Cercador


Llista categories

Recomanats editora

Veure tots

Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL Nº 206: NENA TRISTA ESCRIVINT ENMIG DE LA RUNA ?. AQUEST ÉS EL BO

Intervenció de: Fidel | 12-03-2012

Estimats relataires,
Fa pocs dies em van enviar un power point on hi havia un seguit d’imatges, una de les quals és la que us presento a continuació. Eren les millors obres de l’any 2011 emmarcades dins l’anomenat ‘art urbà’. Sobre l’art urbà, podeu clicar ART URBÀ, AQUÍ , AQUÍ . A mi em semblen extraordinàries: suggerents, provocadores, reflexives, commovedores, encisadores...
Sobre la imatge que us proposo, penso que és difícil que deixi algú indiferent. No diré res més, potser si us dic més coses podria arribar a restringir la vostra llibertat poètica i creativa, inclús he posat el títol amb un interrogant. Només dir-vos que podeu restringir-vos a la imatge concreta i/o anar pel concepte d’art urbà.

Un sol poema o prosa poètica per participant (pot tenir diverses parts)
Sense límits
Termini: Proper DILLUNS 19 DE MARÇ, a les 22h.

La imatge:

De Bústia

Salut i reptes !,

Fidel

Respostes

  • Sentiments a la paret
    magalo | 14/03/2012 a les 20:42
    [Respondre]

    Els sentiments de l’artista
    estampats a la paret,
    embellint uns vells totxos
    que anhelaven ser façana
    d’alguna bella mansió.
    Un mur on ara hi habita,
    un dibuix: la nena trista.

    La pena s’estén pel barri
    veient que cada nou dia
    encara més trista està,
    i es queixa cada façana
    sentin seu el seu dolor,
    i les penes s’emborratxen
    al bar de la cantonada.

    Nena trista segrestada
    a la paret de ciment,
    sobre una taula de runa
    alguna cosa hi escrius,
    l’últim missatge que diu
    la lletra del teu lament.
    .
    I cada traç del artista
    avui demana i suplica
    del guix poder escapar,
    pols barrejada amb pena
    fent volar la trista nena
    lluny ben alegra amb el vent






  • Runa tanca
    Filalici | 14/03/2012 a les 20:45
    [Respondre]
    A la cantonada d'abans de la tanca que tanca el carreró, de sobte, una nena trista, mig ajupida, tres quarts d'ensopida, un quart d'una mica esborrada, escriu runa amb un llapis de punta amagada. Fins i tot ha pintat a la deixalla una part, no el tot, d'ella mateixa. És una ruïna de runa, restes d'arruïnats gens roïns que pinten la seva ruïna si són infants. Els adults, capcots i culs secs, tancats per la tanca, ni ploren, les llàgrimes només poden rajar com blens, per les galtes d'una nena trista que tampoc no sap guixar-les, un salt de llàgrimes fet un salt d'aigua fet un salt de blens fet un salt de res, només caiguda de pena en runa.
  • Ulls enderrocats; FORA DE CONCURS, CLAR
    Fidel | 14/03/2012 a les 23:02
    [Respondre]
    Mira els seus ulls enderrocats.
    Llegeix la seva pena, els seus poemes.
    Hi ha subjectes que gemeguen de dolor,
    predicats enterrats sense conjugar;
    complements esllavissats absolutament directes
    estimbats al pou de la resignació.
    I quan no, són indirectes, circumstancials de temps tèrbols,
    d’aventures difuses a vells barris
    que es resisteixen a no ser escrits
    o adscrits, adjectivats a l’estadística dels miserables.

    Llegeix el desordre de la sintaxi
    i una metàfora per arrecerar de la por el darrer dels seus somnis.
    Els seus ulls: l’emoció d’un poema
    que no acaba massa bé.
  • Mirada perduda
    Carles Ferran | 14/03/2012 a les 23:28
    [Respondre]

    Guaita un món esberlat amb mirada perduda:
    intueix potser que la vida trontolla,
    que no li quedarà vida, enllà de la infantesa,
    o no li quedarà infantesa, enllà de la vida.
    El retrat a la paret ens parla d’angoixa,
    de futur incert, de destrucció i lluites,
    de la rebel•lió que la història espera de nosaltres
    si som prou generosos, si acceptem ser màrtirs,
    i ens unim per fundar l’hègira de l’ètica
    costi el que costi, amb la suor i llàgrimes
    que ens haurem estalviat de vessar
    si guanyem la contesa. Que li haurem
    estalviat de vessar a la nena pintada,
    a la nena que encarna un futur de foscúria,
    feta símbol punyent de totes les criatures
    - grans o petites -
    condemnades a l’esclavitud si no prenem mesures
    abans que els voltors ens devorin pel ventre.


    • RE: Mirada perduda (bona)
      Carles Ferran | 16/03/2012 a les 23:08
      [Respondre]
      Hi ha una nena pintada sobre un mur d’un suburbi,
      l’únic dempeus entremig de les runes
      d’una demolició. Desvalguda i tan trista
      que provoca tendresa i colpeix la consciència.
      Guaita un món esberlat amb mirada perduda:
      intueix potser que la vida trontolla,
      que no li quedarà vida, enllà de la infantesa,
      o no li quedarà infantesa, enllà de la vida.
      La imatge a la paret ens parla d’angoixa,
      de futur incert, de destrucció i lluites,
      de la rebel•lió que la història espera de nosaltres
      si som prou generosos, si acceptem ser màrtirs,
      i ens unim per fundar l’hègira de l’ètica
      costi el que costi, amb la suor i les llàgrimes
      que ens haurem estalviat de vessar
      si guanyem la contesa. Que li haurem
      estalviat de vessar a la nena pintada,
      a la nena que encarna un futur de foscúria,
      feta símbol punyent de l’estol de criatures
      - grans o petites -
      forçades al servatge si no prenem mesures
      abans que els voltors ens devorin pel ventre.
  • Ni quedarà la nena.
    Mena Guiga | 15/03/2012 a les 22:37
    [Respondre]
    Cabells pixaners caient tapant un ull i una galta en un rostre infantil.
    Voldrien escombrar la runa sota seu, mena de piràmide malforjada.
    La nena es crea una mitja cortina que no podrà tapar les llàgrimes de dos ulls.
    Voldria esdevenir desmemoriada...però l'àvia italiana li havia parlat de la riera i dels desmais i li havia quedat adins. I ara la casa d'aquella dona entranyable, únic residu d'uns temps de natura, confiança i senzillesa, les màquines que no tenen cor i que bategen amb el motor l'havien arrassada. Riera, arbres banyant-s'hi, habitacle...cap obstacle a la civització, a la construcció. Cap, cap ni un.
    La nena busca entre els enderrocs algun record, algun objecte viu encara bategant, desconcertat per aquella crueltat.
    La nena va perdent la llum i el color, desde dalt. L'àvia potser la crida i no s'hi resisteix? I esdevindrà grisa i trista, com tot el voltant.
  • Ofec
    Xantalam | 16/03/2012 a les 21:25
    [Respondre]

    La veu s’atarda en el rierol
    sec dels mots.
    S’esbat la pols d’unes parpelles
    sepultades pel silenci.
    Lentament escrius amb mans
    de fang,
    empedreïdes i maldestres.
    En la pedra del cos escrius
    allò que pervé del jardí abandonat
    al temps de les heures,
    de l’ofec de les flors
    i la de casa, freda,
    a l’ombra de l’eixida.

    • RE: Ofec (millor aquest!)
      Xantalam | 16/03/2012 a les 21:45
      [Respondre]
      La veu s’atarda en el rierol
      sec dels mots.
      S’esbat la pols d’unes parpelles
      sepultades pel silenci.
      Lentament escrius amb mans
      de fang,
      empedreïdes i maldestres.
      En la pedra del cos escrius
      allò que pervé del jardí abandonat
      al temps de les heures,
      de l’ofec de les flors
      i de la casa, freda,
      a l’ombra de l’eixida.
      • RE: RE: Ofec (definitiu, crec)
        Xantalam | 17/03/2012 a les 01:03
        [Respondre]
        Ofec

        La veu s’atarda en el rierol
        sec dels mots. S’esbat
        la pols d’unes parpelles
        sepultades pel silenci.
        Lentament escrius amb mans
        de fang, empedreïdes i maldestres.
        Damunt la pedra del cos escrius;
        de tot allò que pervé del jardí
        abandonat en el temps
        de les heures,
        de l’ofec de les flors, i de la casa,
        freda,
        a l’ombra de l’eixida.
  • Indígena
    Carme Cabús | 18/03/2012 a les 13:19
    [Respondre]

    Giro damunt deixalles
    i remeno la runa
    amb una ala trencada.

    Sóc la infància vençuda
    d’un poble en captiveri,
    la casa arrabassada.

    Sóc la indigent sotmesa,
    l’aprenent de fracassos,
    la indígena humiliada.
  • Per què em mireu?
    rautortor | 19/03/2012 a les 13:32
    [Respondre]

    Per què em mireu i remireu, com estaquirots?
    Us passeu la vida mirant, mirant-me. Pesats!
    I per què, si ni tan sols sou capaços de veure
    que els meus ulls estan tristos, perduts en la melangia?
    Avui hi ha destrucció on ahir hi havia nens jugant
    a l’entrada de casa, indolents, despreocupats, aparentment feliços,
    encara que, a vegades, juguessin a ser soldats i a matar, fins i tot.
    Això és el que escric al pany de paret reservat als missatges
    però que les màquines han amagat amb un munt de vergonya.
    Qui sóc jo? Una nena trista, nascuda sense voler
    enmig de la injustícia, l’especulació, l’abús, la destrucció...

    Si us plau, deixeu ja de mirar-me! Feu alguna cosa.
  • Endevinalla urbana
    Galzeran (homefosc) | 19/03/2012 a les 17:09
    [Respondre]

    Jo no vaig triar ser esquerpa.
    No volia ser esquerrana,
    ni cercar dins la runa.
    Jo no sóc qui pasa gana.

    No sóc lletja.
    No sóc dolenta.
    No sóc ni viva...
    però em pots veure.

    No faig oblidar la misèria,
    ni evito viure l’angunia
    de remoure la ruïna
    que s’acumula on jo visc.

    Tu pots valorar-me,
    si em trobes fent via,
    i alguns em diuen que sóc l’art,
    que dóna vida al meu carrer.
    • RE: Endevinalla urbana (aquest millor)
      Galzeran (homefosc) | 19/03/2012 a les 17:13
      [Respondre]


      Endevinalla urbana

      Jo no vaig triar ser esquerpa.
      No volia ser esquerrana,
      ni cercar dins la runa.
      Jo no sóc qui passa gana.

      No sóc lletja.
      No sóc dolenta.
      No sóc ni viva...
      però em veus la petja.

      No faig oblidar la misèria,
      ni evito viure l’angunia
      de remoure la ruïna
      que s’acumula on jo visc.

      Tu pots valorar-me,
      fent via no seràs el primer,
      i alguns em diuen que sóc l’art,
      que dóna vida al meu carrer.
  • Síntesi paupèrrima
    deòmises | 19/03/2012 a les 17:45
    [Respondre]
    Vom wahren Gegner fährt grenzenloser Mut in dich

    (Del veritable adversari et ve un coratge sense límits)

    Franz KAFKA [Die Zürauer Aphorismen, n. 23 (Trad.: Feliu FORMOSA)]


    Déu no existeix en un món d'esgrafiats i gargots i runa.
    No cal que el cerquis ni escriguis cartes que no tindran resposta:
    Has de despertar del somni intangible d'un cel millor.

    Escura l'escudella abans que te'n faci, i el vòmit sigui l'engruna
    Que resti per acabar amb la fam endèmica. Prepara l'almosta
    Per als dies obscurs que vindran, per a la tristor.

    Déu no existeix, no esmercis esforços en la pregària vana,
    En la lletania humana que espera trobar una oïda
    Magnànima, uns braços acollidors, una carícia materna, un alberg.
    Segueixes sola, petita, amb el rostre amarat de pols i plor.

    No admiris la criselefantina grandesa d'un temple que entabana,
    Que engalana la fal·làcia i resum amb roïnesa hipòcrita la vida.
    Deixa en silenci les paraules cap a un ídol ert, altiu, soberg
    Perquè en ell no hi ha lloc per al comú     nosaltres, sols per al seu jo.



    d.
  • Encara hi ha temps
    gypsy | 19/03/2012 a les 21:53
    [Respondre]

    Dibuixa un somni entre les runes,
    una nova vida i un desig d'amor
    on no hi càpiga la tristesa
    d'uns ulls que miren el dolor
    de fit a fit, a cremadent;
    perquè s'escolen els dies,
    en cada instant ens defuig
    una emoció incontrolable,
    salva't, encara hi ha temps.

    • canvio el títol per "Salva't", gràcies
      gypsy | 19/03/2012 a les 21:56
      [Respondre]

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Publica el teu relat en català a www.relatsencatala.com

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats