Detall intervenció

Soporífera experiència (o Córpora sanguínia)

Intervenció de: deòmises | 20-01-2016




Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida” *), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.


*Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).
**Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011)



d.


Respostes

  • Disreal
    Mena Guiga | 17/01/2016 a les 00:26
    Disreal era davant la màquina tonta que no l'embadalia, però l'absorvia. S'estava a pocs pams de l'aparell arran la vista cansada de massa massa massa hores davant pantalles, davant tecnologia les vint-i-vuit i vint-i-nou hores del dia. El film que estava mirant se'l sabia amb tots els ets i el uts, l'avorria profundament, cosa que l'ajudaria a adormir-se. Calculava -per hàbit- que seria allà mig film, quan la Gretel, emocionada, es deixés besar per en Hertz en el moment que ell li regalava aquella flor de lotus -arrencada sense pietat- d'un llac sagrat del cor de l'Índia, on havien viatjat per convertir-se al pluripluralismeascètic i entendre que el ser humà no era monògam sinó monorgasm. La conversa en aquelles escenes, romàntica estereotipadíssima, tenia en Disreal tipíssim i, si no estava ja planxant l'orella, aprofitava per aixecar-se amb mandra infinita i arrossegar-se a la cambra de bany a alliberar només una part de la merda dels refrescos que no parava d'engolir ignorant que patia una diabetis pseudobètica, poca broma.

    I en aquestes estava, pixant i esquitxant la tassa de mala manera -la seves difuntes mare i esposa haurien tingut un quart de cobriment de cor- que va sentir el timbre. Aquell so de gripau rogallós, no podia ni volia evitar-ho, el feia somriure. Era el seu timbre i per més que la veïna perfeccionista -d'oficis instrumentista i interiorista- li hagués dit mil i un milió de cops que els substituís, que feia miserable i ridícul, en Disreal no li feia cas. Si ella tenia un test amb un bonsai que semblava un malsai i encara se n'enorgullia! Es posava una medalla mental per saber callar.

    Va obrir. No era la seva hora, no podia ser l'escombriaire demanant un vas de llet calenta per esmorzar amb croisanets que havia arreplegat al contenidor d'un supermercat. Acabava jornada i tenia el costum de passar-se. No hi era tot i cobrava menys. L'ajuntament quedava bé i les arques també. En Disreal no sabia dir que no i aquell pobre home s'havia avesat a ser el demanetes dia sí i pràcticament dia també. No parlava massa. S'asseia a la cuina (sempre el feia passar), sucava les pastetes industrials al bol escalfat al microones, mirava al sostre estúpidament -o no- i a vegades hi sabia/aconseguia trobar aranyetes araneses, aquelles que en comptes de vuit potes en tenen quatre i les altres quatre són trenes. I que, afirmava, conferien màgia a la vida...

    En Disreal, en no veure ningú va fer per tancar la porta...però... va estar a punt de cridar. En mirar llindar avall, per inèrcia, va veure un cubell de plàstic color gos com fuig, i a dins unes tisores que...era sang allò amb què estaven embrutades? I...unes ulleres de sol de marca 'Venus Paleolítica Superfèrtil', les que només certes Infantes gastaven. Inaudit! I encara més: es va haver d'ajupir per saber que aquell paperet que es mostrava lleugerament era una entrada per al cinema.

    La pel·lícula-regal era sobre un home i una dona, la Gretel i en Hertz, que anaven a l'Índia a estimar-se...

    Quina presa de pèl!

    Llavors es va despertar. O es va adormir? L'escombriaire era una bella fèmina disfressada que estava boja per ell? La veïna era una violadora de bonsais buscada per la B.O.N.F.I.A? Ell era en Disreal? La tele era la tele o el sofà?

    Només les aranyetes araneses retenien les respostes. Les escrivien amb tinta de cirera sobre paper aracnifoli i les retallaven amb unes tisores pispades a l'àvia més sàvia. Les traslladaven al cubell color gos que no defuig... N'era ple, de paperets, com butlletes de la sort d'una fira. Agafar-ne una i ...bé...una altra...REALITAT.

    Mena




    • El film que estava mirant se'l sabia amb tots els ets i el uts, l'avorria profundament, cosa que l'ajudaria a adormir-se. Calculava -per hàbit- que seria allà mig film, quan la Gretel, emoc
      Mena Guiga | 17/01/2016 a les 02:13
      quan diu 'allà mig film' serà 'allà la meitat' (no suporto repetir mots) (almenys en els escrits). Jo ja he complert amb mi mateixa. Me'n vaig a les 'diferents realitats' de Morfeu (ostres, un títol que encara podria desenvolupar...però no pas en el repte, ja ho faré a part).
  • En Diferent i la Realitat (fora de concurs)
    touchyourbottom | 17/01/2016 a les 01:04
    En Ferent era un persona molt estranya, fora de tota òrbita ordinària i constitucional consensuada. Mirava de viure fora de qualsevol llei que no fos transgedir-ne cap, però no subjugar-se a cap. I hi reeixia. Hi ha intel·ligències excepcionals! Vivia. Vivia. Aconseguia viure vivint i d'una manera pròpia titllada de 'com en sap', amb l'enveja que aquest genialejar comportava, tot i que no tanta com per a que se'l volgués imitar o assassinar.

    La Realitat, la seva companya-amiga de feia...feia...feia..., a vegades l'aguantava i d'altres l'engegava a pastar pasta que fos pastable, per allò d'anar passant i que s'entretingués.

    I és que en Diferent, un home d'edat indefinida, mai podria entendre's massa seguit amb la Realitat, pel fet de ser com inherentment eren cadascú.

    Ella tenia dos miralls a casa seva, per usar-ne un o altre en funció de la cara que posés, que mai MAI era evitable. Si era la 'normal' es vestia sense destacar, ben globalitzadeta i buscava lloc entre un piló de cors menuts i intel·lectes tirant a pseudoegòlatres, exemple típic de la manifestació de l'estat que aquell espill mostrava. En Ferent no podia amb aquell rostre: l'avorria, no li aportava res, no l'importava gota, el temps fugia buit. I, al seu torn, ella, estant així, com que l'arreconava, anava a la seva: involucionant amb la desmesura més fashion que trobés, d'acord amb el mercat i el marcat.

    Si, en canvi, les faccions de la dona es suavitzaven i li apareixia una expressió nirvànica, s'havia reflectit a l'altre mirall. Allò era delicatessen: assolia altres dimensions que també existien i ella ho sabia, ella, la Realitat. I en Diferent, que vivia en elles, ho agraïa profundament, perquè allò era connexió. Llavors ho celebraven passejant per un prat d'herbes piperitzades amb flors desregularitzades, irracionalment encisadores, atàvicament intuïdes, fins a la passera a l'enllà on les ànimes enceguen de puresa.

    Però això, és clar, només s'esdevenia depenent d'un dels miralls -cap linealitat- un cop cada dos mil·lenis... i en una galàxia diferent. I comptant que l'univers no oblidés que cada vegada una escriptora atípica -la que ara tecleja, i només podia ser aquesta- 'despertés' i els recordés. I en fes el relat pertinent on feia retrobar-se en Diferent i la Realitat en aquells marges fora límits.

    tyb

    • (he fet el fora de concurs perquè només he fet servir el títol del repte, no el demanat al contingut) (i, és clar, per no alteregopassar-me!) ;)
      touchyourbottom | 17/01/2016 a les 01:07
  • El cubell malparit i els budells del lampista (fora de concurs)
    Tanganika | 17/01/2016 a les 02:02
    EL CUBELL MALPARIT I ELS BUDELLS DEL LAMPISTA


    Un cop uns budells plens de gasos van deixar anar una llufa que va matar una mosca vironera que gaudia d'una pel·lícula d'amor romàntic -en les divuit vides anteriors també la fruïa, tot i estar formatejada diferent: formiga perifèrica, gat mig tronera, gos amb expressió Sigurney Weaver, sogra apocalíptica, monja que no resa, esquirol dissecat menys l'ànima, tieta soltera amb consolador sota el matalàs, comptable tímid que només menja cigrons,...

    L'esperit de la mosca difunta estava cabrejada: la descomunal alemanya, aquella Sigrimunda, mena de deessa rossa de contorns marejaires, i l'excelsior Friedmanner, aquell ari que induïa a desvari retrosexual, se li enduien l'atenció, i si era a l'Índia més embriagadora, millor que millor.

    Però aquell home que bullia patates i deixava evaporar-se tota l'aigua i cremar el cul de l'olla cada vegada impedia que ella -fos formiga, gat, gos, sogra,....mosca...pogués arribar al clímax que aquell film gloriós li inspirava. Sentia tanta, tanta ràbia!


    El lampista no en tenia ni idea que de les males vibracions que havia causat dinou cops seguits. Perquè, amb desencís, o mala llet, o avorriment, o... havia aixafat l'insecte explorador i embadalit amb la història; tombat de mort el gat xafarder amb un cop de sabata amb sola de ferro; eliminat per error el gos refredat amb dosi per a dinosaures; dut amb terrible retard la sogra a urgències; fet morir d'un atac de cor la monja que mirava des d'una finestra, amb prismàtics, en ser descoberta; llençat i trencat la bestiola de bosc; engegat la tieta suspiraire a l'habitació, que feia nosa; acomiadat el company comptable amb qui mirava el film, que va traspassar en un accident; ...i la darrera, la inhalació de ferum insoportable i la mosca a millor vida. Millor? I què passava més, en aquella pantalla? Tots els sers que l'havien conformat clamaven saber-ho i alhora venjar-se.


    Van tocar el timbre. El lampista va deixar anar un rot d'insatisfacció i va estirar els braços entumits. Va rascar-se la barbeta i es va punxar amb uns quants pèls que el van deixondir del tedi d'estar-se al sofà color Burdeus amb coixins to Deepest Caribbean que anava deixant llardosos amb la roba de feina. Va remenar el cul per posar-lo a lloc i es va dirigir al pis de baix.

    Era un dia de febrer que no era trenta. Feia fred de novembre. La foscor de fora, no obstant, s'igualava a la d'un maig imbecilitzat per aires suggerents.

    Va obrir. Poc il·luminat -ben bé com ell- es va trobar amb un gibrell que feia de cubell.

    Va pensar que era un lot extraviat amb material necessari que algun cor generós li regalava. Desitjava tant una canonada d'acer no acre! O paper de vidre desenvitricollat. O una clau anglesa que parlés esperanto.

    Les il·lusions són males companyes.

    El cubell, de sobte, va fer lluir unes tisores tacades de sang.

    L'home va pensar que eren les de la dona de la germana de la cosina del col·lega de feina, que tallava remolatxes amb aquella eina en un circ gastronòmic. Una bona cosa: estarien ben esmolades i saludables. Les netejaria amb un drap de roba de drap. Servirien per a tallar xerrera de vídues insatisfetes que atabalaven i volien rebaixa en la factura.

    Llavors va observar un altre objecte més fosc. El va palpar. Eren unes ulleres de sol amb la montura de pell de vedell antropomòrfic, molt buscades per els antropomorficovedellistes, entre els quals coneixia el germà del cosí del pare del col·lega de feina. Les hi vendria a preu de vedell antropomòrfic, que és superior al de l'or.

    Estava gaudint. I més quan, en agafar les ulleres, va trobar que ocultaven un paperet. Es tractava d'una entrada per al cinema que en un lustre de temps seria construït al bàter de l'alcalde del poble, que li sobrava espai. Era tan generós! I més encara allò: el repartir a canvi de res invitacions per a l'estrena del film 'Jo ho he fet tot per a vosaltres i sé que ho fareu tot per mi'. Va deixar caure unes llagrimetes.

    Unes llagrimetes...

    Era l'esperat. Llavors es va activar.

    El cubell-gibrell o gibrell-cubell es va transformar.

    L'essència emprenyada i justiciera de les dinou víctimes el va engolir.

    A terra van quedar els elements enganyifa per activar una imaginació psé-psé i això que la mosca no era tsé-tsé.

    Total: que aquell ser, tot saltironant, va assolir la sala d'estar. Just quan els anuncis acabaven de no acabar.

    I sí, síiiiiii: va poder mirar el que quedava, el que faltava. Només va molestar una cosa: la digestió del paio aquell que, encara espantat allà on havia anat a parar -univers entre paral·lel i via disgusta- no descansava de relaxar budells aquell cop en va.

    TGNK









  • Soporífera experiència (o Córpora sanguínia)
    deòmises | 20/01/2016 a les 01:02



    Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida” *), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

    Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

    L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.


    *Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).
    **Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011)



    d.
    • El títol: Soporífera experiència (o Còrpora sanguínia)
      deòmises | 20/01/2016 a les 01:06
  • RE: RELAT CLÀSSIC DCXX.DIFERENTS REALITATS.
    aleshores | 22/01/2016 a les 08:13
    Simbologia profunda
    Com qui dormint discrimina els sons que li arriben, així actua la simbologia profunda amb les nostres claus: allò que hem deixat escrit que passi en el profund.
    No cal, però, ser molt perspicaç per endevinar qui ha estat el missatger que ha dut, be per ell mateix be per persones interposades, el regalet tacat de sang.
    I la simbologia profunda de les tisores i el cubell tacat de sang m'ha fet venir un esglai a l'entrecuix!
    L'engany havia esta perdurable però jo mateix l'havia acabat denunciant la setmana passada, potser dut per aquestes claus profundes.
    Beneficiar-se a la seva dona en acte mèdic era prou ofensiu, fins i tot 35 anys després, quan no ja sóc sinó un prejubilat, un pel panxut, mediocre, sí, però que he arribat a desenvolupar una carrera professional,....
    I el cas m'havia colpit, però jo mateix m'havia anat auto convencent que, lluny de ser un abús, havia estat un divertiment mutu realitzat en un pla de llibertat i igualtat. El marit no ho degut veure igual, el poal i les tisores en són la prova absoluta. Qui no te alguna debilitat? O es que jo havia de ser un heroi.
    En mala hora, i amb algunes copes pel mig, havia obert el pap i m'havia confessat amb un col·lega que ara m'amenaçava amb denunciar-me a l'associació si jo emprenia alguna acció reparadora i compensatòria amb la “víctima”; pensava que guanyaria el corporativisme i en canvi pel que sembla ja ho ha deu haver comunicat marit per a que ell jutgi! La comprensió d’un marit afectat fins i tot després de tants anys sembla ser nul·la: no esta per orgues l'home!
    Però ara mateix no sento només una por cerval a la deshonra professional, sinó una por física immediata. Sembla que ha sonat l'alarma del jardí No serà un ocell?
    He tancat la porta amb certa rapidesa en el moment que he pres consciència que qui ha deixat el poal pot haver saltat la tapia. No. Ha estat una falsa alarma; sóc víctima de l’estrès.
    Quina impostura i deshonestat la meva que quedarà impune,....ahhhhh! es ell! Pietat!
    Vaja no; per sort! És la dona de fer feines que du la ma embenada perquè s'hi ha fet un tall,...
    “Com ha dormit el seu inconscient o subconscient, doctor? “ Em diu la bona dona, que té ja una bona formació de tant anar tafanejant els llibres, mentre treu la pols. Ja veu que jo m'he fet un acte fallit a la ma!
    • RE: RE: RELAT CLÀSSIC DCXX.DIFERENTS REALITATS.
      aleshores | 23/01/2016 a les 06:23
      ...id...jo m'he fet un acte fallit a la ma, tot tallant el tronxo de la coliflor.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.