Detall intervenció

RPV 237 - MORT (AQUEST SÍ)

Intervenció de: gypsy | 03-12-2012


Estimats companys, aquesta és una fotografia molt crua captada pel fotògraf Kevin Carter. Penso que després d'haver-la fet va tenir com una mena de crisi existencial i no sé si va deixar la fotografia. Realment, ser espectador de la realitat sense intervenir-hi pot provocar problemes de consciència. Tots els fotògrafs de guerra s'enfronten amb aquest fantasma.
Penso que aquesta imatge mereix un poema perquè no caigui en l'oblit, perquè ens desperti de la letargia que ens envolta.

Photobucket


- Poemes o prosa poètica
- Termini: Diumenge dia 9 a les 14.00h




Respostes

  • Quan el cicle de la vida és massa ràpid
    Mena Guiga | 04/12/2012 a les 00:10
    El voltor ignora el que l'ésser humà pot observar des de la consciència,
    i la consciència no deixa esborrar el que l'esgarrifa.
    Fotògraf i ocellot davant una mateixa imatge.
    El voltor ha de menjar.
    El nen morirà de fam.
    L'ocell pot ser una figura estaquirota i expectant.
    Quin cor o cervell té?
    Compleix un codi ancestral: la supervivència.
    Codi quotidiani.
    La criatura enyora la protecció de l'úter i l'aliment
    i torna a la posició fetal.

    No hi ha res i el destí és fatal.
    I qui ha fet la foto, i qui la mira, que no són voltors, s'esgarrifen.

    Mena
  • (aquest!)
    Mena Guiga | 04/12/2012 a les 09:35
    Quan el cicle de la vida és massa ràpid
    Mena Guiga | 04/12/2012 a les 00:10 [Respondre]

    El voltor ignora el que l'ésser humà pot observar des de la consciència,
    i la consciència no deixa esborrar el que l'esgarrifa.
    Fotògraf i ocellot davant una mateixa imatge.
    El voltor ha de menjar.
    Fam del nen,
    fam letal,
    àpat per a l'animal.
    L'ocell, figura estaquirota i expectant.
    icona sense cor, cervell rudimentari.
    Compleix un codi ancestral: la supervivència,
    necessària quotidianitat.
    La criatura pidola la protecció de l'úter i l'aliment,
    en va s'eixopluga enyorant la posició fetal.

    No serveix per res i el destí és fatal.
    I qui ha fet la foto, i qui la mira, que no són voltors, s'esgarrifen.

    Mena
  • Morir una mica
    ninona | 04/12/2012 a les 17:26

      Tinc el cor esquinçat en bocinets menuts
      que no sabré recollir
      tot i l'esforç titànic que hi dedico.

      I creuré que sí, que ho he fet,
      que els pedaços de l'ànima reconstruïda
      han encaixat i torno a tenir-la
      sencera i sense cicatrius.

      Però,
      com viure la mort
      i no morir una mica?

      El vent colpeja la càmera
      i el paisatge estèril s'omple de voltors,
      carronyaires famolencs d'altres víctimes
      -més febles, més afamades,
      prostrades, retudes, vençudes-
      que només esperen ja el solc
      d'una letal ferida.

      I potser també nosaltres som voltors,
      àvids d'una història que ens corprengui,
      d'una imatge que ens commogui fins el límit,
      que ens faci sentir més humans, més íntegres.

      Com viure la mort
      i no morir una mica?
      Només la denuncia justifica el testimoni,
      car no voldrem ser
      còmplices del silenci.
  • RE: RPV 237 - fotógraf
    rnbonet | 05/12/2012 a les 16:42
    Sí, és a tu, captador d'imatges! No sé si saps que estic ferida. Ferida de fam. De mort! Ho sé perquè el voltor espera.Ateny el darrer gemec; que pronuncie l'últim 'ai', quasi sense esma.
    I tu, que vens amb la màquina de conservar imatges... i que habites a un món -diuen- que protegeix els voltors... no protegiu els humans? Per què no m'ajudes? No m'agradaria ser menjar d'aus com aquesta que note a l'aguait... Millor, un lleó per destrossar-me!
    Però, per què te'n vas? Ajuda'm!!!
  • RE: RPV 237 - MORT (AQUEST SÍ)
    allan lee | 05/12/2012 a les 17:40
    I doncs?
    Què vas fer, després d'aquesta foto?
    Vas prémer amb recança
    el cosset esquelet
    als teus braços
    portadors de la càmera
    i el pesat utillatge
    que et dóna el pa?
    Vas arrambar la desídia a l'altra banda,
    vas foragitar el voltor
    amb un gest i una carada,
    vas carregar el nen
    fins trobar ajuda...?

    O el món pervers et va fer triar
    entre la portada al diari
    o la pietat...?

    I si no hi va haver temps
    per traure de la mort
    el cosset desfet,
    convindràs amb mi
    que no ens escau
    anomenar-nos homes.
  • VOLTORS
    Núria Niubó | 06/12/2012 a les 21:36

    Planejant lentament el voltor ha fet terra,
    espera, és coneixedor de la vida i la mort
    i respecta els darrers instants en la distancia.
    Ell complirà el seu destí, en el moment just.
    L’home, voltor de l’avarícia humana,
    de sang freda i ment irracional,
    es nodreix del lent sofriment
    immortalitzant l’instant d’un petit esser que mort,
    a qui la fam alimenta i ja no li pot eixir el plor.
    Es paralitza la imatge.
    Es paralitza l’home?
    El voltor espera , l’home també.
    La mort, irremediablement esdevindrà.
    Els voltors ho saben.

    Em sento tan impotent!

    ................

  • Abandonada
    magalo | 07/12/2012 a les 00:06

    Nascuda per aviat morir;
    on és la mare?
    que no ha pogut mitigar
    la por i la fam que avui et maten.

    Què espera el voltor assassí
    fent de vigia?,
    si als ossos no hi queda carn
    i fins i tot la terra et crida.

    Com pot l’home ser inhumà
    i retratar tan gran suplici?
    Com pot el cel contenir
    tots els seus llamps
    i tolerar tanta injustícia?
  • Nadala de dol
    rautortor | 08/12/2012 a les 22:34

    Ning-nang,
    nadal a casa...


    [I no gaire lluny...]

    Sanglots de silenci,
    com torrents de plors
    brodats de misèria
    -retorn als abismes.
    Joguines de fam
    en nits de basarda,
    corrandes de dol.

    La mort es pentina,
    la crida un voltor.


    La nena amb prou feines
    si aixeca els ullets,
    mendica un trist glop
    d’aigua i d’esperança.
    Si no aixeca el cap,
    el monstre, amatent,
    amb dues gambades
    pararà el festí.

    Que no veus, tros d’ase,
    que és sols un infant?

    La mare, tal volta,
    ha sortit a veure
    si troba menjar.
    Ella l’ha seguida,
    sense dir-li res.
    I al mig del camí
    s’ha quedat sense esma.
    Cau sobre els genolls
    intentant refer-se.

    Jo també tinc gana,
    li diu l’animal...


    Un voltor golafre
    l’assetja de prop.
    Ningú no es detura
    ni a espantar la bèstia,
    ni a ajudar la víctima.
    Sa mare no hi és...
    No puc detenir-me,
    contesta un fotògraf,
    no és la meva filla,
    remuga un soldat;
    entre els uns i altres,
    l’abandonaran?

    Ning-nang,
    nadal, a on?


  • De cicles i límits
    deòmises | 09/12/2012 a les 11:33
    La fam voraç del voltor no coneix límits.
    La carn només és aliment, vingui d'on vingui,
    Tant del cadàver enterc o de l'infamt que, moribund,
    Ja no reconeix la diferència entre patir i viure.

    I l'objectiu és el mirall de la impassibilitat
    Del món, de la pupil·la que no atura el ritme
    Dels cicles ni les urpes cruels que arrabassen la vida.



    d.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: