Simforofília

Feia aigües. Vull dir que allò no rutllava i n'estava tip. Des de feia uns mesos, potser un any o més, deia que havia començat a dormir malament. De res li servien les valerianes, les til·les. Les curtes estades al seu poble perdut del Pirineu ja no l'allunyaven de la grisor dels seus pensaments. Es preguntava per coses tan intrascedents com la felicitat i la vesprada que ens vam trobar al bar de la Rambla ja era un altre Jordi. Encara sortia amb la Lluïsa, però ja no sentia res per ella. O potser només sentia tristesa per tot plegat. Vaig pensar que estava passant pel tràngol d'una depressió, però no li ho vaig plantejar. Em vaig limitar a escoltar-lo i a dir-li que fes el que li vingués en gana, però jo sé que dir aquestes coses no solucionen res. Quan ens vam despedir ens vam abraçar i ens vam fer dos petons. Vaig preferir tornar a casa sense pressa. M'agrada la Diagonal en primavera. Passat l'estiu vaig rebre un missatge seu al mòbil. Ens vam trobar al mateix bar de la Rambla. Feia uns dies que havia trencat amb la Lluïsa i havia tornat a fumar com un carreter. D'entrada em va fer l'efecte d'haver tornat a recuperar l'amic de feia uns anys, aquell que vaig conèixer esperant el torn d'una entrevista de treball. Em va explicar el seu propòsit d'acabar la carrera i en acabat seguir estudiant. "He tornat a viure a la meva manera", em va dir. Guaita, en Jordi havia tornat a recapitular! "Benvingut al paradís dels elegits", vaig amollar. Al despedir-nos ens vam abraçar. Camí de casa, per la Diagonal, pensava que, comptat i debatut, no hi havia res a fer. Per sort.

O siga, preguntes dúplex capcioses:

*PRIMA : Si fas 299 paraules exactes... tens avantatges? I passes davant els altres, per ironies comptables?
*SECUNDA: La foto 'inspirativa'... intenta ajudar o marca un precedent? És l'elegit AQUELL (un dels dos)?

I no havent més preguntes què fer, "tanko i sierro".

PS. Una confidència: és per participar i 'guanyar'! És que el nombre tres-zero-zero és el meu preferit!!!

Aquell Carreró

Un carrer amb poc trànsit que acostuma a ser l'escollit pels delinqüents habituals de la zona a l'hora de perpetrar robatoris i agressions de tota mena, pot semblar una de les parts més pútrides d'una ciutat. Sovint el titllen de carreró i els veïns acostumen a evitar-lo com si es tractés del camí a l'infern.
Tot i el menyspreu, aquell és ple de vida i meravelles.
Bé és cert que, recentment, un d'aquells delinqüents va atracar una senyora i va acabar matant-la d'una ganivetada al pulmó i una altra que li perforà la melsa, total per robar-li quinze euros i una cadeneta d'or, i també que uns brètols cremaren viu un indigent quan es disposava a devorar àvidament l'entrepà que ells mateixos li havien donat per enganyar-lo, però això no li resta dignitat a aquesta part de la vila.
Jo sempre el trio per observar, des de la meva finestra, les escenes quotidianes que s'hi desenvolupen. Miro, aprenc, escric, descric. Hi ha molta més informació entre les escombraries escampades per terra i les pintades de les parets que a les pàgines dels llibres, o dels diaris.
Em moro. No sé quant de temps em queda, fa set mesos me'n diagnosticaren sis. Acostumo a observar per trobar pautes en aquells delinqüents. Busco un de particularment violent i disposat a matar per quatre cèntims, perquè, de totes les maneres que hi ha de morir, de tots els indrets possibles, jo he triat aquell carreró.


Sergi Y.

Com no has dit res d'un repte per reptaire... i per allò de les intencions de 'guanyar', va el primer... (299 exactes, segons el meu W.!!! La NOTA final, apart. Serà l'encapçalament, la introducció ....o el que siga, quan el 'publique' a RC))

El Suprem Enginyer i Arquitecte dedicà bona part de l'Eternitat per enllestir el projecte: havia dissenyat tant un conjunt general com les passes a seguir; havia calculat el pes i dimensions de cada cos celeste; estructurat llurs òrbites; inventat elements compositius de cadascun dels éssers inerts, inventat brosses i animalets...

I va anar creant,i fent. Com Magne Fisicoquímic, creà la llum i les aigües de ran terra i del cel; com fragment d'Excels Naturalista, manà a les herbes i als arbres que creixeren, i un animal de cada espècie esdevingué...
Arribat el sisè dia, el Suprem Escultor, aixecant-se de bon matí, posà tot el fetge i la melsa modelant amb terra i aigua una imatge clàssica, suprema.
Hores després, el Creador, levitant en una posició difícil, i en trànsit somnolent a conseqüència del menjar i la fatiga per tan magna obra, féu un solemne postura per la foto de família (*): estengué el dit índex de la mà dreta vers aquella creatura que, amb aire indolent semblava mirar-se'l avorrit i de mala gana.
- I tu, home, fet a la Nostra imatge i semblança, seràs l'elegit per viure com senyor amb poder sobre els peixos de la mar, i de les aus del cel, i les bèsties de la terra, en aquest Paradís d'Or que he creat...

Poc sabia Ell que, a l'hora de l'àpat celestial, uns querubinets sempre espavilats gojaires, devorant el dinar al primer torn, -com era costum a fer amb el menuts- es posaren a jugar a bitlles. I, en el rebombori del joc, havien mig trencat i recompost amb presses part del cap i de l'òrgan per pixar i procrear del cos aquell de fang, i havien jurat mantenir-ho en secret.
El Suprem Faedor descansà el setè dia. I res no va canviar, la criatura.

******
* NOTA (que no està inclosa a la narració) .- Fer esment que, a la foto de l'esdeveniment -un antiquíssim daguerreotip d'albúmina platejada sobre paper de fibra òptica- (invent circunstancial del Suprem, i, per cert, copiat després per un tal MiquelAngelo al sostre de la Capella Sixtina)- podreu observar, amb tot detall, la part final del present relat. Sobretot, l'esquifit membre de l'Adam en comparació a la grandària i estructura muscular.
Ai, els querubins!

[Donat que en el primer relat que vaig publicar em vaig despistar i no vaig tenir en compte les 4 paraules a afegir, presento, d'acord amb el consentiment d'en foster en nom de qwark i en substitució de l'anterior, aquest text que espero que us entretingui un minut o dos. Salut i gràcies.]

- He heretat força diners. Una mina d'or, carinyo. - va dir la Nora.
- I quant en podríes treure? - va respondre en Germinal.
- Què penses?
- Potser podríem pagar la fiança.
- Penses que és una bona idea?
- La presó l'està devorant.
- Són dos anys.
- Ja en porta set!
- No ho sé. La fortuna és teva.
- Au, vinga!
Van decidir acabar de passar els quatre dies al mas, lluny del trànsit, llegint, passejant, fent l'amor, pescant. No en van parlar més fins que la Nora, quan ja entraven a Tarragona, trencà el silenci.
- El que és bo per al fetge, és dolent per a la melsa.
- Què vols dir?
- Vull abraçar-la. Cada dia només penso en abraçar-la.
- Ella no voldria que fos l'estat qui se'n beneficiés.
- Em ve de gust una orxata.
- Anem.
L'Amadeu també estimava la Irine. Cada setmana li escrivia una carta.
- No patiu pels diners. Aquí sempre tindrà una casa i un somriure.- els va dir l'orxater.
- Tinc una idea!- va exclamar la Nora.
- Digues...
- Construïrem un taller de ceràmica, com el que sempre ha somniat la Irene. Serà el seu futur. Li encantaria, oi?
No era pas una mala pensada. De ben segur que a la Irene li faria molta il·lusió. L'endemà van començar a cercar plantes baixes prou airejades i amples. Pels pobles de la rodalia se n'acostumaven a veure forces, amb un rètol que indicava que estaven en venda. En van comprar una a Constantí i al cap de dues setmanes ja hi havien instal·lat el torn i una volta per al forn.
- Tinc la sensació de recuperar el compte enrere- va dir en Geremies.
Els dies passaven lents, sòrdidament, però una llumeta cremava el cor de la Irene. Després de tants anys tancada en aquella presó, se sentia una autèntica elegida per viure.

Feia més de sis mesos que no la veia. Ja no vivia al barri, i tenia novio a Sant Celoni, on hi passava l'estiu. Però s'havia apuntat sense dubtar-ho a la festa de comiat de l'Eloi, que marxava a la mili. Va venir amb els cabells deixats anar, rinxols d'or sota la llum del sol ponent-se.

La festa feia estona que durava, i ja havíem ballat fins a suar-la, principalment ska. L'Eloi, que volia aprofitar tots els moments, s'estava morrejant a la seva novia, clavant-li la llengua fins a la melsa, devorant-li el coll.

Ella se'm va acostar, somrient, i em va fer dos petons que em van deixar descol·locat. Després, sentint que algú havia posat música lenta, em va dir si volia ballar, mentre m'arrossegava entre les parelletes que ja s'estaven formant.

Varem ballar agafats de veritat, no com els nens, mantenint les distàncies. I jo em sentia un elegit pels déus que fins ara no s'havien ni adonat de la meva presència. Ella es penjava del meu coll, i jo, amb les mans tremoloses, l'abraçava per la cintura fins a entrellaçar els dits. Ella em va xiuxiuejar a l'orella, amb una veu dolça i càlida: "Avui sóc tota teva", i jo, maldestre, em vaig quedar mut.

Quan ja clarejava, agafats de la mà, la vaig acompanyar cap el metro. A aquelles hores no hi havia gens de trànsit a la carretera, i la ciutat semblava irreal. Quan ja erem a l'entrada, es va girar i, mirant-me directament al ulls, em va dir: "Després de tants anys enamorat en secret de mi et devia una nit especial. Jo ara marxaré per sempre". I em va besar els llavis amb un petó etern que encara dura.

No l'he tornat a veure mai més.

Sortia cada nit a les dues o a les tres de la matinada. En aquell moment el trànsit era l'adequat: ni massa cotxes com per no poder correr, ni massa pocs. El millor lloc era la confluència de dos carrers importants, així podia provocar més problemes, i tenia temps de fer la volta i tornar enrere per poder veure-ho tot.

El mètode l'havia anat perfeccionant amb el temps. Primer accelerava força, per tal que els cotxes al seu darrere també premessin l'accelerador. Després, just a la cruïlla, frenava en sec, aparentment sense cap motiu, i tornava a accelerar. El que passava normalment és que el cotxe de darrere seu frenava de cop, fent xiular les rodes, i els altres se li encastaven a sobre.

La situació ideal era, però, quan hi havia alguna moto involucrada. En aquest cas el seu ocupant acabava gairebé segur per terra, i amb sort covert de sang i amb la melsa rebentada. Així s'assegurava ambulàncies, sirenes, i llums brillants. L'escenari perfecte.

Després girava en el primer carrer, aparcava ràpidament, sovint de mala manera, i s'apropava al lloc dels fets caminant tranquil·lament. Es quedava allà, dissimulant, devorant amb els ulls cada detall, fins que tot s'arreglava. Aleshores, si podia, s'arrivava fins el punt exacte on havien quedat els vidres escampats, els rastres de sang, les marques sobre l'asfalt.

Tornava a casa quan començava a clarejar, el sol marcant l'asfalt com un camí fet d'or. La nit que podia contemplar la sang roja d'algun desgraciat es sentia l'elegit per les parques, eufòric de poder, palpitant d'imatges frenètiques. Al llit, amb les persianes abaixades fins que no entrava gens de llum, recordava tots i cadascun dels detalls mentre s'acaronava el membre fins a ejacular.


Boig!

Es va llevar envoltat d'una estranya serenor. El dia abans li havien comunicat la notícia i, després de l'orgull inicial, va anar creixent la por, conscient de la tasca que li havia estat encomanada. Se'n va anar a dormir lleugerament aterrit, però després de les oracions habituals va aconseguir agafar el son, i ara, de bon matí, el pànic semblava ben lluny.
Un llibre fosc, descolorit i rebregat pels anys, reposava a sobre la tauleta. Aquell recull de textos amagava l'origen de la calma que el dominava. El va agafar amb delicadesa, amb prou feines en quedava res del fals or amb què s'havien gravat les lletres de la tapa. Les pregàries que van seguir ofegaren novament els records de tota una vida, imatges del passat que encara s'entossudien a visitar-lo.
A la cuina la mare ja li tenia l'esmorzar a punt. N'estava al corrent, i tot just veure'l entrar s'hi apropà per abraçar-lo amb força, incapaç d'amagar la satisfacció de saber-lo l'elegit, però també amb el plor contingut a l'alçada de la gola. Ell es va deixar fer, generós en el rebre, però sense perdre en cap moment l'aplom.
Tenia prou temps i va menjar sense presses. Lluny de devorar, mastegava amb parsimònia, assaborint tots els detalls de l'àpat, recollint l'amor amb què havia estat elaborat.
Va tornar a l'habitació per acabar-se de preparar i resar les darreres oracions. Poc després marxava sense acomiadar-se.
Un cop fora, va enfilar cap el mercat central. Comptava arribar-hi a l'hora punta, just quan el trànsit humà omplia a vessar aquella zona de la ciutat. Per sota del jersei notava el cinturó carregat d'explosius, cordat fermament a l'alçada de la melsa. Caminava convençut que ben aviat es despertaria novament, però aquesta vegada estaria envoltat de verges.

L'elegit

L'arcàngel Ismael va arribar volant com un esperitat al núvol radiant. Entrà impulsiu i començà a parlar amb precipitació, dirigint-se a la gran trona que estava girada d'esquena.
- Senyor, Senyor, l'univers 421 s'està descontrolant d'una manera exagerada!! Necessito ajut o se m'escaparà de les mans...
ELL, amb paciència infinita, deixà de llimar-se les immaculades ungles, s'ajustà amb cura el triangle d'or al clatell, giravoltà el sofà amb un copet de peu, i amb mirada penetrant inquirí amb veu de tro:
- A veure nano, no saps que s'ha de trucar abans d'entrar? No saps que no pots parlar si JO no et pregunto? De quina Divisió ets tu?
La melsa de l'Ismael s'hagués tornat de pedra si n'hagués tingut.
- De la de Sant Cristòfol, Senyor. Perdoneu els meus pecats -aconseguí xiuxiuejar.
- Deixa't de pecats i d'històries -feu ELL amb benevolència- Què li passa a aquest univers que no puguis arreglar?
- Està farcit de planetes, Senyor. No puc aturar el seu creixement desmesurat.
- Genera un forat negre i que en devori uns quants, mira que senzill -pontificà ELL amb cantarella burleta.
- Els forats negres estan al límit, Senyor. Si n'hi poso un altre allò farà un pet com una aglà -s'atreví a contraposar temorós.
- Vatua el món! Doncs n'elimines uns quants modificant el trànsit dels asteroides!
L'Ismael aplaudí tímidament amb les ales, meravellat per la Suma Intel·ligència.
- Infinites gràcies Senyor! Grandíssima Excel·lència! -i afegí, cagadubtes- Una darrera qüestió si em permeteu, Senyor.
- Sí?
- Per quin començo, Senyor?
Un cúmul de puntets brillants aparegueren per art de màgia enmig dels dos, composant el mapa estel·lar del 421. ELL tancà els ulls, aixecà la mà dreta majestuosament, estengué l'índex totpoderós i, assenyalant un insignificant puntet blau, digué:
- Per aquest mateix.

Volia venjança. Feia temps que aquest sentiment s'havia aferrat a la meva persona com una eura que devora una paret i no la deixa respirar. Els records de la infantesa havien tornat a mi amb molta intensitat: la mare morta per abusos del pare, la violència dia a dia… Sense adonar-me senyorejava els meus pensaments un desig obscur. Sí, eliminar un home carn de presó acusat de maltractaments; un home que odiava sense conéixer, ja abans de buscar-lo per tots els racons de la ciutat, i que ara, per fi sabia on trobar.

Vaig arranjar pam a pam l'escenografia del crim, només em caldria seduir-lo com un animal afamat, amb cadenats d'or i manilles de plata. Lligant els seus desitjos, ofegant la seva vida, escampant la seva sang.

Per fi va arribar el dia que havia assenyalat en el meu calendari. La nit estenia una capa protectora sobre la ciutat. Apressant-me vaig creuar els carrers en la direcció que l'excitació m'empenyia. Em vaig instal·lar en un racó del bar a refugi d'ulls inquisitius en espera del meu botí. L'home elegit s'apropava a la barra a prendre una copa; els llums de neó il·luminaven el seu rostre emmarcant-li les faccions fent-les dures i rígides. Xarrupava l'alcohol amb ansietat mirant el líquid esgrogueït; els ulls li brillaven eufòrics, com en un estat de trànsit. Xamosa, m'hi vaig acostar. El seu alè pudia com la melsa corrompuda, i malgrat el fàstic que sentia, vaig iniciar una conversa curulla de confessions que va ser el preludi d'un llarg petó llefiscós, ple de mans i braços que embriagats, buscaven el plaer. Amb un gest inequívoc vaig indicar la porta.
-Tens la pell de seda…, anem preciosa? -va xiuxiuejar abraçant-me les espatlles.
-…a casa meva?-vaig reblar amb picardia.

Em sentia lúcida, només era una venjança.