destí no està escrit als estels. Ni està enfaixat en les elegants formules de Newton. Ni disseminat en les enigmàtiques funcions de probabilitat quàntiques. Ni tampoc ha estat devorat per un forat negre!
      Pren un altre copa de cava i agafa la calculadora. Una possibilitat entre més de catorze milions! Collons! Definitivament el destí està escrit en aquest bocí de paper. En aquesta única butlleta premiada de la loteria primitiva.
      En els sis números guanyadors: els aniversaris dels seus sis amants.

  • Bitllet premiat
    GeorgeSmith | 18/03/2010 a les 21:02

    La policia trobà el cadàver de X en una habitació tancada per dins, un tret al cap, la pistola a la mà dreta i un bitllet de loteria premiat a la mà esquerra.
    Feia unes hores que s'havia estès la notícia del seu premi milionari. Havia anat a casa del seu únic amic i li demanà la pistola amb la qual més tard va acabar amb la seva vida. Tenia por que li robessin el bitllet, li va dir a tall d'explicació. L'amic el va trobar excitat i estrany però, qui no ho estaria amb un canvi tan sobtat de destí?
    A part de les circumstàncies esmentades l'escena del crim també era excepcional. X havia enretirat tot el que es podia trencar de l'habitació que anomenava despatx i havia estès un plàstic per la catifa i un altre per la cadira on s'havia assegut per llevar-se la vida. Com a conseqüència els forenses van trobar una escena particularment neta i recollida, com si el mort no hagués volgut causar massa inconvenients o no pogués suportar l'escampall de sang, esberles d'os cranial i cervell que se sol produir en aquests casos. Només hi havia sang, doncs, al cos, als plàstics protectors i damunt la taula, tot tacant un full on sembla que havia estat escrivint poc moments abans de morir.
    La policia investigà el cas. La mare no se'n sabia avenir. "S'ha trastocat, el meu fill s'ha trastocat" . Culpava a l'exnora del fet per portar el seu fill a la desesperació i, mentrestant, va començar a moure un advocat per assegurar-se que l'herència no acabava en mans d'aquella mala pècora, en les seves paraules. La dona assegurava, en canvi, que l'educació de la mare l'havia convertit en un ser feble, carregat de problemes, neurosis i manies. I també s'afanyà a contractar un advocat ja que encara que separats no havien iniciat els tràmits de divorci.
    Al final la policia va concloure que es tractava d'un suïcidi, totes les proves ho demostraven, començant pel fet que el despatx estava tancat per dins. No van saber aportar, però, cap explicació raonable del perquè. El fet és que no van poder desxifrar el que deia la nota que hi havia damunt la taula feta malbé per la sang que s'hi va vessar quan el cap i el tronc, ja inerts, hi van caure a sobre. Per molt metòdic i previsor que siguis la brutalitat d'un tret suïcida pot esgarriar les disposicions més ben preparades:

    "Quan ella em va deixar per un altre vaig decidir matar-me. Anava aplaçant el fet, pensant que ella tornaria, que no podia ser que m'hagués deixat d'estimar. Avui, quan s'ha escampat la notícia, li ha faltat temps per trucar-me i, fent com si no sabés res, assegurar-me que la nostre separació no era res més que un malentès i que ella, malgrat totes les aparences, només m'estimava a mi. Comprendre que no sols ja no m'estima sinó que probablement mai m'havia estimat m'ha decidit a donar el pas definitiu."

    -----------

    Per al jutge: la part final entre cometes hauria d'anar en cursiva i negreta (per tal que es veiés clarament que es tracta de la nota de suicidi) però no sé com es fa.

    • Bitllet premiat- GeorgeSmith (Aquí, jutge!)
      foster | 18/03/2010 a les 22:32

      La policia trobà el cadàver de X en una habitació tancada per dins, un tret al cap, la pistola a la mà dreta i un bitllet de loteria premiat a la mà esquerra.
      Feia unes hores que s'havia estès la notícia del seu premi milionari. Havia anat a casa del seu únic amic i li demanà la pistola amb la qual més tard va acabar amb la seva vida. Tenia por que li robessin el bitllet, li va dir a tall d'explicació. L'amic el va trobar excitat i estrany però, qui no ho estaria amb un canvi tan sobtat de destí?
      A part de les circumstàncies esmentades l'escena del crim també era excepcional. X havia enretirat tot el que es podia trencar de l'habitació que anomenava despatx i havia estès un plàstic per la catifa i un altre per la cadira on s'havia assegut per llevar-se la vida. Com a conseqüència els forenses van trobar una escena particularment neta i recollida, com si el mort no hagués volgut causar massa inconvenients o no pogués suportar l'escampall de sang, esberles d'os cranial i cervell que se sol produir en aquests casos. Només hi havia sang, doncs, al cos, als plàstics protectors i damunt la taula, tot tacant un full on sembla que havia estat escrivint poc moments abans de morir.
      La policia investigà el cas. La mare no se'n sabia avenir. "S'ha trastocat, el meu fill s'ha trastocat" . Culpava a l'exnora del fet per portar el seu fill a la desesperació i, mentrestant, va començar a moure un advocat per assegurar-se que l'herència no acabava en mans d'aquella mala pècora, en les seves paraules. La dona assegurava, en canvi, que l'educació de la mare l'havia convertit en un ser feble, carregat de problemes, neurosis i manies. I també s'afanyà a contractar un advocat ja que encara que separats no havien iniciat els tràmits de divorci.
      Al final la policia va concloure que es tractava d'un suïcidi, totes les proves ho demostraven, començant pel fet que el despatx estava tancat per dins. No van saber aportar, però, cap explicació raonable del perquè. El fet és que no van poder desxifrar el que deia la nota que hi havia damunt la taula feta malbé per la sang que s'hi va vessar quan el cap i el tronc, ja inerts, hi van caure a sobre. Per molt metòdic i previsor que siguis la brutalitat d'un tret suïcida pot esgarriar les disposicions més ben preparades:

      Quan ella em va deixar per un altre vaig decidir matar-me. Anava aplaçant el fet, pensant que ella tornaria, que no podia ser que m'hagués deixat d'estimar. Avui, quan s'ha escampat la notícia, li ha faltat temps per trucar-me i, fent com si no sabés res, assegurar-me que la nostre separació no era res més que un malentès i que ella, malgrat totes les aparences, només m'estimava a mi. Comprendre que no sols ja no m'estima sinó que probablement mai m'havia estimat m'ha decidit a donar el pas definitiu.
  • La imatge perfecta
    SenyorTu | 18/03/2010 a les 21:17

    Batu Feringgi és una platja tropical paradisíaca estàndard. Està orientada al nord i ara hi camino en sentit oest, de cara al sol que baixa per pondre's. Per tant, a la dreta tinc la mar i les ones que trenquen suaus, llepen un tros de sorra i se'n tornen. La franja d'arena fina i blanca és estreta; a penes vint passes separen l'aigua salada del bosc de palmeres tortes. També s'hi veu algun arbre enorme, de branques gruixudes en les quals creixen falgueres i hi habiten esquirols petits i aus sorolloses.

    Camino sense que se'm mullin els peus, en aquest límit. Porto les xancletes a la mà esquerra i la camisa a la dreta. Si m'aturo i em giro, veig l'ombra allargassada del meu cos i també les petjades que he anat deixant enrere. No són empremtes profundes perquè, en el límit del camí de les ones, la sorra és més compacta, però romanen intactes. Podria tornar a l'origen caminant amb l'aigua fins als turmells, com si anés d'amagat, i després fer de nou el camí sobre les meves petjades intactes. O fer-ne un altre en paral·lel, al costat. També puc seguir avançant i retornar tan bon punt el sol s'amagui darrere els turons que es retallen al final de la badia.

    La dona jove ha sortit del palmerar. Ha de ser musulmana perquè va coberta amb teles negres de cap a peus. Als braços duu una nena de pell fosca i cabells curts enrinxolats. Quan ha passat pel meu davant per atansar-se a la mar, he vist com els ulls li brillaven. S'atura a dues passes de la riba, s'agenolla i deixa anar la filla. La criatura, vestida amb uns pantalons foscos curts i una samarreta blanca de mànigues vermelles, es planta enfront les ones amb el posat desafiant i temorós alhora. Fa uns passos curts i apressats endavant quan l'onada recula, i enrere quan n'arriba una de nova. En una d'aquestes anades i tornades, cau de cul i l'onada l'atrapa i la mulla. La dona, encara agenollada, conté el gest d'anar a ajudar-la. La petita trenca a plorar, s'aixeca i corre a refugiar-se en els braços de la seva mare, que l'acull i somriu.

    La llum de sol baix és la meva preferida. Hauria utilitzat les ràfegues; en deu minuts hauria fet més de dues-centes fotografies d'aquesta escena i segur que en podria triar una de molt bona. La imatge perfecta és així: es pot presentar en qualsevol moment, sense avisar. D'aquí dos mesos s'inaugurarà la mostra al MoMA. Estic segur que el públic i la premsa elogiaran les fotografies que hi exposaré, ignorant que hi mancarà la que hauria estat la més admirada, la que no he fet perquè avui, just avui, havia decidit de sortir a caminar lliure de l'esclavatge de la Leica. Avui només volia mirar amb els meus ulls.

    Ja s'ha fet fosc. La dona i la nena se n'han anat palmerar endins. Aviat les onades seran més llargues i esborraran totes les petjades.

  • Núvols baixos sobre Kokura
    XvI | 19/03/2010 a les 11:34

    A l'escola fa un dia gris. Trist perquè volia ser plujós i s'ha quedat a mig camí. Els nens, tan cruels com són a vegades, semblen comprendre'l i compadir-lo perquè juguen amb ell, corrent i rient, com si fos un dia net i clar. El mestre els contempla de la porta estant. Veu en ells l'esperança de temps millors i també se li dibuixa un somriure al rostre.


    Lluny d'allí, el "Bock's Car" lluïa la seva perfecció metàl·lica amb indiferència. El Major Sweeney va quedar-se mirant l'aparell com feia sempre abans de ficar-se a les seves entranyes. Els seus companys l'esperaven dins, amb l'home gras impacient per fer el seu primer i darrer vol. El Major ja tenia el pressentiment que no seria un viatge plàcid i així li va dir al seu copilot, el Lloctinent Albury, mentre s'enlairaven: «espero que res no ens emmerdi el dia». Tanmateix, el dia es va emmerdar. L'home gras semblava incòmode i el Capità Beahan, fart de fer de mainadera, es barallava amb un dispositiu electrònic que disparava un llum intermitent, impertinent. El Major Sweeney va esbufegar, i ho va tornar a fer quan un dels B-29 d'escorta no es va presentar al punt de trobada. Va volar en cercles per espai de mitja hora llarga «què diuen els manuals?» Els manuals mai diuen res sobre els petits detalls i l'home gras ja anava amb retard. Van seguir la ruta sense l'avio impuntual i van arribar sobre Kokura. El cel era tapat. Núvols baixos i contaminació. Més esbufecs i més cercles «fins quan? què diu el manual?» El manual no diu mai res sobre els petits detalls. Ho fa un pilot que s'encén indicant que la reserva de combustible minva de manera alarmant, un tècnic de navegació que refà els càlculs sobre l'autonomia de vol, un altre llum impertinent que avisa d'un bloqueig als tancs de reserva, nous càlculs… «No podem seguir esperant, quin és l'objectiu secundari?» I l'avió enfila cap a Nagasaki. El Major i el Capità Beahan discuteixen sobre què fer amb l'home gras. Ara el seu ventre inflat de plutoni s'ha tornat una presència molesta. Nagasaki també està ennuvolat i no podran quedar-s'hi gaire estona. Parlen de tirar-la sobre el mar o de deixar-la caure guiant-se pel radar i creuar els dits confiant que encerti la ciutat. «Què diu el manual?»

    A l'escola els nens miren cap al cel. El mestre també i arrufa les celles, li ha semblat sentir una remor llunyana. Els nens riuen juganers i assenyalen un forat als núvols per on el sol ve a abraçar-los. Al mestre se li dibuixa un somriure al rostre.

    Xiula l'home gras.
  • Estava tan farta de tot!
    Núria Niubó | 19/03/2010 a les 20:02

    Enfilà l'autovia com cada matí, camí del poble on treballava. Capficada en els pensaments, ni sentia que deien a la ràdio, ni es va adonar, que s'havia passat de llarg la sortida per agafar la carretera comarcal. Aquell neguit interior es va convertir en ràbia, no era la primera vegada que li passava, ara havia d'anar fins la propera i faria tard, i esbroncada del director, i rialletes iròniques dels companys.
    No podia més, no es sentia capaç d'aguantar-ho.
    Absorta es deixà portar per la inèrcia, sense passar de 100km., amb la ment ennuvolada , es mirava els camions que l'avançaven per l'esquerra - mai ho havia suportat - però aquesta vegada tan li feia.
    Passades unes dues hores, s'adonà que estava prop de Castelló i que el senyal del gas-oil estava ences, no sabia pas des de quan, podia haver mirat per quants km en tenia, però continuà amb les mans al volant, deixant-se portar i... s'acabà el gas-oil.
    Quedà parada a la vorera, quieta, mirant el seu entorn un temps indefinit. Amb una reacció compulsiva sortí del cotxe , el tancà, i començar a caminar, enlairant la cara a aquell aire fresc de mig matí.
    Poc a poc, es va anar retornant del seu atordiment, sentint-se lleugera, lliure, feliç.
    Les sorolloses botzines dels camioners l'engrescaven a caminar cada cop més ràpid, fins i tot saltironant i rodolant sobre si mateixa, com si la llibertat de vagar sense esma, l'hagués transportat d'una eufòria incontrolada al límit de la follia.
    Després d'un giravolt, gairebé s'hi trobà damunt. Aquell cotxe semblava ben aturat, però en passar per davant la finestra del conductor i no veure-hi ningú, s'atansà i, el veié allí, mig ajagut , agafant-se el braç esquerra, amb una greu expressió de dolor al rostre. Ràpidament obrí la porta, el tombà com pogué i començà a fer-li un massatge cardíac, tal com li havien ensenyat en un curs de socorrisme. Així que va reaccionar, el desplaçà a l'altre seient i engegant el vehicle, sortí a tota velocitat, voleiant el mocador des de la finestra.
    En arribar a l'Hospital els varen dir que aquella oportuna intervenció l'hi havia salvat la vida.
    Aquell dia en Raül va tornar a néixer i la Roser va tenir una nova oportunitat per tornar a començar.
    Ell, un important home de negocis, en agraïment li va oferir un bon lloc de treball en la seva empresa. La Roser no va necessitar temps per decidir-se. Amb unes quantes trucades de telèfon posà a tothom al corrent de la seva nova situació.
    En aquesta ocasió el destí li havia jugat una bona passada.



    • Estava tan farta de tot! -Aquest és el bo, he canviat el finat.
      Núria Niubó | 19/03/2010 a les 20:16

      Enfilà l'autovia com cada matí, camí del poble on treballava. Capficada en els pensaments, ni sentia que deien a la ràdio, ni es va adonar, que s'havia passat de llarg la sortida per agafar la carretera comarcal. Aquell neguit interior es va convertir en ràbia, no era la primera vegada que li passava, ara havia d'anar fins la propera i faria tard, i esbroncada del director, i rialletes iròniques dels companys.
      No podia més, no es sentia capaç d'aguantar-ho.
      Absorta es deixà portar per la inèrcia, sense passar de 100km., amb la ment ennuvolada , es mirava els camions que l'avançaven per l'esquerra - mai ho havia suportat - però aquesta vegada tan li feia.
      Passades unes dues hores, s'adonà que estava prop de Castelló i que el senyal del gas-oil estava ences, no sabia pas des de quan, podia haver mirat per quants km en tenia, però continuà amb les mans al volant, deixant-se portar i... s'acabà el gas-oil.
      Quedà parada a la vorera, quieta, mirant el seu entorn un temps indefinit. Amb una reacció compulsiva sortí del cotxe , el tancà, i començar a caminar, enlairant la cara a aquell aire fresc de mig matí.
      Poc a poc, es va anar retornant del seu atordiment, sentint-se lleugera, lliure, feliç.
      Les sorolloses botzines dels camioners l'engrescaven a caminar cada cop més ràpid, fins i tot saltironant i rodolant sobre si mateixa, com si la llibertat de vagar sense esma, l'hagués transportat d'una eufòria incontrolada al límit de la follia.
      Després d'un giravolt, gairebé s'hi trobà damunt. Aquell cotxe semblava ben aturat, però en passar per davant la finestra del conductor i no veure-hi ningú, s'atansà i, el veié allí, mig ajagut , agafant-se el braç esquerra, amb una greu expressió de dolor al rostre. Ràpidament obrí la porta, el tombà com pogué i començà a fer-li un massatge cardíac, tal com li havien ensenyat en un curs de socorrisme. Així que va reaccionar, el desplaçà a l'altre seient i engegant el vehicle, sortí a tota velocitat, voleiant el mocador des de la finestra.
      En arribar a l'Hospital els varen dir que aquella oportuna intervenció l'hi havia salvat la vida.
      Aquell dia en Raül va tornar a néixer i la Roser va tornar a començar.
      Ell, un important home de negocis, en agraïment li va oferir un bon lloc de treball en la seva empresa. La Roser no va necessitar temps per decidir-se. Amb unes quantes trucades de telèfon posà a tothom al corrent de la seva nova situació.
      En aquesta ocasió la vida li brindava una segona oportunitat

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.