Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

REPTE VISUAL NR187: "NIAGARA-ON-THE-LAKE, PARKWAY"

Intervenció de: angie | 18-09-2011

[IMG]http://i26.photobucket.com/albums/c118/esquadra/Fall_colour_Niagara_on_the_Lake.jpg[/IMG]

La tardor vesteix el Parkway de Niágara-on-the-Lake, fent que el passeig pel costat del riu Niágara, frontera natural entre EEUU i Canadà es converteixi, segons paraules de Churchill, en el més preciós diumenge per la tarda que hom pot gaudir.
Certament, aquest poblet no pot amagar les seves reminiscències britàniques, tant en els edificis com en els jardins, la qual cosa el fa encara més encantador.
Vaig tenir el plaer de viatjar-hi i és d'aquells llogarets que t'atrapen, que et deixen perplex, que et tornen al món dels somnis sense haver tancat ni un segon les parpelles...

Espero els vostres poemes sobre la fotografia proposada. Teniu temps fins dimecres 21 a les 22 hores.

A reptar!

angie

Respostes

  • RE: REPTE VISUAL NR187:
    Xantalam | 20/09/2011 a les 18:58
    [Respondre]

    He fressat els camins que recorren la mar,
    la nit més estrellada, la lluerna més alta.
    He resseguit la mà, les línies enfonsades
    en el tacte madur del fang, en la maror
    i en la calma, aflamant els mots sobre les pedres,
    mormolant a la pluja, covant el sol del vespre.
    I ara arribo al final; veus com s’alça aquest mur?
    Veus com llueix tan alt i s’aixeca envanit?
    No sap, no, que caurà, que vindran les gelades
    escatimant les portes, tapant la boca blava
    de les finestres i, quan esclatin els núvols,
    s’esvairan els sons, migraran les paraules.


  • Coré
    Ogigia | 21/09/2011 a les 08:10
    [Respondre]

    En els vidres, empresonades,
    les últimes mosques de setembre
    observen vespes retardades.
    A fora, el vent
    s'entesta a portar-les i endur-les.
    A fora,
    la corba de la llum, més daurada,
    menys punyent, atrapa ocells
    sense set dels lledoners.

    A l'aire hi ha una jove deessa
    allunyant-se amb les magranes.
    La mare gemega,
    les llàgrimes tenyeixen de groc
    els cabells dels bedolls.

    I aquí, tan endins,
    el silenci llis dels raïms
    deixa una gota de dolçor sobre
    la fruitera.

    Aquest silenci estén dits
    d'equinocci
    i perfuma el temps amb prims
    comiats. Res no tremola, encara.
  • Vermell com festa
    Carme Cabús | 21/09/2011 a les 14:35
    [Respondre]

    Fullam que empeltes tot sencer el dia
    de l’alegria del viu color,
    ets primavera i tardor immensa,
    la llum traspassa el cor glatidor.
    L’extensa plana, verda i galana,
    té a tots els centres plans verticals
    on la fulleda s’eleva i tresca
    cap a un cel càlid curull d’aiguat.
    S’enfila l’heura, fulla perenne,
    fins dalt de l’angle punxegut i alt,
    i viu alegre, de vermell festa,
    tot veient créixer als peus l’herbam.
  • Vida quieta.
    - | 21/09/2011 a les 15:41
    [Respondre]
    En un instant de natura èbria de colors,
    paleta de cromàtiques impressionistes
    tremolant sense cap brisa ni fressa,
    s’ha vestit la casa de tardor.
    L’alè ja forma núvols i pressento
    que rere el dintell hi trobaria
    encara més essència i vida quieta.
    És un moment d’aire fred aquest que miro,
    d’essers reptants lliscant sota la toba,
    d’arrels enfonsades fins l’aigua de la deu
    que davalla silenciosa mentre creix el seu cabdal.
    I dempeus a l’herba molla poc a poc
    tanta bellesa m’impregna,
    que esdevinc humus de fulles i terra,
    ocre amarat de pluja i roges espores de fong.
  • Hàbitat i intempèrie
    deòmises | 21/09/2011 a les 18:28
    [Respondre]
    Que vives semblen
    entre l’herba i els núvols
    les ombres fràgils!


    M. TORRES.


    Entre l'herba i els núvols, els camins de l'heura
    Retornen la màgia a la llar pròdiga, a l'autumne
    Que sembla collir andròmines del desfici arbori.

    I serà silueta verdosa d'un jorn que costa d'heure
    I de retenir quan el crepuscle desfà la columna
    D'una boira que no escampa mai els seus dits de vori.

    Fràgil vida, riu que s'escola en les silents entranyes
    De la terra que empara l'hàbitat de la melangia,
    I la teulada aguanta la pluja, la intempèrie, el transcurs
    Del temps, i alberga existències en canvi constant.

    Àgil aigua que dibuixa meandres i línies estranyes
    Damunt de la pell del paisatge, arribarà la fi del dia
    I les hores s'enduran cada bri de puresa del sol als furs
    De la nit, plena d'ombres belles, d'enigmes al seu voltant.



    d.
  • Avalot de tardor
    Fidel | 21/09/2011 a les 19:40
    [Respondre]
    Cau de vents indomables
    obert de colors,
    mur d’alegria,
    arc de triomf aparentment desvalgut.
    Porta oberta com finestra al mar.
    Cant de poesia.
    Avalot de tardor.
    Travessem-la plegats ?.

    A l’altre costat:
    un hivern més amable,
    un glaçó pel teu cos,
    un calfred càlid.
    Un esguard fulgent inajornable.
    Un febrer a foc lent
    avalot d’amor
    i colors en vers que somriuen.
  • Vestiré la llar
    Galzeran (homefosc) | 21/09/2011 a les 20:02
    [Respondre]
    Vestiré la llar de tardor
    de caliu ombrívol
    de la fresa de les fulles,
    del teu frec.
    La vestirem de tardor
    acolorida com la terra,
    de petons frescos
    sota fulles d’heura
    que folles s’alcen
    cercant el cel.
    A poc a poc,
    a frec del caliu,
    desvestits de tardor
    esfullarem el capvespre.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats