Detall intervenció

REPTE DE NARRATIVA 431. PLUJA!

Intervenció de: bellissima | 25-07-2010


Hola, artistes de la paraula. Em toca proposar-vos un nou tema per al repte de narrativa. Doncs bé, el tema és el següent: PLUJA.

El podeu interpretar com vulgueu, però l'acció o el concepte hi ha de tenir un paper destacat.

CONDICIONS:

1). Longitud: a partir de 200 paraules

2). Paraules clau: No n'hi ha

3). Termini: el proper dissabte, 31 de juliol

Endavant amb les vostres narracions. Estic segura que seran inoblidables.

EL TRET DE SORTIDA JA HA ESTAT TIRAT!



Respostes

  • Demano perdó
    Renée Vivien | 27/07/2010 a les 01:39

    Avui plou, una tarda d'hivern com tantes tardes d'hivern han plogut abans en d'altres moments i dies. M'aixoplugo sota el tendal d'una botiga tancada de queviures, i miro la pluja com si fos un regal per rentar totes les ferides que duc a l'ànima. Quan no puc més surto al bell mig de la plaça per xopar-me d'aigua vinguda del cel. En canvi, la nit anterior cremava d'estrelles inabastables. I ara, aquesta pluja sense fi em recorda una infantesa nua i despresa. Els records - com bufetades - m'engoleixen els sentits. On són aquells que un dia em van estimar? Desapareguts, com el Sol s'amaga darrere la nit callada. Aigua, aigua. Aigua de pluja mentre m'endinso en el mar que va omplint els intersticis d'aquesta carn malmesa. Demano perdó per tots els pecats mullats que he comès mentre he vagat perduda pels carrers de totes les ciutats anònimes sense nom ni direcció. Sense fermesa m'he abandonat a qualsevol que m'ha volgut per diners. Només la pluja desfà les petjades alienes que duc clavades a la pell, la saliva i els petons sense amor que duc tatuats en cada bocí del meu cos. Tinc fred de pluja eterna. No vull morir eixuta, prefereixo surar per l'aigua d'algun riu que netegi el meu cadàver de tanta immundícia acumulada. No sóc digna mare, ja ho sé. Digna d'haver nascut i ser la desferra que sóc. Demano perdó per tots els pecats mullats, per ser miserable, per ser pobre, per no haver triomfat, per haver-me venut al millor postor. Ja no hi ha més temps per capgirar el destí. Ara fosqueja i continua plovent. Marxo. M'endinso en el bosc, vull dormir entre les falgueres mentre duri la tempesta.





    • Demano perdó (aquest)
      Renée Vivien | 27/07/2010 a les 23:50

      Avui plou. Només és una tarda d'hivern com tantes tardes d'hivern han plogut abans en d'altres moments i dies. M'aixoplugo sota el tendal d'una botiga tancada de queviures, i miro la pluja com si fos un regal per rentar totes les ferides que duc a l'ànima. Quan no puc més, surto al bell mig de la plaça - que és a tocar de la botiga on m'estic a recer - per xopar-me de l'aigua escomesa a raig per un cel indiferent. La placeta ara és buida, aquest xàfec sobtat fa que tothom busqui sopluig. En canvi, ahir nit el cel cremava d'estrelles inabastables. I ara, aquesta pluja sense fi em recorda una infantesa nua i despresa. Els records - com bufetades - m'engoleixen els sentits. On són aquells que un dia em van estimar? Desapareguts, com el Sol s'amaga darrere la nit callada. Aigua, aigua. Aigua de pluja mentre m'endinso en el mar que va omplint els intersticis d'aquesta carn malmesa. Demano perdó per tots els pecats mullats que he comès, mentre he vagat perduda pels carrers de ciutats anònimes sense nom ni ubicació que pugui recordar. Sense fermesa m'he abandonat a qualsevol que m'ha volgut per diners. Només la pluja desfà les petjades alienes que duc clavades a la pell, la saliva i els petons sense amor que són tatuats en cada bocí del meu cos. Tinc fam de pluja eterna. No vull morir eixuta, voldria surar dins l'aigua d'un riu que netegés el meu cadàver de tanta immundícia congriada. No sóc digna, ja ho sé. No sóc digna d'haver nascut i ser la desferra que sóc. Demano perdó per tots els pecats mullats, per ser miserable, per ser pobra d'esperit, per ser feble i poruga, per no haver triomfat, per haver-me venut al millor postor. Ja no hi ha més temps per capgirar el destí. Ara fosqueja i continua plovent. Marxo. M'endinso en el bosc, vull dormir entre les falgueres mentre duri la tempesta.



  • Plou a fora, i plou a dins
    foster | 27/07/2010 a les 20:26

    Plou a fora, i plou a dins

    Vas pel carrer com un autòmat, camines fent un pas davant l'altre, mirant les puntes de les Camper i fent slalom entre cames, peus i braços, cossos sencers que t'ultrapassen i empenyen deixant-te enrere…d'altres cossos sencers que et planten cara i t'obliguen a moure't ara a dreta ara a esquerra…No saps ni t'adones que el cel s'ennuvola amenaçador, que la gent treu els paraigües, corre cap al metro, a la feina, al cotxe, a casa, on sigui per defugir la pluja. Tu ni veus ni sents com les gotes taquen les llambordes, clapegen la teva samarreta, van formant petits dolls aquí i allà…O sí, potser els veus però els evites sense més, sense ni tan sols preguntar-te en cap moment allò tan senzill de si plou o no. T'atures uns instants davant l'estanc i penses a comprar tabac. Però palpes el paquet quasi sencer dins la butxaca i segueixes el teu camí. Bé, de fet "segueixes" a seques, perquè aquesta nit no tens camí; o sí, un camí cap enlloc, si més no, enlloc concret.
    Fa hores que t'ho han dit i encara no ets capaç d'assimilar-ne ni una petita part. Ara ja saps sense cap mena de dubte el que sempre t'havies preguntat: després de la teva penosa reacció a la notícia, no et queda més remei que acceptar que ets un covard i un pelacanyes, incapaç de resoldre res verament important, d'ajudar al cent per cent un amic que et necessita. No ets més que un puto egoista, un manipulador dels teus propis sentiments que no dubta a tirar endavant a costa de què i de qui sigui.

    Entendre, comprendre el que se't fa, doncs, evident, et deixa fet pols, deprimit, decebut amb tu mateix, i la pluja que ara cau a bots i barrals et mulla, et xopa completament - ja no pots seguir ignorant-la- i s'afegeix als teu trasbals amb una contundència abassegadora. "Plou a fora, i plou a dins" se t'escapa de la gola. Mires al teu voltant per si algú t'ha sentit, però és en va perquè de fet no ha estat més que un pensament fugaç, una idea que no ha arribat a conformar-se en so. Però el concepte és correcte, coherent amb el que sents i amb com et sents. Fa una nit de merda i tu voldries aparèixer de sobte a l'altre punta de món, on ningú no et conegués, on no coneguessis ningú ni cap lloc, recuperant l'ànima de fènix després d'haver incinerat simbòlicament el teu passat. Però ho voldries, segur? Et sents realment com una merda i voldries abandonar o, pensant-ho millor, la cosa no tenia ni té alternativa i, per tant, la teva actuació davant el greu problema potser no ha estat tan injusta sinó massa sincera amb les irrefutables evidències? T'adones, si més no, que t'has jutjat des del principi amb massa severitat i rigor extrem, sense tenir en compte els nombrosos condicionants i la insòlita situació en què t'has trobat sense previ avís. Com hauria reaccionat qualsevol altre? Hi ha algú preparat per respondre sense cap mena de dubte, amb decisió i entusiasme, davant un brutal daltabaix en la seva vida, així, a les primeres de canvi? Tu no, és clar; i com que creus de cor que els grans problemes demanen grans solucions, creus també que necessites una mica, un mínim de temps, per pair el que se t'ha vingut a sobre i poder esforçar-te al màxim per sortir del pou. Ho creus sincerament i, a més, de sobte ho trobes del tot just.

    T'atures, treus una cigarreta i mires al cel. Ha parat de ploure, i només una gota reressagada et cau al front regalimant galta avall fins al teu somriure encara no convençut ni acceptat. Ja no plou fora, però continua plovent a dins…
    Ara bé, intueixes, saps ja del cert, que demà o ben aviat lluirà el sol pertot.

  • RE: PLUJA! Apressada faula amb banyes
    rnbonet | 28/07/2010 a les 17:24

    Plovia fort, a un país mediterrani, un dia d'estiu. Era un d'aquells xàfecs immensos, descomunals; dels que s'acostumava a ocórrer cada sis anys: carrers amb un pam d'aigua, rieres eixint-se'n, llambordes que no podien amb tant de líquid vessat…
    Tothom, però, estava pendent d'un altre esdeveniment. El parlament democràtic s'hi reunia. Votaven un dret fonamental, segons totes les enquestes ciutadanes. Al carrer, un munt de gent esperava enfervorida, xopada, mullada al màxim, la decisió dels representants que havien elegit.
    Ells volien, desitjaven, pregaven perquè el seu màxim òrgan democràtic fes ús de les lleis i del sentiment del poble. Com dies abans havien fet palès en una manifestació multitudinària contra una sentència que arribava després de quatre anys. Un afer estrany, on un tribunal no constitucional respecte als membres interpretava la constitucionalitat d'un estatut que havia estat aprovat pel mateix parlament, representant legítim de la sobirania popular. I que...
    Des de fora, alguna veu exclamava, sense excessiva força:
    -Que no us canvien no-idioma i llibertats a mitges per no-toros i pa. Que ja n'hem tingut, de precedents quasi contraris. Il·lustrats, se'n deien.
    I una altra més pessimista encara, clamava:
    -Féu atenció a aquells que diran, parlant de llibertats i de sentit igualitari, com l'altra vegada, que la vostra veu no és la que pertoca....

    Ningú dels presents li feia cas ni a una ni a l'altra. I tots xops, tornaren cadascú a sa casa.

  • Cargol treu banya
    Nubada | 30/07/2010 a les 00:54

    Que bonic, quan plou. Quan afluixi una miqueta podré sortir a la plaça i xipollejar pels bassals, oi, mama? Sense paraigües, que fa calor. Mira, sembla que surt el sol. Plou i fa sol, les bruixes es pentinen; plou i fa sol, les bruixes porten dol.

    M'agrada veure la pluja rere la finestra. Cau com una cortina, arrapo el nas als vidres i s'entelen, i amb els dits dibuixo cors i lletres, i tu fas com si t'enfadessis, que després queda la marca, però jo veig que somrius quan els neteges. Te'n recordes, d'un dia que pedregava i vam sentir la filla de la veïna, aquella que acabava d'arribar al poble, com cridava: "Mamáááááá.... los del piso de arriba están tirando cubitos!" Pobreta... no havia vist mai una calamarsada. Toc, toc, clong, clong, plang, plang... pedres cada cop més grosses, com castanyes, espetegant a la teulada, per sobre els cotxes, foradant persianes i espatllant els horts i les collites. Quin llamp! a veure quan triga el tro: un... dos... tres... brrrruuummm! Cada cop més a prop. Potser cap al tard apareixerà l'arc de Sant Martí rodejant de colorins el campanar. Arc de Sant Martí, la pluja, la pluja; arc de Sant Martí, la pluja és aquí.

    Ja m'arriba l'olor de terra mullada. Respiro fons i m'entra la flaire pels narius, esponjant-me el cap, les orelles, el cor i tota jo. És una olor que penetra i queda en el record, en un raconet del cervell que desperta cada cop que torna a ploure. Quan plou a l'hivern, l'olor a terra mullada em fa recordar els dies de vacances, els carrers humits, la bicicleta enfangada, la gespa de la piscina i la frescor dels camins. Ja surten els cargols, els blancs, petitons, a grapats. També els bovers, marrons i grossos, els bons per cuinar. Ara sortiré al pati i en buscaré, quina gràcia quan els toques les banyes i s'amaguen dins la closca. Al papa i a tu us agraden per menjar, però a mi no. Cargol treu banya, puja la muntanya; cargol bover, jo també vindré.

    - Què remugues, amb la finestra oberta amb aquest xàfec? Tanca, dona... Quan pari de ploure sortirem a passejar. Haurà refrescat i s'estarà bé al carrer, oi que sí? Vine, que t'arreglo. Què cantussejaves, mare?

  • L'equació
    Josep Casals Arbós | 31/07/2010 a les 19:02

    Es tracta d'establir una seqüència lògica i fluïda que condueixi a la solució a partir de qualsevol plantejament inicial. Aquesta és l'essència. La tarda, però, avança lenta i pesada, com un carro que tragina llambordes arrossegat per un bou vell. Plou, però plou poc. Aquesta pluja garrepa l'únic que fa és incrementar el grau d'humitat ambiental. De tant en tant encara surt una ullada de sol i aquesta xafogor afegida obtura els porus a través dels quals entraria l'aire que ventila el cervell. Així no es pot tenir cap bona idea, ni una.
    Podria posar-me sota la dutxa. Un cop ben mullat, tancaria l'aixeta i deixaria que el cos s'assequés sol. Quan s'evapora, l'aigua absorbeix calor, se l'enduu, i per tant em quedaria la pell fresca. Però quan m'estirés al llit per pensar trobaria els llençols calents. Quin desastre. Estaria bé que tota aquesta energia que tant escalfa es transformés en tempesta de llamps, trons i pluja torrencial. Passaria com a la dutxa, que després refrescaria. Però no hi ha volta de full: de moment hauré de prémer el botó verd per obtenir aire fred. A més, amb dues-centes una paraules i una mica de pluja n'hi ha prou per ara.

  • Catarsi
    Núria Niubó | 31/07/2010 a les 23:53

    Catarsi

    Com cada matí es llevà a trenc d'alba i sortí al porxo.
    Llàstima, es digué per dins, avui ni una gota!
    No passa res, pensà, encara en tinc dos gots per avui.

    S'havia canviat a viure a aquella petita ciutat del nord, on sabia que hi plovia sovint. Necessitava l'aigua de pluja per purificar-se.

    L'avia paterna li havia transmès estranyes creences, barreja de bruixeria i supersticions, una d'elles era, que podia fer tant de mal com volgués, que si tenia dos gots d'aigua de pluja per beure es purificaria de tota culpa.

    La nit passada havia rebentat la roda d'un cotxe, es va veure els dos gots d'aigua de pluja que li quedaven i fent una rialla irònica sortí ben tranquil cap al treball.
    Tot mirant al cel se li canvià l'expressió, el sol començava a lluir i es va témer el pitjor.
    -Avui tampoc plourà, remugà amb veu baixà, avui tampoc plourà!

    A mitja tarda, des de la finestra del despatx de la immobiliària on treballava, veié amb satisfacció que el cel estava ennegrint, esperava la tempesta amb delit. Obrí els finestrals de bat a bat per no perdre's el plaer de tremolar amb el tro i sentir-se posseït pels llamps.

    En tornar caminat a casa, ho faria poc a poc, sota la pluja, per quedar-ne ben amarat, per beure'n per tots els porus de la seva pell, en arribar , com altres vegades, es despullaria i amb molta cura, aniria esprement cada peça de roba, per recollir-ne fins l'última gota.
    Si l'aigua de la pluja recollida en fins recipients de cristall era deliciosa, aquella, amb el regust de la seva roba, era exquisida.
    En realitat no sabia què li produïa més plaer, si recollir-la o beure-se-la.

    Després de guardar-la als flascons, ben etiquetats, els posava ben arrenglerats en els prestatges d'aquella llòbrega habitació, en la que no hi podia entrar ni un bri de llum, per no adulterar-ne el sabor.
    Es sabia de memòria la distribució i entrant a palpentes, amb la mateixa excitació d'un nen que juga a la gallineta cega, trobava de seguida el seu petit tresor.

    Ara, ja podia planejar un altra malifeta, discreta, pensà, no volia provocar massa moguda entre els veïns, preferia passar desapercebut.
    Com de costum, a mitja nit, sortí a llençar les escombraries, en un altra bossa duia una ampolla plena de salfumant, que l'abocà a la soca d'un petit avet del la casa del davant.

    Tornava cap a casa amb el cor accelerat de desig , aquella nit cauria en una catarsi.

    ...................


    Va tenir sort, en aquella clínica de malalts mentals eren permissius.
    El deixaven recollir aigua de pluja en petits flascons de plàstic que posava a l'ampit de la finestra, allargant la seva mà entre els barrots. Ara les seves maleses, eren innocents rallades a la paret de l'aquella petita i llòbrega habitació, on passaria la resta de la seva vida.

    ....................oOo....................



    Núria
    31 de juliol / 10


Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: