Detall intervenció

RPV 167 (definitiu)

Intervenció de: perunforat | 11-04-2011

Bon dia!!!

Us proposo una fotografia d’un llibre cruspit pels tèrmits, unes formigues que també devoren llibres… Una bona manera de cruspir-se la lectura a queixalades, de la mateixa manera que el ratolí “Firmin” es menja la lectura d’una manera passional.
Escriviu poetes les lletres que us inspira la imatge…

Poesia o prosa poètica.
Una proposta per relataire.
Teniu temps dins el dilluns dia 18 d’abril a les 10 del matí.

De correcte, llegible, barat


Respostes

  • RE: RPV 167. Nyam!
    rnbonet | 13/04/2011 a les 14:22
    Hola, 'perun'! Aquesta xicoteta escena de biblioteca pots 'muntar-la' amb la il·luminació que vulgues i les disfresses escaients. Dirigteix els dos únics actors com vulgues, amb la dicció que t'imagines, quan més exagerada, millor. Va fora de concurs perquè no podria fer-me càrrec (cas improbable de que guanyés- jejejejeeeee, jupiiii!-) el teu repte.

    *Personatge 1.-

    Sóc un ratolí
    molt fi
    i rosegue
    sense fi
    poemes i més poemes,
    alguns fins en pergamí.
    Com m'encanta Verdaguer!
    Quin cognom més llaminer!


    *Personatge 2.

    Sóc un tèrmit
    eixerit
    especialista en novel·la
    memorable
    i també qualque
    incunable.
    Sóc un tèrmit, sóc un termit
    extremit!

    *Personatge 1.

    Bona nit, tèrmit ansiós!
    Ens repartim els prestatges?
    Perquè
    jo tinc un cosí
    insidiós
    -grosset ell
    i fartonet-
    que menja, ell tot solet,
    com quatre vegades dos.

    *Personatge 2.

    Bona nit, ratolinet!
    Doncs un que és
    família meva
    cruspeix llibres
    sense treva!
    Què vols? De l'A a la L?
    I jo de la M en alça?
    D'acord? Comencem llavors
    a devorar de seguida!
    Així que acabat el tracte!
  • RE: RPV 167 (definitiu) L'adn del tèrmit
    T. Cargol | 14/04/2011 a les 14:14
    Fora de concurs
    L'animaló no es va adonar de la importància del concepte que es cruspia, teòria inèdita que mai més tornaria a conèixer la llum. Mentre endrapava celulosa, perfectament alié a la filosofia, només va fer d'especial un petit rot termític en una r majúscula.

    Desprès va volar un pel borratxo a una altra pàgina, però ja sense esma es va adormir en l'argument principal del l'autor, allà on ell, en unes poques línies explicava allò que li havia costat tans anys de copsar! Desprès de llegir i rellegir els seus mestres va fitar una esquerda en el pensament dels seus antecessors filòsofs i es va afanayar a reparar la fractura en l'entramat d'idees que tant defensava i que en aquell badat perdien el sentit i s'estomacaven contra el terra o es desfeien en un espai o éter sense substància.

    Com li empipava trobar-se empastifat de tinta el menjar! Va pensar en el seu cervellet adobat de celulosa.

    Només molts anys, que dic molts, milions d'anys, una mutació del tèrmit dormilega i veberri aconseguiria desentranyar tot allò que en lloc de llegir, havia digerit, i tot, amb una simple inspecció de l'adn propi.
  • Devoradora de versos
    Fidel | 14/04/2011 a les 22:16
    “L’amor és un menjar, no necessita versos”
    (Pere Rovira)

    “Quan m’empasso el menjar dins la panxa hi ha un teatre ple, ple de caixes.
    Quan menjo molt cau, i el senyor del teatre ho agafa tot i ho distribueix a cada caixa.”

    (Joana; la meva filla fent-la volar, de 5 anys)


    A la teva panxa sempre hi ha una àgora plena
    on hi desemboquen carrerons de poesia.
    I tu et cruspeixes llibres de poemes,
    tens fam, anhels i algunes angoixes.
    Però per dins bategues, i una torrentera de favada
    baixa cabalosa fins el delta, l’àgora, el mar
    de les teves esperances. És allà on algú
    classifica tota la poesia engolida:
    eròtica, d’amor, existencial, compromesa socialment... .
    I la trinxa o filtra primer, la depura o esmola després
    i finalment, la redistribueix a tot el poble
    perquè no romangui sota el fons marí de la solitud.
    La poesia habita dins el teu, el nostre cos.
    Hi ha algú dins la panxa que arranja tots els mots,
    hi posa un ordre, un amor profund.
    Cert, l’amor és un menjar. Però cert també:
    és un menjar farcit de lletres i mots
    que amb una bona digestió arrelen ben endins.
    Fins i tot amb l’ajuda d’ algú et pot abraçar a la gent,
    com quan el riu obre la boca i es deixa atansar pel mar.
    Devores poesia i per dins baixa un riu de sentits superbs
    que t’obren la finestra per aguaitar tot un mar de somnis.
    • RE: Devoradora de versos, aquest és el que val !!!
      Fidel | 16/04/2011 a les 07:55
      Devoradora de versos


      “L’amor és un menjar, no necessita versos”
      (Pere Rovira)

      “Quan m’empasso el menjar dins la panxa hi ha un teatre ple, ple de caixes.
      Quan menjo molt cau, i el senyor del teatre ho agafa tot i ho distribueix a cada caixa.”
      (Joana; la meva filla fent-la volar, de 5 anys)



      A la teva panxa sempre hi ha una àgora plena
      on hi desemboquen carrerons de poesia.
      I tu et cruspeixes llibres de poemes,
      tens fam, anhels i algunes angoixes.
      Però per dins bategues, i una torrentera de favada
      baixa cabalosa fins al delta, l’àgora, el mar
      de les teves esperances. És allà on algú
      classifica tota la poesia engolida:
      eròtica, d’amor, existencial, compromesa socialment... .
      I la trinxa o filtra primer, la depura o esmola després
      i finalment, la redistribueix a tot el poble
      perquè no romangui sota el fons marí de la solitud.
      La poesia habita dins el teu, el nostre cos.
      Hi ha algú dins la panxa que arranja tots els mots,
      hi posa un ordre, un amor profund.
      Cert, l’amor és un menjar. Però cert també:
      és un menjar farcit de lletres i mots
      que amb una bona digestió arrelen ben endins.
      Fins i tot amb l’ajuda d’ algú et pot abraçar la gent,
      com quan el mar obre la boca i es deixa atansar pel riu.
      Devores poesia i per dins baixa un riu de sentits superbs
      que t’obren la finestra per aguaitar tot un mar de somnis.
  • L'única llengua
    Ogigia | 14/04/2011 a les 23:04

    Per a que el silenci incorpori,
    amb la urgència del tacte,
    la conversa de la pell
    en la teva pell, i dins, més endins,
    preguntes contestades
    amb lascívia i, encara més endins,
    respostes sempre ansioses,

    arrasarem les paraules,
    recobrarem el llenguatge
    que la suor pronuncia entre llençols

    i em llegiràs en els ulls
    allò que no em canso
    de dir-te,

    i jo traduiré en els teus plecs,
    voraç com l'isòpter
    de la saviesa,
    el sema del desig

    Illetrats com els deus
    sortirem al carrer
    i entendrem els ocells.
  • Promíscua papirofàgia
    deòmises | 15/04/2011 a les 17:51
    Devoro amb fam d'insecte voraç els fulls de la vida.
    I no hi ha cap racó que quedi immaculat de dents
    Ni de petges del meu pas quan he acabat amb els mots
    I les frases, amb les llàgrimes i els secrets més ocults.

    No m'importa si he d'engolir amargor o alegries,
    Si allò que endrapo és un pou de sentiments
    O l'epístola austera d'un comiat que no hauria
    De venir, perquè només devoro llibres humans, estults.

    Vine amb mi, deixeble de la devoració, tèrmit golut,
    Que ens empararem en el silenci de la foscor, entre
    Lleixes curulles de delícies vàries, on la fidelitat

    És un pecat que no hem de tastar; vine amb mi,
    Ganàpia que trepitges per primer cop el centre
    D'aquest Paradís de paper, i serveix-te sense vergonya.



    d.


    [de forma desenfadada... per aportar el meu granet de sorra...]
  • Pàgina avall (fora de concurs)
    Xantalam | 16/04/2011 a les 00:25

    Podràs menjar-te el temps –i les paraules–,
    dins la llisa solitud que no mor
    als marges esgrogueïts i ratats
    d’aquest mar de somni, i les onades
    de paper: passa pàgina!, gira full!,
    deixa enrere trepig i clofolles
    als peus dels homes que han de venir
    –afamats i àvids–,
    a l’obaga del gran arbre d’on pengen
    els fruits, i les paraules.
    Abasta cada instant, cada balandreig
    daurat que fuig en la nit més blanca,
    pàgina avall,
    constel·lant el temps de les troballes.

  • Peixets de plata (fora de concurs)
    diamant | 16/04/2011 a les 00:52

    Fulgura de ple el teu cos
    en la llum del carrer estret,
    el cabell negre, nuat,
    les espatlles imponents,
    el cos molsut i fragant
    i el teu perfil pur d’un déu.
    Antany havia estimat
    el teu misteri imposant,
    i t’havia pertanyut,
    t’havia dut de la mà.
    Llavors havia arribat
    als tresors profunds de tu,
    al teu cos essencial,
    intens jardí ple d’estrelles.
    Llavors, en el temps tancat,
    anava amb tu a tot arreu,
    i tu et deixaves guiar,
    i eres col•legial, amant,
    noi del tot enamorat
    duent-me els llibres i carpetes.
    Però mentre fèiem l’amor
    peixets de plata afamats
    devoraven amb passió
    fulls del llibre que escrivíem,
    aquell volum que és absència,
    abandonat a la tarda
    del carrer estret on t’espio
    sense esperança, callada.
  • Gruyère (fora de concurs)
    Filalici | 16/04/2011 a les 13:02
    He estat devorat per un cuc amb fam de lectura
    i gens de paciència, un monstre àvid de lletres
    que m'ha deixat sense arguments, buit per dins,
    foradat en una mar de freses inconnexes.

    Sóc el llibre gruyère, sense principi ni fi
    ni ningú que m'entengui, tret d'un animal
    que em porta a dins, digerint tinta
    i amagant les meves aventures sense igual.

    Ara, que ja no tinc sentit, vull marxar per sempre,
    dels mots que em resten n'improvisaré una rima,
    tres quartets escadussers per resseguir, lluny estant,
    la papallona on volen les aventures que abans jo tenia.
  • La vella cançó dels tèrmits que sols es mengen les lletres d’un llibre... nyam nyam.
    Galzeran (homefosc) | 16/04/2011 a les 14:27
    La vella cançó dels tèrmits que sols es mengen les lletres d’un llibre... nyam nyam.

    Nyam nyam
    Panxa plena
    menja lletres
    Nyam nyam
    Quin fart de pàgines
    hi tenim feina
    per anar acabant
    Nyam nyam
    quina passada
    quin festival
    un àpat com cal.

    Maria!
    Què és aquest soroll?

    Nyam nyam
    Que ens enxampen
    que ens han sentit
    i per potes
    haurem de marxar
    Nyam nyam
    nosaltres que som
    tantes i esquifides
    i els humans què...
    gasten males puces
    que ja s’ho faran
    Nyam nyam.

    Nosaltres sols volíem
    omplir el cau,
    cantar i menjar...
    Nyam nyam.
    Ja hi tornarem
    demà
    que sense lletres
    del llibre
    t’has de quedar.
    • La vella cançó dels tèrmits que sols es mengen les lletres d’un llibre... nyam nyam.
      Galzeran (homefosc) | 16/04/2011 a les 14:30
      I fora de concurs, que no tindré internet.