Somni d'una nit de sant Joan

Se sentien feia hores els pims i pams i ziuuus dels petards. Es veien criaturetes fent petar cebes que no feien plorar sinó riure o fent girar bengales de colors astrals.

Una acàcia ballava sensualment, el vent l'enrigolava. Era juny, finals, i estava ben florida. En queien a terra flors en minsa pluja i havien confegit una catifa de to safrà. Una dona descalça hi passava els peus per inèrcia, asseguda en un banc de fusta que ni era decorat amb ni segurament pretencioses espraiades d'artistes anònims sinó comunicaires anònims.

No gaire lluny, a la sorra, a la platja, la pila per cremar mostrava -expectant i atemorit- l'amuntegament que el conformava i que seria destruït amb el foc, element sagrat, aquella nit màgica de Sant Joan.

Es va quedar en aquell banc sota aquell arbre fins que li va ser impossible continuar amb la lectura que la distreia però que no li ocupava pas tant el cervell com la trobada que s'esdevindria.

Quan ell va arribar va oblidar que el pare del protagonista de la novel·la, ja fantasma, li feia saber al fill que tota la vida havia volgut ser una odalisca.
Aquell personatge havia sabut veure què volia de la vida i ho explicava lliurement, i mai és massa tard.

La dona aprenia moltes coses d'aquell llibre, coses d'aquelles que cadascú entén igual i diferent i que asseguren una existència més plena.

Per això, quan la persona que estava esperant va arribar, va deixar estar judicis i culpes i mil històries més que enverinen l'ànima i es va preparar per encendre junts una foguera, també aquella nit.



Mena

Un dia en Joan es va despertar molt molt content. Contentíssim. Era el dia de la revetlla. Tenia moltes moltes moltíssimes ganes de construir un fogueró i l'haver de trobar material era cada any el més difícil, però alhora el més interesssant.

-Ja he fet cremar cadires corcades i mobles atrotinats que ni tenien vernís que pogués causar flames pejudicials. Ja he fet cremar llibres d'idees obsoletes i tancades que s'han tornat fum i que ja ho eren. Ja he fet cremar branques seques de vegetals morts que s'han enlairat formant part del foc cap allà on tot va a parar, allà on pertoca.

No sabia pas què posar a la foguera.

Fins que caminant caminant sense rumb fix (i caldria dir uns quants cops aquests monosíl·labs com una cançoneta de dos mots) en Joan va anar a petar a un lloc amb molta llum. Era una casa antiga davant d'una plaça, al costat d'una vella església esdentegada de campana. Qui sap si va ser fosa en un foc i no pas de revetlla d'alegria en temps de guerra per tal de reutilitzar-la per fer armament!


***aquest relat està dedicat al Joan que el protagonitza, que cuida persones esquizofrèniques en un centre terapèutic******



En Joan es va sentir empès dins d'aquell lloc. Un calfred li va recórrer l'espinada. Allà dins hi havia dolor, malgrat l'espai acollidor i el pati assolellat ple de flors de somni.

De cop els va veure. L'estaven mirant. Ulls que parlaven en rostres que callaven. Fins que es van tornar veus i gestos i maneres de fer i de ser que en Joan va captar no sabia com i que el van entristir profundament.

Havia passat temps que cap rellotge havia comptabilitzat. Però se sabia perquè el dia, tot i ser el més llarg de l'any, avançava, inexpugnablement, com tenia per costum des de que el van batejar 'dia'.

I en Joan va saber què calia fer. Almenys aquella única nit màgica.

Aquella nit de bruixes marineres i de muntanya, aquella nit de les nous a punt per preparar les més selectes ratafies, en Joan va fer cremar un fogueró en aquella plaça, envoltat d'aquelles persones que reien, tiraven petards i cebes, feien girar bengales de colors, se sentien rialles i pams i pums i ziiuuus i fuusssh i zimmmm. Aquella gent reia i ballava, menjaven coques amb boques amb expressions felices, podien prendre cava que no s'acabava.

En Joan se'l mirava. Aquella nit havia estat possible, potser perquè es podien permetre els somnis. Aquella nit a la fogurera hi cremaven i marxaven neures, manies, dentadures postisses, tabac exagerat, medicacions subjugaires i necessàries, atacs de por. Cremava i s'envolava al no res la malaltia.


Mena

(Relat fora de concurs)
.................................................

Diuen que la nit de sant Joan és una nit màgica, de bruixes que es pentinen entre els arbres, de somnis i desitjos. Diuen que perquè aquests somnis es compleixen, s'hi ha de creure de veritat, com només els nens saben fer-ho, i tu eres una nena aquella nit.
I la nit era càlida, aquell sant Joan, acollidora; i l'aire suau i vellutat; i la lluna plena, lluminosa. El teu atreviment va fer la resta.

Ara, quan recordes aquell estiu, et fas un tip de riure: amb aquell vestidet de marinera i aquelles sandàlies de tires tu ballaves i ballaves; i anaves menjant coca i bebent cava, i ningú s'adonava perquè eren altres temps i no passa res si la nena beu una miqueta, que ja són deu anys; i amb tantes bombolletes amunt i avall perds una mica el cap, i el color de la nit es va tornant daurat, com el líquid de la copa, com els teus somnis d'aquella nit...

I vas pujar a un avió molt estrany que passava a fregar de les cases i et feia llumetes i senyals i vas anar mar enllà, llum enllà, cel amunt...
I vas veure coses que molts de nosaltres ni tan sols imaginem, i vas conèixer éssers diferents a tu amb els qui, misteriosament, et vas entendre, i, quan vas tornar, et vas adonar que no et creurien i, abans que et prenguessin per mentidera o per boja, vas dir que tot havia estat un somni.
Un somni!