REPTE DXCV (595): Asfíxia: el comentari i la propina

Intervenció de: deòmises | 26-05-2015

---

Un relat que, per molt que fos l'únic, m'hauria facilitat l'elecció en aquest cas. I no ho dic com a floreta gratuïta i de ben fer. Un canvi de registre, es podria dir, de la Mena Guiga que toca la fibra amb la pèrdua d'una mascota (en aquest cas), que podria estendre's a la d'un familiar (humà) proper o un conegut/amic/personatge admirat. L'asfíxia és, en aquest relat, present en aquesta pèrdua, l'absència i l'acceptació de la mateixa. Poc a dir en contra, i tampoc no es tracta de llagoteria. En la primera lectura ja em va semblar sublim, i com que havia de redactar un, com a mínim, petit comentari, per molt que el veredicte fos clar, la segona lectura m'ha fet estar més convençut que hauria d'haver hagut una altra participació per subratllar la menaguiguiana.

Ara cal anar més enllà i fer-ho millor que en aquesta proposta asfixiant. Mentrestant, enhorabona a la Mena Guiga i deixo (encara que sigui per a ella sola) la meva aportació, que no serveix per a massa:

Herència (o Rapsòdia amb còmoda i pólvores)


Respira fondo. L'olor de resclosit i de naftalina, junt amb el rastre de la pols omnipresent per qualsevol racó de la casa, li omple els pulmons i li provoca una tos seca, nerviosa, subjugada. Ara, després del divorci, se sent observada per tot el que ha heretat de la convivència amb el seu marit; les parets i els mobles, inclús el gat que la ronda dia i nit amb ulls blaus, penetrants, maliciosos. No troba la forma de desempallegar-se'n. Tampoc com descansar sense saber-se víctima d'un ofec constant que l'asfixia. Enmig de la llum del dia, la tenebra d'un record li enfosqueix una ganyota, que és el que resulta del seu somriure desdibuixat mica en mica. Ja s'ha avesat a silenciar la veu, que, com sempre, no té interlocutor per a conversar-hi i, mentre observa l'estranya que apareix al seu davant, obre el calaix de la còmoda, on hi guarda el maquillatge, la roba interior, els mocadors de paper. A pesar de trobar-se envoltada i vivint en una apnea constant per superar tantes anècdotes pèssimes, amargues, quotidianes, encara l'alleuja el fil d'oxigen que respira en saber que no li caldrà emprar mai més aquestes pólvores per dissimular les conseqüències de l'enèsima discussió matrimonial.


d.

---