Detall intervenció

RPV 153 - Fotografia d'Eddie Adams

Intervenció de: gypsy | 13-12-2010

“El coronel va assassinar al presoner; jo vaig assassinar al coronel amb la meva càmera". Eddie Adams, fotògraf de guerra, va ser l’autor d’aquesta instantània que mostra l’assassinat, l’1 de febrer de 1968, per part del cap de la policia de Saigon, a sang freda, d’un guerriller del Vietcong, que tenia les mans lligades a l’esquena, just en el mateix instant en que li dispara a boca de canó. Eddie Adams, arran de ser testimoni d'aquell instant terrible, va deixar de treballar com a corresponsal de guerra.

No sé si la poesia pot ajudar a que mai es repeteixin atrocitats com la que se’ns mostra en aquesta imatge. Crec que el fet que la fotografia existeixi és molt important per a la memòria col•lectiva de tota la humanitat. L’home executat té un rostre i un nom. No es pot enterrar en el pou de l’oblit.

- Termini: diumenge 19 de desembre a les 14.00h
- Podeu escriure poemes i prosa poètica.

gypsy

Respostes

La fotografia no es veu sencera
gypsy | 14/12/2010 a les 08:39

[Respondre]

i clicant al damunt he vist que no es carrega. En canvi ahir a la nit sortia tota en una mida petita. Deixo un enllaç al blog per poder veure-la sencera, cas que en veieu només una part, com em passa a mi. Fotografia sencera

RE: RPV 153 - Fotografia d'Eddie Adams
T. Cargol | 14/12/2010 a les 09:08

[Respondre]

Salomó

No vull tenir raó, vull salvar el nen!
(no va premeditar la decisió
li va sortir de dins sense pensar-s'ho
tot just un corolari de qui estima,...)

Un pur pensament obvi de la mare,
en presència, inquietant, de Salomó
un rei humà, un xic desordenat,
que hi va ser quan tocava.

"No tinc dret a la ràbia, el temps apressa:
la ràbia que se la quedin, puix ens crema,
els lladres, els farsants, els inconscients,...
jo només vull futur per als que vinguin,..."

(tampoc no s'ho va dir, no li calia!).

Un gest humil de fotògraf salomònic,
allà just en el moment precís,
que assenyala qui ha de quedar-se el fill,
testimonis,... notaris, del que passa.

RE: RE: RPV 153 - Fotografia d'Eddie Adams (correcció
T. Cargol | 15/12/2010 a les 08:43

[Respondre]

Salomó

"No vull tenir raó, vull salvar el fill!"

Un pur pensament obvi de la mare:
no va premeditar la decisió
li va sortir de dins sense pensar-s'ho,
tot just un corolari de qui estima,...

Un pur pensament obvi de la mare,
en presència, inquietant, de Salomó
un rei humà, un xic desordenat,
que hi va ser quan tocava.

"No tinc dret a la ràbia, el temps apressa:
la ràbia que se la quedin, puix ens crema,
els lladres, els farsants, els ordidors,...
jo només vull futur per als que vinguin,..."

....

Aquest nou salomó ens du una imatge,
un gest humil de fotògraf sencer,
allà just en el moment precís,
testimoni,... notari, del que passa.

Errar el tret
Xantalam | 14/12/2010 a les 23:35

[Respondre]

El tir serà sord, fred
i ràpid, una bala esclatarà
dins la calota,
la fel abrusarà una mà
assassina pel camí dret,
atzucac d’una mort certa,
melodia sinistra a dues veus.

Sotrac (fora de concurs)
gypsy | 16/12/2010 a les 10:18

[Respondre]

Aquest tret que em travessa,
fa que mori en un instant,
un instant que dura un segle
permet que pensi lentament
en el que ha estat la meva vida;
un sotrac m'escapça el raciocini
i tot de cop, la llum s'apaga,
s'esvaeix la màgia dels somnis

“God Save America”
Fidel | 16/12/2010 a les 22:10

[Respondre]

Capbusso la mirada:
Saigon, febrer del 68. Estat de guerra.
Altes concentracions d’odi.
Embat a la paraula.
Corren les rates imperials, famèliques,
a la recerca desesperada de Vitetcongs.
Brutalitat diàfana, tot massa brut al llindar de l’abisme.
Quina mena de crueltat governa les nostres accions ?,
per què tanta deriva inhumana ?.
Preguntes sense resposta que s’eternitzen.
Pregunteu, tal vegada pregunteu,
davant els murs blancs i opacs i forts i magnànims
i ara ja per sempre més tacats de sang,
dels Estats Units d’Amèrica.

Emergeixo la mirada. Segle XXI.
Les mateixes preguntes, els mateixos crims.
Algú es pregunta per les armes de destrucció massiva
mentre la flor esquitxada de sang es perpetua.
Corren les rates de l’Imperi pels carrers de massa llocs,
recorren ben engreixades per les clavegueres de l’Estat.
Embat a la paraula. Em capbusso
entre llàgrimes de ràbia.

I si callés ?...,
el silenci em cruixiria com un tret sec.

A les seves mans
angie | 17/12/2010 a les 11:17

[Respondre]

En un silenci mortal
el tret espera a la recàmera,
metàl.lic el camí,
ranci l'ambient global,
un rampell covard
acabarà amb l'horror fictici
d'una excusa infundada.
Ferm el braç,
el canell tremolant
pel pes de la gana
d'acabar amb un individu més,
- l'executor és un acabat ja,
moribund sense remei,
té l'ànima venuda al diable -.

ON...?
brins | 17/12/2010 a les 12:44

[Respondre]

ON...?

On éreu, Déu...?

On éreu, quan la fiblada
del tret li perforà la carn
humida d’horror i d’espant?
Quan la iniquitat enterbolia
qualsevol bri de tendresa...?

Famolenca d’herba verda,
visc dins de jardí fosc;
veig roses tenyides de sang,
tiges ferides per espines;
Voldria esborrar la guerra,
la impietat, la ferocitat i l’odi;
m’enfonso dins d’un abisme
d’incendi que, a poc a poc,
em crema la fe...

Estic assedegada de Vós,
però algú m’enverina l’aigua...

On sou, Senyor...?

ON...? (Aquest)
brins | 17/12/2010 a les 12:47

[Respondre]

ON...?

On éreu, Déu...?

On éreu, quan la fiblada
del tret li perforà la carn
humida d’horror i d’espant?
Quan la iniquitat enterbolia
qualsevol bri de tendresa...?

Famolenca d’herba verda,
visc dins de jardí fosc;
veig roses tenyides de sang,
tiges ferides per espines;
voldria esborrar la guerra,
la impietat, la ferocitat i l’odi;
m’enfonso dins d’un abisme
d’incendi que, a poc a poc,
em crema la fe...

Estic assedegada de Vós,
però algú m’enverina l’aigua...

On sou, Senyor...?

L'ull d'Eddie Adams
franz appa | 17/12/2010 a les 18:11

[Respondre]

Aquell brogit, aquells dies d’encesa fúria,
se m’atansen vespre rere vespre,
a ulls clucs,
com ombres de visites prolongades,
d’aquelles que s’atarden amb sentors
d’herbes salvatges,
sota el ràfec de l’ocàs.
Tímidament m’estiren els seus dits erts
i em ruixen amb records de llot sec,
furgant en la terrible ferida sense crosta.
Per tornar de nou al fang, el foc, la sang,
per esquinçar-me amb l’estremiment
de les mans emmanillades a l’esquena,
l’esguard que es nega a presenciar la llum,
la mà que fendint l’aire alça el canó.
Per sentir de nou l’estrèpit, l’esclat,
aquell dissipar-se tot en un sol fum,
el clic de l’arma, el clic de l’obturador,
agermanats dins el meu cap per sempre.
Em ve la nit a cercar en l’ull insomne
de la càmera.
El mateix que em nega
repetidament
la pietat mansa de l’oblit.

A sang freda
F. Arnau | 19/12/2010 a les 00:00

[Respondre]

L’assassí roman impertèrrit
mentre tothom resten bocabadats;
el soldat no sap què és el que passa,
mentre que el reu espera la darrera
embranzida superba de la vida.

El carrer tot ell és un desert
de vida, de color, de sentiments,
i el coronel sembla de cartró
amb el dit que prem el gatell,
mentre que el jove... Què ha fet?
Per merèixer finir els seus dies?

Fa un gest semblant al soldat,
amb aquella camisa de quadres,
un jove que podria haver estat
tot un geni, això mai no es sap...

Ni es sabrà!!!

***

FRANCESC

Impertèrrita instantània
deòmises | 19/12/2010 a les 13:38

[Respondre]

In Memoriam Nguyễn Văn Lém

Violència

Potser cal besar el bressol de la Terra per oblidar
L'estrèpit del plom en travessar la templa,
I el silenci s'ha trencat definitivament per
Emparar el tro i l'hecatombe, la immundícia i no saber
Trobar l'inici sense haver de trepitjar la
Humanitat sencera amb plaer.

Potser cal repetir de nou els noms
D'allò que ens envolta només per situar-nos.
Quan el món ha emmudit amb hermètiques maquinacions
I no facilita una sortida ni l'oxigen, l'ofec i el deliri
Persisteixen més enllà de la demència,
Fins als límits arran de pell, a flor d'ànima.
I ens adonem que no hi ha respostes per a cada
Pregunta, fragments de vida òrfena.

*
Denúncia

Per un tret, has d'inhumar un pas perdut.
I sabrà el món què és l'home, o allò que queda,
Que corre per aquests marjals en decadència
Contínua, que, amb la seva imatge, esdevé mut.

Calla la boca, i parla el revelat, pigmentació
Que porta el nom de la sang, el so del tot,
El ressò del sofriment, de la mort imminent,
La por i el valor, l' aire d'una darrera inspiració.

I la decrepitud d'aquella carn que resta viva put
Com el cadàver que deixa oblidat, i, quan sent gana, torna a la cleda
I menja la minestra, com qui és innocent, amb vehemència.

Però vindrà el dia. I aquella bala és plom d'una tona, la visió
De milions d'ulls que esguarden cada següent pas, cada gallet que escup llot.
I la vergonyant acció immovilitza l'home -la bèstia- i el torna lent.

d.

Impertèrrita instantània (aquí)
deòmises | 19/12/2010 a les 13:42

[Respondre]

In Memoriam Nguyễn Văn Lém

Violència

Potser cal besar el bressol de la Terra per oblidar
L'estrèpit del plom en travessar la templa,
I el silenci s'ha trencat definitivament per
Emparar el tro i l'hecatombe, la immundícia i no saber
Trobar l'inici sense haver de trepitjar la
Humanitat sencera amb plaer.

Potser cal repetir de nou els noms
D'allò que ens envolta només per situar-nos.
Quan el món ha emmudit amb hermètiques maquinacions
I no facilita una sortida ni l'oxigen, l'ofec i el deliri
Persisteixen més enllà de la demència,
Fins als límits arran de pell, a flor d'ànima.
I ens adonem que no hi ha respostes per a cada
Pregunta, fragments de vida òrfena.

*
Denúncia

Per un tret, has d'inhumar un pas perdut.
I sabrà el món què és l'home, o allò que queda,
Que corre per aquests marjals en decadència
Contínua, que, amb la seva imatge, esdevé mut.

Calla la boca, i parla el revelat, pigmentació
Que porta el nom de la sang, el so del tot,
El ressò del sofriment, de la mort imminent,
La por i el valor, l' aire d'una darrera inspiració.

I la decrepitud d'aquella carn que resta viva put
Com el cadàver que deixa oblidat, i, quan sent gana, torna a la cleda
I menja la minestra, com qui és innocent, amb vehemència.

Però vindrà el dia. I aquella bala és plom d'una tona, la visió
De milions d'ulls que esguarden cada següent pas, cada gallet que escup llot.
I la vergonyant acció immovilitza l'home -la bèstia- i el torna lent.

d.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

RPV 153 - Fotografia d'Eddie Adams

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats