Detall intervenció

REPTE LXIII: "Demà, en aquesta hora, hauré mort."

Intervenció de: FRAN's | 27-11-2005

El fred bourbon va caure cremant per la gola del desesperat home. Observava el got buit mantenint-lo alçat amb la mà i observant el penós tremolor que aquesta desprenia no va poder evitar recordar les funests paraules del Capo Jan - o em portes a la Sílvia en 24 hores o els meus homes sortiran a buscar-vos a tots dos; tu decideixes.
Va reomplir-se la copa amb aquell líquid iridescent intentant dissimular el tremolor de pols produïda per aquell virulent sentiment de por. Era conscient que arribat el termini anirien a buscar-los i no s'acontentarien amb no trobar a ningú però confiava que un cop l'haguessin mort, ella tindria temps per poder fugir. Odiava haver-la ficat en aquell embolic i aquella era la sortida més profitosa que havia trobat (així de bé anaven les coses).
Sempre havia cregut que un cop assumida la immediatesa de la seva mort l'acceptaria amb consciència de causa i que no tindria por. Masses pel·lícules...
El seu front estava recobert d'una aglomeració de diminutes però innumerables gotes de suor; es passejava amunt i avall de la taverna, sempre amb la copa a la mà, doncs tenia l'obsessiva necessitat de tenir les mans ocupades i la beguda semblava l'acció adient.
Es va trobar dempeus davant d'un mirall i es va avergonyir de l'home que hi tenia davant; aquella fesomia caracteritzada per la violència de tota una vida i el gèlid vent de l'hivern. Encara no entenia com la seva vida havia arribat fins aquells extrems, d'aquelles canyes del camp de l'oncle amb que la mare el comparava havia passat a ser un esbarzer entortolligat que omplia de rascades a tot aquell que s'hi acostava, amb l'únic destí que la més trista soledat.
El soroll d'un motor apagant-se anunciava el principi de la fi: el venien a buscar.

Respostes

Qui avisa no és traïdor
boigboig | 26/11/2005 a les 15:50

[Respondre]

...sí, senyor jutge, apropis que sinó no em sentirà... em sento molt dèbil, sap, amb les pastilles i el virus aquest tant virulent, sí, mortífer i incurable, diuen, que comença a afectar-me... i la meva fesomia no és gens agradable, ja ho sé, ja...

....sí, sí, li intentaré explicar tot des d'un principi, però és difícil de creure, ja ho sé, ja.... miri, li han parlat d'aquesta pàgina, no? Sí, relats en català es diu, està molt bé, és una d'aquestes iniciatives que han sorgit en el web....

....la qüestió és que en la pàgina hi ha un fòrum, la gent hi deixa els seus missatges, relacionats amb l'escriptura... i fa uns mesos varen començar un joc, el repte, sí, exacte, el repte: el guanyador proposa un tema i quatre paraules i una extensió límit... sí, exacte, jo l'he guanyat unes quantes vegades... i aquell era el seixanta-tres, imaginis...

...i aquell participant, em feia mala espina, amb aquell nom, el boigboig és fa dir, que sempre penjava relats de sexe i violència, no m'agraden a mi, ja sap, i m'acusava de bleda i de tenir-li mania...

... aquell cop va penjar un repte molt bèstia, un esbarzer malintencionat, "Qui avisa no és traïdor" es deia, una amenaça encoberta en forma de relat, on assegurava que m'infectaria d'un virus incurable...

...sí, vaig fer guanyador a un altre, una noia, clar, un relat ple de sensibilitat, a més el relat del boigboig tenia una paraula de més... li vaig dir, i tant...

...no sé com va trobar la meva adreça i ell em va enviar aquell missatge, de color iridescent, amenaçant-me de mort... i tant que el guardo, però l'adreça és una d'aquestes gratuïtes, no crec que li serveixi de res...

....exacte, el meu nom és Jeremies... Soler Giménez, sí... l'enxamparan, oi? l'enxamparan...

hehehe boigboig
foster | 26/11/2005 a les 15:58

[Respondre]

directe a la jugular, eh?

bona tarda a tu també... mira me n'anava, però no ho sé, això es posa interessant... una bona barreja... a més ara vindran l'angie i la quetz, tot just arribada de l'aeroport...

jeremías, perdona
foster | 26/11/2005 a les 16:10

[Respondre]

em pensava que estava al pis de dalt... no volia fer l'entrada en aquest apartat, que s'ha de mantenir només per a reptes.

foster

RE: REPTE LXIII: Demà em donarà la mà.
angie | 26/11/2005 a les 17:18

[Respondre]

La seva fesomia, la imaginava,
com ombra fosca, apareixent,
voltada d'una iridescent aura,
que il.luminava ma vella pell.

Un virulent sotrac ja m'espero
l'endemà diumenge ben de matí,
quan les caderneres al jardí cantin
i el sol decideixi si entrar o sortir
d'aquesta cambra de dolor atapeïda,
de color blanc, com fred setí.

Les flors marcides, en sa peresa,
d'alegrar el que em queda fins a la nit,
hores que es perden en la tristesa,
de no haver pogut ser del tot feliç.

Quan les campanes toquin a l'esglèsia
jo seré l'últim demà d'entrar.
Quan abandoni ses parets de pedra,
sa torre alta m'acomiadarà.

I jauré sol, entre llosa i llosa,
tornaré de nou, al començament,
mirant el blau del cel que em crida,
i veient les punxes d'un esbarzer,
que creix valent, ben bé a la dreta,
movent ses branques a l'unissó,
arrelat ben fort en la humida terra,
vigilant jo resti d'allò millor.

Els plors, si n'hi han,
que assedeguin els homes,
la pena dels que m'estimin,
sigui aviat record,
i que a cada llevar-se,
tinguin l'únic propòsit,
de viure i mai témer,
quan arribarà la seva mort.

REPTE LXIII: l'últim vol.
quetzcoatl | 26/11/2005 a les 23:16

[Respondre]

L'endemà acabaria aquella feina.
La torre piramidal que havia estat netejant des de feia tres dies lluïa enmig de la tarda que lentament es desdibuixava. La seva fesomia erecta es retallava fosca, però de totes maneres imponent i majestuosa.

En la quietud del crepuscle, només les aus s'aferrissaven en arribar a bon recer; els treballadors havien sortit feia estona de les oficines. Només les aus i aquell home penjat de les politges, que tranquilament netejava les finestres, trencaven la quietud.
Una mica més amunt. Només faltaven tres rengles.
En el miratge iridescent d'una bombolleta de sabó, en Daniel es contemplava el rostre fosc i deformat que se li presentava; una cara distant, que no coneixia, i inconscientment començà a taral.lejar una cançó que feia dies que li voltava pel cap.

L'edifici era buit, ell feia hores que hauria hagut de plegar. Es preguntava quant tardaria en acabar els tres rengles que falten; potser encara quedaria prou llum.
Però ni la mecànica feina de netejar ni la cançó feien que pogués evadir-se del pensament que l'atormentava. Hauria de baixar, pensava, i anar a buscar els resultats. Però... com actuaria si donava positiu? Què faria? Fins ara sabia que la vida podia evaporar-se en un instant, però mai havia sentit aquella por tan propera.

'No em reconec', canta el Boss, la roba em va massa gran...'
En Daniel es mirava reflectit en un mar de sabó i formes; i s'imaginava com un esperit se li escolava entre la roba i pujava pel coll escanyat-lo, sembrant sota la seva pell la llavor d'un missatge virulent, el camí cap una agonia llarga...

*

L'endemà a aquella hora, l'esbarzer de baix recollia sobre les seves fulles la sang esquitxada: com mans netes, però buides, que saben que rebran la mort.

RE: REPTE LXIII: mort manllevada
Conxa Forteza | 27/11/2005 a les 00:30

[Respondre]

Fa temps que ho tenc planejat. Ningú de la família sap que tenc catalèpsia, només el meu majordom. Ell ha vetllat en innumerables ocasions la meva fictícia mort. Però aquesta vegada amb la seva complicitat vull fer una prova. Som fadrí i ric, els meus nebots em demostren una gran estimació i per el que aparenten desinteressada. No he fet testament, vull sebre si ells m'estimem de veritat o les seves atencions només són degudes a l'esperança d'heretar la meva fortuna.
He donat ordre al majordom que al pròxim atac de catalèpsia avisi als meus familiars com si d'una mort vertadera se tractàs: vull sentir les seves reaccions.
Estic mort aparentment, ho escolt tot. Ara parla la meva neboda Xima, la seva veu habitualment dolça sona virulenta: _ Ja era hora que aquest desgraciat la palmàs, la seva fortuna em traurà dels esbarzers econòmics que estic ficada. _ Si la meva fesomia no estàs feta màscara petrificada, iriscents colors substituirien la grogor de la pell usurpada pel color d'una mort manllevada. Tota la resta de familiars xerren amb el mateix to.
Ho tenc clar, quan em desperti donaré ordres al notari per fer testament. Ho deixaré tot a l'església.
El meu majordom duu la ficció massa enllà, em porten al cementeri. No em preocup, fa temps que tenc preparat un bagul en la tapa de cartró per si decàs i sense làpida, només terra desfeta.
Fa vint-i quatre hores que m'han enterrat i sé que avui moriré. De res han valgut les meves precaucions. Quan m'he despertat he romput la tapa de cartró, he començat a gratar i com més gratava més terra m'omplia la boca, m'han enterrat de cap per avall ...
Lo darrer que he sentit han estat les rialles de la meva neboda i el majordom ...

RE: RE: REPTE LXIII: rectificació
Conxa Forteza | 27/11/2005 a les 00:34

[Respondre]

en la tapa de cartró, amb la tapa de cartró ..

RE: REPTE LXIII: Hola! Sóc jo!
Màndalf | 27/11/2005 a les 03:49

[Respondre]

Hola nanuuuus! Sóc jo! Si, home, sóc el diumenge 27 de novembre del 2.005; no foteu aquesta carona de sorpresa com si no ho sabéssiu, que el dissabte ja se n'ha anat,... no tornarà mai més, amics! Si el vàreu perdre sense pena ni glòria pitjor per vosaltres. Va, espavileu que només tenim unes hores per estar junts! Lleveu-vos com si tinguéssiu un esbarzer al cul! Aprofiteu-me, traieu-me tot el suc, exprimiu-me com una taronja sucosa.
Ejeeemmm... doncs jo pensava fer sortir el sol per l'est, treure algun nuvolet per l'esquerra , res de vent virulent, un garbí que bufa allà i pega aquí, i un solet iridescent que us escalfarà les fesomies, que us acaronarà en sortir de casa.
Però què m'empatollo? Si jo he nascut per vosaltres! Va, visqueu-me! No mireu l'horòscop! Ja us el dic jo: bon dia per estar amb les persones estimades, per somiar, per fer l'amor, per riure, per parlar amb els amics, per treure aquell fantàstic poema que teniu en un raconet del cap, per llegir, per passejar, per cantar, per ballar... Digueu-li que l'estimeu! Digueu-li,... quan li penseu dir? A mi m'agradaria, perquè jo voldria ser un dia inoblidable, de veritat, si sóc un noi molt maco, jo.
Penseu que no em repetiré, sóc únic! I no sóc un dia qualsevol, no em menyspreeu. Sóc el que esteu vivint, el més important de tots. Que no ho veieu? Que no veieu que vindrà un darrer diumenge? Que abans que això passi els heu d'aprofitar tots? I els dilluns i els dimarts... tots!
Ah! i la posta de sol, el preludi de la meva mort, el penso pintar de tots els colors del cel, a fe de Déu que si. Una mort ben dolça i melosa és la que jo vull. Us estimo.

El darrer Sol
qwark | 27/11/2005 a les 13:20

[Respondre]

Avui, quan aquell que és a l'altra banda del mirall ha vingut a trobar-se amb mi per afaitar-nos m'ha semblat no reconèixer la seva fesomia. I no ha estat perquè ocultés la seva ànima sota cap màscara. Ben al contrari, l'energia del seu esperit fluïa a través de la seva pell com la llum iridescent del capvespre ho fa a través del vidre. He vist bategar el seu cor, que era el meu, i la música tràgica del seu ritme insinuava un compte enrera sinistre. Apropant-se temeràriament al zero. Demà, a aquesta hora, seré mort.

Surto de casa, amb les intencions clares com l'aparença transparent del meu guia. Els autèntics profetes no són els que ens ajuden a esquivar l'abisme sinó els que ens condueixen cap a ell. Agafa la teva ànima i porta-la lluny d'aquí, per començar. Escapa d'aquesta ciutat virulenta que et crema per dins i et glaça l'esguard. Em cordo el cinturó - absurda ironia - i em capbusso en les grans artèries d'asfalt. Lentament, els nuclis urbans deixen lloc al medi rural. Però jo vull anar més enllà, més al sud. Vull arribar als paisatges àrids on només els esbarzers desafien les lleis abrasadores del Sol i de la solitud.

L'últim camí de pols esgota la reserva de carburant. A l'exterior, la lleugeresa d'una brisa acarona els meus cabells. Camino sense pressa en la solitud que cercava. Torno a sentir la seva veu. En el no-res trobaràs un abisme osmòtic que anirà absorbint la teva essència fins que quedis completament buit. Aleshores assoliràs l'equilibri i podràs pertànyer a allò que és Universal.

Canto ben fort per allunyar l'estúpida veueta. No sé com són les coses al seu món, no tinc intenció de preparar-me per al Nirvana. Jo només volia seure tranquil·lament i veure la darrera posta de sol.

REPTE LXIII: "Demà, a aquesta hora, hauré mort."
manila | 27/11/2005 a les 15:20

[Respondre]

Són les dotze de la nit. Com fulles seques cauen els meus viatges, els meus amors, totes les il·lusions. Ara només resta que desaparegui el cos. I aquests últimes vint-i-quatre hores en què vull capir què ha estat la vida, ja acabada.
I com a resum, ha estat moviment i transformació. Camins clars entre esbarzers . Obres incompletes i obres acabades. Les primeres tenen fesomia de fracàs, les segones de plenitud.
En conèixer que imminentment he de morir, m'ha sotragat amb una rebel·lia angoixosa el mateix pensament que vaig tenir en acabar-se un estiu un amor de vacances: "la vida, només ha estat això?". Unes vacances al mar en una història iridiscent i completa. Moviment de l'ànima i del cos, com és l'amor, tot salut i bellesa, i la força d'un home que em polsava. Com millor podria resumir-se el que és vida? Però malgrat el fons dramàtic de la pèrdua, aleshores qualsevol moviment era en espiral, i es cloïa una rotllana i n'empeltava una altra, i se succeïen obres, amors, viatges, planificació i desconcertant atzar. Ara la virulent mort clourà el gir sobre si mateix, sense continuïtat ni alternança, aturant-se en el no-res.
Però com aquell amor d'estiu, amb la seva última sorpresa, la vida es perllongarà en si mateixa a través del fill que he tingut. Ell és la meva creació més tangible, més curosa i delicada. Ha estat així com he florit. Com podia pensar que una nit de juliol de 1980 aquell amor que després va desaparèixer estava creant futur?
Així, demà, quan just a les dotze de la nit, com ha dit el metge, em fulmini la malaltia que ha pres part en mi, continuarà la vida, i el neguit per redreçar-la i mantenir-la, i tot el tràfec d'aquest món, radicalment canviat només perquè he existit.

RE: REPTE LXIII: Futur (el mateix conte però ara amb el títol)
manila | 27/11/2005 a les 15:22

[Respondre]

Són les dotze de la nit. Com fulles seques cauen els meus viatges, els meus amors, totes les il·lusions. Ara només resta que desaparegui el cos. I aquests últimes vint-i-quatre hores en què vull capir què ha estat la vida, ja acabada.
I com a resum, ha estat moviment i transformació. Camins clars entre esbarzers . Obres incompletes i obres acabades. Les primeres tenen fesomia de fracàs, les segones de plenitud.
En conèixer que imminentment he de morir, m'ha sotragat amb una rebel·lia angoixosa el mateix pensament que vaig tenir en acabar-se un estiu un amor de vacances: "la vida, només ha estat això?". Unes vacances al mar en una història iridiscent i completa. Moviment de l'ànima i del cos, com és l'amor, tot salut i bellesa, i la força d'un home que em polsava. Com millor podria resumir-se el que és vida? Però malgrat el fons dramàtic de la pèrdua, aleshores qualsevol moviment era en espiral, i es cloïa una rotllana i n'empeltava una altra, i se succeïen obres, amors, viatges, planificació i desconcertant atzar. Ara la virulent mort clourà el gir sobre si mateix, sense continuïtat ni alternança, aturant-se en el no-res.
Però com aquell amor d'estiu, amb la seva última sorpresa, la vida es perllongarà en si mateixa a través del fill que he tingut. Ell és la meva creació més tangible, més curosa i delicada. Ha estat així com he florit. Com podia pensar que una nit de juliol de 1980 aquell amor que després va desaparèixer estava creant futur?
Així, demà, quan just a les dotze de la nit, com ha dit el metge, em fulmini la malaltia que ha pres part en mi, continuarà la vida, i el neguit per redreçar-la i mantenir-la, i tot el tràfec d'aquest món, radicalment canviat només perquè he existit.

Mal presagi
foster | 27/11/2005 a les 15:58

[Respondre]

Mal presagi

Eren prop de les set, i en Jim passejava distret pel boulevard mentre planificava el seu imminent viatge a Antananarivo.
Davant del Teatre Nou, però, l'anunci de l'estrena li cridà l'atenció: aquell neó iridiscent, aquella frase de missatge virulent li canvià la fesomia. Era un avís, un mal presagi, una mena de gat negre verbalitzat?

De retorn a casa no deixava de donar-hi voltes: a qui se li havia acudit un nom tan absurd per a una comèdia? An ell no li feia cap gràcia, més aviat li donava mal rotllo.

Però en arribar davant el porxo i veure la Carlota i l'Angie jugant sobre la gespa, amb en Nero saltant de l'una a l'altra, aparcà el cotxe i les males cabòries prop dels esbarzers, fora del garatge. Només havia passat a dir adéu, dormiria en un hotel a ciutat per a l'endemà, després del dinar de comiat del despatx, anar directament a l'aeroport.
Se sentia una mica moix, i s'alegrà de poder passar una estona amb les seves princeses, el seu amic fidel, la seva família. Es mostrava distant i feliç alhora, els seus ulls tenien una estranya lluentor que la Carlota no aconseguia interpretar:
-Què et passa, estimat? Estàs preocupat per alguna cosa? Són només dues setmanes, i quan tornis t'estarem esperant, com sempre... ets el nostre príncep, ho saps veritat? I has de tornar per rescatar-nos!
L'abraçaren totes dues i l'ompliren de petons mentre el Nero jugava amb els camals dels texans. Ell no aconseguí de somriure.

***

El vol sortí puntual a les sis i trenta-dos del vespre. Encara no havien dut el sopar quan començaren les turbulències. En Jim no hi donà importància, sabia què representaven. Recordà la Carlota, l'Angie, el Nero i el titular del teatre:
"Demà, en aquesta hora, hauré mort"

RE: REPTE LXIII: "Demà, en aquesta hora, hauré mort."
marga | 27/11/2005 a les 18:23

[Respondre]

Un matí de primavera passejo pel bosc. Son les primeres hores d'un sol naixent que m'arriba al cós a través d'una pinta d'alts pollancres i faigs. Les plantes guarden encara gotes de rosada, i la visió és iridescent, el verd dominant es barreja amb els colors de l'arc iris.
Sento pau a l'anima i relaxament al cós. He fet be de quedar-me sola a la cabana dels meus avantpassats.
Camino i abasto fruits del esbarzer que em deixen les mans tenyides de color de vi negre dolc, els menjo en fruïció i son agraïts per l' estomac, buit des el sopar opulent de la nit de l'adéu.
De sobte ,en el peu un dolor virulent i entremig de les fulles visualitzo com s'amaga lentament un escurçó.
Conec els efectes del verí i corro a la cabana en busca del meu mòbil per demanar auxili.
Tinc dificultats,ja la cama se m' infla, el dolor puja cap el cor, el cap s'enterboleix, tot gira i en caure a terra el telèfon s' escapa de les mans.
Demà en aquesta hora hauré mort i ningú em trobarà a faltar. La meva vida està buida , ni pares, ni fills, ni cap amant, res he fet i res tinc , sols aquesta cabana heretada. Passaran uns dies , vindran, obriran la porta i Deu meu ,amb quina fesomia em trobaran! Ulls oberts, boca oberta amb un filet de sang seca coll avall,inflada,pudenta,...ai no! ,el mòbil, el mòbil tinc de trobar-lo!!!

Queda't fins l'alba
pivotatomic | 27/11/2005 a les 20:01

[Respondre]

Als meus ulls cansats, les llums titil·lants de les fogueres espartanes es confonen amb el tènue resplendor dels estels, brillant al cel iridiscent. Voldria gaudir d'aquest espectacle. Però m'és impossible. M'ho impedeix la ferum virulenta de 3.000 cossos amuntegats sobre esbarzers inhòspits. Una pudor a brutícia, excrements i pus. A por i desesperació.

Em dic Calímac, i sé que demà he de morir.

La mort és el càstig dels perdedors i la nostra derrota és absoluta. Hem lluitat vint-i-cinc anys contra Esparta, i, finalment, hem patit una desfeta definitiva. Inexorable, com el dia que seguirà aquesta nit atziaga i portarà la meva fi.

He vist morir tots els qui estimava. Extingir-se homes molt millors que jo. I, per sobre d' aquestes pèrdues, la d'aquella que he estimat més que cap altre.

Akraia.

Porta vint anys morta, i no ha passat un dia sense que el seu espectre no m'hagi visitat. Mentre altres fantasmes es difuminen en les bromes del temps, la seva fesomia es manté fresca en el record, com si el temps passat fos insuficient per refredar els llençols del meu llit de l'escalfor del seu cos.

Vull passar aquestes hores rellegint les seves cartes, que encara me la fan sentir a prop. Bonica com una posta de sol. Dura i freda com la fulla que et lleva la vida. Digna filla de Diana, abans disposada a morir que al deshonor. Pobre Akraia! Què tard he descobert que sempre hi ha temps per la mort, però que la vida és massa curta.

Ara sols quedem nosaltres, estimada. Compartim una darrera nit, i qui sap si al matí tindrem la joia de retrobar-nos.

Però encara falta molt. Vine, seu al meu costat i que les teves paraules em portin a dies més benèvols.

Queda't amb mi fins l'alba.

RE: REPTE LXIII: "Demà, en aquesta hora, hauré mort."
defoe | 27/11/2005 a les 20:29

[Respondre]

Acabava de penjar el telèfon, estava astorat, no gosava aixecar la vista més enllà de la porta del menjador, una sensació d'angoixa s'escampava pel meu cos. El missatge havia estat clar, sols 24 hores, em quedaven 24 hores de vida. No podia pensar en aquesta trucada tan misteriosa, ni tan sols en la persona que l'havia fet, sols pensava en el que m'havia dit, havia estat molt clar, em quedaven 1440 minuts de vida. Ara ja ni això, me'n quedaven 1438 i veia com descendien, lentament però sense pausa.
Ràpid, sense perdre temps, vaig agafar el mateix telèfon que havia penjat minuts abans, i vaig marcar de memòria el numero de la meva xicota, necessitava explicar-li tots els fets, i dir-li que vingués, per passar la meva última nit junts.
Però ella no era l'única amb qui els meus pensaments anaven, la meva mare, la meva avia, l'amic que em va amargar l'època escolar, la primera noia amb qui vaig fer l'amor, el professor que mai em va aprovar les matemàtiques, el que em va regalar l'excel·lent a dibuix, tots ells estaven en el meu pensament, un per un els anava recordant, revivia tots aquells moments que mai havia parat a pensar, i els revivia amb més intensitat que mai, cada petit detall apareixia a la memòria, i tots s'anaven lligant, l'un amb l'altre, l'altre amb un. Fins que em vaig quedar en blanc, no recordava res, tot se m'havia anat del cap. Només em quedava la vergonya, una vergonya de no haver pensat amb tots aquells que havien influenciat tant en la meva vida, vergonya de pensar en no pensar amb els amics, familiars, professors, tots i cada un d'ells. En aquell estat solament em quedava imaginar que potser havia estat la pròpia vergonya la que havia marcat el número de telèfon de casa meva.

REPTE LXIII: "Demà, en aquesta hora, hauré mort."
FRAN's | 27/11/2005 a les 20:55

[Respondre]

El fred bourbon va caure cremant per la gola del desesperat home. Observava el got buit mantenint-lo alçat amb la mà i observant el penós tremolor que aquesta desprenia no va poder evitar recordar les funests paraules del Capo Jan - o em portes a la Sílvia en 24 hores o els meus homes sortiran a buscar-vos a tots dos; tu decideixes.
Va reomplir-se la copa amb aquell líquid iridescent intentant dissimular el tremolor de pols produïda per aquell virulent sentiment de por. Era conscient que arribat el termini anirien a buscar-los i no s'acontentarien amb no trobar a ningú però confiava que un cop l'haguessin mort, ella tindria temps per poder fugir. Odiava haver-la ficat en aquell embolic i aquella era la sortida més profitosa que havia trobat (així de bé anaven les coses).
Sempre havia cregut que un cop assumida la immediatesa de la seva mort l'acceptaria amb consciència de causa i que no tindria por. Masses pel·lícules...
El seu front estava recobert d'una aglomeració de diminutes però innumerables gotes de suor; es passejava amunt i avall de la taverna, sempre amb la copa a la mà, doncs tenia l'obsessiva necessitat de tenir les mans ocupades i la beguda semblava l'acció adient.
Es va trobar dempeus davant d'un mirall i es va avergonyir de l'home que hi tenia davant; aquella fesomia caracteritzada per la violència de tota una vida i el gèlid vent de l'hivern. Encara no entenia com la seva vida havia arribat fins aquells extrems, d'aquelles canyes del camp de l'oncle amb que la mare el comparava havia passat a ser un esbarzer entortolligat que omplia de rascades a tot aquell que s'hi acostava, amb l'únic destí que la més trista soledat.
El soroll d'un motor apagant-se anunciava el principi de la fi: el venien a buscar.

Cercador

Llista categories

Recomanats editora

Detall intervenció

REPTE LXIII: "Demà, en aquesta hora, hauré mort."

Respostes

Respon a aquesta intervenció

Nous recomanats editora

Últims comentats

Nous més llegits

Nous més comentats

Nous més votats