Somriure i mascareta

Bones...
potser del que escric a continuació en podria sortir un relat, però no tinc ni la inspiració ni realment les ganes de fer-ho. Però vull compartir amb vosaltres aquest sentiment, com faig quan tinc algú a qui tinc una mica de confiança al costat (un costat de 1,5, però un costat). I si algú vol posar fil i agulla per fer-ho, endavant (potser ja hi ha alguna cosa escrita, ho sento).
Tant aquí com fora de la pantalla, jo sóc de somriure. Somriure quan veig alguna cosa o persona que m'agrada o m'inspira alegria. Somriure quan vull donar a les meves paraules un significat, un acompanyament més, un embolcall. Somriure quan no en tinc ganes, perquè penso que els somriures moltes vegades actuen com els badalls, s'encomanen. Llavors, d'un somriure una mica forçat en pot sortir un somriure sincer.
No m'he tornat ximpleta. Sé que el problema més greu que tenim no és haver de portar mascareta. De fet és una protecció cap a un mateix i cap als altres, una manera de dir-los que els respectes, que no vols que estiguin malalts, que vols que el virus no truqui a la porta de ningú més. Però no veure el somriure a la cara de la gent, o el no somriure, és de les coses que porto malament. Potser més que el confinament. Perquè quan hi havia el confinament (no vull que torni, eh? però la cosa no pinta bé...) hi havia moltes vídeotrucades, fotos, vídeos... a cara "despullada". Ara, al poder sortir, han disminuït.
Aquest virus ens ha tapat el somriure exterior, com si s'hagués convertit en pecaminós o lleig, com ensenyar el pit o l'entrecuix o unes axil·les mal depilades...
Un somriure amb mascareta,
Anaïs