Detall intervenció

(sí, les persones amb afinitats que fan vida ens trobem. M'ha fet gràcia que les dues tinguem...cinc dècades, :) i que ens sentim (perquè també som) NENES PETITES. (que cuidem i mimen, que no han de morir).

Intervenció de: Mena Guiga | 28-01-2017

Respostes

  • RE: Repte Clàssic DCLXV.¨
    aleshores | 26/01/2017 a les 10:22
    Vaja! Complicat, perquè jo si que hi participo; però em puc posar a la pell del que no ho fa? Podria dir que hi participo, però maliciosament: per a aconseguir eliminar-lo! Com? Elemental! Baixant el nivell! Bé ja se m'acudirà alguna cosa,..esperem!
  • Rapto el repte i així no participa ni ell ni jo. (això és el títol!)
    Mena Guiga | 26/01/2017 a les 13:37
    Deixar de participar-hi, en aquest repte literari arrelat en les entranyes més i menys clàssiques, autoconegudes i alhora a vegades autoestranyes? Sí? Repte gens reptilent on participo des d'un fer fot-li més ràpid que no lent o un entremig o tot s'hi val i que si no m'hi he afegit alguna vegada no haurà estat per malaltia -el repte sí que l'és: eterna- sinó pel tema que no 'mola' -com s'expressa en un parlar massa justet- si va de política o esports. I el perquè ja l'he dit i alhora un 'perquè' traba un xic. Doncs el 'perquè' a pastar fang o no perquè (tornem-hi?) seria un handicap (no m'agrada aquest mot de modernitat abraço-paraules-d'altra llengua que ja se'n va carregar masses): el cap (bé, l'ànima) es revoltaria: és clar, si un revesavi meu era terrisser, la neurona de modelar aquella matèria tova com un cervell i que no s'endureixi -no, cervell!-(o sí, si es tracta d'estar fort). Ai, Clàssic, que ets subterfugi refugi on m'embolico i m'embolcallo de mots, incontinent i efervescent i que la tomba ens separi (oooh, noooo!). Abandonar-te, Clàssic? Mira, pel teu nom ho faria, que no sóc de convencions ni tradicions ni tubs...tot s'ha tergiversat tant que a molt només hi veig l'interès i l'ego. No pas si no puc dur-hi (fer-hi) la meva, confesso. I, mira (o remira), tu, fem que 'passo' de tu (un altre verb que deixa molt que desitjar en literatura-art...tot i que se'n pot parlar, la gent d'octubre sospesem opinions) i t'agafo, i te'm poso al bolso de pell vermell comprat en una vintage de segona mà. Repte Clàssic raptat, extirpat, retallat i enganxat...ja hi ets! Ara no te'm maregis anant amb bicicleta que fa un dia que manca de vidre al mirall retrovisor de moto i de cap manera signifiquen set anys de mala sort, no ho seran. La superstició a pastar fang...Més fang? T'ho dic, Clàssic, t'ho redic, Repte, que no et caldrà cap pastilla antimareig: el meu poble és pla i sense giragonses (tan bonic que fan, com meandres!). I va, prou (no: més!) xerrameca. Som-hi! Qué, bé, dins 'le sac'? Toca anar al mercat, és dijous (no faré arròs, per allò de destradicionalitzar-me, per ser un nombre 7 de l'eneagrama, com Dylan, però diferent, per rebeldia, cony!) i botifarra de pagès i que sigui mesurable no pas amb un peu de rei. Avui t'endossaré una paraula, Clàssic. Veus? Fixa't en aquell cobert d'un particular que lloga espai per aparcament de cotxes d'altres particulars (res de particular que no sigui engreixar-se l'economia). Ens hi aturem. Ei, si passa en Pere per aquí davant! El saludem. Entrega pa congelat, en reparateix, per a dietes depressive si pàncrees tot terreny. Adéu, sí, el dia 27 fas anys, 51. La teva dona farà una coca i la durà a la classe de ioga? Si fos de crema...jo puc dur vi ranci. Oblidarem la part final de relaxació i tot serà tabola i comunicació més de cafeteria amb un toc budista per l'espai, que som d'aquí! El clímax de menjar un bon tall de coca casolana. El mot 'orgasme' i es dispara un interès en tota oïda (i en d'altres parts). Clàssic, no te m'esveris, ara, ok Mackey? (aquest Mackey deuria ser molt mesell, ais!). En Pere, adéu. Segueix treballant, guanyant garrofes. D'altres vivim un pèl massa de l'aire i si és sec ens abriguem i no entra tant com si és humit i assoleix el moll de l'os i llavors ja has llepat. Clàssic, no defalleixis, que t'he de mostrar el que et deia. Dins el garaig, el rètol fet a mà i amb pintura blanca quan no era de la Xina. "No ens fem respondables dels hicles aquí dipositats". Hicles d'Éfeso? Hicles dels baixos masculins? Hicles xiscles vincles? Hicles xiclets que taquen voreres tornant-se foscos sense poetitzar? Es vinclen com canyes canyeres! I cà! Hicles, Repte Clàssic, benvolgut i estimat, saberut, tafanre, expansiu (i no perdis les propietats que em calen o et faries vell, ressignat i escarxofat, igual al traspàs)...deia...saps que són 'vehicles'. Tu ets vehicle. Ets el veí que no deixa dormir, travessa fent soroll parets primes com paper de fumar i atrofia tot el que no sigui rendir-se a tu, empedestalar-te i a raig, orgànicament, més, menys, subjugar-se a tu, rendir-se i desinhibir-se. Quin regal no ets! Si et cal adob, compta-hi. Si mai tens pensament suïcides, vine i parlem i jo et faré riure i emocionar davant del foc i davant d'un rierol. Què coi! No ets de nyigui-nyogui ni cap hecatombe t'ensorrarà. Aquí estem, tu i jo! I...què és això que fuig? Una olla? Ostres, torna! Olla de vi blanc que és plena de fang (tornem-hi?)i de maduixa, la senyora bruixa (servidora!). O...saps què? Carda el camp, bon vent, un tros de sort i fes un tram a Mart, olla que te me'n vas. Queden pots i paelles i cassons i graelles...Corre, olla, corre, vola, amb el líquid en ebullició, bombolles constants, líquid i vapor, no paris! (s'estarà tornant un xic teresadecalcuta, tot i que amb altres matisos?). No et solidifiqueis. El glaç és massa fred, no congelis res del teu dins. Que el foc no s'extingeixi, que la brasa sigui perpètua (i moguda, com no sé quina població?). Si tot varia! -ehem, tot 'flueix', diuen ara alteranativo-nova-era-ment...
    I continuo. Continuem, clàssic. Avui continuem no continuant. No ets al teu lloc, t'he desforumat, t'he desclassificat...tot i que ni de conya (expressió ben de secundària) s'acaba la cursa. La de ser-hi, la de tornar-hi, quan la proposta que tinguis, Repte, sigui una altra que liquidar-te qui no et liquida. Sigues aigua, my friend.


    Mena (el fred no esquerda cap caliu incombustible, re-ovaris!!!!)


    • (demà el repenjo sense faltes d'anar volant, tot i que revisava)
      Mena Guiga | 26/01/2017 a les 13:43
      • (arrenjat. A les cinc jo marxo a fer el tallat...amb el clàssic) (però ell sap que serà a lloc el dia i hora demanats) (fruit de l'haver de complir, voler complir) (au, people, que vagi arxi de gust!)
        Mena Guiga | 28/01/2017 a les 15:37
        Deixar de participar-hi, en aquest repte literari arrelat en les entranyes més i menys clàssiques, autoconegudes i alhora a vegades autoestranyes? Sí? Repte gens reptilent on participo des d'un fer fot-li més ràpid que no lent o un entremig o tot s'hi val i que si no m'hi he afegit alguna vegada no haurà estat per malaltia -el repte sí que l'és: eterna- sinó pel tema que no 'mola' -com s'expressa en un parlar massa justet- si va de política o esports. I el perquè ja l'he dit i alhora un 'perquè' traba un xic. Doncs el 'perquè' a pastar fang! O no perquè (tornem-hi?) seria un handicap (no m'agrada aquest mot de modernitat abraço-paraules-d'altra llengua que ja se'n va carregar masses): el cap (bé, l'ànima) es revoltaria: és clar, si un revesavi meu era terrisser, la neurona de modelar aquella matèria tova com un cervell i que no s'endureixi -no, cervell!-(o sí, si es tracta d'estar fort). Ai, Clàssic, que ets subterfugi refugi on m'embolico i m'embolcallo de mots, incontinent (no callo no callo) i efervescent i que la tomba ens separi (pidolem que no!). Abandonar-te, Clàssic? Mira, pel teu nom ho faria, que no sóc de convencions ni tradicions ni tubs...tot s'ha tergiversat tant que a molt només hi veig l'interès i l'ego. Més val el menys que val més que el més que val menys. M'escaquejo d'engranatges si no puc dur-hi (fer-hi) la meva, confesso amplament i peti qui peti si qui peti el seu petar no el contemplo amb tots els ets i els uts. I, mira (o remira), tu, Clàssic mon amour, fem que 'passo' de tu (un altre verb que deixa moooolt que desitjar en literatura-art...tot i que se'n pot parlar, la gent d'octubre sospesem opinions) i t'agafo -hi consents amb cada cèl·lula virtual que et configura- i t'entaforo al bolso de pell vermell comprat en una vintage de segona mà en un marge de la Nacional II i si dic Santa Sussanna ja ho he dit (però no és el meu poble!). Repte Clàssic raptat, extirpat, retallat i enganxat...ja hi ets! Ara no te'm maregis anant amb bicicleta que fa un dia que em manca, que tinc absent el vidre, el meu mirall retrovisor de moto... va caure, massa pes (on m'emmirallaré quan bicicondueixi? Oh, i hauré de girar el coll per mirar endarrere!)...massa pes, que tot té una vida i què seria dels que fabriquen miralls retrovisors si no se'n trenquessin? Hi ha morts necessàries per a subsistències.La teva pèrdua, bocinets a terra, recollits i de pet a les escombraries al costat de la que ven nombres de la Dotze (ai, un menys, perdó, que hi ha crisi!) de cap manera significa set anys de mala sort, no ho seran. La superstició a pastar fang...Més fang? T'ho dic, Clàssic, t'ho redic, Repte, que no et caldrà cap pastilla antimareig: el meu poble és pla i sense giragonses (tan bonic que fan, com meandres!). I va, prou (no: més!) xerrameca. Som-hi! Què, bé, dins 'le sac'? Toca anar al mercat, és dijous (no faré arròs, per allò de destradicionalitzar-me, per ser un nombre 7 de l'eneagrama, com Dylan, però diferent, per rebeldia, cony!) i botifarra de pagès i que sigui mesurable no pas amb un peu de rei. Avui t'endossaré una paraula, Clàssic. Fixa't en aquell cobert d'un particular que lloga espai per aparcament de cotxes d'altres particulars (res de particular que no sigui engreixar-se l'economia). Ens hi aturem. Ei, si passa en Pere per aquí davant! El saludem. Entrega pa congelat, en reparteix, per a dietes depressives i pàncrees tot terreny. Adéu, sí, el dia 27 fas anys, 51. La teva dona farà una coca i la durà a la classe de ioga? Si fos de crema...jo puc dur vi ranci. Oblidarem la part final de relaxació i tot serà tabola i comunicació més de cafeteria amb poc toc budista, que som d'aquí! El clímax de menjar un bon tall de coca casolana. El mot 'orgasme' i es dispara un interès en tota oïda (i en d'altres parts). Clàssic, no te m'esveris, ara, ok Mackey? (aquest Mackey deuria ser molt mesell, ais!). En Pere, adéu. Segueix treballant, guanyant garrofes. D'altres vivim un pèl massa de l'aire i si és sec ens abriguem i no entra tant com si és humit i assoleix el moll de l'os i llavors ja has llepat. Clàssic, no defalleixis, que t'he de mostrar el que et deia. Dins el garaig, el rètol fet a mà i amb pintura blanca quan no era de la Xina. "No ens fem responsables dels hicles aquí dipositats". Hicles d'Efes? Hicles dels baixos masculins? Hicles xiscles vincles? Hicles xiclets que taquen voreres tornant-se foscos sense poetitzar? Es vinclen com canyes canyeres! I cà! Hicles, Repte Clàssic, benvolgut i estimat, saberut, tafaner, expositiu, punxaire, excitatiu, expansiu (i no perdis propietats, que esdevindries vell, ressignat i escarxofat, igual al traspàs)...deia...saps que són 'vehicles'. Tu ets vehicle. Ets el veí que no deixa dormir, travessa fent soroll parets primes com paper de fumar i atrofia tot el que no sigui rendir-se a tu, empedestalar-te i a raig, orgànicament, més, menys, subjugar-se a tu, rendir-se i desinhibir-se. Quin regal no ets! Si et cal adob, compta-hi. Si mai tens pensament suïcides, vine i parlem i jo et faré riure i emocionar davant del foc i davant d'un rierol. Què coi! No ets de nyigui-nyogui ni cap hecatombe t'ensorrarà. Aquí estem, tu i jo! I...què és això que fuig? Una olla? Ostres, torna! Olla de vi blanc que és plena de fang (tornem-hi?)i de maduixa, la senyora bruixa (servidora!). O...saps què? Carda el camp, bon vent, un tros de sort i fes un tram a Mart, olla que te me'n vas. Queden pots i paelles i cassons i graelles...Corre, olla, corre, vola, amb el líquid en ebullició, bombolles constants, líquid i vapor, no paris! (s'estarà tornant un xic teresadecalcuta, tot i que amb altres matisos?). No et solidifiquis, no t'anquilosis. El glaç és massa fred, no congelis res del teu dins. Que el foc no s'extingeixi, que la brasa sigui perpètua (i moguda, com aquella població). Si tot varia! -ehem, tot 'flueix', diuen ara alternativo-nova-era-ment...
        I continuo. Continuem, Clàssic. Avui continuem no continuant. No ets al teu lloc, t'he desforumat, t'he 'desclassicficat'...tot i que ni de conya (expressió ben de secundària) s'acaba la cursa. La de ser-hi, la de tornar-hi, quan la proposta que estampis, que escupis, que defineixis, que empaperis i que empotris, Repte, sigui una altra que liquidar-te qui no et liquida pel simple fet que la proposta sigui aquesta. No va amb nosaltres. Anirem a prendre un tallat i que tingui força escuma, com si fos cava de perdularis que viuen la bohème i llavors, patòfia de poqueta cafeïna i sucre moreno, et canviaré el nom -és sanador, diuen...ja hi tornem amb altertaniveries?- i pots ser en Sic (em ve la imatge de somicar i de moquets) o millor, n'Àssic (com un gran Ignasi o com una part d'una era prehistòria...massa fòssil). Però...si ets aigua, my Clàssic-Àssic-Sic friend. Quan et torni a lloc, quan siguis devolució al fòrum, d'evolució en podràs parlar. I d'involució. I jo...no me n'amagaré. Amb tu i per a tu i hòstia de cap missa i...seguim...i tant de bo no t'encallis/encallin sovintejairement...vols ritme. Jo te'l reinvindico. I et torno a lloc.
  • RE: Repte Clàssic DCLXV.¨
    aleshores | 28/01/2017 a les 08:32
    Som una màquina de relatar
    Anava a titular aquesta aportació a aquesta màquina col·lectiva de fer literatura que és relats: «Mirant-me el melic amb indolència» però me n’ha adonat primer d’una cosa i després d’una altra. Us explico.

    Ès cert que es tracta d’un repte sobre el repte com a la tele quan parla dels periodistes que la fan. I, aleshores m’ha sortit el relatire emprenyat o pparanoide dient: No s’escriu al repte perquè no llueix per al meu nivell. És una pèrdua de temps. Tot i que sé que triomfar és gairebé impossible en aquest camp on tant gent bona ja ha escrit, amb poc d’èxit. Però jo persisteixo per si això fos un episodi fortuït i ben aviat la meva estrella canviava.Per altra banda, està monopolitzat per uns quants que es tenen simpatia. S’enfaden si no guanyen.? (Això és una provocació, ho sé) Perquè el seu somni queda en entredit. Però no puc dir res perquè no és qüestió de fer-se enemics en persones que desprès puc necessitar en aquest tasca d’escalar fins a les màximes cotes de la literatua catalana: jo t’ajudo, tu m’ajudes, a pujar. Els que hi escriuen relaten amb més o menys habilitat situacions personal que en general tenen més de patetisme que de literatura. Però em controlo la meva paranoia!: sé que m’estic passant tres pobles, o més! Mitja dotzena.

    Però jo si que hi escric, malgrat aquestes consideracions de les quals soc conscient, però perquè: per manca d’autoestima, ja que em considero de segona fila i se que mai arribaré (segur?) a escrirue la poesia del dia de Nadal de ningú. Tanmateix, he escrit molt més del que em pensava o he escrit sobre coses de els quals m’hai hagués pensant que parlaria. Xarrameca ben intecionada, això sí.

    Ara bé, com deia he canviat el títol, i amb ell tot l’enfocament (de debó?): al principi fou la comunicació. Ara l’hem trasbalsat: aquest reguitzell d’idees inconnexes producte habitual de persones que treballen com una de sola o d’una que treballa com diverses, tot molt treballat, això sí: que pretèn? Què vol dir? Hem arribat al límit? Què proposaria? Disoldre’l? No. Mai, hi ha un esforç comunicatiu! Sabem, però amb el bisbe Berkeley que potser estem tot sols i tot el que veiem és un pur miratge. Per això, ara dic: «Hi ha algú més? O m’ho estic empassolant totalment jo sol?» Sí, hi ha algú. Prenc aquest postulat cartesià, per alguna banda hem de començar i si no hi ha ningú com si hi fos. Fins a aquet punt hem arribat. Visca! No ens mirem el melic ens comuniquem!!! Reduits, això si a complicades expressions de personalitat que seran objecte d’estudi algun dia llunya, o no seran perquè tot desapareixerà. Però reduïts en les nostres capacitats a ser un llunyà nick que gira en el nostre unvers acompanyat d’altres nicks.

    Però ara ha arribat el moment de trencar una llança en el pecat de la disbauxa literària. Un cop ja sabem del que escrivim o veiem ens farà millors, des de la distància perquè ens comuniquem. Existim i encara emetem senyals humanes: conservem-ho! És un miratge: no gaudirem, no tindrem la terra promesa, no avançarem sense patiment i lluita, no valen desganades ofertes liberalitzadores i miradores de melic.

    I ara arribo a la segona idea: sóm una màquina colectiva, una manufactura que treballa al compàs. No tenim l’art dels orfebres de la literatura, dels artesans que depuren i alambiquen el pensament, però actuem cadascú amb la nostra aportació amb més potència colectiva, amb més resó, que aquelles prestageries plenes però illegides. (Es cert, ho confesso, m’he legit el capítol de la manfuctura del capital de KM! Ara fa poc!)
    I del sexe què direu alguns eixalabrats: aquesta passió que transtorna i transforma i ens deixa turulatos, per uns intants: ja n’hem parlat companys! Ja hem dit que estem sols amb una sola joguina i que cal compartir-la renoi, que no estem atents!
    • RE: RE: Repte Clàssic DCLXV.¨
      aleshores | 29/01/2017 a les 06:51
      Som una màquina de relatar
      Anava a titular aquesta aportació a la màquina col·lectiva de fer literatura que és relats: «Mirant-me el melic amb indolència» Ès cert que es tracta d’un repte sobre el repte com a la tele quan parla dels periodistes que la fan. Però me n’ha adonat primer d’una cosa i després d’una altra. Us explico.
      D’antuvi havia deixat sortit el relataire emprenyat o pparanoide que porto a dins del subconcient i que deia: No s’escriu al repte perquè no llueix per al meu nivell. És una pèrdua de temps. Tot i que sé que triomfar és gairebé impossible en aquest camp on tant gent bona ja ha escrit, amb poc d’èxit. Però jo persisteixo per si això fos un episodi fortuït i ben aviat la meva estrella canviava.Per altra banda, està monopolitzat per uns quants que es tenen simpatia. S’enfaden si no guanyen? (Això és una provocació, ho sé) Perquè el seu somni queda en entredit. Però no puc dir res perquè no és qüestió de fer-se enemics en persones que desprès puc necessitar en aquest tasca d’escalar fins a les màximes cotes de la literatua catalana: jo t’ajudo, tu m’ajudes, a pujar. Els que hi escriuen, relaten amb més o menys habilitat situacions personal que, en general, tenen més de patetisme que de literatura. Però em controlo aquesta meva paranoia! O psicopatia, no ho sé: m’estic passant tres pobles, o més! Mitja dotzena.

      Però jo si que hi escric al repte, malgrat aquestes consideracions de les quals soc conscient, però per què?: per manca d’autoestima, ja que em considero de segona fila i se que mai arribaré (segur?) a escrirue la poesia del dia de Nadal de ningú. Tanmateix, he escrit molt més del que em pensava o he escrit sobre coses de els quals m’hai hagués pensant que parlaria. Xarrameca ben intecionada, això sí.

      Ara bé, com deia he canviat el títol, i amb ell tot l’enfocament (de debó?): al principi fou la comunicació. Ara l’hem trasbalsat i l’hem cosificat: tenim molts filtres entre nosaltres que no existien abans quan dir tonteries no era tan senzill! (per exemple aquesta aigualida perorata!): Què vol dir? Hem arribat al límit? Què proposaria? Disoldre’l? No. Mai, malgrat tot, hi ha un esforç comunicatiu! Sabem, però amb el bisbe Berkeley que potser estem tot sols i tot el que veiem és un pur miratge. A això respondria aquest cataracta o reguitzell d’idees esbojarrades producte habitual de persones que treballen com una de sola o d’una que treballa com diverses. Per això, ara dic: «Hi ha algú més? O m’ho estic empassolant totalment jo sol?» Sí, hi ha algú. Prenc aquest postulat cartesià, per alguna banda hem de començar, i si no hi ha ningú com si hi fos. Fins a aquet punt hem arribat. (Visca!) No ens mirem el melic, ens comuniquem!!! Reduits, això si a complicades expressions de personalitat que seran objecte d’estudi algun dia llunya (o no seran perquè tot desapareixerà) i reduïts en les nostres capacitats fins a ser un llunyà nick que gira en el nostre unvers acompanyat d’altres nicks.

      Però ara ha arribat el moment de defensar i trencar una llança en el pecat d’aquesta disbauxa literària. Un cop ja sabem que el que escrivim o veiem ens farà millors, des de la distància perquè ens comuniquem. (Existim i encara emetem senyals humanes: conservem-ho!) Defensem el nostre miratge: no gaudirem, no tindrem la terra promesa, no avançarem sense patiment i lluita, no valen desganades ofertes liberalitzadores i miradores de melic.
      I ara arribo a la segona idea: sóm una màquina colectiva, una manufactura que treballa al compàs. No tenim l’art dels orfebres de la literatura, dels artesans que depuren i alambiquen el pensament, però actuem cadascú amb la nostra aportació amb més potència colectiva, amb més resó, que aquelles prestageries plenes de La Central però illegides. (El capital de KM a relats!)
      I del sexe què? direu alguns eixalabrats: aquesta passió que transtorna i transforma i ens deixa turulatos, per uns intants: ja n’hem parlat companys! Ja hem dit que estem sols amb una sola joguina i que cal compartir-la renoi, que no estem atents!
  • Nàusees a l'esquena
    Montseblanc | 28/01/2017 a les 11:34
    Dissabte, vint-i-vuitè dia del dos mil disset. El matí es va desplegant rebregat, com si no fos nou, reciclat d’altres matins millors, molt millors...

    La Montse mira per la finestra del menjador i veu els carrers encara molls, els arbres pelats i el cel fet una barreja de grisos, blancs i blau marins aigualits. Les voreres, apedaçades de vàries obres, són buides i brutes, i la nàusea li puja no de l’estómac, sinó per l’esquena, des dels ronyons, desfent-se-li al clatell com una ma freda i humida.

    Se n’adona que l’ordinador ha passat la nit engegat. L’aparell somica soroll mentre la pantalla escampa una llum somorta que no arriba més enllà del teclat.

    La Montse s’hi acosta i llegeix un cop més “No escric al repte clàssic ja per...”.

    Bé, ella només hi ha escrit dues vegades. La primera perquè va veure que aquell noi de la màscara, el Vicent, es quedava sol a la convocatòria i va escriure el primer que li va passar pel cap. I va guanyar. I la segona per no deixar sola a la Mena, però aquella vegada ja va posar “fora de concurs”, per si de cas... Perquè ella no escriu al repte per por de guanyar i haver de fer de jutge, no li va agradar gens...

    Per a ella, la qüestió no és “per què no escriu al repte”, la pregunta és “per què escriu?”.

    Fa anys que va posar el primer relat a la web però no hi va posar atenció, mesos, anys sense parar-hi. Però darrerament s’ho mira més, va a ratxes. Potser d’aquí uns dies es posarà a pintar de nou i les lletres quedaran oblidades. O ves a saber si la vida li donarà alguna d’aquelles sorpreses (no sempre bones) que l’arrossegaran com una fulla cap a un altre jardí que no és el seu...

    En fi, que ara que hi para atenció, s’ha adonat que la pàgina, un cop més, com molt d’altres pàgines, és una suma de soledats, de mans esteses buscant una altra ma que els hi toqui encara que només sigui les puntes dels dits. Ha vist relataires que ells mateixos es fan augmentar les lectures picant i repicant sobre el seu propi relat, o d’altres que tenen doble nick i ells mateixos es comenten i es valoren els propis relats... I tot això li produeix una infinita tendresa. I torna a la pregunta, per què escriu?

    Doncs, simplement (i màgicament) per a comunicar-se, per saber que no està sola en el que sent, per a transmetre i fer sentir el que li passa per dins i per fora, per saber que n’hi ha d’altres com ella i que l’entenen i que també els hi passa el mateix. Per dir que el món per a ella és com una immensa pel•lícula, de la qual és espectadora en primera fila, observant tots els detalls, més que els seus propis protagonistes... I, sent espectadora, és com si estigués fora d’aquesta vida, de la seva pròpia vida. No va ni compassada amb el temps... Es sent nena i té mig segle.

    La vida dona cops i ens fa rodolar cap aquí i cap allà i, al final, o ho treu a fora i busca algú que l’entengui, o deixa que es podreixi dins seu. Així que la seva única ambició és trobar dos o tres persones que l’entenguin i a les quals pugui fer sentir el que ella sent (sigui felicitat, tristesa, desig o pau). Ni vol mai escriure un llibre (de què serviria?) ni té por de perdre (no té res a perdre).

    Coi, doncs ja ho ha escrit... No participa perquè ella només vol escriure, no vol jutjar els escrits de ningú (i cagar-la amb la deu, per exemple ;) ). Els dits li ballen sobre el teclat, d’esquena a la finestra, on el dia ja està completament desplegat, però li han quedat les marques dels doblecs... Se n’adona que encara va nua, quan s’aixeca de la cadira de plàstic veu un rastre d’humitat allà on la femella ha deixat la seva escalfor. Pensa que una, o dues, de les opcions del Clyde no anaven tan desencaminades després de tot, però val més que no ho escrigui, ja n’hi ha prou.

    No sap si tornar a posar “fora de concurs” jajaja (és que el hahaha la fa escanyar). No ho posa perquè creu que no hi ha “perill” que guanyi...
    • (sí, les persones amb afinitats que fan vida ens trobem. M'ha fet gràcia que les dues tinguem...cinc dècades, :) i que ens sentim (perquè també som) NENES PETITES. (que cuidem i mimen, que no han de morir).
      Mena Guiga | 28/01/2017 a les 16:10
      • Jo diria que les nostres nenes estan en millor estat que les adultes...
        Montseblanc | 28/01/2017 a les 17:38
  • La participació
    Vicent Terol | 31/01/2017 a les 23:08
    He rebut un estrany correu electrònic relacionat amb la darrera convocatòria del Repte Clàssic, realitzada per Clyde. La persona que l’envia signa com a Inèdit i em proposa fer servir el meu perfil de Relats en Català per a publicar-hi la seua participació. No vaig a qüestionar —no crec que ningú ho faça— la legitimitat d’aquesta manera de procedir, ni entraré en el contingut del text. Intente respectar tothom i em considere defensor de la llibertat individual. Em limitaré a transcriure l’escrit.


    --------------------------------------------------------------------------------------------------------------


    Sempre, des del primer Repte, proposat per EmmaThessaM allà per l’any 2005, he volgut participar en aquesta fantàstica iniciativa. I sempre ha ocorregut el mateix: mai no he estat capaç de concloure un relat abans del venciment del termini establert en cadascuna de les convocatòries. Des d’un punt de vista purament objectiu, no puc dir que el dramatisme de l’assumpte siga insuperable: és veritat que no ho he intentat en totes les sis-centes seixanta-quatre ocasions que he tingut abans d’ara. Tanmateix, la frustració acumulada m’ha anat conduint a un estat d’angoixa creixent difícilment suportable. M’he anat enfonsat en un pou, impregnat de pessimisme i allunyat de l’alegria. I estic convençut que alguns pensareu que exagere; fins i tot, pot haver-hi gent que considere que aquesta manera de veure les coses és quasi còmica. Ho sé: m’ho han dit diferents psicòlegs. El cas és que jo ho he viscut així i, malgrat haver provat diverses estratègies, l’obsessió m’ha dominat i ha emplenat la meua vida. Dic que jo ho he viscut així —fent servir el perfet d’indicatiu— perquè, en aquest precís moment, dubte sobre si el meu estat anímic ha millorat o no. La convocatòria de Clyde, amb el tema «No escric al repte...», m’ha impulsat a escriure sense un fre que m’impedira avançar: per primera vegada, he pogut finalitzar un relat (ho afirme durant el procés de reescriptura) i això ha suposat una mena d’espurna en la meua foscor. No obstant, aquest inici de satisfacció s’esmorteix de seguida amb les preguntes que m’assalten de manera immediata: únicament sóc capaç d’escriure un text parlant del meu fracàs?; no és això la constatació que, llevat d’aquesta proposta, mai no he pogut i mai no podré completar un escrit?; no és ridícul?; què passarà amb el veredicte?; no es riuran, amb raó, tots de mi...? Rectifique. No dubte: és evident que seguisc al meu pou de tristor, res no ha canviat. A qui vull enganyar?

    La decisió és anterior a haver vist, al Fòrum de Relats en Català, els detalls del Repte Clàssic DCLXV i no vull esperar al veredicte. Ho he postergat únicament amb l’objecte de demostrar-me, per una vegada, que puc participar-hi de veritat (acabar un relat i enviar-lo). No és una satisfacció, com ja he dit, però em dóna certa pau abans de llevar-me la vida.


    Inèdit
  • Centinòdies (o Catàstrofe)
    deòmises | 01/02/2017 a les 20:07
    Avui finalitza el termini del Repte proposat per l'enigmàtic i bicèfal Clyde, i no acabo de discernir si em ve de gust presentar-hi alguna cosa. Les idees s'engarbuixen però no en trec aigua clara. Potser és que ja estic cansat de tot plegat o potser és que aquest magí se m'ha assecat definitivament. Els períodes cèlibes també deuen passar factura al cervell, no només al cos. I aquestes muses que s'escapoleixen amb l'esperit capriciós de qui se sap desitjat, amb la prepotència de qui va sobrat d'atributs. Com que és tanta la necessitat que tinc d'elles, millor serà que no les menyspreï ni menystingui...

    Em faig creus que, en un tres i no-res, com sempre ocorre, ja hi hagi el text de la Mena Guiga, que és acompanyat per un parell de relats més (evidentment, fora de concurs) dels alteri ego d'aquesta malgratenca prolífica i un xic esbojarrada.  Però, de manera estranya, no n'hi ha cap, de text de la Tanganika o de la touchyourbottom. Tot sigui que en presenti dos a corre-cuita, en l'esprint final. Això sí, hi han escrit una tal Montseblanc i l'incombustible aleshores. I en Vicent Terol. Amb aquesta participació ja no hi haurà allargament de termini i en breu hauré de tornar a la feina. M'angoixo i m'alleujo alhora, o m'autoconvenço que, anys enrere, era capaç d'extreure petroli literari d'una roca eixorca i desinspirada. I aquella agilitat mental, on ha anat a raure?

    Rumio i capgiro la matèria grisa a la recerca d'aquella esdrúixola que fa uns dies vaig topar-me en llegir a David Vann. Centúria? Centèsima? Centípode? La tinc! Centinòdia. Aquella mala herba que creix pertot arreu, no només a Alaska. Corretjola o herba de cent nusos o estirabous, que li diríem també aquí, per a qui em miri com un dement o qui gosi preguntar-me... I ordeixo una trama on enllaçaré la botànica i l'aventura, duta a l'extrem, del senderisme o del barranquisme i un avenc o una allau enmig dels Pirineus. El que sé és que hi apareixerà una catàstrofe que requereixi esforç i voluntaris, per a un rescat sense precedents en la història del muntanyisme català i, quan ningú no s'ho esperi, desvetllaré la identitat de l'accidentat, el relataire més veterà que havia decidit presentar-se de nou a un Repte. El seu nom el posaria en cursiva, com els altres, i auxí tindria la convocatòria enllestida i podria tornar a la feina sense nervis de cap me...

    —Lluís, ya toca salir de la bañera no? —diu la veueta innocent de la Valeria. Se m'havia descuidat que estava banyant-la i, arrugada com una pansa, ara tremola; és una fulla, tot mirant-me amb els seus ulls blau cel.

    Avui finalitza el termini del Repte, sí, i encara em falta assecar-li els cabells a la petita i vestir-la i estendre la bugada que hi ha a la rentadora, abans que arribi sa mare... En tres quarts d'hora és impossible tanta feinada. Potser serà millor deixar córrer el relat...


    d.
    • Centinòdies (o Catàstrofe)[aquí! un xic més revisat..]
      deòmises | 02/02/2017 a les 00:12
      Avui finalitza el termini del Repte proposat per l'enigmàtic i bicèfal Clyde, i no acabo de discernir si em ve de gust presentar-hi alguna cosa. Les idees s'engarbuixen però no en trec aigua clara. Potser és que ja estic cansat de tot plegat o potser és que aquest magí se m'ha assecat definitivament. Els períodes cèlibes també deuen passar factura al cervell, no només al cos. I aquestes muses que s'escapoleixen amb l'esperit capriciós de qui se sap desitjat, amb la prepotència de qui va sobrat d'atributs. Com que és tanta la necessitat que tinc d'elles, millor serà que no les menyspreï ni menystingui...

      Em faig creus que, en un tres i no-res, com sempre ocorre, ja hi hagi el text de la Mena Guiga, que és acompanyat per un parell de relats més (evidentment, fora de concurs) dels alteri ego d'aquesta malgratenca prolífica i un xic esbojarrada. Però, de manera estranya, no n'hi ha cap, de text de la Tanganika o de la touchyourbottom. Tot sigui que en presenti dos a corre-cuita, en l'esprint final. Això sí, hi han escrit una tal Montseblanc i l'incombustible aleshores. I en Vicent Terol. Amb aquesta participació, ja no hi haurà cap excusa per allargar el termini i en breu hauré de tornar a la feina. Una hora escassa de marge..., penso. I m'angoixo i m'alleujo alhora, o m'autoconvenço que, com anys enrere, seré capaç d'extreure petroli literari d'aquesta roca eixorca i desinspirada. Però, i aquella agilitat mental, on ha anat a raure?

      Rumio i capgiro la matèria grisa a la recerca d'aquella esdrúixola que fa uns dies vaig topar-me en llegir a David Vann. Centúria? Centèsima? Centípode? La tinc! Centinòdia. Aquella mala herba que creix pertot arreu, no només a Alaska. Corretjola o herba de cent nusos o passacamins, que li diríem també aquí, per a qui em miri com un dement o qui gosi preguntar-me... I ordeixo una trama on enllaçaré la botànica i l'aventura, duta a l'extrem, del senderisme o del barranquisme i un avenc o una allau enmig dels Pirineus. El que sé és que hi apareixerà una catàstrofe que requereixi esforç i voluntaris, per a un rescat sense precedents en la història del muntanyisme català i, quan ningú no s'ho esperi, revelaré la identitat de l'accidentat: el relataire més veterà que havia decidit presentar-se de nou a un Repte. El seu pseudònim el posaria en cursiva, com els altres, i així tindria la convocatòria enllestida i podria tornar a la feina sense nervis de cap me...

      Lluís, ¿ya toca salir de la bañera no? —diu la veueta innocent de la Valeria. Se m'havia descuidat que estava banyant-la i, arrugada com una pansa, ara tremola. Ha esdevingut una fulla, tot mirant-me amb els seus ulls blau cel.

      Avui finalitza el termini del Repte, sí, i encara em falta assecar-li els cabells a la petita i vestir-la i estendre la bugada que hi ha a la rentadora abans que arribi sa mare i em fumi un sermó de ca l'ample... En tres quarts d'hora és impossible tanta feinada. Potser serà millor deixar córrer el relat...


      d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.