Repte DCXXVII (627): Volapük (comentari[s])

La definició de la fimfemfa de la touchy no acaba de veure's clarament; tampoc l'haglut ni el (la?) pícsbra. Dins del context, el lector que justegi menys que un servidor hi captarà una disciplina familiar fèrria i encotilladora, que engabia esperits lliures i esbojarrats, que controla indisciplines que voleien i enguspiregen idees noves pertot arreu. I com que cal dramatitzar els comiats, és l'única regla que segueix la protagonista del relat: la carta, breu i concisa, que deixa clar que la paciència s'ha capdamuntejat i cal pirar perquè és temps de broquilquitançar (o d'acabar-se el bròquil, per als menys puristes).

Una única aportació, junt amb la mènica, que decanta unilateralment el veredicte cap a la persona malgratdemarenca. Per tant, enhorabona i endavant amb l'enèsima arrencada reptaire. Aquest sí que esdevé un clàssic de RC!


d.


PS: i l'embarbussament que acompanya en Tau i la Senda, que podrien ser en Gustau i l'Elisenda per als qui no els tinguessin tanta confiança (o uns altres noms propis més adients que nomes l'ut, el glut i l'haglut podrien respondre; a més de la seva autora), és tan mènic com la trama conjuminada, com les faves de línia negra que, per una raó o per una altra, endrapa el sòmines aquell...