Detall intervenció

Repte LXXIV: La senyoreta Lídia

Intervenció de: DoctorWho | 18-12-2005


La senyoreta Lídia és la millor i quan sigui gran li diré que es casi amb mi. A l'hora del pati sempre ve a defensar-me i diu als nens que em tornin l'entrepà. Té els cabells llargs com la mama. Jo no l'he coneguda perquè quan vaig néixer va morir. El papa la troba molt a faltar i plora d'amagat mentre ressegueix amb els dits la figura que l'àvia escultora li va fer. El papa diu que la senyoreta Lídia s'assembla a la mama i per això parlen i es fan petons.

Avui la senyoreta no ha vingut. El dire ens ha explicat que un amic seu ha tingut un accident. Hem rigut molt perquè el dire portava la cremallera dels pantalons oberta i jo he cridat: ‘la farmàcia!’. El dire ha vingut cap a mi i semblava que anés a plorar, però no estava enfadat, m'ha acaronat el cap i m'ha dit que avui em vindrà a buscar l’àvia escultora.

El profe substitut com que no callàvem quan explicava la simbiosi de les plantes ens ha castigat a sumar de l'1 fins al 100. He dit el resultat en veu alta i que era molt fàcil si veies que el primer més l'últim sumaven igual que el segon amb el penúltim i així tota l'estona. El profe ha obert els ulls i ha dit que si persistia podia ser un gran matemàtic, però... no he entés què vol dir persistir. Li preguntaré a la senyoreta Lídia o al papa.


Respostes

  • RE: Repte LXXIV: Matemàtiques II
    Àfrika Winslet | 17/12/2005 a les 18:16

    En els meus records encara persistia aquella tarda de dimecres on vaig asseure'm per primer cop a l'aula A5E01 per fer el meu primer examen de matesII. Anava tota preparada, amb un munt de fórmules al cap, per sortir-me'n prou bé. O això era el que jo creia... En repartir-me el full d'examen i començar-lo a llegir, vaig tenir la certesa de que no sortiria d'allà amb la mateixa cara amb la que havia entrat. Vaig suspendre.
    I allà era un altre cop després de quatre mesos, aquesta vegada neguitosa i desorientada, amb un reguitzell enorme de fórmules que ja se'm començava a embolicar... i encara no havíem començat! Per sort tenia al Marc al meu costat per si les mosques, o més ben dit, per si en algun moment de l'examen es podia produir alguna mena de simbiosi entre ell i jo... El professor va entrar i van començar a repartir l'examen. L'únic que va dir va ser que l'examen durava dues hores i mitja i que no es podia fer servir calculadora. "Quèèè??" es va sentir per tota la classe. "Merda!" vaig pensar jo, mentre obria la cremallera de la motxilla i hi ficava la calculadora. Tenia el desenvolupament de Taylor escrit amb llapis al darrera, esperava poder recordar-lo perquè sortiria de ben segur a l'examen... Em va arribar el full d'examen i vaig començar a llegir: "Cerca l'àrea sota la gràfica representada a la figura 1." "Bé, esperem que s'hagin apiadat de nosaltres i tot els exercicis siguin com aquest!" vaig pensar. I no vaig voler llegir-ne més, em vaig capficar en el primer exercici i d'allà fins a l'últim.

    • Hola!
      Màndalf | 18/12/2005 a les 03:41

      Acabo de llegir el teu repte i veig que hem coincidit en les Mates II i en el Taylor... no hi haurà una simbiosi entre tu i jo? Menys mal que sembla que no vas copiar...
      ;-)
      • RE: Ostres!!
        Àfrika Winslet | 18/12/2005 a les 17:51

        quina coincidència!! Que potser fas alguna enginyeria o l'has fet?? Jo faig informàtica i he de dir que la historia no és realment el q em va passar, però m'ha inspirat molt aquell examen. No vaig copiar, però he de dir q vaig tornar a suspendre... encara q vaig passar l'assignatura igualment. jeje
  • RE: Repte LXXIV: Primària i altes matemàtiques
    marga | 17/12/2005 a les 18:26

    Primària i altes matemàtiques

    Un pare té 36anys i el seu fill 14. Quants anys tenen que passar perquè l'edat del pare sigui el triple que la del fill?
    La Mariona ,la profe, pregunta a Sisquet i aquest té la boca tancada com amb una cremallera de marroquineria i per més que insisteix i insisteix en la pregunta no aconsegueix canviar la figura hieràtica del xaval que acabar plorant abans d'obrir boca
    La profe no es cansa de persistir i persistir donant explicacions de repàs de les lliçons de equacions i espera ,desitja i suplica a Deu que alguna ment s'il·lumini.
    -A veeeeure qui ho sap? Colla de gamarussos ,pensà,.i res!, cap dona resposta , Na Rita ,la pobre!! per poc que plora! o eren una colla de rucs o ella valia més que es dediqués a fer cantonades .La simbiosis Na Rita i alumnes no funcionava .
    Pel professor Ernest era tota una altre historia ell filosofava amb les matemàtiques no importava que l'entengués el poble pla, ell omplia papers i papers en tot cas els escrits anaven dirigits a unes ments superiors ,difuses, privilegiades.... I era feliç.
    I mireu si al guaitar a la pobreta profe de Mates de setè de primària això se li nota i de lluny, al Ernest , ni poc ni gens, més aviat diríeu que és un home de lletres , un que escriu versos , un bohemi, un Hippy, un tio collonut ,platxeriós i jocós.
    Però bes!, les coses son així!!


  • Repte LXXIV: Xn + Yn = Zoe, la musa de Fermat.
    quetzcoatl | 17/12/2005 a les 22:12

    Ella era l'única persona que entenia que jo persistís en la recerca d'aquells teoremes. D'altres deien que perdia el temps dins la meva petita biblioteca, però jo m'hi hauria perdut fins la fi de l'eternitat.

    Perquè ella venia. Quan la veia, embolicada en un xal gris, tot tornava a tenir sentit. Em demanava pels nous tractats mentre es treia la roba poc a poc, amb aquella naturalitat que m'encisava. Va ser idea d'ella la de guardar els meus exercicis on no es perdessin ni destorbessin entre el desordre; posàvem els plecs de fulls darrere els quadres i encaixats a les cremalleres dels armaris. Sempre es mostrava entusiasta i interessada, tot i que en més d'una ocasió m'havia dit que tenia altres prioritats.
    Sovint m'agafava de la mà i m'evadia del món dels números...; a lloms meus ella cavalcava salvatge i em xiuxiuejava coses tendres que m'embriagaven els sentits.

    Una tarda es va quedar adormida sobre el sofà. La llum dibuixava figures sobre el seu cos nu. Vaig agafar el llibre que ella havia estat llegint i, recordant la seva veu tendra, vaig llegir-ne un parell de fòrmules. De sobte tot era clar. Amb una ploma vaig escriure al marge el meu últim teorema. Vaig quedar buit d'intriga matemàtica. Després vaig escriure "He descobert una cosa increïble", però aquell no era el llenç adequat, així que vaig acabar dient "que aquest marge és massa estret per contenir".
    Érem dos, i no hi havia búsqueda del 0 que valgués. El que volia era perdre'm en aquell cos que estimava.

    • Repte LXXIV: Xn + Yn = Zoe, la musa de Fermat. (here please)
      quetzcoatl | 18/12/2005 a les 02:52

      nota: l'enigma de Fermat fa referència a l'últim teorema que va escriure aquest matemàtic, al marge d'un llibre, l'any 1637, i a l'enigmàtica frase que l'acompanyava. El 1995, Andrew Wiles demostrà la teoria de Fermat, que per els que hi entenguin és Xn + Yn = Zn.

      Xn + Yn = Zoe, la musa de Fermat.

      Ella era l'única persona que entenia que jo persistís en la recerca d'aquells teoremes. D'altres deien que perdia el temps dins la meva petita biblioteca, però jo m'hi hauria perdut fins la fi de l'eternitat.

      Perquè ella venia. Quan la veia, embolcallada en un xal gris, tot tornava a tenir sentit. Em demanava pels nous tractats mentre es treia la roba poc a poc, amb aquella naturalitat que m'encisava. Va ser idea d'ella la de guardar els meus exercicis on no es perdessin entre el desordre; posàvem els plecs de fulls darrere els quadres i encaixats a les cremalleres dels armaris. Sempre es mostrava entusiasta i interessada, tot i que en més d'una ocasió m'havia dit que tenia altres prioritats.
      Sovint m'agafava de la mà i m'evadia del món dels números...; a lloms meus ella cavalcava salvatge i em xiuxiuejava coses tendres que m'embriagaven els sentits.


      Una tarda es va quedar adormida sobre el sofà. La llum dibuixava figures sobre el seu cos nu. Vaig agafar el llibre que ella havia estat llegint i, recordant la seva veu tendra, vaig llegir-ne un parell de fòrmules. De sobte tot era clar. Amb una ploma vaig escriure al marge el meu últim teorema. Vaig quedar buit d'intriga matemàtica. Després vaig escriure "He descobert una cosa increïble", però aquell no era el llenç adequat, així que vaig acabar dient "que aquest marge és massa estret per contenir".

      Érem dos, i no hi havia zero que valgués. El que volia era perdre'm en aquell cos que estimava.
  • Les Matemàtiques...(la bona!)
    Yáiza | 18/12/2005 a les 02:02

    Les matemàtiques… exactes, clares, precises. M'agraden les matemàtiques. No he de memoritzar res per aprendre'n i d'alta banda fer exercicis és un repte. Resoldre'ls jo sola, tot omplint el quadern de símbols i figures, i comprovar que estan bé és entretingut i gratificant si l'exercici surt bé; i sinó m'ensenya a ser persistent per aconseguir el meu objectiu. Aprendre matemàtiques és com cordar una cremallera. Els coneixements que adquirim s'ajunten i s'entrellacen formant un sistema sòlid, tancat, sense errors. Aquest sistema ens demostra que tota la realitat que ens envolta té un ordre lògic que tots podem conèixer.
    Llegint-me a mi, i si no coneguéssiu aquesta assignatura, podríeu pensar que les matemàtiques són el somni de qualsevol estudiant. La veritat és que les matemàtiques ni agraden ni agradaran mai a la majoria d'alumnes. És l'assignatura maleïda i odiada per quasi tothom, i el professor de "mates" sol ser el pitjor de l'escola, el més temut. Per sort o per desgràcia, a cada classe sempre hi ha l'alumne estrany que no veu cap problema en fer matemàtiques, al contrari, troba que tampoc és tan complicat. I per què els demés miren amb mala cara a aquests agosarats que s'atreveixen a dir que els agrada l'assignatura? Doncs precisament perquè no son com ells, i prou que sabem que en la societat en que vivim, a tothom que és un xic diferent se'l mira malament.
    I al cap i a la fi, molts alumnes aproven les "mates" per simbiosi (o potser parasitisme) amb els aficionats a la matèria; tal i com molta gent viu perfectament exercint de paràsits dels demés.


    (A part: I que consti que no tinc res en contra de la gent a la que no agraden les mates, només estic en contra d'aquells que es queixen de que ens agradin, però se n'aprofiten...)

    Yáiza
  • RE: Repte LXXIV: La Mandonguilles
    Màndalf | 18/12/2005 a les 03:26

    El dia de l'examen de Matemàtiques II em va tocar seure al costat del corredor, mira quina mala sort. Estratègicament no era un bon lloc. Vaig mirar l'examen... una sola pregunta: el teorema de Taylor, fantàstic! Amb la supermemòria de què disposava en aquella època vaig recordar que el tenia sencer a la "txuleta" plegada de sota el rellotge. L'afusellaria sense compassió. Els enemics aquell dia eren dos: el "Matxin" (el profe s'assemblava al cantant) i la "Mandonguilles". El primer, dalt la tarima, normalment no es movia, en canvi la segona era perillosa: acostumava a donar voltes i te la trobaves darrera per sorpresa... perillosa com un escurçó!

    Les "txuletes" i jo formàvem una simbiosi perfecta. Les posava en els llocs més insospitats: al cinturó, als mitjons, sota els meus rínxols (en tenia, en tenia)... jo era com un amagatall amb potes. Una "txuleta" vivent.

    Amb un àgil moviment vaig treure el paperet de sota el rellotge com si mirés l'hora, el vaig desplegar com si em piqués la cuixa i el vaig posar a sota el full com si netegés la taula. Ja estava disposat a la còpia absoluta, quan la Mandongui es va palplantar a dos metres del meu lloc mirant-me amb un interès desmesurat, com si ho sabés. I no va marxar. Encara tinc la seva imatge clavada, tot l'examen persistint, mirant-me amb un somriure estrany. Pel setembre! vaig pensar... quina mala sort!

    Ja cap al final em vaig adonar de que portava la cremallera de la gàbia oberta i jo en aquell tems era molt natural i estava totalment en contra de la roba interior. Vaig treure un vuit.

  • Vocació
    Carme Dangla | 18/12/2005 a les 08:49

    No recordo quan em van ensenyar es números ni les operacions. Nebulosament veig el meu avi ensenyant-me el números romans, quina meravella veure que es podia fer el mateix de dues maneres. Però el que sí em va fer il·lusió de debò va ser quan el meu pare va enganxar la seva vella calculadora HP41 a la meva tauleta, una màquina amb números i lletres!
    Tothom que hi passava a l'abast havia de suportar veure com multiplicava dos números "qualsevols", concretament 239 i 4649, suposo que el pare me'ls va ensenyar, com també el que passava si sumava successivament 142857: persistien cíclicament les mateixes xifres fins arribar a 999999.
    Però allò, no m'ho va ensenyar ningú, amb dues tecles, enter i més, es duplicava u número. Començant per 1, 2, 4… vaig aprendre de memòria fins…
    Molt útil el dia que en un test em van voler mirar la capacitat de càlcul fent-me fer aquesta operació mentalment durant trenta segons. En lloc de cordar botons d'un en un, va ser com tancar una cremallera: 1048576, ja està!
    Tot el relacionat amb les matemàtiques m'atreia, encara que em faltava molt per fer la simbiosi entre una figura geomètrica, l'aritmètica i la informàtica, que és on precisament les potències de dos apareixen sovint.
    La meravella es va produir al sis anys, si sumaves la sèrie i hi afegies un, sortia en següent terme, ho vaig descobrir tota sola, encara que la mare no va saber apreciar la importància cabdal del "teorema" de la seva filla. El pare, sí.
  • Gràcies, matemàtiques
    jordi domènech i arnau | 18/12/2005 a les 11:56

    Cada tarda d'aquell campament, la Rosa, cap de llobatons, es retirava amb uns llibres vora el riu.
    Petitona, moreneta, encantadora… però quatre anys més gran que jo. I a més, cap.
    Un dia vaig veure que rebotia els llibres per terra. M'hi vaig acostar, eren llibres de matemàtiques de sisè -jo havia acabat cinquè-. Plorava.
    -És la darrera oportunitat, i no puc, sense la revàlida no podré estudiar.
    Vaig mirar la llibreta.
    No, les derivades no li sortien, ni es complexos, ni els determinants.
    -Però si és molt fàcil, quasi no cal estudiar-ho això.
    -És que no puc -sanglotejava.
    Me'n vaig adonar que li fallava la base, no dominava l'àlgebra ni la geometria i li vaig començar a posar equacions, a fer interpretar figures.
    Per mi era un divertiment, era fatxendejar davant una persona gran, però vaig persistir i cada dia li feia una mica de classe, segurament jo era com una mena de simbiosi entre nen repel·lent i mestretites. De totes maneres, les noies em feien una barreja de por i respecte, en tot el campament no vaig gosar ni tocar-la. Sols el joc de mirades traïa el meu desig secret.
    La Rosa era intel·ligent i quan va saber manipular expressions, les derivades van començar a esdevenir trivials, just quan el campament va acabar.
    A mitjans de setembre em va trucar -alguna cosa de l'agrupament- vaig pensar. Desprevingut, vaig anar a casa seva, estava sola, somrient, em va passar la papereta de la revàlida.
    No em vaig poder -ni voler, suposo- defensar. Em va abraçar, em va besar, em va fer rodolar.
    I va començar a descordar-me la cremallera.
  • RE: Repte LXXIV:"Espais vectorials"
    Jere Soler G | 18/12/2005 a les 16:24

    Quan en Jaume començava a gatejar, la seva mare el buscava per tota la casa.
    Se l'acabava trobant on menys s'imaginava.
    Existia una simbiosi estranya entre el nen i la invisibilitat.
    Es perdia als parcs, a la platja, fins i tot dins del cremallera de Núria, el dia que hi varen anar d'excursió.

    Als set anys, ell i el seu cosí, s'amagaren en un armari minúscul, perfectament cúbic.
    -No hi cabrem...! -exclamà el cosí.
    -És estret, però molt llarg -li rectificà en Jaume.
    -Llarg?
    Hi entraren, i en Jaume desaparegué.
    El seu cosí s'espantà molt.
    En Jaume tornà a aparèixer.
    -Per què no vens i mirarem on va a parar aquest túnel...?

    Avui, en Jaume ha discutit amb el professor.
    -Per què només X, Y i Z? -ha preguntat el noi.
    -T'ho repetiré per última vegada. X és l'eix horitzontal, ens l'imaginem sobre el terra... Y, el vertical... pel qual podem fer servir la figura d'aquesta columna de formigó... Z és un eix que posarem també damunt del terra, però formant noranta graus amb l'eix X, d'aquesta manera representem l'espai on vivim.
    -I el quart eix...? -ha preguntat en Jaume, persistint en l'interrogatori.
    -El temps?
    -No... l'altre; el que li falta, a l'espai...
    -Te'n rius de mi? -li ha dit el professor amb enuig.
    En Jaume s'ha posat vermell i ha engegat un crit de ràbia.
    -A la merda tots...!
    Davant l'astorament del grup, se'ls ha fet invisible.
    L'escola s'ha omplert de policies, mèdiums, càmeres de televisió...
    En Jaume s'ho ha mirat tot des d'una distància prudencial d'un metre en la coordenada de l'eix W; l'eix que el professor no li ha volgut acceptar.

    • RE: RE: Repte LXXIV:"Espais vectorials"
      Jere Soler G | 18/12/2005 a les 16:33

      Em penso que té 275 paraules, és a dir 250 més un deu per cent:

      250+(0.1x250)=275

      Oi que això era el màxim permès?
  • Repte LXXIV: La senyoreta Lídia
    DoctorWho | 18/12/2005 a les 17:45

    La senyoreta Lídia és la millor i quan sigui gran li diré que es casi amb mi. A l'hora del pati sempre ve a defensar-me i diu als nens que em tornin l'entrepà. Té els cabells llargs com la mama. Jo no l'he coneguda perquè quan vaig néixer va morir. El papa la troba molt a faltar i plora d'amagat mentre ressegueix amb els dits la figura que l'àvia escultora li va fer. El papa diu que la senyoreta Lídia s'assembla a la mama i per això parlen i es fan petons.

    Avui la senyoreta no ha vingut. El dire ens ha explicat que un amic seu ha tingut un accident. Hem rigut molt perquè el dire portava la cremallera dels pantalons oberta i jo he cridat: ‘la farmàcia!’. El dire ha vingut cap a mi i semblava que anés a plorar, però no estava enfadat, m'ha acaronat el cap i m'ha dit que avui em vindrà a buscar l’àvia escultora.

    El profe substitut com que no callàvem quan explicava la simbiosi de les plantes ens ha castigat a sumar de l'1 fins al 100. He dit el resultat en veu alta i que era molt fàcil si veies que el primer més l'últim sumaven igual que el segon amb el penúltim i així tota l'estona. El profe ha obert els ulls i ha dit que si persistia podia ser un gran matemàtic, però... no he entés què vol dir persistir. Li preguntaré a la senyoreta Lídia o al papa.

  • Llenguatge matemàtic
    angie | 18/12/2005 a les 18:06

    La dificultad persistia.
    El penjoll d'aquella cremallera que li recorria l'esquena, continuava descansant al vèrtex inferior del triangle que formaven les seves espatlles i la seva columna prominent. Els nervis sumats a la falta de destresa no el deixaven prendre atenció al que feia i la veu insinuant de la Glòria no era de gran ajuda a la resolució del problema.
    La probabilitat de descobrir on era l'incògnita, tendia a passes agegantades cap a l'infinit.
    Quan ja havien transcorregut uns minuts, en Pep s'adonà que un fil era gairebé la causa del seu proper fracàs. Aquell cop no s'ho podia permetre. L'estimava tant...
    Per fi el vestit relliscà acariciant suaument aquella femenina figura i s'uniren llavors en un profund bes, arribant a una simbiosi total de les seves pells.
    La vida d'en Pep havia estat un conjunt buit abans de conèixer-la i l'únic element dels seus somnis era ara entre els seus braços. Feren l'amor i la Glòria mirant-li als ulls i passant el palmell de la mà pels rinxolats cabells d'en Pep, digué :
    - El meu cor et pertany; nostres vides han viatjat sempre paral.leles però, el destí ha volgut que derivin en una funció creixent.
    Ell somrigué, la besà al coll, al nas... i notà, just en aquell moment, com els circuits de la lògica, amagats entre els llençols, calculaven un nou sistema binari.

  • Absoluta tenebra
    mirna | 18/12/2005 a les 18:36

    Al segle IV el cristianisme assola Alexandria com una plaga. És una secta de fanàtics que odien el coneixement.
    L'any 390 es converteix en la religió oficial, mentre la ciutat està sota el domini romà. Aquest mateix any els cristians cremen els temples i centres de saber grecs, en simbiosi amb les lleis naturals, i duen a terme una terrible matança.
    Resta intacte només el Museu, de més de set segles d'existència, on s'aplega el tresor del saber de Grècia. Hypatia, gran figura matemàtica, n'és la directora. Aquesta dona jove, plena de talent i sensibilitat, ha creat escola pròpia. Erudits de tots els continents viatgen per conèixer-la.
    Cyril, patriarca dels cristians, l'odia. Per ell, Hypatia és l'esca del pecat: té la gosadia de ser una dona lliure, basa la seva autonomia en l'eminència del saber, persisteix en la seva religió pagana.
    L'any 415, un dia de quaresma, Cyril dóna ordres estrictes als galifardeus de la seva horda. Quan Hypatia arribi al centre de la ciutat amb el seu carruatge, cal exterminar-la.
    A aquella hora l'aire del vespre ja duu l'olor de resina del Far encès. Hypatia és sorpresa al carrer pels seus agressors: d'una estrebada la fan caure, la colpegen, la despullen, la torturen fins a la mort.
    Aquell mateix any la gran Biblioteca d'Alexandria també és destruïda, i durant nou segles el món occidental s'enfonsarà en l'absoluta tenebra.
    No serà fins al segle XIII que els homes desenterraran la saviesa latent de la ciència esplendorosa de l'antiga Grècia, pas a pas, com una cremallera que va obrint-se.
    Comença el Renaixement.



  • Repte LXXIV. Lletres versus matemàtiques
    manila | 18/12/2005 a les 19:01

    A l'Olga li agradaven les lletres. Comparat amb les matemàtiques, el seu sistema incloïa passat, pressent i futur, donava capacitat al desordre, que aportava la màxima informació, i, a més, oferia la consciència d'infinit.
    Tenien també misteris, seduccions, ressons que arribaven des del bressol i acompanyaven fins a la tomba.
    Les lletres parlaven del món amb sang, amb sucs, amb fluxos. Parlaven de la natura, i, sobretot, allò que provocaven no podia comptar-se.
    Donaven tots els noms per a un univers complex, i en el seu persistir en l'anàlisi de les coses, aportaven grans sistemes vitals de defensa.
    Feien expandir l'ànima: no cloïen la ment amb sistemes abstractes sense relació amb la quotidianitat.
    Un dia va conèixer en Pau. Ell era arquitecte, es basava en principis matemàtics i físics. Ella va llençar el tret de la seva relació, ell li va ensenyar com construir la casa de tots dos. Ella li va ensenyar el desordre que permetia a totes les coses reproduir-se en la seva màxima expressió. Ell li va ensenyar l'ordre perquè totes les coses poguessin persistir. Ella va obrir fins baix la cremallera de la bossa de seduccions i disfresses. Ell l'anava tancant per reservar l'energia que calia. Ella pujava amb ell una gran muntanya, creant un camí erratívol, però ell va aprehendre en una figura mental la muntanya i en va racionalitzar els trams, els viaranys, les dreceres. I així, entre tots dos van fer una simbiosi on ella mostrava camins, on ell els feia definitivament viables.

  • Repte LXXIV: El dia més feliç de la meva vida.
    Leela | 18/12/2005 a les 19:16

    ... tota classe de Hodge d'una varietat algebraica projectiva complexa sobre C és una combinació racional linear de classes cl (Z) de cicles algebraics... .

    - Estic tant content!. Mai hagués pensat trobar algú com tu amb qui establir aquesta complicitat, aquesta simbiosi. Ens entenem a la perfecció, mantenim una sincronia perfecta amb els nostres pensaments. Si no fos perquè no crec en aquestes coses diria que ets la dona que sempre he estat buscant, la meva mitja taronja!.

    ... pel teorema de Chow, en una varietat complexa projectiva, els cicles algebraics són els mateixos que els subespais analítics tancats ....

    - Vols que et pugi la cremallera amor? Ja sé que aquests vestits no estan fets per a tu. Ara tens una figura estupenda i un dia és un dia, i ja saps que a mi em fa il·lusió...

    ... però quan Hodge va formular aquesta conjectura no es va adonar que... Sort d'en Grothendieck, que va persistir i va mostrar que la conjectura era trivialment falsa...

    - Anem!. No et preocupis, estàs preciosa!. Corre que el jutge deu estar esperant-nos!.

    si la classe cohomològica d'un cicle algebraic Z de codimensió p té.. mmmm.. i la jacobiana intermitja ...

    -... acceptes a Ricard Sales Espinal com el teu espòs?

    ja gairebé ho tinc, només caldria comprovar que la varietat abeliana....

    - Ehem.... Maria.. Maria! Acceptes a Ricard Sales Espinal com el teu espòs?

    SIIII!!! Ja està!!!

    - Mmmm... Què? Si, si, siiiii... i tant!!!

  • troba la x
    c | 18/12/2005 a les 20:03

    Quan em vaig fer professor, ja sabia que la majoria d'aquesta generació és , diguéssim, no gaire "estudiadora" i que hi ha una mena de simbiosi entre l'estudiant model i el "passota". Però el que ha passat avui és... Bé, doncs el cas és que he corregit aquells exàmens de matemàtiques de segon. El tema que posava a prova és els de les figures, en especial els triangles, i posava molt a practica el teorema de Pitàgores. L'enunciat d'un exercici deia: troba la x. Ara no tinc res per dibuixar-ho, però segurament ja saps de què parlo. Hi havia dibuixat un triangle, amb les mesures del catets, 4 cm el costat llarg, i 3 cm el costat curt. Sobre la hipotenusa, hi havia escrit una "x" que és el que havien de buscar. Això amb una mica de pràctica ja t'ho saps de memòria, tens que calcular el quadrat dels dos catets i sumar-los, i el resultat és la hipotenusa al quadrat. Seria: x²= 4²+3², que donaria com a resultat x²= 16+9, que dóna: x²= 7, i només cal posar al final de l'exercici: x= √7. Així de senzill. Però sap què ha fet ell? Ha encerclat la lletra "x" i ha escrit al costat de la fletxa: "està aquí". Al·lucinant. I encara que l'hi he donat el perquè del zero d'aquell exercici (que l'ha fet suspendre perquè en tenia molts de mal fets) ell persisteix que mereix un punt, i aprovar, que ha fet el que demanava l'enunciat. Jo, he tancat la boca com una cremallera, perquè aquest jovent mai saps com pot contraatacar.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.