Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 55. Convocatòria.

Intervenció de: rnbonet | 05-10-2008


Un aiguafort del genial Goya, el 28 de la sèrie "Caprichos". El títol no pot ser més senzill: CHITÓN.
Així que jo calle i és a vosaltres qui us toca parlar. O escriure, en aquest cas. El que us inspire el gravat, o el títol.

Photobucket

* Termini fins dijous 9, a les 21 hores.
* Un sol poema per autor, de 5 a 30 versos.

Bona feina, poetes (m) i poetes (f)!!!


Respostes

  • Auguri
    Leela | 05/10/2008 a les 23:02

    No vull posar-me la boca al dit
    ni em cal rosari al voltant del pit
    per adonar-me'n del que em dic
    mentre em remiro el melic.

    I em dic, m'ho dic
    a mi mateixa i en silenci,
    que d'aquí un temps, potser no gaire...

    i si m'esvero, reprimeixo el crit,
    i en xiuxiueig, no és cap secret,
    callo el que ja m'he dit.



  • "Remedia Amoris"
    perunforat | 06/10/2008 a les 18:44

    -psi, psi-
    Xiuxiueja a l'alcavota.
    -l'hereu casat,
    afligit de nits d'alcova monògama,
    indaga sobre vos.
    Confio el secret
    al seu esguard.-

    Filatures de fum
    encobrint secrets cobejosos,
    rastrejant la flaira pecaminosa
    d'on dins els divans,
    plaents de carn,
    subordinen a les senyores del pecat.
    De boca orella,
    l'anciana pagana ,
    uneix a l'amant seduït pel sexe
    de pits, cuixes i llençols ferits d'esperma.

    Xiuxiueja a la servent,
    -que l'ànsia,
    a resultes del deliri del senyor,
    sigui el mèrit d'un colom missatger
    que recaigui sobre l'ampit de la seva finestra
    on la cita serà manllevada.-

  • La dama misteriosa
    angie | 06/10/2008 a les 19:36

    Silenciosa arriba,
    de puntetes,
    com la negra nit.

    Entre ombres s'amaga,
    sorprenent ésser,
    mà freda i forat al pit.

    Cau pesant damunt l'esquena,
    acarona amb llençols marbrats,
    lladre de respiracions febles,
    col.leccionista d'identitats.

    Cerca els somriures de la saviesa,
    s'alimenta de pobres i rics,
    allunya el dolor i l'esperança,
    s'apodera del gran i el petit.

    I emmudint l'últim respir marxa,
    recolzant en l'arbre de l'eterna son,
    una altra vida alliberada
    de sobreviure en aquest món.

    angie
  • L'alcavota
    F. Arnau | 07/10/2008 a les 16:52

    En aquells temps de plom del color del carbó,
    la puresa del lliri, del gesmil la blancor,
    la duresa del marbre, i aquella tibantor
    de la carn jove i tendra
    animava els voltors...


    Poderosos que volen ser els amos de tot;
    la luxúria dels cossos, voluntats i delers,
    de la Vida i la Mort...


    Aleshores les bruixes s'aprofiten per treure'n
    beneficis d'això, i a la blanca poncella
    li proposen trobades amoroses discretes
    amb aquells capitosts a canvi de prebendes,
    de diners, d'influències, de favors de perdons...

    Però encara hi ha alguna que floreja el seu urc
    i, posant-se el dit índex al davant dels seus llavis,
    dirigint-se a la bruixa, contesta la proposta,
    i en veu baixa diu:
    Mut!!!


    ***

    FRANCESC

    • L'alcavota (versió definitiva... espere)
      F. Arnau | 07/10/2008 a les 17:20

      En aquells temps de plom del color del carbó,
      la puresa del lliri, del gesmil la blancor,
      la duresa del marbre i aquella tibantor
      de la carn jove i tendra
      animava els voltors...

      Poderosos que volen ser els amos de tot;
      la luxúria dels cossos, voluntats i delers,
      de la Vida i la Mort...

      Aleshores les bruixes s'aprofiten per treure'n
      beneficis d'això, i a la blanca poncella
      li proposen trobades amoroses discretes
      amb aquells capitosts; a canvi de prebendes,
      de diners, d'influències, de favors de perdons...

      Però encara hi ha alguna que floreja el seu urc
      i, posant-se el dit índex al davant dels seus llavis,
      dirigint-se a la bruixa, contesta la proposta,
      i en veu baixa diu:
      Mut!!!


      ***

      FRANCESC

  • No parlis
    Xantalam | 08/10/2008 a les 01:11

    Per l'espiell de la porta
    les paraules d'un desert
    síl·laba a síl·laba s'escolen

    Psssst, calla

    escolta el silenci com canta
    traspassa la reixa i el cadenat
    i no s'atura al llindar

    Psssst, vine

    endinsa't en el meu paisatge
    que la teva mirada trenqui
    la nuesa en el pòrtic de la nit

    Psssst, mira

    per l'escletxa dels porticons
    sospiren les frontisses i breguen
    els batents ventejats d'amor



  • Amnèsia entre murmuris (Epístola moral a l'amor)
    deòmises | 08/10/2008 a les 11:34

    No t'oblidis del meu cor.
    Clama i calla tota la veritat del dolor
    De l'enamorat, cansat de tot,
    Las de ser home i viure amb la gàrgola
    Que he esdevingut pels xiuxiueigs, per la malvada
    Alcavota que ha incendiat allò que estimava.

    No t'oblidis del meu cor.
    És la resquícia que queda de la humanitat
    Que perdo enmig de la putrefacció
    De l'engany, deixada al llast dels llavis
    De la mentida i del secret, tenebres que tenyeixen
    Amb el sutge de la nit perpètua, amb el sobtat despertar.

    No t'oblidis del meu cor.
    Batega encara per ella, per qui reviu
    Entre paraules vanes, a través dels anys
    Viscuts pel no-res, en racons on les raons per fer mal
    No existeixen, on la malícia es barreja amb la vida
    I arrasa amb el que troba al seu pas.

    No t'oblidis del meu cor:
    És l'erm murmuri que d'esma viu
    Al fons de la meva gola, emmudida per la vilesa...


    d.

  • A Escalunya no hi ha Tapanyes
    Bruixot | 08/10/2008 a les 23:34

    A Escalunya no hi ha Tapanyes

    Si estiro la mà en tocaré l'ensunya
    lenticular que et cau de la barbeta.
    Simple. Et dic. Callaràs ja, besunya?

    Situació: el dit no assenyala jeta.
    ¿lenitat divina o persistent punya?
    Sizígia temporalment estreta.

    Signe dactilar. Coll de la vicunya
    lentament vinclat. No estiris la veta.
    Silenci. A callar! S'acosta la grunya.


    Glossari:

    ensunya: Greix de qualsevol...
    lenticular: Semblant a una llentia.
    besunya: Persona que sap manegar-se per aconseguir el que vol.
    lenitat: Blanor a castigar les faltes.
    punya: Esforç insistent per a aconseguir el que es vol.
    Sizígia: Punt de l'òrbita de la Lluna en què es troba en oposició al Sol.
    vicunya: Mamífer artiodàctil de la família dels camèlids (i semblant a la llama, bah!).
    grunya: Soroll de trons llunyans (que s'acosten, que s'acosten,...).
    Escalunya: Ceba que fa nombrosos bulbs (Tipus de, clar).
    Tapanyes: No vol dir res. (O bé, versió femenina plural del forat d'una nansa per on es treu el peix).
    (Tot i que potser no era això el que volia dir...).

    X

    p.s. Dedicat al Pope. Ja està dit.


  • Conxorxa
    Carme Cabús | 09/10/2008 a les 13:37

    Conxorxa


    Vella i jove fan conxorxa per burlar una prohibició.
    El seu pacte les fa lliures d'un estat d'eterna por.
    No les toca ni una culpa, més aviat un desig viu
    de fer que esclati l'espurna d'un joc fugaç i lasciu.

    Oculta el rostre la jove en mantellina de missa,
    i el seu dit damunt la boca és prec d'entesa furtiva.
    Duu vestit de distingida, seda i brocats al faldell,
    i a dins de la carn polida puny un crit: zel i clavell.

    La vella duu un mant de pobra, és enllà del bé i del mal,
    i amb un gest d'encobridora li diu que li obrirà el pany.
    En la seva aquiescència hi rau la llagoteria.
    Qui podria aturar el que no es pot fer a la vista?

    Allò normal de la vida es fa sota transacció;
    més enllà hi ha una cortina d'enveja i maledicció.
    Males llengües que critiquen i condemnen sens pietat,
    que enfonsen tothom qui sigui que tingui felicitat.

    Damunt hi penja l'espasa que porta l'inquisidor,
    i els dimonis que predica en un món de tenebror.
    Les dues dones convenen quin és el seu interès
    i se'n riuen tant del mort com de qui el vetlla, a pleret.

    Tàcit és el seu secret que se segella amb el llavi.
    Res és dit, tot sobreentès, tot a recer de xivarri.
    La jove tindrà el seu plat de passió, menja completa,
    i la vella la ració de la sopa que fumeja.






  • Confidència
    Carme Cabús | 09/10/2008 a les 13:53

    Ja se'n van a fer el dinar les dones que fluixet parlen,
    mentre es conten un secret menudet, d'aquells que agraden.
    "Al conill, posi-hi safrà", li diu l'àvia a la néta,
    "no, dona, què dieu, ca!", si a mi m'hi agrada la menta.
    "Fes-ho com t'agradi més", diu dona Paula amb paciència,
    "si és així, posa-hi bolets, o bé frescos o en conserva".
    "Ca, àvia, que el meu Josep no n'hi vol, de mallerenga.
    A ell li agrada un allet abans d'anar a fer la sesta".
    "La sesta amaneix-li bé", ja diu l'àvia, eixerida.
    "Calleu dona, que llavors, rento plats, faig les gallines".
    I ara l'àvia que ja es senya: "Filleta, a mi m'ho has de dir?
    A ton iaio jo el tenia com un àngel en coixí."
    "Xiiist, àvia, us diré un secret: a mi m'agradava en Pere,
    i si fos la sesta amb ell, no la deixaria enrere".
    I l'àvia es torna a senyar: "Valga'm Déu, doncs, criatura!
    No dubtis a anar a resar, però si el Pere pots caçar
    fes-hi una rebolcadura, que els anys aviat pesaran
    i el que no has tingut de jove no t'arribarà de gran".
    I així xiuxiuegen, riuen, i ja agafen galzeran
    per celebrar, aquest migdia, una confidència tal.
  • Calla
    Jere Soler G | 09/10/2008 a les 20:06

    Calla,
    que la palla balla
    quan murmures bru brou purulent.
    Ni que diguis que no ho digui, prou que gralles
    quan el cor et bull d'estuf rogent.

    Calla,
    que la pell se't bolla
    contemplant la toxina corrent.
    Ni que riguis quan pessiguis amb tenalles
    de mentides i mal parlament.

    Calla,
    que ni la canalla
    no ho pot fer com tu tan malament.
    Ets més vella adhuc que l'escudella,
    i no saps que el mal l'escampa el vent?

    Calla,
    tros d'olla podrida,
    que el silenci és dolç i complaent;
    entona els seus versos i esparpalla
    la maldiença tofa de la gent.

  • Fugen les paraules
    mjesus | 09/10/2008 a les 20:54

    Se la veu senyora, -la sabata, la delata.
    La vella alcabota recull, sense gràcia
    una penyora que la jove li dóna, furtiva.
    Li xiuxiueja al seu torn, amb insistència
    demanant un silenci macabre,
    als desitjos inconfesables.

    Esfereix la imatge, -els blancs i negres.
    Que repelint-se es busquen
    mostrant un temps ple de penombres.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: