Repte DCXL - La lluna plena - Comentaris i resultat final

Moltes gràcies a tots els participants per les vostres magnífiques aportacions.

Primer de tot voldria demanar la vostra comprensió perquè això de comentar, valorar i decidir entre un grup de relats no ho havia fet mai. Espero no ofendre a ningú. He intentat ser objectiva i transmetre el que cada text m’ha fet sentir.
Els comento per l’ordre d’entrada, encara que siguin fora de concurs. I al final dic el que jo entenc que hauria de ser el guanyador.


La lluna plena en un cove.
El relat, a través d’una prosa poètica bellíssima, descriptiva i rica en adjectius, ens ofereix imatges casi oníriques i ens fa sentir espectadors del que passa. Com si la nit i el bosc fossin l’escenari d’una obra que es representa per a nosaltres. Encara que, segons com, ens fa sentir “culpables de mirar”. Màgic i a la vegada il•lusori final amb la lluna en un cove...
(La paraula “argent/argentada” surt cinc vegades, seria bo buscar un sinònim. “La deu”, no pot ser... Ús de l’adverbi “ara” quan hauria de ser “llavors” segons el temps verbal de la frase.)


Lluna
Entenc que és un poema d’un amor impossible. Sobre algú que estima i no té la persona estimada al costat, encara que la somia, la imagina i casi la té... Casi tant com podem tenir la lluna... Inabastable encara que sempre hi és...
Molt maco, trist, ple de paraules i imatges que traspuen desolació, soledat i amor i fan que el lector es quedi amb la sensació de la inevitabilitat, del destí marcat i inamovible.


Llunats
Quin bonic conte... Divertit, tendre, esbojarrat... i fa venir al cap unes imatges que m’han recordat fa molts anys, quan els dibuixants imaginaven els viatges a la lluna així de fàcils, dalt de qualsevol aparell que volés, i la lluna al fons esperant, amb ulls humans i somriure de dona/mama. I reivindicant els diferents, els que ningú miraria dues vegades pel carrer. Tots tenim a dins coses que valen la pena, només cal trobar la persona que ho sap veure...


Àvia again
Emotiu relat que evoca boniques imatges, tant amb l’àvia, com a la cambra amb els estels i la lluna abocats a la finestra desfent la solitud. Sense passar per alt un passat dur i negre, que es queda en un segon pla, foragitat per la llum de l’amor entre l’àvia i el nét, que més que això semblen amics, companys de jocs.
Jo diria que cap al final hi ha un canvi de línia i alguna paraula de més...
(Falta algun accent (sé, de saber), algun punt, “in” en comptes d’”un”, el 85 seria millor escrit en lletres.)


Lluna llunera
Les persones d’abans, avis i rebesavis i més enllà... es regien per la lluna i el sol. Eren els que manaven. I segons la lluna es plantaven les llavors, per exemple... Així que no és estrany que el iaio quedi amb la néta segons la lluna. I és molt més bonic i romàntic que dir un dia. Afegeix màgia a la trobada, com si els humans no fóssim amos del nostre destí, com si fos ella, al cel, la que ens fes sortir al carrer, buscar-nos, enraonar... El passat i el present donant-se la mà, retrobant-se... ells dos i la seva amiga al cel de la nit. Sensació de predestinació. Llunàtics. Relat ple de màgia, tendresa i respecte per tot el que ens envolta, humans inclosos.


Boletes de coco (fora de concurs)
Un altre conte divertit, imaginatiu, amb els personatges molt ben definits. Casi còmic, però no. Dolç i a la vegada sense embuts a l’hora d’explicar les coses. La imaginació com a gran protagonista. O més aviat l’estimulació de la imaginació. D’allò que dins de nosaltres ha de començar a rodolar des de ben petits, per alimentar l’ànima i la vida sencera. I ja que parlo d’alimentar... Fa venir gana...


Bad moon rising (fora de concurs)
Ostres! Quin relat més dur i descarnat... Comença amb música però ja ho diu que només és una advertència... En poques línies tota l’angoixa i el patiment dels maltractaments. I la protagonista pensa “per què deu ser això?” i la mala/bona lluna és una explicació tan bona o tan dolenta com qualsevol altra... Imatge impactant la de la dona, anul•lada com a persona i visible com a objecte de color turquesa.
(“contava” hauria de ser “comptava”)


Abrigall de lluna (fora de concurs)
La descripció de la dona a l’eixida amb les cadires, els gats, les plantes, buscant el sol... És magnífica. He vist la imatge i a la vegada he sentit la soledat, l’escalfor, l’olor de gat, la pau i la por a la mort. I potser és fàcil visualitzar l’escena perquè és una cosa quotidiana que es pot veure a moltes cases, on viu gent gran i on l’eixida és mitja vida... M’hi he trobat... I el retrat de la dona, amb unes quantes frases ben escollides, representa a moltes àvies, a qualsevol de nosaltres quan siguem grans... I després ve la ingenuïtat d’ella parlant a la lluna, la generositat de la veïna... Pot semblar senzill però fa olor de màgia...
(“un comú” hauria de ser “en”, falta tancar cometes quan “parla la lluna”)


Conjur de lluna
Doncs la història que resulta que escriu la Maria enganxa, i m’he quedat amb un pam de nas per no saber el final... Original començament que arrossega sense adonar-nos-en, posant-nos al costat de la protagonista, volent que li funcionin les coses... I el final, potser, no és més que la continuació de la historia. Tots volem coses impossibles que només la lluna ens pot prometre...
(després d’interrogant no es posa “.”)


Lykos
Relat en moviment continu. Caminem amb el protagonista des de que surt de la presó fins que arriba al cementiri i assistim a la seva gradual transformació. La lluna ens acompanya i a l’Elvis el mana i el fa seu. Cap de les porqueries aquestes que es nombren al text (sí que n’hi ha!), res com la sang de tota la vida per flipar en colors... Entenc que la xeringa d’un romanès que es diu Lykos (llop) no pot portar res més que la infecció que converteix l’Elvis en un home llop en poques hores. Imaginatiu i ben desenvolupat.



I el guanyador és: “La lluna plena en un cove” del Clyde (Bonnie & Clyde)

Enhorabona! Ara et toca a tu convocar el Repte DCXLI...