Detall intervenció

REPTE POÈTIC VISUAL 193

Intervenció de: Carme Cabús | 06-11-2011

Estimats amics, aviam què us suggereix aquesta imatge. A mi, quan la vaig veure, em va semblar apassionant. espero els vostres poemes!
Teniu de termini el diumenge que ve, 13 de novembre, per tenir temps a inspirar-nos, fer i refer, a les 10 de la nit.

Aqui va la imatge:

Photobucket

http://i26.photobucket.com/albums/c120/evabusom/angkorcambodja890.jpg

[IMG]http://i26.photobucket.com/albums/c120/evabusom/angkorcambodja890.jpg[/IMG]


Respostes

  • Evolució de les espècies
    Fidel | 10/11/2011 a les 22:04
    Aquí hi nien arrels, el traç d’un passat
    de finestres negres, vestigis d’un Imperi desfet.
    I posterior natura viva amb tentacles que es deixen anar
    com pop s’arrapa a les runes d’un rocall.
    Aquí s’ofeguen les penes, tenallats per la por
    algú cerca una abraçada aferrant-se
    a tot el que està a punt de perdre.
    Aquí els arbres tenen el seu temps;
    i tu i jo, tenim el nostre per retrobar recer,
    la cara no trinxada del nostre amor.
    Aquí hi regalimen dits ancestrals com vies mortes,
    sòlides lluites que consoliden dignitats.
    Aquí s’esfilagarsen homes i dones mercadejats,
    s’endinsen, s’obren mans emparant ànimes
    que es resinen de les seves tenebres.
    Aquí nien arrels que trenen difuses pertinences
    o laberíntiques sendes vives de llibertat.
    Encobrir o descobrir. Desmantellar o construir.
    Sinuoses arrels arrapades a presents que obliden passats.
    Mort i vida, eclèctiques, superposades estampes.
    Amor i desamor i a sobre més amor
    eixamplant-se de vida i més vida sobre mort; aquí, arreu.
    Aquí com el senyal polivalent del nostre amor.
    Aquí.
  • Salt d'arrel
    Filalici | 12/11/2011 a les 10:48
    A la ciutat antiga hi rellisca
    un salt d'arrel sobre el seu passat de pedra.
    Als finestrals no hi ha llum,
    i sota les teulades de molsa
    l'únic xivarri és el de la fauna salvatge,
    res de plors d'infants
    ni del lament dels ancians
    i encara menys cap rastre
    del goig dels enamorats.
    A l'exterior, fa molt que no es recorden
    ni els debats públics ni els dies de mercat,
    només silenci de segles
    i pedra i vida que es barregen.
  • La saba -amunt, amunt-
    gypsy | 12/11/2011 a les 10:53

    M'arrelo amb força sobrehumana a la terra

    i la saba dels avantpassats puja amunt, amunt

    per aquestes branques antigues i eixorques,

    com un vell dinosaure, encara respiro aquest aire

    tan fresc que duu en si mateix l'esclat de la vida

    tota la llum que crema la bellesa dels universos.


  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 193 Un arbre polp
    rnbonet | 12/11/2011 a les 15:26

    UN ARBRE POLP

    Amb un abraç perpetu, continuat
    les arrels dominen un racó del temple,
    que s'hi sent atrapat d'aquella flama
    acollidora, violenta, amable,
    i que rebrota en música perenne
    de més rames i brots a cada primavera.

    Potser l'edifici ho troba incòmode,
    talment com agulles de pinassa
    sobre la pell nua i tendra de la verge.
    No ho saben ben cert, nosaltres.

    El silenci, però,
    de tant d'amor seguit,
    escolta, com infant,
    si sona el caragol de mar.

    I d'aquell abraç lasciu, orgànic,
    de mans i peus del gegant arbre
    a les teulades sagrades, mil·lenàries,
    amb ritmes de sonores vibracions de selva
    -gemecs abdominals
    als sexes de verda molsa-
    nosaltres,
    turistes,
    en traurem profit
    amb el record i exemple.
    • RE: RE: REPTE POÈTIC VISUAL 193 Un arbre polp
      rnbonet | 12/11/2011 a les 21:52
      Ieps, xicona!:

      El 'renglonet' on diu "turistes" cal que diga "turistes per la vida"

      Ho arreglaràs? Gràcieeeesssss!!!!
  • Allà on els arbres travessen el temps
    Xantalam | 12/11/2011 a les 21:27

    Allà on els arbres travessen el temps
    i abandonen la terra que els subjecta
    i s’enfilen a la ruïna del cel,
    allà és on s’allunya l’esperança
    de tornar a néixer, l’esbatec de vida
    en un paratge erm; mirar cara a cara
    la freda impotència, la immensa set
    als ulls, la mitja veu a les parpelles.
    És allà, en aquell camí, on migra
    l’ombra feixuga del núvol, la tarda
    arrufa l’espatlla nua d’ocells,
    i el vent crivella la inèrcia del mur.
    Cruix ara el niu deshabitat i fred
    i les veus ombrives entre les fulles
    revelen senyals quasi imperceptibles;
    un cop més el darrer plany de la mort,
    l’esvaïment desarrelat dels núvols.
  • Banyan
    Ogigia | 13/11/2011 a les 10:47

    Indiferent al temps,
    lent i tossut,
    mira els ocells
    reconstruir els nius vells,
    picar les bacores
    —nous ocells naixeran
    per endolcir-se d'altre fruits—

    Silent gegant,
    ¿quines pregaries ha vist
    diluir-se
    en l'espill dels llacs?
    ¿Quins desitjos en el vent humit
    esfilagarsant-se
    amb els dies?

    Té un secret fluint
    per les arrels,
    una edat amagada:
    en el silenci de la nit,
    —quan només animals
    de pupil•les enormes s'estimen—
    aquest secret
    esdevé carn.
  • RE: REPTE POÈTIC VISUAL 193
    SandraCL | 13/11/2011 a les 12:31
    TA PROHM

    Ta Prohm s’escolta de lluny:
    s’escolta en el tacte d’un nen,
    distret amb una pedra,
    en les polseres de bambú
    d’una nena ambulant de somnis,
    i les postals il·lustrades
    pels nens en anglès,
    en les glopades de turistes
    amb ulls galopants,
    en la música dels mutilats.

    Ta Prohm s’escolta de prop:
    s’escolta en l’esperança
    sense vestit que ressona
    amb el so de la pluja, damunt
    la diadema empedrada
    de Ta Prohm.

    Allà mateix,
    silenciosa de ment,
    amatent de cos, tastant
    l’aire d’olors dansades.

    Pedres d’anyades, verema
    de la història de Cambodja:
    somriures càlids, abraçades fàcils,
    esperances vitals ben arrelades.

    Ressona el frec de capelines
    als murs que contenen budes
    preciosos: un, de diminut,
    fet d’eucaliptus visual.

    Reposen els passos
    sobre el camí asiàtic,
    com si ja hi hagués estat abans,
    com si ja hagués ensumat
    una aroma sedosa,
    de pomers, de thitpok...abans,
    com si ja hagués assaborit
    l’aigua espontània molt temps abans.

    És aquell somriure el que em torna a casa.
    Serena, passejo en el temps mimètic
    i el copso en la lleixa del record bell.
    La música ensuma pomera i seda:
    Ta Prohm s’escolta de lluny i de prop.
  • Essència laberíntica
    deòmises | 13/11/2011 a les 17:25
    Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
    L'altar que és present i instant perpetu,
    I iguala la meravella mil·lenària de la terra.

    Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
    Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
    Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.

    Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
    Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
    I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
    De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.

    Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
    I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
    Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
    Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.



    d.
  • Tarda
    bufanúvols | 13/11/2011 a les 18:43
    La tarda és poca cosa més que l'ombra
    d'una fulla jove que va caient
    i el vent l'empeny lluny de la soca,
    per ventura i per esglai de l'arbre
    i de les seues ànimes més terrenals,
    que són les arrels que no coneixen el temps,
    sinó el dolor de l'hivern i l'alegria de l'estiu.

    Heus ací: el dolor existeix
    i no hi nida en cap altre indret concret del cos
    que no sigui el cap, per damunt de la vista,
    car és cert allò que tot comença i acaba en la ment.

    Mira el silenci de la tarda:
    té gust de farigola.

    En la vall de la meua vida,
    l'arrel i la fulla d'un sol tronc
    plàcidament respiren.
  • última abraçada
    magalo | 13/11/2011 a les 20:47
    Pedra anciana d’antic santuari
    quanta pluja s’hi ha anat adherint
    i la molsa s’hi estén
    ben nodrida d’humit
    i l’arbreda s’ho mira distant

    El vent hi entra per moltes escletxes
    i al sortir-ne es fa un embolic
    i content entretant
    esvalota xiulant
    la tonada de càntics passats

    I vindran les més dures glaçades
    i després la implacable calor
    el roent sol d’estiu
    no tindrà compassió
    de tan vell i malmès casalot

    Les parets s’han espolsat la vida
    i no enyoren rialles ni plors
    sols guixots atrevits
    i espais vuits de records
    on el crit del ocell fa ressò

    Les finestres als arbres conviden
    darrer anhel pel vell temple abatut
    fent d’amics fent d’amants
    abraçant al seu pas
    arrelant fort fins l’alè final





Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: