Detall intervenció

Samarreta abandonada

Intervenció de: touchyourbottom | 08-09-2016

Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

No ho podien saber.

El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, curtes, havia estat rosegada per alguna bestiola. Poca cosa. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic i allò feia que les dues volguessin quedar-se-la, per marcar la diferència.

Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

Un aire fred sobtat hostiaire les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven. S'estriparia i haurien d'acontentar-se amb la part segurament ni proporcional amb la qual fer-se cosits als texans de fabela importats amb el zirka inclòs que un fetus encara ignorat al ventre de la Sirla patiria.

No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà van trobar les germanes mortes. Un llamp més ràpid que ell mateix va fulminar-les just quan el propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...si arriba a veure les noies: navalla fora, ben seves.





tyb


Respostes

  • Tixirtartist (fora de concurs)
    Mena Guiga | 08/09/2016 a les 16:50
    La Juliana menjava verdura tallada massa grossa, feia fàstics i l'escopia.

    -Una altra samarreta tacada, Juliana marrana!

    Sempre havia de menjar el mateix, quan anava a veure'ls?

    -Au, ara a buscar-n'hi una altra!

    L'àvia Palmira no podia sofrir que fes allò. L'avi Palmiro, tampoc. Aquella era la raó més gran per la qual la nena de vuit anys només anava un cop al mes a cals avis paterns, els únics que tenia, qui regentaven una botiga d'estampació de samarretes. Com que eren generosos, n'hi regalaven per tal que en fes promoció i la Juliana els ho impedia: un cop rentades perdien color i forma i no era el cas.

    La nena tenia un calaix de l'armari amb aquelles peces de roba, fossin de màniga curta, llarga o imperi. Cap d'elles feia goig: només podien ser usades de pijama d'emergència i de no-emergència i si no fos per la crisi haurien estat dipositades en un contenidor de 'Humana'.

    La Juliana era una nena d'aspecte dèbil però de cervell i raó ferms. Això la va ajudar. De gran, un cop el pare va haver marxat al Brasil, la mare a Perpignan i els avis al sot, ella posseïa un caràcter gens victimista. Segurament algun àngel amb ales de qualitat li feia de custodi.

    Entenent que la vida és un espavilar-se i l'actitud (enteniment respirat de l'alè del ser diví) va dedicar-se a reutilitzar les samarretes mai oblidades i les que van quedar al magatzem mai venudes. En feia pedaços o tires o bocins i amb original gràcia i combinant cromatismes, ideava i creava bolsos,motxilles, diademes, agulles de pit, punts de llibre, arracades, anells, fundes per a fundes, cortines, barrets i boles de Nadal i de no Nadal, etcètera. La Juliana era una veritable t-shirtartist. Aviat va aparèixer al Guinnes amb el rècord de les més variades utilitzacions de les samarretes no sent samarretes, per la qual cosa va ser homenatjada amb una Guinnes-t-shirt que no conservaria massa: ja tenia una nova pensada.


    Mena
  • Samarreta abandonada
    touchyourbottom | 08/09/2016 a les 17:23
    Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

    No ho podien saber.

    El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

    Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, curtes, havia estat rosegada per alguna bestiola. Poca cosa. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic i allò feia que les dues volguessin quedar-se-la, per marcar la diferència.

    Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

    Un aire fred sobtat hostiaire les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven. S'estriparia i haurien d'acontentar-se amb la part segurament ni proporcional amb la qual fer-se cosits als texans de fabela importats amb el zirka inclòs que un fetus encara ignorat al ventre de la Sirla patiria.

    No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà van trobar les germanes mortes. Un llamp més ràpid que ell mateix va fulminar-les just quan el propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...si arriba a veure les noies: navalla fora, ben seves.





    tyb
    • Aquí!
      touchyourbottom | 08/09/2016 a les 17:31
      Era de color gos pollós com fuig o gat tinyós quan torna, aquella samarreta?

      No ho podien saber.

      El to mai vist els feia fer aquelles suposicions que un xic les enriolava. Van voler-ne saber la talla, però no tenia cap etiqueta. Senyal que no era moderna ni de franquícia tèxtil, que hauria tingut una llargada com de dia sense pa. Per això elles sempre les tallaven. Sí, que si les arrancaven després calia cosir el tall que s'ocasionava a la roba amb l'estrebada. I quina mandra. La samarreta bruta i rebregada trobada sota el pi més gran no comportava aquell problema.

      Ignoraven si era d'home o de dona: no presentava cap forma definitòria que ajudés. No era ni massa curta ni massa ampla. Una de les mànigues, curtes, havia estat rosegada per alguna bestiola, i també pel darrere. Si la peça es veia tacada d'humitat de bosc i de temps, una rentada amb aigua calenta la deixaria amb un aire ben autèntic, desitjable per marcar unicitat, cosa que feia que les dues volguessin quedar-se-la.

      Havien fet aquella excursió per ser lluny de casa una tarda, xerrar de temes prohibits i fumar un lliri, la Sirla i la Sol. La Sirla era la més tatuada i la Sol la dels cabells amb més rastes. Els progenitors treballaven abillats amb trajo i camisa, amb elegància entatxonada i repugnant. Si les trucaven, aquell cop no tenien cobertura. Així ho al·legarien.

      Un aire de pluja, fred, sobtat hostiaire, les va animar a barallar-se per la samarreta. La tenien agafada entre les dues i l'estiraven, la desllanegaven. S'estriparia i haurien d'acontentar-se amb la part segurament ni proporcional amb la qual fer-se cosits als texans de fabela importats amb el zirka inclòs que un fetus encara ignorat al ventre de la Sirla patiria.

      No, no caldria amoinar-s'hi. L'endemà van trobar les germanes mortes. Un llamp més ràpid que ell mateix va fulminar-les just quan el propietari d'aquell tèxtil emmerdat i ratat es dirigia a recuperar-lo i...si arriba a veure les noies: navalla fora, ben seves.


      Profanar aquella samarreta abandonada tenia una etiqueta invisible amb un preu massa car.
  • Desvestida samarreta (fora de concurs)
    Tanganika | 09/09/2016 a les 20:40
    La Fanny la lluïa tan tan tan sexyment aquella samarreta tan tan tan ajustada que...

    -No és de roba! Està tatuada!

    Quan el client de torn se n'adonava encara s'engrescava més. I s'abocava, embogit, als mugrons de pits generosos que no canviarien a color carn, sinó que es mantindrien fúcsia viu amb un fi fi fi finíssim estampat de gambetes a la brasa. S'hi arrapava amb frenesí amb el múscul desitjós més tòrrid que la menja dibuixada. La Fanny, per acabar-ho d'adobar, feia moviments exageradament sinuosos, atrevits, insistents i anorreadors de res que no fos direccionat a l'obtenció de clímax superlatius. Deia, gemegosa, marcant les esses:

    -El tacte de samarreta és el tacte de pell i el tacte de pell és el tacte de samarreta.

    Ho podia expressar en uns quants idiomes i en esperanto. El negoci era el negoci.

    I esclafia a riure, cosa que posava encara més a l'acompanyant.

    Aquella frase els la deixava anar abans de fer-los saber la tarifa, que era arxielevada...com, sí, aquella altra 'cosa'.

    Després voldrien descobrir si la resta de peces tèxtils eren o no eren certes. Equivaldria a més excitació i extres que s'afegirien al cost final. I més rialles de la dona més demanada del club Fulanbulisme, la Fanny Sexyrreta.


    TGNK


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: