Repte LXXXI: Qüestions familiars durant les festes de nadal.

En Mandalf just quan ha aclucat els ulls, el desperta un soroll. S'aixeca espantat. Duu un estrambòtic pijama amb margarides vistoses, tot i que a les mans té un bat de beisbol no el fa gaire perillós en cas de topar-se amb un lladre armat.
Un cop recórrer l'apartament torna al llit. Arraulit al coixí nota amb les mans una peça de roba. A les palpentes s'adona que es tracta d'uns boxers. Sorprès de que no poden ser seus, encén el llum. En aquest moment s'obre la porta del lavabo. De dins en surt el foster amb una tovallola lligada a la cintura. Es produeix un incòmode silenci.
-Que carai fas aquí foster?
-No, la pregunta la faig jo!! -diu enfadat-. Que fas tu aquí? Jo havia quedat amb l'Angie. Està apunt d'arribar. Ella em va donar les claus.
-Però que dius! A mi les claus me les va donar la Leela, però ja veig que m'ha donat plantó. L'hora què és i encara no ha vingut.
S'obre la porta de l'entrada. El foster no s'adona que a la tovallola se li està desfent el nus. El Mandalf està davant seu, ajupit de genolls, mirant-se els 2 clauers.
Es senten unes rialles, de fons es distingeix la veu de l'Instants juntament amb la quetzcoatl, Bruixot, Leela i l'Angie. La tovallola comença a relliscar, però ell no està pendent, està massa enfadat per la perversa broma que li han gastat els amics del fòrum de nit com per adonar-se'n de res.

Gemma34

Encara que en Mandalf aviat es refà dels efectes passatgers de la broma, sap que els seus amics són uns bons jans i que l'humor ben entès comença per un mateix. Però hi ha una altra raó que explica aquell somriure pervers que se li dibuixa als llavis. Li ha semblat entrellucar remotament dues espurnes pel badall entreobert de la porta de l'armari. Dos ullets vius, lluents i entremaliats. I si.... i si la carta dels Reis Mags que va donar al marroquí estrambòtic disfressat de carter reial hagués donat resultat?

- Però foster, què fas? On vas ara tan corrents amb la tovallola?
- Jovarich, me'n vaig a l'oasi, en lloc s'està millor, company... el mon real és una misèria comparat amb l'oasi nocturn!
- Tens tota la raó, nanu... que et vagi molt bé...
- Ah! I m'emporto a tota la colla aquella del fons que s'estan petant de riure,... potser anirem a fer un vol per la Coloma... adéu!

Mandalf es queda sol... potser no del tot... com ha anat a parar aquella peça al llit? Una cosa és certa: de cap manera poden ser d'en foster aquells boxers de color rosa... no, no poden ser d'ell. Els porta a la mà, se'ls torna a mirar. Encisadors, transparents. A través d'ells pot veure les margarides del pijama exòtic i provocador. I aquest 34? És la seva talla?

Mandalf somriu, acluca els ulls i s'imagina la resta... quan sortirà la gateta dels boxers? o l'haurà d'anar a buscar?

Quan va obrir un ull i va veure les cortines de ganxet de la seva àvia, es va quedar de pedra. Què feia a l'habitació dels seus pares? S'incorporà i veié els llençols entortolligats, la seva roba pel terra, un gerro caigut i un vestit estrambòtic damunt la cadira. S'aixecà amb presses, estirant del cobrellit per intentar tapar-se. Hi havia algú dutxant-se. El cap li feia un mal terrible i estava mig marejada. Va entrebancar-se amb una sabata de taló que no era seva i va quedar asseguda a la tauleta de nit. Aclucà els ulls un moment, i quan els va tornar a obrir la seva mirada quedà fixa en el coixí que hi havia sobre el llit. A sota hi havia alguna cosa... ho va treure. Què hi feien allà els boxers del seu pare? Algú se li atansà, amb un barnús de margarides i el cabell mullat. Merda! Era la germana de l'Ariadna, la seva millor amiga!
Ella la veié asseguda a la tauleta de nit, amb el cobrellit per sobre i els boxers a la mà. "És una mica estrambòtica- pensà- però m'agrada..." I se li apropà descordant-se el barnús.
- Però... què carai fas? - cridà la Laura, apartant-la del seu costat.
- Vaja. M'agradaves més ahir, tota decidida, xisclant com una boja sobre el llit i amb els boxers pel cap. - li respongué ella, amb un somriure pervers - Ja no te'n recordes?

La conclusió de l'acte sexual va ser una explosió corporal sense precedents. Tot suat, es va allitar al costat d'ella, després de molt de temps lluitant perquè tornés amb ell i que, per fi, era seva altra vegada. No va haver-hi joc amorós després. Simplement ella allargà el braç i tancà la llum de la tauleta de nit, tot desitjant-li bona nit. En Jaume va aclucar els ulls i com sempre, posà una mà sota el coixí, la seva posició preferida per adormir-se. Aleshores palpà una peça de roba i la va treure convençut que era un pijama, però es trobà amb uns boxers. Amb la poca llum que entrava per la finestra de l'habitació, només va distingir alguna mena d'estampat estrambòtic, un tipus de combinat de formes geomètriques. "Així, hi ha hagut un altre home des que em va deixar", es va dir. Immediatament es va sentir pervers per aquell intent d'esbrinar la vida sexual de la amant reconquerida, ara d'esquena a ell, respirant pausadament. "No ha tingut el detall d'amagar-los?". S'aixecà del llit amb els calçotets a la mà i els acostà a la llum del fanal del carrer. Hi havia dibuixada una margarida envoltada d'altres flors. Ell, abans dominador, ja se sentia el dèbil a la primera nit de la reconquesta, ella era una trencacors. Segurament ella demà l'engegaria i en vindrien d'altres, aquella nit era simplement un divertiment.
- Són teus, te'ls vas deixar l'última nit i he pensat que et faria gràcia trobar-los.

Ambdós saben que, a l'estiu, ell no porta roba interior, és així d'estrambòtic.
El cas és que hi eren tots dos quan han aparegut dessota el coixí.
Ella ha empal·lidit.
Ell ha intentat que la felicitat no se li reflectís.
Ja feia dies que s'ho ensumava. Ella li arribava a casa amb una margarida als cabells, les galtes enceses, estranyament feliç. Quan ell se li dirigia, la trobava emboirada.
I és que la Rosa, malgrat tot, és frèvola com el tutú d'una ballarina; una nina angelical d'aquelles que mentre fan un pastís taral·legen melodies ensucrades i acluquen els ulls.
Ella l'ha mirat, amb la culpa pastada al rostre. Ell, veloç, s'ha esborrat el somriure, bo i fent-se l'afectat. S'ha sentit pervers.
Ella no ha badat boca; ell tampoc.
Ell ha sortit de l'habitació, capmoix, mentre ella ha restat dempeus amb els calçotets a la mà, els ulls humits, i una expressió a mig camí entre el fàstic i la por.

Ell, en creuar la porta, quan s'ha vist fora del camp de visió d'ella, ha començat a ballar.
Després ha trucat a la Míriam.
-¿Podries donar una segona oportunitat a un pobre diable alliberat dels escrúpols mercès a uns bóxers...?

Ella, quan ell ha sortit de l'habitació, s'ha fregat els ulls, ha respirat profundament, i ha trucat a la Míriam. Comunicaven. Ho ha tornat a intentar, i, a l'últim, ha aconseguit parlar-li.
-Amor...! Ja m'ha trobat els bóxers que vaig comprar...! Ara segur que em deixarà, i seré només teva.

Va marxar, s'ho va endur tot, fins i tot aquell gerro de plàstic horrorós on sempre hi havia una margarida.
A cada aclucar d'ulls, la veia recollint les seves coses, escampades entre el llit i la taula del menjador, amb el pervers mirar d'una dona que se sentia guanyadora, alliberada, feliç... Això em fotia realment i no podia entendre com tot el que havien estat noves oportunitats, sortirien ara per la porta, per a no tornar.
Vaig fer-li mal, ho sé. No s'ho mereixia, però la covardía latent no m'impedí dir-li que necessitava serenar-me, trobar-me, en una paraula, créixer. Ella somrigué amb aquestes paraules, ho recordo perfectament i no va contestar, no calia. Massa temps feia que el nostre dia a dia era un estrambòtic joc d'estira i afluixa on l'amor que ella em regalava no era suficient per a mi.
Sé que encara m'estima, sempre ho farà, però la seva felicitat no és al meu costat.
I quan la nit cau i m'estiro solitari en aquell llit, abans compartit, poso la mà sota el coixí i agafo uns boxers de setí vermell que la Magda lluia com una fura, amb el pit nu i una cinta del mateix color al voltant del coll, el primer Cap d'Any que passàrem junts.

La mateixa història de sempre Des de que un parell d'anys enrera van començar a llogar el pis de sota a estudiants estrangers, de tant en tant s'havia d'aguantar una nit de gresca. Ara que la Margarida m'havia deixat, aquelles vetllades de sarau interminable, recobertes amb el barnís de la meva solitud, se'm feien encara més i més insuportables, com el sobrepès pervers d'una pedra al damunt d'un sac de patates.

Aquella nit, amb prou feines havia aclucat els ulls. La festa dels erasmus s'allargava hores i hores, i el soroll, ben entrada la matinada, se sentia cada vegada més aprop, gairebé com si s'haguessin traslladat a casa. Hi havia un parell d'individus que devien anar especialment torrats. Parlaven en una mena de xiuxiueig que semblava que no s'hauria de sentir gaire més enllà d'on ells eren, però que en canvi jo podia distingir perfectament mentre donava voltes sota els meus llençols. I discutien, d'una manera d'allò més estrambòtica, sobre com s'ho podien fer perquè una noia (donzella, deien), accedís a casar-se amb tots dos.

Finalment, després d'incontables giragonses, em vaig adormir. L'endemà al matí, quan va sonar el despertador, vaig tornar a sentir aquelles dues veus tan característiques. Però no era al pis de sota. Vaig apartar el coixí i vaig veure, en un racó, dos homenets de la mida del palmell de la ma, amb cara de son trencada. Un d'ells em va dir:

- Bon dia, som els germans Boxer.

La nit de reis hem anat a ca la sogra. La Rosa i sa mare han acabat xerrant a la cuina, mentre jo, embriac per l’escalforeta de la sala, he aclucat una estona els ulls al sofà.
La Pepa, la meva sogra, és una escultora vídua i estrambòtica, molt atractiva. Té uns bons malucs i una pitrera generosa, i no va fent absurdes dietes com les seves filles.

Des de què, amb la més bona fe del món, li vaig confesar a la Rosa el pecat d’enamorar-me de sa germana, que ella i la Pepa es dediquen a fer-me la vida impossible. Avui tenia ganes de ridiculitzar-les. He anat al lavabo, m’he tret els boxers i, amb molta discreció, els he desat sota el coixí del sofà.

Quan han sortit de la cuina, jo feia la meva habitual cara d’innocent, com la que vaig posar el dia de cap d’any, quan gairebé m’enxampen amb sa germana pelant-me... els raïms.

La Rosa, perspicaç, ha trobat els boxers que sobresortien rera el coixí. El ferum que desprenien era escandalós. Me’ls deu haver reconegut perquè m’ha mirat amb els ulls plens de fúria i després ha fitat la Pepa amb els ulls ja plorosos. Del cop de porta que ha donat de poc que no tomba un gerro atapeït de margarides del rebedor.

La Pepa, irada, s’ha abalançat sobre meu com si m’anés a bufetejar, i... perversa ha començat a baixar-me la cremallera dels pantalons i a acaronar-me amb aquelles destres mans d’escultora...

La Roser i en Joan eren una parella estable, amb un estatus alt i amb una idea de la moral sense gaire excentricitats. Tot era perfecte, tret d'un detall: la Roser col·leccionava boxers!. Era una obsessió malaltissa -una afecció perversa que la feia sentir viva- aproximadament cada quinze dies en comprava un, de marques i colors diferents: llisos o estampats. A en Joan se li feia estrany això d'estrenar-ne tant sovint.

-Roser, has vist aquells boxers amb dibuixos de margarides?
-"Carinyo", no ho sé!,… l'assistenta sempre fa desaparèixer roba, ja ho saps, no pateixis ja en compraré uns d'iguals, d'acord? -tota tendre aclucant els ulls-;)

Tot rutllava, a la Roser se li va acudir un nou amagatall per als boxers: sota el coixí. De moment ningú ho havia descobert, era prou enginyosa.

La Malena, netejava com cada dia; al dormitori sempre s'hi encantava. Aquell dia va trobar uns boxers negres sota el coixí de la Roser, -ho va trobar estrambòtic- Al mirar-los, va recordar el seu noi de Cuba, els va olorar i… mm...mm es va sentir molt excitada. Només de jugar amb aquells boxers, el seu sexe regalimava els elixirs del plaer. En Joan, va entrar a l'habitació -renoi, quin espectacle! -, i sense evitar-ho va es va deixar seduir per aquell cos encès de desig.

Alguns dies més tard…

-Vida, saps on són aquells boxers negres? -va preguntar en Joan-
-"Carinyo"! Ja et vaig dir que l'assistenta els perdia, no t'en recordes? -;)

El misteriós cas de Baker Street

Habitació de matrimoni. A la dreta, una butaca de pensar. A escena, Holmes i Watson. Holmes vesteix gavardina amb una margarida a la solapa i gorra de dues viseres.

Holmes: Ho tinc!
Watson: Ha resolt el cas?
Holmes: Elemental, estimat Watson. Vinga, anem a esmorzar!

(Holmes surt d'escena)

Watson: Dispensi... primer hauria de dir-nos com ha resolt el cas.
Holmes: (traient el cap per la porta) No.
Watson: Si ho fa... el convido a esmorzar.

(Holmes entra altre cop a l'habitació).

Watson: (al públic) garrepa...
Holmes: El cas l'he resolt... (insegur) satisfactòriament? (somriu) Que em convida a esmorzar, diu?
Watson: (enfadat) Holmes!!
Holmes: Vaja... D'acord... ho admeto: és un cas massa difícil per mi. Fa una estona he recollit la roba bruta d'ahir, però no hi era tota: faltaven els meus boxers! I... (ploriquejant) no hi ha manera de trobar-los! Què em posaré demà? Ja sap que només tinc dues mudes... (amb cara de pena) Esmorzem?
Watson: (més enfadat) Hoolmeeess!!
Holmes: (seu a la butaca). Maleïts boxers... Li'n robaria uns a vostè, però vostè només porta slips. (recordant) Anit ens ho vam passar bé, eh Watson? Preliminars estrambòtics... el que més em va agradar (m'ha costat aclucar l'ull: només de pensar-hi ja...) va ser el moment pervers de... (salta de la butaca, sembla un investigador seriós). Ho tinc! Ho recordo amb claredat. Els boxers han d'estar sota el coixí; els hi vaig posar mentre vostè i jo...

FI (per límit de paraules del REPTE)

Vaig esgotar les darreres gotes del margarida asseguda en aquell tamboret alt i incòmode. Feia estona que un dels paios d’un grupet de cinquentons en caça, no feia més que llençar-me miradetes suposadament perverses.
Fastiguejada pel regust de la beguda i per aquell intent de seducció maldestre, vaig demanar el compte al cambrer. Còmplice, va aclucar els ulls amb condescendència, i em va tornar el canvi acompanyat d’una tarja. Sense tant sols mirar-la, em vaig posar l’abric.

Les rambles a la nit podien ser perilloses per una dona sola, però estava farta de sortir amb amigues que no feien més que parlar del seus nens petits o d’altres més grandets què s’esmerçaven a seduir.
Vaig arribar a la parada de l’autobus intentant recordar, amb la poca precisió que permet el fet de ser una profana en el tema, la relació entre la teoria quàntica i la teoria de la relativitat. Vaig recordar la tarja. Era una invitació una mica estrambòtica . Al darrer segon però, vaig decidir-me i vaig agafar el nocturn que em duia cap aquella adreça.

Em va obrir la porta. Ja no duia el vestit de cambrer. Vam jeure en un divà ple de coixins i sota la llum de les espelmes ens vam treure la roba. Distret, va desar la roba i els seus boxers van anar a parar sota un dels coixins hindús. Va agafar el libre que aquella nit llegiríem junts: Teoria de les supercordes, i ... el va obrir per la primera plana.

ostres! quan feia que la mare no em demanava que treiés els llençols i les coixineres per rentar-les? Molt de temps. Ella ja sap prou bé que cada vegada que hi penso em venen arcades. Es que quina olor!
Una olor repungant i nausebunda, que rarament feia pensar en margarites.
Sempre he sabut que els homes eren grotescs, desastrosos, perversos, desordenats (perdó als homes, però la gran majoria sou així), però em va semblar estràmbotic, però potser per altres no tan, i potser exagero. Es que perquè tenim que recollir nosaltres les coses dels demés?
Quan vaig entrar a l'habitació del meu germà, hi vaig veure, cosa ben normal, un pilonet de roba amuntenagada sobre una cadira, però tret d'allò, l'habitació encara estava prou ordenadada. Però quan vaig aixecar el coixí per treure la coixinera... Allà, ben amagadet sota el pijama, hi havia uns boxers de color verd merda d'oca, que semblava que havien estat allà molt de temps. Al cap d'una estona d'espufectació i paral·lització a causa de l'olor, em vaig enrecordar que el meu germà feia uns tretze dies que era a una acampada...Tretze dies! El color l'hi esqueia molt bé, feia una oloreta... (merda d'oca...)
Al final vaig aclucar els ulls, i amb les punts dels dits vaig agafar aquells repugnants boxers.