Sí, Calderer, sí: et caldrà convocar tu, ara!

Cada cop hi ha més violacions amb aquesta droga. Jo conec un cas... i el problema és denunciar perquè la dona afectada aparentment ha consentit...o no recorda què ha succeït.

Crec que ahir o avui hi ha un reportatge sobre el tema a TV3.

Pel que fa al relat: de fa anys que m'interessa escriure sobre allò que és monstruós. Per exemple, tot sovint surten als mitjans dones que han patit violència domèstica. Un cop has vist una dotzena d'aquestes entrevistes (la majoria amb la cara oculta) t'adones que falta alguna cosa en l'equació: què diuen els agressors? són malalts o tenen una mentalitat equivocada? sovint fan malbé la seva vida també, eren conscients quan ho van fer? potser volien acabar amb tot? se'n penedeixen? al cap d'uns anys de presó, pensen diferent? els que repeteixen amb una dona i una altra, arriben a pensar que tenen un problema?

I des del punt de vista periodístic: perquè mai (o gairebé mai) no s'entrevista un agressor d'aquests? per por a la crítica? és una consigna de lluita contra la violència de gènere?

Com que és un tema que em fa pensar he escrit un parell de coses (Microrelats) des del punt de vista d'un agressor, encara que no n'acabo d'estar satisfet.

LLuís

Apropar-se als monstres ( literàriament parlant ) és un exercici fascinant. Jo ho he fet en diverses ocasions.

Però és esgotador, sobretot si ho fas en primera persona des del punt de vista del monstre. Per fer-ho bé i creïble, has d'imaginar els detalls, visualitzar-los .. Això no sempre és fàcil.
I és també, compromès; alguns lectors poden pensar que ho fas molt, massa, bé això de posar-te en la pell d'un monstre.

Per això em sembla tan extraordinària la novel·la "Les Benignes" del Jonathan Littell. Si no l'has llegit, te la recomano, regira l'estómac.