Detall intervenció

Ressò

Intervenció de: Toni Arencón Arias | 19-02-2013

L'Oda infinita

Tinc una oda començada
que no puc acabar mai;
dia i nit me l'ha dictada
tot quant canta en la ventada,
tot quant brilla per l'espai.

Va entonar-la ma infantesa
entre ensomnis d'amor pur;
decaiguda i mig malmesa,
joventut me l'ha represa
amb compàs molt més segur.

De seguida, amb veu més forta,
m'han sigut dictats nous cants;
pro, cada any que el temps s'emporta,
veig una altra esparsa morta
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava
ni sé com acabarà,
perquè tinc la pensa esclava
d'una força que s'esbrava
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre, a la ventura,
sens saber si lliga o no,
va enllaçant la mà insegura
crits de goig, planys d'amargura,
himnes d'alta adoració.

Sols desitjo, per ma glòria,
que, si algú aquesta oda sap,
al moment en què jo mòria,
me la diga de memòria
mot per mot, de cap a cap.

Me la diga a cau d'orella
esbrinant-me, fil per fil,
de la ignota meravella
que a la vida ens aparella
el teixit ferm i subtil

I sabré si en lo que penses,
-oh poeta extasiat!-
hi ha un ressò de les cadences
de l'aucell d'ales immenses
que nia en l'eternitat.

Joan Maragall


Respostes

  • RE: Proposta RDQ:
    brins | 16/02/2013 a les 21:08
    N'hi ha tantes de paraules que m'agraden...però com que només en puc dir una, esculloaiguaneix, el lloc on apareix un corrent d'aigua subterrani.
    Una abraçada, RDQ,

    brins
    • Aiguaneix
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 00:20
      Oh, com m'estimo aquest profund silenci,
      quan tot resta suspès però tranquil
      i sense desitjar cap desenllaç.
      Un cec ahuca els gossos de l'atzar
      i l'aiguaneix dels mots travessa ocult
      vilorda i sotabosc. Amb fil d'aguait
      com un estel de nit sostinc la lluna.

      De Joan Margarit, a "L'ombra de l'altre mar"
      • RE: Aiguaneix
        brins | 17/02/2013 a les 09:36
        Un poema preciós; moltes gràcies!
  • La que trio és un mot compost
    Mena Guiga | 16/02/2013 a les 21:18
    ESPIADIMONIS

    Perquè em fa gràcia: els dimonis espiats!

    I perquè la imatge de l'espiadimonis és la d'un insecte de conte, estilitzat, lluent i espavilat (quan és una larva s'atipa, devora i no mira prim) i per això precisament, perquè lluny de ser una gràcil papallona que pot ser una fada, l'espiadimonis no és tan delicat, transmet força, alhora que bellesa (n'hi ha de vermells, de verds, de blaus) i ha fet que en tingui un de forja en un moble i me n'hagi pintat un en una camisets (coses de bruixa).

    Mena
    • quan deia bellesa és que la mostra i no pas que la transmet (m'explico més malament que un espiadimonis pitofi)
      Mena Guiga | 16/02/2013 a les 21:20
      • Espiadimonis
        Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 00:23
        PARC DE KILLARNEY

        Dos espiadimonis copulen en vol, mantenint-se
        en un equilibri tornassolat. Salta el reflex
        dels cossos pel rierol que flueix constant; fosforescència
        estantissa quan decreix el foc satisfet. La bellesa
        dual que s’ofega dins l’individu i no surt més
        per por de dissoldre’s en l’altre. Han palpat l’absència.

        De Jordi Valls
        • M'AGRADA MOLTÍSSIM
          Mena Guiga | 17/02/2013 a les 11:55
          Perquè, a més, el mot 'rierol' és un altre dels que m'encanten.
  • La meva es...
    Annalls | 17/02/2013 a les 00:51
    ... moixaina.
    Anna
    • Moixaina
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 12:28

      Claudi: Vostè estava callada i distreta, esguardant enllà del més enllà.La seva tia parlava animosament. Varen trobar mes lluny, uns vailets que venien de traure nius i pels gests que s'oviraven des de el turó, on ens trobàvem, la seva tia els renyava, severa i vostè, en canvi, amb aire de dolcesa, els féu una moixaina.

      De Joan Marvà i Solé
      Caliu sota cendra - comèdia dramàtica en tres actes
  • RE: Proposta RDQ:
    T. Cargol | 17/02/2013 a les 08:19
    Jo diria: "amel·la", o sigui, ametlla, però més suavitzat, amb l'ela geminada.
    • Ametller
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 19:27
      L'ametller florit

      A mig aire de la serra
      veig un ametller florit.
      Déu te guard, bandera blanca,
      dies ha que t’he delit!
      Ets la pau que s’anuncia
      entre el sol, núvols i vents…
      No ets encara el millor temps
      pro en tens tota l’alegria.

      De Joan Maragall

      * * * * * * * * *

      Enyor entre ametllers

      Acabava l'hivern, quan ella el deixà, quan se n'anà en silenci després de tota una vida junts. Era febrer, un mes de canvis en què el jardí acomplia el seu trajecte d'anada i tornada, tot onejant blanques flors d'ametllers. Finalitzava l'època més crua de l'any, i també de la seva vida; la natura començava a desvetllar-se de la letargia, però el seu cor no aconseguia reverdir després de la pèrdua.

      Decidí abandonar aquella casa que havia compartit durant tants anys amb l'estimada, les parets eren impregnades d'enyor massa punyent; preferia cercar un altre habitatge ben lluny, en algun lloc ignot on poder esborrar el sofriment. Una nova llar on el dolor no tingués espai.

      En començar a preparar la maleta, però, veié darrere la finestra un ametller vell, amb escorça resseca i clivellada que tornava a sagnar l'entranya per poder ofrenar blancor a tot el verger. Allargà la mà, l'acaricià... i abaixà el cap avergonyit, admirat de la fortalesa i generositat d'aquell arbre. Tornà a obrir la maleta gastada pels dies, però amb color encara, i tragué de nou la roba que hi havia guardat. La tornà a a penjar a l'armari de la vida.

      Pensà que seria ingrat no sentir-se part d'aquell bell entorn, abandonar tanta formosor sense oferir cap esforç. Calia ser coratjós com aquell vell ametller que, després de cada dur hivern, treia força per poder regalar nívies flors al seu jardí...

      De Pilar Campmany (brins)
  • RE: Proposta RDQ:
    Mercè Bellfort | 17/02/2013 a les 11:04
    Em captiva especialment la paraula "encís"
    Bon dia de diumenge encisador.
    • Encís
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 12:14
      L'encís que fuig

      Boira que el cim vas fregant volandera,
      flaire qui passes amb l'ala del vent,
      signe de neu que entre molsa i falguera
      dius ta cançó per rocosa pendent,

      rous matinals i poncelles descloses,
      com jo fruesc vostre encís fugitiu!
      Dins el misteri que esfulla les roses
      veig la Bellesa qui passa i somriu.

      Amb quin plaer d'exquisida recança
      jo l'he sentida quan passa pel món,
      que en sa escomesa ja duu l'enyorança,
      de tan seguit com s'allunya i se fon!

      Tota ma vida tremola agraïda
      quan un moment l'he sentida vibrar.
      Mes ella passa, i què en resta a la vida
      sinó el neguit de sentir-la passar?

      Oh aquell desfici qua mai s'agombola!
      Oh aquella amor consirosa i plaent,
      de tot quant fuig, o qui passa, o qui vola,
      boira del cim o fontana d'argent!

      De Maria Antònia Salvà i Ripoll
      • RE: Encís
        Mercè Bellfort | 17/02/2013 a les 13:19
        Quina meravella de poema!
        Una molt bona idea la teva, RDQ!
        Moltes gràcies, Toni!
  • RE: Proposta RDQ:
    F. Arnau | 17/02/2013 a les 11:56
    A mi m'agrada tant per com sona, com pel que significa, el verb "gaudir", i sobretot l'expressió "gaudiu a la gana!"
    Bon dia!
    FRANCESC
    • gaudi
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 19:22
      Testament mural

      ...de la mellor que mai vestís camisa.
      Jordi de Sant Jordi.

      El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
      en aquella paret plena de cors i rúbriques,
      en aquella paret de voluntats darreres,
      mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
      en aquella paret de la fosca escaleta,
      entre paraules tendres i paraules obscenes,
      paraules que parlaven d'un amor invencible,
      paraules que parlaven d'un record de carn viva,
      paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
      i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
      en una convivència que m'agrada pensar.
      En aquella paret suada dels amants,
      amarada d'amors com un dur matalàs,
      en aquella paret de friccions ardentes.
      El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
      quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
      escaleta que evoque i que no diré on és,
      encara que em torturen, encara que em degollen.
      El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
      sobre els algeps suats de la paret aquella.
      El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
      arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
      amb una voluntat de viure, de perviure,
      amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
      entre coses obscenes i coses delicades,
      exclamacions brutals d'un sexe poderós,
      notacions ingènues de quadern escolar,
      notes sobre la marxa dels esdeveniments,
      aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
      El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
      aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

      De Vicent Andrés Estellés

  • RE: Proposta RDQ:
    Núria Niubó | 17/02/2013 a les 12:51

    ACARONAR

    M'agrada acaronar i que m'acaronin, en aquesta caricia s'agermanen d'altres, les mirades, les rialles, els sospirs, els silencis compartits.

    La paraula tot i tenir lletres que de per si tenen un so fort, qui la pensa, qui la diu, ja ho fa amb aquell suau xiuxiueig amb el que tu, Toni has encetat aquest RDQ. Una proposta engrescadora.

    Una abraçada
    • Acaronar
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 19:46

      [...] L'audiència contenia la respiració. L'home va fer un petit moviment cap enrere i es va situar de nou davant la càmera brandant les tisores. Semblava com si es mogués a càmera lenta. Feia durar aquell suspens insostenible, esperant que l'Iris s'aixequés i protestés. Ai! Si poguessin tallar i posar anuncis. Que car que es pagaria el minut. En la meva pròxima emissió, la demanda de publicitat esclatarà. Després es va acostar, va acaronar la llarga cabellera de l'Iris, la va sospesar, va estendre els cabells sobre les espatlles i va fer el primer cop de tisora. Va fer un soroll sord. Un xerric de metall i seda. [...]

      De Katherine Pancol
      "Els ulls grocs dels cocodrils"
      Traducció: Maria Llopis.
  • RE: Proposta RDQ:
    Joan Gausachs i Marí | 17/02/2013 a les 20:19
    Possiblement s’escapi una mica de la proposta de l’amic Toni Arencón, però a mi m’agradaria, amb tot el respecte, que es revalués precisament aquesta paraula… RESPECTE. Paraula que avui en dia s’ha anat devaluant a poc a poc, potser sense adonar-nos compte ja que cada vegada anem, tots, més a la nostra.
    • RE: RE: Proposta RDQ:
      Joan Gausachs i Marí | 17/02/2013 a les 20:22
      Una petita proposta: La meva "quinzena" podria començar el dia 2 de març i, així, Toni, tu i jo tindríem "quinzenes" de catorze dies.
      D'acord?
      • Molt agraït, però...
        Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 22:45
        Benvolgut amic Joan:

        Gràcies per la teva proposta, però prefereixo mantenir les dates actuals perquè, justament, el primer de març, estaré molt enfeinant fent pública una convocatòria de l'ARC (que esperem que sigui molt ben rebuda per tots els relataires. De moment fins aquí puc llegir ;) ) i no tindria temps de dedicar-me al RDQ.

        Una forta abraçada,

        T.
    • et respecto
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 22:40
      La llàntia
      [Feng Fei-ming]

      Alta nit, a les hores de l'estudi,
      deixant de banda el Tao Teh Txing, talment
      sembla que tot es mudi:
      són lluny malastrugança, atzar, penediment,
      que a la cambra venien, tots alhora.
      És massa estrany. No és com collir una flor
      fent un somriure. A fora,
      a l'estanyol, un peix he vist lluir
      i el gat no l'encalçava.
      I recordo, una nit d'hivern, un ratolí
      corrent per la catifa. I, com música blava
      dels estels, el crit llarg del marxant
      en la nit. Em venia, delitosa, una deixa
      dels meus dies d'infant,
      aquell vers: "És el peix flor d'aigua". I la mateixa
      llàntia, amb la seva llum, sembla haver escrit
      un poema amb tornada
      de massa solitud per llegir-lo. "Inspirada,
      et respecto", li feia jo, rient. I m'ha dit
      la llàntia que escoltés els soldats de la nit.

      Versió al català de Marià Manent.
      • respecte
        Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 23:13
        En Cupido ara du texans. Li agrada veure com les parelles que ha ajuntat s'estimen. Però, també veu les que ja no s'estimen on la paraula respecte s'ha perdut. La seva nova missió és fer de l'amor una feliç aventura, més enllà de la química de l'inici. Convertir el viatge en un paradís de comprensió i respecte sense patiment. Estimant-se. Potser en Cupido no existeix. Segurament ell siguem tu i jo.

        Irmina Merino Vidal
  • Falciot
    allan lee | 17/02/2013 a les 20:51
    Falciot m'agrada perquè té una sonoritat zzzzziu com alada; la o li dóna corpulència, però el "falz" també sembla al.ludir a una eina que els catalans coneixem. No vanament l'ocell té aquesta forma de mitja lluna segadora. També m'agrada perquè és un animal volador, que fa grans trajectes per viure sempre amb calor, perquè és bell i intel.ligent. He criat molts polls de falciots i orenetes i de debò us asseguro que tenen una intel·ligència ben desenvolupada: coneixen la gent i són afectuosos. Si els tractes bé, és clar. Ja estic esperant, de torna, el poema o escrit que en faci esment. Bona feina, Toni! Una proposta molt bonica!!
    • Falciots - Falciot
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 23:05
      3

      A copdescuit obrires la finestra
      i entrà una rialla de claror
      retxada d'ombres d'arbre. Era una ala
      de sol ros amb polsim de papallona.

      (Encara dúiem dol d'una conversa
      morta com un torrent que el mar no troba.
      Si es cerquen, els estels, per què no es troben?
      I si no es cerquen, digueu-me per què volten?
      I, enrampada la boca de preguntes,
      marcides les carícies s'esfullaven
      en el racó més trist d'un cos que pensa.)

      De bat a bat obrires. Aleshores,
      un esbart de falciots als llavis,
      te vaig embolicar d'una glopada.

      Guillem d'Efak
      Aquest contacte (3)
      A: "Madona i l'arbre"

      * * * * *

      Esclata el brancam

      Esclata el brancam.
      Els verds més tendres
      s'enlairen i busquen el cel,
      troben llum, volen aigua, senten vent.

      La natura reneix
      i perfuma l'ambient,
      una olor fugissera
      ens regala primavera.

      Extracte de flors,
      polsim de tempesta,
      l'àgil vol d'un falciot
      sota un raig que resta.

      Meravelles de la Terra
      que ens sorprèn amb la selva,
      deserts, oceans i volcans
      i mil racons que encara podem veure.

      Isabel Barriel

      * * * * *

      allan: feliç proper dijous ;) - ja parlarem
      • Toni!!
        allan lee | 18/02/2013 a les 08:47
        Quina meravella!! Quan era xica el meu pare posava cançons de Guillem d'Efak, però desprès el vaig "perdre". M'he emocionat amb aquests versos, i també amb els de Isabel Barriel. Moltes gràcies, carinyo.
        I del post: també, moltes gràcies. ( és que no se us pot dir res, nens;-))
  • Qué se'n pot dir una altre?
    Annalls | 17/02/2013 a les 21:02
    Enyor...
    • Enyor
      Toni Arencón Arias | 17/02/2013 a les 23:07
      Enyor

      Setembreja.
      Vespregem.

      Acuitada, arribo a port
      i llenço l'àncora.
      Només fer-ho,
      estranyo el mar obert,
      la tempesta, les onades,
      l'horitzó nu i lleial,
      brúixola del sol ponent.
      L'enyor de l'oceà
      i del contacte sincer
      del peu descalç
      sobre la sorra torrada
      l'enterro a la butxaca,
      eixart de futur en present,
      embull de desig i fe,
      empelt de somni fidel.

      Atresoro miratges,
      sentenciada i rebel,
      de nou i per sempre.

      Tard o d'hora, aprenc
      a resignar-me amb el record,
      a viure amb l'esperança
      del retorn del temps daurat
      i les hores càlides.
      Esqueixos d'un passat
      esculpit a força de mirades
      en la memòria sobrevivent
      ( blau i ambre, negre i verd )
      perduren i m'acompanyen.

      Vesprejo.
      Setembrem.

      Unaquimera
  • RE: Proposta RDQ:
    Anaïs | 18/02/2013 a les 08:06
    Bon dia, Toni!!!
    Una proposta molt interessant! M'he estat exprimint la closca pensant una possible paraula per dir-te. He anat fent una llista des de dissabte i he fet com una espècie de concurs, amb votacions i tot; la competència ha estat ferotge, tenim un idioma molt ric en paraules belles, com a mostra el llistat que estem elaborant entre tots. Finalment, he decidit que la paraula escollida és esguard.
    Un somriure,
    Anaïs
    • esguard
      Toni Arencón Arias | 18/02/2013 a les 10:31

      I el seu esguad

      i el seu esguard damunt el meu esguard
      sóc presoner
        que la vull presonera:
      aquest matí que una flor m'ha posat
      li deia així
        baix baixet
          a l'orella:

      sota els teus ulls, és un bes el que em plau.

      Joan Salvat-Papasseit

      * * * * *

      Cançó a Mahalta (IV)

      Com una aigua tranquil.la reflecteix, cap al tard,
      els núvols, els cignes i els saules,
      jo veig passar pel llac profund del teu esguard
      l'ombra de les teves paraules.

      Fins la paraula més difícil, els teus fulls
      que fàcilment saben donar-la!
      Quan, al fons, dels silencis, la busques i et reculls,
      la teva mirada ja parla.

      Per això quan, abans de deixar-me, somrius,
      emmudits els llavis de rosa,
      al mirall dels teus ulls el mot que ja no dius
      insinuar-se encara gosa.

      I també com un cel desemboirat i ras
      la teva mirada és tan bella
      quan en tot l'infinit del seu camp no hi ha pas
      cap més presència que la d'ella.

      Màrius Torres


      • RE: esguard
        Anaïs | 18/02/2013 a les 10:36
        Gràcies, company!
        Tots dos poemes són preciosos, i sobretot gràcies per escollir a Màrius Torres, sent com sóc de Terres de Ponent has encertat de ple!
        Un somriure,
        Anaïs
  • RE: Proposta RDQ:
    Atlantis | 19/02/2013 a les 14:22
    M'agraden moltes paraules, algunes pel significat i d'altres per com sonen. Per que semblen que volin com les papallones....

    Us deixo parpelles

    Molt bona proposta!
    • Parpelles
      Toni Arencón Arias | 19/02/2013 a les 22:51

      En el silenci obscur...

      La musique souvent me prend comme une mer!
      Baudelaire

      En el silenci obscur d’unes parpelles closes
      que tanca l’Univers en el meu esperit,
      la música s’enlaira. Talment, en l’alta nit,
      puja fins als estels el perfum de les roses.

      Ella, divina música!, en el meu cor petit
      fa cabre l’infinit, trencades les rescloses,
      i se m’emporta lluny dels Nombres i les Coses,
      més enllà del desig, quasi fins a l’oblit.

      Com les algues que avancen en el pit de les ones
      entre el bleix de les aigües rítmiques i pregones,
      jo vaig música endins, voluptuosament.

      I mentre el món es perd, adormit en la platja,
      jo somio, perdut en l’estreta salvatge
      dels llavis de l’escuma i dels braços del vent.

      18 març 1937

      Màrius Torres
  • RE: Proposta RDQ:
    bloodymaruja | 19/02/2013 a les 21:42
    Tenim noms de bestioles amb una sonoritat que m'encanta, com:
    "xuclamel"
    • RE: RE: Proposta RDQ:
      bloodymaruja | 19/02/2013 a les 21:49
      Es una planta!! Bestiola no...
      • xuclamel
        Toni Arencón Arias | 19/02/2013 a les 22:54
        Paratge somniat

        Blavegen els estanys. En llur suau estesa
        el cel s'emmirallà.

        Per sempre més hi és. Oh càndida nuesa!
        oh tendre sospirar!

        Paratge somniat. Potser t'abelliria
        son auri parament.
        En platges de coral hi dorm la llum del dia;
        la posta s'hi encén.

        Hi creixen tarongers; hi tanca la magrana
        els seus castells rodons.

        Les prades que s'hi fan no saben la rotllana
        de les estacions.

        Extàtica beutat! Ton cor enyoraria,
        però, l'instant fugaç,
        l'espurna del desig, la rosa que es marcia,
        el braç damunt el braç.

        Per xò quan ve la nit hi ha un dring petit d'esquella
        i l'ona de la mar, en veure el primer estel,
        corones deixarà, per tu, de vidiella
        i rams de xuclamel.

        Tomàs Garcés
  • RE: Proposta RDQ:
    Josep Ventura | 19/02/2013 a les 22:10

    MEIXA una preciositat a les poques hores de néixer
    • Meixa
      Toni Arencón Arias | 19/02/2013 a les 23:20
      Cant XVII
      Menelau defensa el cos de Patrocle

      No s'ocultà el bel·licós fill d'Atreu, Menelau, que Patrocle
      ja havia estat domtat pels troians al carnatge i va anar-se'n
      entre avanters, portant un casc de bronze flamíger,
      a protegir-lo de prop, com envolta la vaca sa meixa
      tot gemegant, mare nova que al part no fa gaire ignorava.
      D'esta faisó es posà el ros Menalau al costat de Patrocle. [...]

      La Ilíada
      Homer

      Traducció de Miquel Peix
  • RE: Proposta RDQ:
    mjesus | 19/02/2013 a les 23:42
    Molt maca la proposta!

    A mi m'agrada: ressò
    • Ressò
      Toni Arencón Arias | 19/02/2013 a les 23:55
      L'Oda infinita

      Tinc una oda començada
      que no puc acabar mai;
      dia i nit me l'ha dictada
      tot quant canta en la ventada,
      tot quant brilla per l'espai.

      Va entonar-la ma infantesa
      entre ensomnis d'amor pur;
      decaiguda i mig malmesa,
      joventut me l'ha represa
      amb compàs molt més segur.

      De seguida, amb veu més forta,
      m'han sigut dictats nous cants;
      pro, cada any que el temps s'emporta,
      veig una altra esparsa morta
      i perduts els consonants.

      Ja no sé com començava
      ni sé com acabarà,
      perquè tinc la pensa esclava
      d'una força que s'esbrava
      dictant-me-la sens parar.

      I aixís sempre, a la ventura,
      sens saber si lliga o no,
      va enllaçant la mà insegura
      crits de goig, planys d'amargura,
      himnes d'alta adoració.

      Sols desitjo, per ma glòria,
      que, si algú aquesta oda sap,
      al moment en què jo mòria,
      me la diga de memòria
      mot per mot, de cap a cap.

      Me la diga a cau d'orella
      esbrinant-me, fil per fil,
      de la ignota meravella
      que a la vida ens aparella
      el teixit ferm i subtil

      I sabré si en lo que penses,
      -oh poeta extasiat!-
      hi ha un ressò de les cadences
      de l'aucell d'ales immenses
      que nia en l'eternitat.

      Joan Maragall

  • RE: Proposta RDQ:
    Atlantis | 20/02/2013 a les 13:56
    Toni: La proposta és fantàstica, però el millor de tot és que tu ens tornis la paraula en un poema o un tros de conte.

    Gràcies!!!
  • RE: Proposta RDQ:
    bloodymaruja | 20/02/2013 a les 23:10
    Magnífc treball, Toni!! Es un plaer llegir les meravelles que aportes.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: