Detall intervenció

Somriure i mascareta

Intervenció de: Anaïs | 12-07-2020

Bones...
potser del que escric a continuació en podria sortir un relat, però no tinc ni la inspiració ni realment les ganes de fer-ho. Però vull compartir amb vosaltres aquest sentiment, com faig quan tinc algú a qui tinc una mica de confiança al costat (un costat de 1,5, però un costat). I si algú vol posar fil i agulla per fer-ho, endavant (potser ja hi ha alguna cosa escrita, ho sento).
Tant aquí com fora de la pantalla, jo sóc de somriure. Somriure quan veig alguna cosa o persona que m'agrada o m'inspira alegria. Somriure quan vull donar a les meves paraules un significat, un acompanyament més, un embolcall. Somriure quan no en tinc ganes, perquè penso que els somriures moltes vegades actuen com els badalls, s'encomanen. Llavors, d'un somriure una mica forçat en pot sortir un somriure sincer.
No m'he tornat ximpleta. Sé que el problema més greu que tenim no és haver de portar mascareta. De fet és una protecció cap a un mateix i cap als altres, una manera de dir-los que els respectes, que no vols que estiguin malalts, que vols que el virus no truqui a la porta de ningú més. Però no veure el somriure a la cara de la gent, o el no somriure, és de les coses que porto malament. Potser més que el confinament. Perquè quan hi havia el confinament (no vull que torni, eh? però la cosa no pinta bé...) hi havia moltes vídeotrucades, fotos, vídeos... a cara "despullada". Ara, al poder sortir, han disminuït.
Aquest virus ens ha tapat el somriure exterior, com si s'hagués convertit en pecaminós o lleig, com ensenyar el pit o l'entrecuix o unes axil·les mal depilades...
Un somriure amb mascareta,
Anaïs


Respostes

  • UI!
    kefas | 23/07/2020 a les 00:00
    Ui! Quan he llegit la teva entrada m’he tapat el pit i he premut els braços contra el cos per amagar el pel de les aixelles. Estic a casa i quan fa una calor suportable prefereixo anar amb poca roba a engegar l’aire condicionat.

    El somriure és la teva divisa i el teu comentari me’n ha engegat un. No porto mascareta, però ningú l’ha pogut veure perquè estic sol. Com que no m’has vist mai, no te’l pots imaginar. Jo tampoc he vist el teu però el imagino, cada vegada d’una manera diferent. Et poso el somriure d’amigues i conegudes meves perquè és quan somriuen que les veig més boniques i properes i segons el meu estat d’ànim et poso el somriure que més hi encaixa.

    No pateixis per no veure els somriures de darrera les mascaretes. Segur que n’hi ha pocs.
    • RE: UI!
      Anaïs | 25/07/2020 a les 19:09
      I jo que ja en tinc un altre de ben gran ara, també sense mascareta.
      Millor que te l'imaginis el somriure, perquè la realitat sempre és més simple i banal, jo perdo molta màgia a la realitat, i si no que t'ho digui un home que vol dir-se fosc però té molta llum que me'l va conèixer en persona.
      I pel que fa a què hi ha pocs somriures, doncs tens raó, la vida ens ho està posant una mica difícil per somriure últimament.
      Un somriure,
      Anaïs

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: