Repte Poètic Visual 276: Penya-segat

Per què he de viure entre el vertigen i el dubte de l'estimball,
En el silenci que talla mots, paraules, mirades inclús, si sé
Que cada nova alba vull despertar al teu costat, Maria, a recer
Del que em digui que estic viu, lluny del malson i del badall?

Per què he de guarir les ferides del buit i del penya-segat
Amb bocins de vida i de desig, amb l'alè que em falla si ets
Agonia que em permet viure, llum que anhelo en l'obscuritat?

Per què he de pensar en tu com el camí dificultós que s'estén
On no hi ha trajectòria per a la breu idea que no s'extingeix mai,
Que resta al fons del cervell per martiritzar-me el seny i l'esplai,
La tranquil·litat que, fins a l'horitzó, causa desassossec i turment?

Per què he d'habitar on el precipici famolenc és el pa de cada dia,
L'oblit i el descuit de saber-te bes i delit inexplicables, si els retrets
Desapareixen quan et recordo, bella i fugaç, on el pont és melangia?


d.

Passera de mots,
el silenci esguarda
mut i seriós
tot allò que es calla.

Abisme escarpat,
imponent fondària
d'allò que no es diu,
d'allò que s'amaga.

La mateixa por
que ens pren les paraules
ens empenyerà
cap a la desgràcia.

L’abisme sempre hi és, obert i lliure,
la gosadia el tempta, s’insinua,
si cal, l’observa, el palpa, el desafia.
El cingle no diu res, espera impàvid.

Recordo la distància impossible
–reina dels cims, penya-segat dels dubtes!–
quan, d’anhel primerenc ferit, lluitava
cercant el rumb, el nord d’algun indici.

Tornar no vull de nou als vells silencis,
ni a l’entrebanc de caure mur avall
d’aquest penya-segat que em crida i crida

perquè escali el retorn, perquè aparelli
camins, senders clavats en veta viva,
sens temor de l’oblit, al precipici.