Repte Poètic Visual198: La lluna en un cove?

Vau mentir darrera un mirall
que reflectia la vostra imatge
esperàvem un miratge de llum
que travessés els universos,
volíem anar un pas endavant
sortir de les nostres vides petites
veure-hi clar endins de la foscor
no abatre'ns en un catau de silenci.

Mare, a tot arreu on anava
carregava el nostre somni,
com una lluna eclipsada
que esperava la teva llum.
Davallaven els anys
i el meu fill creixia,
jo lentament madurava
i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,
i totes les nostres trobades
per mi eren esperança de llum.
La teva flama brilla, avui,
lluny dels meus astres,
i s’esmicola el somni,
i jo miro endarrere
com rodola la lluna,
esquerdada, atordida,
pel pedregar que plora.

És una lluna redona,
és una lluna madura,
és una lluna molt clara.
Ai, la lluna presonera!
La lluna que no m'agrada!
La lluna del carretó,
molt captiva i emboscada.

La lluna de la planura
la lluna del carretó
presa, morta i maniatada.
No m'agrada gens la lluna
presonera i carregada.

Ai, no m'agrada eixa lluna!
La lluna del carretó
-mercancia primerenca-
que ens vendran de matinada!

Lluna plena,
lluna maca,
lluna tendre
si és de mel,
tan rodona,
tan bufona,
admirada
pels estels.
El nen mira
si la atrapa,
la ma atansa
cap al cel.
I una espessa
nuvolada
va i l’amaga
rere un vel,
però la lluna
enamorada
al rei astre
li és fidel

He estat als peus del nostre llit,
aquesta nit de vent,
miran-te, escoltant el silenci,
acaronant els llibres.

Aquesta nit, a la finestra,
la pell també femenina de la lluna
m'ha embadalit;
per ella m'he adormit.

Fa tants mesos que som feliços,
que fins i tot la lluna se n'adona.

Vull construir, al meu petit terreny,
la meva casa amb maons de lluna
per no perdre mai, en cap nit fosca,
la seva llum blanca argentada.

Vull que a la meva llar, sempre,
a qualsevol racó i tot dormitori
hi sigui present, clara, ben viva,
la poesia amb tons lírics i romàntics.

Vull fer que aquest sigui l'indret, des d'ara,
on siguin possibles tots els somnis,
i els carrego al carretó per anar aixecant,
amb el seu ciment, el meu nou edifici.

Dins un cove duc turons,
l’hàlit suau de la vesprada,
llavis enllunats, palpebres,
sals,
mullena a la polpa.
Vull estendre un paisatge
en la planura erma
–boca arran de boca–
i càlida, bruna,
fonda,
estendre’m en tu.