REPTE de MINIRELATS Nº 3: “Un record d’infantesa”

Abans de començar el camí del nou repte, vull felicitar el guanyador, en aquest cas guanyadora del repte 2.

FELICITATS A LA GUANYADORA I A TOTA LA COLLA DE RELATAIRES QUE HI HAN PARTICIPAT!!!!!

Materile

Records d’infantesa: postal d’estiu

La llum ho omplia tot. De cop i volta el tren, arrencant-nos de freds i constipats, i negrors de l’ d’hivern, se’ns enduia enllà d’un món encès d’estiu, fonts, hortes, flors i cants. I olor de llet fresca bullint al foc, vessant com espantada.
Arreu, pertot, espais oberts.

Dalt d’un turó, l’estació. I obrint-s com un ventall xinès d’ombres i esclats, el poble s’oferia badant-se de verdor i de blau, en un gest amable de postal com de pessebre de Nadal riallera i plàcida.

A mida que baixàvem pel pont serpentejant, davant dels ulls es desplegaven carrerons, església, places. La gent somreia i saludava -Tots! Tots!- Adéu-siau! No pas com la ciutat on, cellajunts, tots corren, esquerps, com fugint, la cua entre cames.

La mare, en arribar, es transformava com de sobte. De sobte era pagesa.
Culli, cullo, vostè mateixa, li deia el pagès. I ella, oblidant potsguerres, desvaris i malures, s’endinsava com de puntetes, fascinada, trepitjant l’horta com dins d’un conte d’aquells d’En Patufet de Folch iTorres, dels seus quinze anys.

Compràvem espardenyes “de pagès” i aquell trepig era tan nou, tan fascinant, que semblava que volàvem. A les tardes, anant de font en font, berenàvem. Dúiem confits. I fèiem figuretes o pastissets de fang. I entre els dits, els dies es pastaven perfumats de bosc i de muntanyes.

Damunt de tot, majestuós, s’alçava el vell castell dels moros que presidia soberg el formigueig aquell de vida efervescent, en plena ebullició.

I ara, encara guardo la postal, aquella, a l’àlbum més preuat del meu record.

Un record que guardo amb molta estima es de quan tenia uns 6 anys aproximadament. Un vei meu, el Ton, un xicot molt espabilat de 11 anys i amb una imaginació molt desperta, s'inventava la manera de fer uns quants "dinerons" a les golfes de casa seva. Es preguntareu com, doncs fent titellles. Ens cobrava 50 cèntims a cada un, sempre estava ple de canalla del barri i ens divertiem molt. Jo m'enfadava per que no trobava just que a mi, la seva "veineta preferida" em cobrés, però ja s'he sap els negocis son els negocis i jo acabava pagant com tothom.

Ja es veia que arribaria lluny, però un dia va marxar al hospital "que li passa al Ton" jo vaig preguntá a la meva mare, "s'ha possat malalt i aviat tornarà" ella respongué.

I va arribar el dia de la tornada, jo l'esperava al carrer molt contenta i quan va baixar del cotxe el meu cor va donar un salt !!!!que li passa al Ton"!!!!, meningitis, havía tingut meningitis, ja no era ell, ja no sería aquell nen espavilat mai mes, es varen acabar les festes i les titelles, però jo vaig tornar cada dia a veure'l, ell s'ho merexia, m'havia fet passar tants bons moments que ara jo els hi tornava.

Cada vegada que jo hi anava es possava molt nerviós i a mi em feia por aquella reacció, es clar era tant joveneta que no entenia que el que li passava era que es possava tant content, que era la seva manera de demostrar-m'ho.

Jo era la seva única amiga, tots els demès ja no hi varen tornar mes.
I jo estic molt orgullosa de ser com soc, de que el Ton m'ensenyes a ser bona persona, a ajudar a tothom i a estimar des-interesadament.

Gràcies Ton, t'estimo i se que tú sempre m'has estimat i has valorat la meva companyia. I encara que fa molts anys que has mort, el teu record sempre va amb mi.

Àngels

      Com tots els dies, anava a buscar la néta a l’escola i es quedava amb ella fins que arribava la filla de treballar. Estava contenta de tenir-los a prop i gaudia d’aquesta estona diària que dedicava amb exclusivitat a aquella nena que li tenia el cor robat.

      Com que l’Aina és una nena eixerida i espavilada de tercer de Primària, ajudar-la a fer els deures li resultava una tasca molt senzilla. Avui però, tenia uns deures especials de Coneixement del Medi: una entrevista a un avi sobre la seva infantesa. Li havia anat responent totes les preguntes: any de naixement, lloc on va viure, coses que li agradaven fer, algun record de l’escola... Però quan li va preguntar: “Què canviaries de la teva infantesa?”, no li havia sabut què dir. Moltes eren les possibles respostes, però cap la considerava adient. Segurament, hauria canviat que el pare no hagués estat un maltractador, o que la mare no hagués estat una alcohòlica, o que el seu germà no hagués fugit de casa de jovenet, o...

      Avui se’n torna a casa seva embolcallada de melangia. Ha deixat la resposta en blanc. Si la vida li dóna salut, quan l’Aina sigui més gran, l'hi respondrà. Ara, cal que s’animi i pensi que tant la seva filla com, de moment, la néta han gaudit d’una infantesa millor que la d’ella.

En Jordi mira els ulls d’ en Marc, que espurnegen d’il.lusió mentre li va parlant.
- Comprarem aviat els petards, oi pare?
- Sí fill, aviat.
Al Marc li encanten els petards i espera amb deler que arribi aquell dia que té marcat al calendari amb una rodoneta. Amb el catàleg obert, va assenyalant el que voldria… En Jordi ja no l’escolta ni veu el present, fa estona que ha viatjat al passat.

És petit, porta roba d’estiu i va amb la cara bruta, té els braços i les cames plenes de rascades d’anar arrossegant mobles vells per fer la foguera de Sant Joan. Són una colla d’amics del barri, de totes les edats, i cada any passen dues setmanes llargues per preparar-ho tot, inclòs el ninot de roba que posaran dalt de tot de la muntanya de fusta.
Avui sopen ràpid, surten al carrer quan es comença a fer fosc i encenen la foguera acompanyats pels pares. Nota l’escalfor a la cara i recula…
Comença la diversió. A la llum de la foguera i de quatre fanals, tothom llença petards i alguns pares llencen coets de coloraines.
Se’n va a dormir extenuat… Però demà al matí es llevarà aviat per anar a buscar pel carrer petards que no van esclatar la nit abans.

- Ara que ja sóc més gran, papa, oi que comprarem petards més forts ?
- Sí , fill, però hauràs d’anar molt amb compte, eh !

Amb la canícula, recordo els dies d'estiu de la infància. Dies llarguíssims, assolellats, en què l'avorriment i la inactivitat imperaven. I arribava el fastig, després de la pressió de l'escola i de les baralles amb els amics, a l'hora del pati, després de la vida rutinària des de la tardor a la primavera. Només l'ànsia per córrer darrere dels gats i llançar-los pedres per sentir els seus miols queixosos em deixondia. O caçar moixons amb l'escopeta de balins. O atrapar les sargantanes endormiscades pel sol i travessar-les amb una agulla ben esmolada. Les mirava als ulls plens de por mentre agonitzaven. I morien abans que la cua, separada en voler escapar al primer intent, deixés de moure's. Aquesta era la diversió que més m'abstreia. Amb impassibilitat, observava els petits rèptils, seguia els seus moviments amb la mirada, completament immòbil i, quan es confiaven de trobar-se sols, queia damunt d'ells la meva força, concentrada en el polze i l'índex.

Amb la canícula, retornen aquests records i m'adono que l'ànsia per fer mal i llevar la vida ve d'aquells esbarjos estiuencs. I la tècnica de l'espera també. Només cal triar bé i esdevenir invisible, per assolir el plaer en sentir aquest poder reservat solament a les divinitats. I et miro i em fas pensar en els cossos fràgils, freds de les sargantanes. I albiro el teu esguard, ple de por, perquè saps que no tens cap sortida possible. Només intentar endevinar quant retindràs la vida en clavar-te el punxó a la jugular.


d.

Quadern incomplet


Havent sopat, la Colometa torna a dir a la Teresina que li agradaria que fos més falaguera amb ella, que podrien sortir juntes a passejar fora de la Residència, que li té una estimació especial... La Teresina, com sempre, somriu però no li contesta; puja a l’ habitació per tornar a escriure records d’hores viscudes entre besos dolços, en un quadern que s’ha comprat.

En rellegir-lo, s’adona que només hi rememora la infantesa; estones entranyables prop de la mare amb olor de colònia fresca, minuts màgics de lectura amb el pare, flaire de terra mullada de l’hort de l’avi, sol damunt de grans de raïm... Del Ramon, no en parla; ha pretès defugir il•lusions marcides. Podria haver recordat els somnis dels primers passejos, però també hauria d’haver remembrat crits i cops... I del fill que enyora, tampoc n’ha volgut parlar; ha preferit esborrar el dia en què li digué que a casa seva, hi tenia poc espai...La Teresina reprimeix sanglots de tristesa, instants que deixen crostes a l’ànima, i escull, tan sols, records resplendents.

De sobte, s’adona que ja fosqueja, que una mena de ràfega freda se li apropa a poc a poc...i amb el cor encongit, torna a obrir el quadern... Després treu la jaqueteta de l’armari i se la posa; se’n va delerosa a buscar la Colometa per proposar-li un passeig prop del mar; caminar juntes damunt de les ones, abans que es faci de nit.

Al seu quadern, encara hi resten alguns fulls en blanc...

Bon dia, que hi ha l’avi?
Hola noi, bon dia!, entra cap dins, crec que es a la cuina. De dos salts vaig pujar els escalons que hi havia a l’entrada, i els que hi havia a l’entrada a la cuina ; quant l’avia que encenia tot ventant els fogons va veurem entrar depressa, va riure i em va dir;
_ Hola nen, on vas tant esverat , que busques l’avi?

_ Si, que és aquí?
_ El tens a la vora del foc.
Em vaig girar a i el vaig veure assegut a l’escont davant la llar de foc, mirant les guspires que sortien de dos boscais d’alzina enpuntats, i de les brases que hi havia a sota, anaven escalfant un perol emmascarat que penjava d’uns clemastres plens de sutge, humitejats per els fils de fum que feia l’aigua que era prou calenta.
Passa pas res vailet?
El pare diu si ens podeu venir ajudar, hi ha una vaca que ha de vedellar, hi no pot. Agafà la gorra d’una cadira baixa, se la posà de costat amb un cremall encén la pipa torçada que portava sempre a la boca. Fem camí xerric en aquestes refugades de mal temps, pas podem encantar.
Quant arribarem a casa ja començava a sortir el cap del vedell, vàrem anar tranquil•litzant la vaca i quant li varen sortir les potes de davant els hi varen lligar amb una corda i quant la vaca apretava per treure’s aquell pes de dins, nosaltres estiràvem, així al cap de pocs moments vàrem aconseguir que sortís el vedell, cosa que sense la nostra ajuda no hagués estat fàcil. Veure néixer aquella bèstia; va ser meravellós, el vedell quedà estirat a terra i es començava a moure volent aixecar-se, se li fica el dit a la boca i es netejar amb palla, la vaca l’anava llepant fins que quedà ven net, alcapd’una estona aconse

_ Hola nen, on vas tant esverat , que busques l’avi?
_ Si, que és aquí?
_ El tens a la vora del foc.
Em vaig girar a i el vaig veure assegut a l’escon davant la llar de foc, mirant les guspires que sortien de dos boscais d’alzina enpuntats, i de les brases que hi havia a sota, anaven escalfant un perol emmascarat que penjava d’uns clemastres plens de sutge, humitejats per els fils de fum que feia l’aigua que era prou calenta.
Passa pas res vailet?
El pare diu si ens podeu venir ajudar, hi ha una vaca que ha de vedellar, hi no pot. Agafà la gorra d’una cadira baixa, se la posà de costat amb un cremall encén la pipa torçada que portava sempre a la boca. Fem camí xerric en aquestes refugades de mal temps, pas podem encantar.
Quant arribarem a casa ja començava a sortir el cap del vedell, vàrem anar tranquil•litzant la vaca i quant li varen sortir les potes de davant els hi varen lligar amb una corda i quant la vaca apretava per treure’s aquell pes de dins, nosaltres estiràvem, així al cap de pocs moments vàrem aconseguir que sortís el vedell, cosa que sense la nostra ajuda no hagués estat fàcil. Veure néixer aquella bèstia; va ser meravellós

Des de la infantesa , tinc dues grans amigues, la Mari Carmen i l'Ange. Amb la meva estimada Mari Carmen ens veiem sovint, i dos o tres cops a l'any, quan l'Ange, que viu a Paris, ve a visitar la família, ens reunim i gaudim recordant la nostra infància, feliç i plena d'anècdotes.

Cada tarda d’estiu, la Mari Carme i jo anàvem a la Torre de l'Ange, era per a nosaltres com un paradís. Els pares de l’Ange ens deixàvem fer el que volíem. Ens encantava córrer entre mig del panissar quan ja era més alt que nosaltres, jugant a fet i amagar i quan ja estàvem cansades , buscàvem la planta que tenia la “cabellera” més llarga i daurada, la pentinàvem lentament, deixant-la lliscar entre els dits, la trenàvem...
De ben segur que aquell camp de panís no era gaire gran , però a nosaltres ens semblava immens.
Passàvem els estius jugant, entre el panissar o pels fruiters menjant-nos la fruita calenta, en l’hort collint i jugant a vendre , al galliner plegant ous, a la bassa dels “patos” banyant-nos abans que ells i fent veure que nedàvem, patinant dins el magatzem fent caure les paques de palla, saltant des de dalt el graner o furgant per les golfes d’amagatotis...

Quan tot conduint, passo pel davant de la Torre de l'Ange, he de mirar-la fins perdre-la de vista, i una rialla inconscient em transporta en el temps.



...............................

RECORDS

La calor ha vingut de cop, no tinc ganes fer res i estirada al llit deixo anar els pensaments que voleien com una papallona coqueta; m’agrada deixar-me distreure amb el seu festeig, amb el delicat moviment d’unes ales que m’inviten a endinsar-me en el meu petit món fet de records.

M’agradaria ser una altra vegada petita i reviure aquells moments emocionants que passava a casa de la meva àvia i al costat de la meva tia.

La meva infantesa va passar a cavall de Barcelona i la Còlonia del Roig (Ripoll). Quan venia la primavera anava a casa de la meva àvia. Era en una colònia fabril dotada d’allò que era necessari per viure-hi. Hi havia llum, però no hi havia aigua corrent; tampoc no hi havia vàter, hi havia una comuna i l’aigua s’havia d’anar a buscar a la font amb galledes. La font era un bon lloc per fer safareig.

Davant de la colònia, separada per la carretera, hi havia un marge i unes escales que baixaven fins al riu. I, era allà on ens rentàvem els peus, el cos, amb molta moderació per no ensenyar res. Al riu, també hi rentàvem la roba sobre una pedra. Més endavant, l’amo de la fàbrica a la qual pertanyia la colònia, va fer fer uns safaretjos dins les escales perquè les dones poguessin rentar la roba més còmodament, sense mullar-se els dies de pluja ni cremar-se a l’hora del sol. Era una vida dura però per a mi era una aventura inoblidable.

Materile