Detall intervenció

"Riu-te'n del Mètode Grönholm"

Intervenció de: Jofre | 02-12-2006

Tens tota la raó Maurici.

Llegir i compartir veritats com temples encoratja!

Ben cordial,
Jofre.

Has arribat en una època gloriosa.
Jere Soler G | 02/12/2006 a les 12:03

[Respondre]

Ara va molt de pressa el tràmit del qual parles. Fins ara, el normal era que es trigués entre dos dies i una setmana a publicar el relat que enviaves. És lògic si tenim en compte el volum de relats que s'envien, i el fet que aquesta web és una iniciativa altruista d'Omatech. O sigui que a gaudir i agrair aquesta època de bonança i velocitat, que no se sap mai si durarà.

gràcies, Jeremias
lluisba | 02/12/2006 a les 12:28

[Respondre]

és tot un consol saber que hom arriba als llocs en el moment adequat. Normalment ens sobrevé la terrible sensació oposada. Deu ser una mena de complexe generacional dels que tenim vora els 40: vam arribar tard per fer el hippy, participar en orgies, i viatjar en auto-stop i massa d'hora per participar a la festa del disseny. Agraeixo molt el teu punt de vista. I naturalment agreixo els qui encara es dediquen a coses altruïstes

Jo també estic a prop dels quaranta
Jere Soler G | 02/12/2006 a les 12:38

[Respondre]

i tens raó. Pensa que jo vaig ser l'últim curs de la meva escola que només érem nens, els d'un curs més jove que jo ja eren nens i nenes; també vaig ser de les últimes generacions obligades a fer el soldat, em va venir de poc. A la meva infantesa no hi havia gaires estructures pensades per a desenvolupar l'esperit esportiu dels nens, ser soci de la piscina era complex i car, els carreres eren plens de fàbriques, la societat ens empenyia cap una mena de creixement purament utilitarista, fou l'època de la contrareforma que abjurar de les conquestes hippies (almenys el món on jo vaig anar a raure). L'època d'un globo dos globos tres globos, d'una tele per nens rucs, i d'un país per a nous rics ridículs.
Encara que també s'ha de dir que gràcies a aquesta sordidesa, vaig poder refugiar-me en Mark Twain, fins i tot en Walt Whitman i Oliver Wendell Holmes... També en Carl Sagan, Einstein, i tants d'altres personatges que em van ajudar a sentir i a ser crític amb tot, fins i tot amb mi mateix.
En fi, la vida de cadascú suposo que és la millor vida.

celebro tantes coincidències
lluisba | 02/12/2006 a les 12:50

[Respondre]

Seria molt divertit analitzar -amb humor, és clar, que no fos cas que prenguessim mal- totes aquestes coses que experimentem els quarentons. Curiosament, jo també vaig ser la darrera promoció de la meva escola que no fou mixta: al curs següent hi havia noies...! Petites, altes, morenes, pèl-roges, guapes i no tant, lleugeres, estretes...
I això, una mica, ha seguit així. Vam haver de renegar de les idee hippis perquè estaven demodades. El disseny no havia arribat. Fèiem cues en unes oficines tètriques -més que ara- de l'INEM. I sí, afortunadament potser aquest món poca-solta ens ajudava a ser creatius, a llegir. Per sort ens van donar Blade Runner, per exemple. O Apocalipse Now. No envejo gaire, però, les generacions següents, un cop tinc la distància suficient. Per a mi en Tolkien segueix sent un plom feixistoide i en canvi veig que s'hi queden embaladits, trobo que vesteixen amb mal gust i que escolten pseudomúsiques facilones i absurdes.
Sí, jo també penso que hom viu finalment la millor vida possible. I per fi: com diu el protagonista de "Caro diario": Sono un magnifico cuarentone.