Detall intervenció

Sis vegades morta

Intervenció de: Montse Canes | 12-05-2008


He hagut de morir lentament
agonitzant i arrossegant, ferida.
He xisclat de dolor i de ràbia
preguntant-vos, sense resposta,
sabent que sempre en dubtaria.

I és que malviure no és
morir a poc a poc?
Que et traeixin mil cops
i tornar-te a aixecar
no te merit ni sentit.
T'observen esperant
que et tornis, malparit.
I és més fàcil el camí avall
que ser per vos escollit.

I ara que ja he gastat el sospir
que em beseu de benvinguda
i sento el dolor que s'escapa
us pregunto amb por, perduda,
no puc quedar-me aquí, asseguda?






Respostes

  • Nuesa
    deòmises | 08/05/2008 a les 16:41

    Nu. Nu dins teu. Nu com mai no he pogut despullar-me.
    Per a ningú més. I aquesta carn que et provoca fàstic
    És la pròpia imatge que intento amagar. Amb vestits i somriures.

    Nu. Nu i sense màscares. Mira'm i bufeteja'm si vols.
    Pagaré els meus errors amb escreix i cruesa,
    Amb l'etern purgatori de qui no sap redimir les seves accions.

    Nu. Nu completament. I cauré entre llàgrimes d'angoixa
    Davant de la teva impavidesa, aliena al meu penediment,
    Mentre esdevinc més humà i feble, hipòcrita com el vers més trist.

    d.
    • Anava a fer un post, però... (fi de la sequera?)
      Dolça Parvati | 08/05/2008 a les 18:53

      Diré que nu no em provoques mai fàstic.
      En el vol de la teua ànima nua, majestuosa i alada,
      O amb la purga dels teus errors tan tendres i humans,
      Màscares caigudes d'un rectangle celest,
      Irradiades des de l'ancestral por de nen abandonat,
      Silent i bategant cor de ferro roent,
      Evitatiu , pròxim, cargolat, genuí,
      Seràs poema i home nu com el vers més sincer.

  • Al jugador intrèpid.
    Jere Soler G | 09/05/2008 a les 15:17

    Em dius que sóc aquí i no m'ho crec,
    em sembla colpidor i enlluernant,
    el ser i el sóc i el sac de suc brollant
    del cocoter sublim que es va aixecant.
    No entenc com visc, com penso i com respir
    per què? de què? però com? redéu! que gran!
    Comprenc l'origen, si més no d'on ve?
    i sobretot, el què em sorprèn és ser.

    I no dius res des que em vas plantar aquí
    fas que no hi ets, i potser sigui així.
    Però et veig ocult al tremolor dels pins,
    al traç excels dels còdols dels camins;
    al plor del nen, del vell, de l'humiliat;
    al raig de sol que escalfa el cor glaçat;
    al so que s'alça lliure dins la nit;
    a la foscor, quan tot és adormit.

    I enllà del viure, si és que ja no es viu,
    ¿seràs com jo, que recordo els topants,
    el mirar buit dels lladres dels instants
    l'odi malalt del monstre que no riu?
    ¿Esdevindràs castigador dels talps
    perquè no albiren els fars esclatants
    del cel immens que declama el teu vers
    als infinits racons de l'univers?

    Senyor dels talps, dels cecs i dels malalts
    Jugador intrèpid dels gusts dels bossons
    les teves timbes de daus embogits
    han dibuixat els ulls dels meus petits.
    Som com baldufes llençades al pla
    dels clots i els rocs les rampes i el polsim,
    si girem bé ballem i ens embellim
    si ensopeguem, perdem el més enllà?

    Fulles al vent, espurnes de foc blanc,
    escuma espúria dins l'onada gris,
    pedra que roda boja pel pendís,
    estel que esclata fins al paradís.
    Vaivé de l'aigua, respirar del mar,
    batec que neix i que desapareix
    qui m'ha sembrat m'haurà de recollir,
    no sóc res més que el solc que ahir va obrir.
    • Al jugador intrèpid. (Aquest és el que val: 30 versos)
      Jere Soler G | 10/05/2008 a les 14:26

      Em dius que sóc aquí i no m'ho crec,
      em sembla colpidor i enlluernant,
      el ser i el sóc i el sac de suc brollant,
      del cocoter sublim que es va aixecant.
      No entenc com visc, com penso i com respir,
      per què? de què? però com? redéu! que gran!
      Comprenc l'origen, si més no d'on ve?,
      i sobretot, el què em sorprèn és ser.
      I no dius res des que em vas plantar aquí
      fas que no hi ets, i potser sigui així.
      Però et veig ocult al tremolor dels pins,
      al traç excels dels còdols dels camins;
      I enllà del viure, si és que ja no es viu,
      ¿Faràs com jo, recomptant els topants,
      el mirar buit dels lladres dels instants
      l'odi malalt del monstre que no riu?
      ¿Esdevindràs castigador dels talps
      perquè no albiren els fars esclatants
      del cel immens que declama el teu vers
      als infinits racons de l'univers?
      Senyor dels talps, dels cecs i dels malalts
      Jugador intrèpid dels gusts dels bossons
      les teves timbes de daus embogits
      han dibuixat els ulls dels meus petits.
      Som com baldufes llençades al pla
      dels clots i els rocs les rampes i el polsim,
      si girem bé ballem i ens embellim
      si ensopeguem, perdem el més enllà?
      qui m'ha sembrat m'haurà de recollir,
      no sóc res més que el solc que ahir va obrir.
  • "Mira'l" RPV
    Nurithy | 09/05/2008 a les 19:22

    Mira'l


    Mira el destí. S'endinsa en el cel,
    remou consciències i acaricia
    el teu rostre que m'estimaria
    si no fos que tu ja no ets aquí.

    Passets de núvols ens contemplen,
    la seva ombra remou la llum
    dels qui n'identifiquen el perfum,
    si no fos que tu ja no els contemples.

    Mira el destí. S'abraça amb l'atzar,
    separa el teu present del passat,
    aïlla records que broten vida,
    aïlla records que no troben fugida.

    Mira el destí. Jutja envenat,
    no reconeix derrotes, mai cap.
    Les llàgrimes es vaporitzen i,
    desfan la sorra d'un rellotge mortal.


    p.D= és el meu primer repte. No sigueu molt cruels.
  • volar en regrés
    Galzeran (homefosc) | 11/05/2008 a les 01:43

    Tu la veus,
    i no pots dir-me, ni saps,
    com n'és de brillant
    i rutilant la seva flama.
    Retornes
    a on cap porta
    es tanca,
    on els ulls no et calen
    perquè la foscor
    s'esdevé un record
    que mil colors no amaguen.
    Havies tingut fred
    i no ho saps ja, però tu serraves les dents,
    aquelles, i tantes, nits d'hivern
    que ja no hi són.
    Ignores ara que ets fugitiu
    de les urpes opressores del temps,
    ni tan sols te'n sents.
    La llum blanca,
    qui t'ho ha dit?
    que és el final del camí,
    si no ets ja capaç ni de sentir
    que tornes, potser,
    fent un vol en regrés.

  • Sortida del purgatori
    Rita O'Neal | 11/05/2008 a les 11:59

    Forces obscures
    segueixen de prop
    ànimes tendres
    que fugen del foc.

    Els àngels negres,
    cabells com de foc,
    entre tenebres
    esquiven la mort.

    Ànimes nues
    portades a plom
    per ales negres,
    de vermell i groc.

    Els sentinelles
    contenen la por,
    corren com bales
    cap a la claror.

    Negres tenebres,
    instants de foscor,
    deixats enrere
    cap a la lluïssor.

    El cel espera
    amb l'infern a prop,
    com una escletxa,
    la llum surt del cor.

    Tots ells penetren
    la perforació,
    els àngels muden
    en blanc i en or.

    Sortint del túnel
    aturen el vol,
    l'esperit marxa
    cap al cel, tot sol.

  • Vides anònimes
    Naiade | 11/05/2008 a les 21:43

    Vides anònimes
    segueixen el seu curs
    ara gaudint ara patint
    debatent-se entre incerteses
    alimentant-se de banalitats
    caient i aixecant-se amb esforç
    pel pes de la dualitat
    sense saber que en realitat floten
    com globus plens d'aire en mans d'infants.

    Àngels i dimonis els trontollen
    fent d'ells titelles vivents
    induint-los ara cap el bé, ara cap el mal.
    sembrant dubtes existencials
    entremig del desconcert
    la vida va passant
    enlairant els cossos
    dirigint-los a port.
    pujant entre sol i bromes

    La llum encegadora apareix
    obrint-se una escletxa d'energia
    oferint el paradís
    cadències celestials hipnotitzen
    abduint als afortunats
    ara no es pot dubtar
    sense oposar resistència
    atret per l'encanteri
    la suau energia del àngel et guiarà.



  • No volem
    gypsy | 11/05/2008 a les 22:36

    No volem la llum eterna
    guaridora de pecats innombrables,
    no volem el camí de la perfecció
    ni ascendir amb àngels virginals
    que ens condueixin al destí etern.

    Escopim la ràbia de la malvolença.

    Afona les ànimes malsanes
    en el cau de la solitud,
    allà on cremen els febles
    de pensament i d'obra.

    Allunya't dels qui no cerquen
    la bondat de l'univers immune.
    No som conversos,
    som homes de carn
    i la sang ens brolla a raig

    quan els nostres germans esdevenen
    botxins d'un desamor despietat,
    i conreen la pútrida olor de la mort
    en aquesta terra erma, la nostra llar.

    No volem el paradís
    de la bona gent.

    No ens el mereixem.



    • Canvio el títol: Revolta
      gypsy | 12/05/2008 a les 00:38

      Photobucket

      No volem la llum eterna
      guaridora de pecats innombrables,
      no volem el camí de la perfecció
      ni ascendir amb àngels virginals
      que ens condueixin al destí etern.

      Escopim la ràbia de la malvolença.

      Afona les ànimes malsanes
      en el cau de la solitud,
      allà on cremen els febles
      de pensament i d'obra.

      Allunya't dels qui no cerquen
      la bondat de l'univers immune.
      No som conversos,
      som homes de carn
      i la sang ens brolla a raig

      quan els nostres germans esdevenen
      botxins d'un desamor despietat,
      i conreen la pútrida olor de la mort
      en aquesta terra erma, la nostra llar.

      No volem el paradís
      de la bona gent.

      No ens el mereixem.



      (PD: la que recita el poema és la dona a punt de morir a mans de la mort. )
  • Mal endanyat
    Carme Cabús | 12/05/2008 a les 13:20

    Hi ha un món ple de monstres de ferotges ulls,
    dimonis furiosos de maldat curulls.
    Els homes no poden mai aixecar el cap:
    és la tirania del fort i del fart.
    Tot el cristianisme malaltís i cruel
    és dins la follia i treu verí i fel.
    Rebolcant els homes pel més brut dels fangs
    el catolicisme els va traient sang.
    Malaltia humana que no deixa lloc
    ni a l'alegria ni al plaer ni al joc.
    Just el goig de viure esdevé pecat,
    tot concupiscència i mal endanyat.
    L'esperit s'envolta de la malvestat
    d'un pecat horrible que l'ha originat.
    "Ja la humanitat va ser desterrada
    del bell paradís per espasa en flama".
    Ho clama un clergat que escup serps malignes
    i que ens vol esclaus i fer tornar indignes.
    "Sou carn de condemna, ningú és innocent,
    i per molts pocs s'obre la porta de Déu".
    Potser per aquells que han just disfressat
    les passions més baixes fent veure pietat?
    Fan esgarrifances els que van al cel,
    els que es diuen àngels i són pou d'infern.
    Un cel que valora la hipòcrita faç
    d'aquells que en el món són àspid voraç,
    d'aquells que han volgut ofegar la vida
    fent por als innocents amb la llei divina.
    Aparteu son rostre del nostre davant:
    si Déu existeix és goig galopant.

  • I, després... Qui sap?
    llamp! | 12/05/2008 a les 15:06


    I, després... Qui sap?


    S'acomiadaren del món terrenal,
    sense saber quin destí els esperava.
    Es redimiren dels pecats comesos,
    pagaren les malifetes.

    A l'infern els han castigat,
    han patit, els han esclavitzat,
    però el seu cos, nafrat,
    s'ha recomposat.

    Ara són duts pels àngels negres,
    a través del passadís de la llum,
    a un paradís benestant
    lluny del purgatori.

    Els àngels negres sostenen,
    entre els braços,
    els cossos que esperen
    sortir d'on vénen.

    És hora de recomençar,
    lluny de tot engany,
    de tota hipocresia
    i maldat.

    El cel és més a prop,
    i, fent passos per assolir-lo,
    els súbdits són transferits
    a la integritat celestial.

    Hi ha qui obre els braços
    invocant el regne de la llum...
    Hi ha qui aguaita a l'expectativa,
    creient passar a millor vida...

    Posant el crit al cel,
    mentre no arribi el desmai,
    el viatge sera transitori,
    i, després... Qui sap?

    ______________________
    llampec
  • Sis vegades morta
    Montse Canes | 12/05/2008 a les 19:36

    He hagut de morir lentament
    agonitzant i arrossegant, ferida.
    He xisclat de dolor i de ràbia
    preguntant-vos, sense resposta,
    sabent que sempre en dubtaria.

    I és que malviure no és
    morir a poc a poc?
    Que et traeixin mil cops
    i tornar-te a aixecar
    no te merit ni sentit.
    T'observen esperant
    que et tornis, malparit.
    I és més fàcil el camí avall
    que ser per vos escollit.

    I ara que ja he gastat el sospir
    que em beseu de benvinguda
    i sento el dolor que s'escapa
    us pregunto amb por, perduda,
    no puc quedar-me aquí, asseguda?





  • Desèrtica claror
    Xantalam | 13/05/2008 a les 12:34

    DESÈRTICA CLAROR


    Els ulls aclucats
    per una llum encegadora
    que tenyeix de blanc
    resplendent
    el que ara torno a veure

    En la infinitud de la foscor
    i el silenci
    avesada la mirada
    es dibuixava
    de mica en mica
    un paisatge amagat

    En sortir del cau fosc
    l'ànsia
    d'engolir el món
    s'apaivaga.
    Miro la claror desèrtica
    superficial, mundana
    i torno
    a l'essència ombrívola

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.