Detall intervenció

RPV 56 "Quatre gotes"

Intervenció de: Jere Soler G | 11-10-2008


Avui us presento una imatge d'un artista català, que es diu Octavi Intente.

Cap al : Repte

És terrassenc bo i que va néixer a Castellar del Vallès:

Qui és : l'Octavi?

Si no vaig errat el seu estil és el pop, però no en sóc gaire expert.

El seu web:

Cap al : seu web

La imatge que us proposo per tal que us inspireu pel poema porta per títol "Quatre Gotes":

Photobucket

Us deixo de temps fins... Dimecres a les 15:00.

Poemes amb un mínim de vuit versos i un màxim de cinquanta.

I una petició, que si voleu podeu seguir i que m'agradaria que valoréssiu en escriure el poema i després en votar el que més us agradi: "Treballeu tant la sonoritat com el significat del poema; però sobretot la SONORITAT, que entri per la orella"

Només afegir que l'Octavi té una curiosa característica i és que malgrat que gairebé mai no ens veiem, és cosí meu.

A reveure!


Respostes

  • Maresmes selenites
    Bruixot | 12/10/2008 a les 10:57

    Maresmes selenites


    L'enigma d'aquest mar on
    t'emmiralles,
    la por de la frontera que és
    la platja on mor el mar
    i la platja mateixa.
    La remor del negre fet
    aigua.


    Que fas amb l'ham clavat, clofolla i clofa, si
                  closca avall hi creixen posidònies? El
                  clau m'ha tret l'orgull de tanta aleta i
                  blasmo el coral que em fendeix l'escalpel.
    Ja ve l'escola de meduses! Disbauxa i panxa que
                  menjarem toxines! Jo vaig ben tip de cargols
                  i petxines, i ves per on, no en trobo de més fines
                  que les que dus penjant de trapezistes.
    M'han arrencat un ull! Vigila que mossego. Tinc
                  deu-mil prismes pringats de pebre negre
                  i tu, que fas, sintètic i patètic, que enllà del
                  sostre no hi pot haver ni pesquis.
    Trofeus. Troqueus. Trineus de fang al tròpic. Mireu
                  que feu! Ja ve el tremall de sempre. Fot-li ben
                  fort que el camí és utòpic, i ens porta fals al
                  fons del gànguil vell. Serem les rostes torrades
                  de la festa. Qui té la clau del pany d'aquest tapany?


    Llegir el llenguatge de l'arena
    en l'escuma que es dis-
    sol.
    Mirar per no veure
    -hi
    de debò.
    Oblidar-se en quatre
    gotes.




  • RE: RPV 56 "Quatre gotes"
    Paraula | 12/10/2008 a les 15:01

    Si faig un poema i vull participar-hi, l'he de penjar ací? És que fa molt de temps que no entrava, anys (!), i hui m'hi he decidit i vaig una mica perduda.
    Gràcies i besets!

  • El lament del mar
    F. Arnau | 13/10/2008 a les 19:55

    "It if was only the dark voice of the sea"
    -WALLACE STEVENS-

    I

    Aguaita el mar, escolta el seu lament
    pel cel de plom, pels còdols de l'escull
    ple de residus com un abocador
    tèrbol i obscur on suren atifells,
    restes del nostre sistema del consum;
    bidons de cru, llaunes de conserva
    i tot el plàstic que no desapareix...


    II

    La seua veu ens canta un cant molt trist,
    les seues ones, com crineres d'escuma,
    són com un crit que ens diu que encara es pot
    recuperar l'antiga resplendor,
    mentre que el cel ens plora quatre gotes
    i l'home calb obri el seu paraigua,
    aguaita el mar i escolta el seu lament.


    ***


    FRANCESC

    • Rectificació: Canviar resplendor per brillantor al quart vers de la 2ª estrofa que quedaria així... "recuperar l'antiga brillantor"... Moltes gràcies! (No +)
      F. Arnau | 13/10/2008 a les 20:09

  • Quatre gotes
    Xantalam | 13/10/2008 a les 20:03

    El vent arítmic batega
    descabella un pensament volàtil
    embolica blens de records
    i en la línia tensa de l'horitzó
    una gavina desploma el vol

    Cap missatge dins l'ampolla
    ni a la butxaca buida de la memòria
    només l'halitosi agra, l'estertor agònic
    un esput hemàtic, un esguard erràtic
    un esquitx de mar a les mans

    Ja no són blancs els núvols al mirall
    la rufagada desarrela un fanal roig
    cendreja l'envelat cobert de guspires
    suspeses, ingràvides de paor
    Només quatre gotes es precipiten
    suïcides


  • "Quatre gotes"
    casperdut | 13/10/2008 a les 21:19

    Quatre gotes en l'aire,
    Sona aigua contra metall,
    sona aigua bruta del mar
    sense fre.
    Sonen les botelles que han tirat,
    sabates, llandes i més brossa.

    Sense descans marquen el ritme fred,
    acompassat per les gotes
    que cauen lentes.
    No tenen pressa.
    Xip, xap.
    Xip, xap,
    es desllissa el soroll,
    -metàl·lic aquós -.

    Tu de peu,
    indignat de la inconsciència,
    paraigües en mans
    veus passar la taca negra,
    mar endins i s'escampa,
    i brossa i més brossa
    i pluja cau fent presència.

    No pots fer la vista grossa,
    sents les gotes sobre el vidre,
    sents les ones arrossegant en comparsa,
    sents la brutícia feta ama
    de la bellesa violada.
  • El petroli en llauna abandona el busseig
    Leela | 13/10/2008 a les 23:55

    És dilluns de gavardina, d'un vespre
    amb cafeïna. La mar mor massa salina:

    Sobre el mormoleig de l'oneig
    cau un plovineig entre el bromeig,
    degoteig, clapoteig, xarboteig
    bressoleig del llebeig


    Sota el clímax del xipolleig, ho recordo tot inconnex:

    El qui quan plou no s'alegra és que no té terra


    I, com si sentíssim ploure, ens quedem
    sense la lluna per mirar-ne el reflex,
    i la llauna s'allunya i ens deixa
    petroli en panteix: cel rogent, pluja o vent,
    ... o molt mal temps.

    Capbaix penso: ‘només seran quatre gotes'
    Moix, amb lleuger llagrimeig, tanco el paraigües
    A casa, avui, encara podrem menjar peix.

  • Gotellada espatllada
    bocidecel | 14/10/2008 a les 19:15

    Pluja fina llisca
    per paraigua i gavardina
    del rocam és mantell suau.
    Silenciada pel murmuri
    i balanceig de l'onada
    regalima i no espavila
    la sinuosa calma marina.

    Ja pren embranzida
    ara ruixa i clapoteja,
    les gotes concretes
    forfollen, graponegen
    una penya impenitent,
    neguitegen i escrostonen
    la plàcida capa amb estropell.

    Equable gotellada l'espatlla
    descompassat clacar i espetegar
    de la llauna i de l'envàs,
    rebordall que estenallat
    afaiçona paisatge violat
    misèria de brutícia capciosa
    indestructible.



  • El país de les meravelles.
    mjesus | 15/10/2008 a les 00:47

    On he arribat?
    No, no és el país de l'Alícia
    tot és ple de brutícia.

    Miro enllà,
    dins la mà closa:
    un cor eixut i esmaperdut;
    regalima dolor per aquesta fossa.

    A què hem arribat?
    La mar ganyada, garbella i escup
    contra la roca, els monstres garruts.

    Miro enllà,
    no hi ha ormeig a la meva mà
    ni coratge per dissipar
    aquest paisatge contaminat.


    Perquè he arribat?
    Petrificat com una bubota,
    espero… potser només espero,
    quatre gotes.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: