RepteDCXXXI (631): Obligacions [comentaris i sorpreses]

Tenim obligacions, sí, i aquesta proposta n'era una, d'obligació. Proposar, esperar que s'acabés el termini i, tot seguit, comentar els textos presentats. Els habituals hi han fet acte de presència, excepte en d., hi he d'afegir la visita de la marga i de la brins com a fets inesperats (i un d'ells insòlit), però tots ells satisfaents.

La veritat és que al llarg del temps per presentar un text en aquest Repte, un servidor no ha estat massa per casa i menys per baris forumaires. I quina grata sorpresa en escoltar el ressò d'un tabal que venia del Sud del Gran Riu i de la mà del mestre bonet; entre obligacions i devocions i tot un elenc ben obligat i devot, però amb més desitjos que els carnalment propis dels espècimens humans que corren pel món, ja sigui de Déu o de Darwin evolutiu... Amb un llenguatge agosarat i sense pèls a la llengua, el quadre és, com bé se'ns indica a la PS, exigu, però podria allargar-se i millorar el resultat, que és, al meu parer, immillorable de tan àgil i de tan poca-solta. Sense ànims d'ofendre..., que ho dic perquè tot personatge actua i fa pantalla perquè res del que és real no s'endevini.

I entre anades i tornades, entre allò laboral i allò domèstic, la marga ha aterrat amb l'hiperbreu “relat”, junt amb reflexió en veu alta sense aturador. Just per omplir currículum i participació, amb un text que, com bé diu el seu títol mig atropellat, tot depèn de complir o no complir, vet aquí la qüestió que em capfica en tot plegat. Un poti-poti de record infantil, que és rebel com la part introductòria. Tot i que caldria dir-li a la marga, tot respectant els cabells blancs i la llengua desfermada, que una servidora és del sexe masculí, per molt escàs que sigui, i que fa uns quants anyets que pul·lula per Relats en català. Des de l'octubre del 2006, per ser més exactes. Tot i que no cal saber-ho tot, és clar... No és obligatori, almenys.

Un cop restablert de l'ensurt d'haver estat confós per una dona (i això que d'atractius i d'atributs no vaig ben carregat), la bufetada d'una pregunta que furga la consciència. On eres?, ens pregunta la brins. I sé que serà dolorós tot allò que vingui com a resposta. En un primer moment, la ment demana que sigui una infidelitat, que no serà. I mentre es desplega un panorama desolador i líric, alhora, m'adono que caldrà veure'm obligat a ralentitzar el ritme de lectura per assaborir cada paraula i entrellaçar cada frase a l'ànim derrotat de la protagonista creada per la Pilar. I el rellegiré, com si el relat tingués una quíntuple extensió, perquè també m'entristeix arribar al darrer punt, o com si cerqués un final menys desesperançador.

I, triplicant la presència obligatòria, la família mènica, que ja havia aparegut abans que el mestre dibuixaire, em brinda una tríada que no defrauda. Entre Kamasutres maduixívols d'una Tanganika sempre desllenguada, que per un mal maduixot és necessari i forçós arribar a tractes, siguin sexuals o fruiters. I, entre la quasi paradoxa d'una intervenció obligada fora de concurs, la touchy desplega una violència plausible i gens pausada entre tantes ordres de manaires que no descansen d'impertinents imperatius. Tot i que els vàters apareguin un xic canviats... Per no esmentar la Dehodonira i la pintura i cert país que té una reminiscència i un pòsit que em provoca fer paral·lelismes amb l'actualitat.

Entre confabulacions i art, adquisicions i tripijocs... arribem a l'obligació d'emetre un veredicte que, sense rancúnia, recaurà a la persona de la marga, i així ens demostra de què és capaç, tot i que se li giri feina i obligacions urticariants. Segons gustos, és clar...

Per molts anys, i disculpes per la mala llet veredíctica, que és el vessant femení que queda com a ròssec d'aquesta vida relataire que conviu amb la d'un servidor.


d.