RepteDXCIII (593): Perdre l'hàbit

Sense saber com, va perdre l'hàbit i no en tenia cap més, el vell monjo Cifuç.

Feia temps que tenia l'hàbit de parlar sol i potser s’entendria: resultat del pes de dècades de vida ordenada, meticulosa i, al final, avorrida.

En tenia més que prou. Un tram de trontoll necessari s’havia encetat.

I tot va ser a partir d'un somni i d'un crear-se una il•lusió, mala cosa per a qui duu una vida entregada i reservada, es va murmurar a posteriori, abans de fer la trucada.

O havia estat verídic? No podia distingir-ho, els sentits ho havien emmagatzemat gelosament i no ho volien compartir, segurament per preservar un saber estar a lloc, per evitar sobredimensionalismes...parides, com diria el nano que els portava la comanda de la botiga del poble.

Com que tenia edat de catufolejar, anar-se'n de l'olla -i àdhuc de la paella i qui duu el mànec, llavors?- i de patir un rictus perquè tenia una via tensional no mostrada, els altres, primer, no li feren gaire cas. El van ajudar a buscar la peça, això sí, una estona, abans de la pregària a Sa Verge Modesta i Honesta, figura fina, fesomia de fal•lera religiosa.

Si no fos que Cifuç no es treia de la testa aquella experiència excloent!, pensaven planyent-lo per no dir jutjant-lo.

Embolcallat amb tovalloles rasposes en Cifuç (semblava un ebri-boig) va buscar una persona a qui explicar, a qui confessar. Va arreplegar aquell marrec i, àvid, li va fer saber fil per randa com no feia ni dues llunes havia desvestit la Verge de la túnica i havia agafat la icona de la mà. Ella, nua i natural, el va seguir. Van travessar el claustre. Ella va ensopegar i caure. La seva pell, tan suau i càlida, va fer supurar calitja a la fredor de l'espai. En Cifuç la va estirar fins al pati central i es van llençar tots dos pel pou. Dins l'aigua de deus pures van deixar que els cossos es parlessin de mil maneres. Embriaguesa i subtilesa.

-Ah, Cifuç, així l'hàbit que busques...és al fons del pou? Deu ser ben moll i amb un toll de desig!

Va fer veure que hi mirava i li ho corroborava, aquell jove matusser que va trepitjar, sense prendre esment, unes caputxines delicades que mostraven un taronja més viu que espiritual. Mentrestant, una trucada trobava una solució més dràstica.


Mena

L´agost faria 50 anys que havia obert la botiga. Ara ja sabia que l´aniversari no es cel.lebraria. La feina havia anat minvant i ja feia uns anys que en treia el just per pagar llum, aigua i poca cosa més. El que havia estat un negoci rentable ara s´enfonsava. I això, que era l´únic que quedava a la ciutat, els pocs que havien resistit ja feia temps que havien fet figa. Per la seva botiga hi havia passat la flor i nata de la ciutat, havia tractat amb tots els estaments de la societat civil, política, religiosa i fins i tot, a la botiga hi havien arribat encàrrecs que cobrien l´espai que després van ocupar els sex-shops.

Poca cosa quedava ja a la botiga, el darrer que havia venut eren unes boines que algú faria servir per carnaval. La resta de mercaderia que quedava l´havia anat col.locant a col.leccionistes, museus, coneguts de tota la vida que volien un record de la botiga.....

Va esperar que toquessin les vuit al campanar de l´església per tancar la botiga, com havia fet els darrers 50 anys. Just abaixar la porta per darrer cop, algú el va saludar , d´una manera fugissera, el va reconèixer per l´esquena, era mossèn Ventura, un dels seus clients. Com anava corrents no es va adonar que l´hàbit que li penjava de la bossa li va caure, sempre anava esbojarrat, i quants cops ell li havia dit, senyor Ventura, "el hábito no hace al monje"......i, certament, poc ho semblava que fos religiós. Li va recollir la prenda per tal de tornar-li,tot apropant-se a la rectoria, i no es va poder estar de mirar la etiqueta del darrera del coll.... un " Made in china", el va retornar a la realitat, ara els hàbits no feien als monjos, ara els hàbits venien de l´Orient, les urpes del dragó havien acabat amb un altre negoci.

Rodola pel suau pendent que és cada cop més pronunciat fins que, de sobte, apareix el precipici amb la fam més voraç que es pugui imaginar. Quan s'adona que tot el que experimenta és un malson, la imminent caiguda esdevé trontoll i és conscient que no és efecte del somni. Per això, s'agafa ben fort als llençols mentre l'edifici és una amalgama caòtica amb els fonaments assentats en arenes movedisses. Amb un esforç sobrehumà es lleva del llit, damunt d'una superfície que és dura i blana alhora, com si despertés d'una intoxicació etílica que el mareja. La llum del migdia li fereix els ulls, acabats de deixondir, i l'espectacle que descobreix a través de la finestra és apocalíptic. On hi hauria d'haver un carrer míser però ple de persones que traginen paquets a l'esquena, que condueixen vehicles de qualsevol tracció i edat, ara hi ha una munió de runa i de xiscles, corredisses i esparveraments.

L'Hari encara no comprèn per què la seva llar no ha seguit la mateixa sort que les construccions circumdants, però no s'atura a pensar. Es vesteix amb el primer que troba i es calça les sandàlies rònegues que sumen pols i brutícia incalculable amb l'ús més que amortitzat. Vol sortir al carrer abans que les parets que l'emparen s'ensorrin, abans que el sostre es desplomi damunt del seu cap. S'aboca al pom de la porta com si fos un tauló trobat enmig de la mar després del naufragi i obre la porta. Estossega a causa de la barreja de pols i fum que emplena l'atmosfera quasi irrespirable. Els incendis s'alternen amb fuites d'aigua del subsòl, com si la terra volgués empassar-se tot allò que ha construït l'home al damunt de la seva escorça.

En veure tanta destrucció al seu davant i, un cop que se sent sa i estalvi, lluny del ventre d'un habitatge tan precari com insegur, cau de genollons i acluca els ulls amb força. Comença una pregària a un Déu que ara sembla mut, cec, sord, ple de desídia, que ha perdut l'hàbit de tenir clemència per qui encara creu en Ell.


d.

He perdut l’hàbit...

He perdut l’hàbit d’estimar-te!
He perdut l’hàbit d’acaronar-te amb la mirada intentant esbrinar què pensaves i quins eren els teus desitjos!
He perdut l’hàbit de seure al teu costat i escoltar les teves fugisseres paraules!
He perdut l’hàbit de gaudir del silenci que et feia gran, de mirar-te i embolcallar-te amb un somriure dolç i suau!
He perdut l’hàbit d’agafar les teves mans i omplir-les a besades!

He perdut l’hàbit... perquè senzillament tu ja no hi ets, em vas deixar. Te’n vas anar a aquell lloc on l’espai no té nom i el rellotge no marca les hores. Te’n vas anar a aquell lloc on les persones hi tenen reservat el seu destí.
Perquè un dia qualsevol vas tancar els ulls sense dir adéu i el teu ésser va entrar en un somni que no té tornada!

Recordes quan sorgies mitjons amb l’ou de fusta a dins... quan feies pilotetes per l’escudella o m’ajudaves a fer boletes de massa pels panellets?
Recordes també quan juntes cantàvem “Moreneta en sou...” o quan intentaves que et sortissin els passos de la sardana: ara llargs, ara curts... i vinga riure!
He perdut l’hàbit de compartir amb tu aquests moments tan entranyables... i és que tu ja no hi ets!
Però... saps què et dic? No m’enfado, ni tampoc m’entristeixo... és que sé que aquesta era la teva voluntat i jo la respecto!

I a més a més... no t’equivoquis, perquè no he deixat d’estimar-te... ho faig d’una manera diferent. No t’he perdut no... perquè tu estàs i jo també, encara que en llocs diferents.

I és així, sí, és així com el meu sentir s’omple d’una afanyosa eternitat tot i haver perdut l’hàbit d’estimar-te.