Detall intervenció

REPTE DCLXXV.- Corrandes d'Exili

Intervenció de: Jere Soler G | 07-02-2018



Ahir vaig intentar penjar una convocatòria de repte, i com que no havia introduït el meu usuari i la contrasenya; se’m va esborrar tot, després de més de mitja hora d’escriure i enllaçar.
Em vaig sentir feliç, ja que el destí m’acabava de parlar amb aquest fet, bo i dient-me que el meu repte no havia d’anar en aquella direcció.
Jo li vaig respondre, al destí, que nanai, que el repte aniria per on jo digués; i que tornaria a reproduir la convocatòria esborrada, ja que, en tot cas, el missatge del succés era que jo construïa el meu destí a força de tenacitat i motivació, allò que al Bages ho expressen dient «Pit i collons».
Ahir, en la meva versió perduda, parlava del meu primer repte, el XXV, i del repte actual, el DCLXXV. En llenguatge civilitzat seria: «el meu primer repte, el 25; i el repte actual, el 675». Sempre m’agrada dir que tota la incivilització actual, amb les seves propietats privades, les delacions, els sistemes judicials... vénen de Roma; i que les herències culturals rebudes no són pas sempre les millors, sinó les dels vencedors de les guerres, que reescriuen la història i s’hi posen flors.
Entre els dos reptes han passat tretze anys i 650 convocatòries de reptes, perquè el meu primer repte va ser cap allà al 2005.
No puc convocar el repte com ho feia abans, prometent comentaris elaborats, racionals, ortogràfics, crítics, etc. No ho puc fer perquè ja no crec en la competició entre obres que representen l’expressió creativa humana. Els meus comentaris parlaran de què he sentit quan he llegit tal o qual relat, però no espereu correccions ortogràfiques, ni caça i captura d’errors, ni totes aquestes crítiques tan de moda a programes insuportables al meu parer com «Got Talent» o «OT».

No sabia ben bé quin tema tractar; i per aquesta raó us proposo que escriviu un relat que s’inspiri, en la mesura en què vosaltres decidiu, en una cançó poema de Pere Quart i Lluís Llach, que tots coneixeu, i que torna a ser actual.

«Corrandes d’exili».

Podeu parlar de l’exili d’algú en concret; o versionar el poema convertint-lo en relat, o explicar algun altre exili, de qualsevol cultura o nació, o simplement que la cançó hi tingui alguna cosa a veure.
Podeu fer servir prosa poètica, o austera prosa minimalista, o el que us vingui de gust.
Us declaro guanyadors a tots els participants abans de llegir els vostres poemes. Em limitaré a escollir, per sorteig, el nominat a convocar el repte següent, i a dir-vos què he sentit al llegir els vostres relats.
Us posaria un enllaç a la cançó de Corrandes d'Exili,, però mai ningú m’ha deixat clar si és legal o no. I com que un enllaç a mi mateix cantant-la, doncs ja ho vaig fer a la versió anterior del repte, no vull abusar i que sembli que em promociono.

Si aneu a google i poseu «Corrandes d’Exili» i «Sílvia Pérez Cruz» trobareu l’interpretació d’aquesta cantant a «Concerts Privats», que no només és la interpretació més intensa que mai s'ha fet de la cançó, sinó la més impressionant interpretació musical mai exercida al planeta al llarg de la història de la humanitat per a qualsevol cançó (sempre segons el meu punt de vista).

Altres coses importants: Teniu temps fins dimecres, 14 de febrer a les 23 hores i 59 minuts.
Màxim nombre de paraules: 500, però us podeu passar i no passa res. No suporto els límits ni les normes.

La foto de dalt és la trobada amb un amic, que tots coneixeu també; una trobada no buscada i casual que un dia si s’escau ja us explicaré. No sé si té a veure amb les Corrandes d'Exili... però diguem que va viure, patir i morir a la mateixa època de les Corrandes d'Exili.

Bon repte!


Respostes

  • RE: REPTE DCLXXV.- Corrandes d'Exili
    aleshores | 08/02/2018 a les 08:51
    Amb el degut respecte:

    no se supera, Sílvia Pérez Cruz en "He mirat aquesta terra" acompanyada a la guitarra per Toti Soler:

    https://youtu.be/6w5xFkIgye8

    pregunto?
    • RE: RE: REPTE DCLXXV.- Corrandes d'Exili
      Jere Soler G | 08/02/2018 a les 11:01
      Sí, noi sí; també.
      Jo parlava des del meu filtre personal.
      Que gran és la Sílvia Pérez Cruz!
  • Sonava un arpa
    Mena Guiga | 10/02/2018 a les 00:35
    Sonava un arpa que cap de les harpies havia pogut malmetre. Sonava tota sola, com una mussola, elevada com la seva música, entre estels que invisiblement la sostenien i qui sap si la tocaven amb vergonya, amb fils màgics des dels becs.

    Fugien, nens i nenes d'infantesa perduda. La necessitat imperiosa de marxar a pas lleuger els alliberava certa il·lusió en forma de puntets de colors lluents com el titil·lar estelar. Es donaven les mans de dos en dos. La pujades eren feixugues, un vent ferm desajudava, com volent impedir que les fessin. Les baixades, relliscoses, malparides expressament. Aquelles criatures, no obstant, avançaven. Mirar enrera ni se'ls va ocórrer: qui vol recordar ni per un segon la foscor? L'obscuritat d'aquella nit era minvada mercès a la celístia, generosa perquè sí.

    Aquelles dones perverses havien destrossat tots els instruments dels petits músics. Odiavan les melodies, l'alegria, la ballaruca i les cançons. Havien aparegut de cop, un bon mal dia. Els van contar, entre sorolloses rialles pèrfides, que procedien de les Entranyes de l'Odi. Van tallar l'assaig, no els van deixar sortir. Així s'havia creat una dimensió de retenció, un micromón impensable, un malson.

    Com era possible que ningú els anés a buscar? Què havia succeït?

    Aquells monstres d'esguard gèlid no informaven de res. Una nova existència obligada oblidava una mica l'anterior a mesura que passava el temps. Els dies transcorrien caminant resseguint i erosionant les cambres de l'edifici, amb menges acromàtiques de textura vomitiva, dormint massa hores per no 'ser', per no saber del no saber. S'anul·lava l'antic costum de la conversa. Aquells sers teixien ombra com aràcnides, trenaven tristesa i l'enfonsaven en un pou pregó. Manaven i menaven cap a la desesperació.

    Reien sovint, elles. Els llavis verd verí s'allargassaven fins a les orelles i la boca s'obria per als estridents sons que proferien. Els cabells sel's tibaven i fuetejaven les plantes desateses al pati d'antany.

    Només quedava l'únic arbre: una acàcia que, impensablement, havia florit. Un núvol groc esponerós. Calia reduir-lo. S'hi concentraren, plegades, enriolades.

    Ignoraven que aquell vegetal lluitaria amb arrels, tronc i brancatge. Ho va fer regalant el seu magnífic color a les ninetes dels ulls, que les encegà permanentment. Les harpies, regalimant llàgrimes d'impotència, bramaven enrabiades intentant orientar-se a les palpentes.

    Mentre tot allò s'esdevenia, fou llavors que la canalla s'atreví a fugir. L'arpa s'hi sincronitzà, s'envolà com un ocell des de l'amagatall que mai havien trobat i que el nen que l'havia ocultada pràcticament ignorava. Empentaren una porta alhora, cedí.

    Sonava l'arpa. Els nens i nenes havien perdut les edats de ser-ho. La roba esparracada els anava justa. Dels peus anaven descalços.

    Entenien que se n'anaven i notaven una ferida, una fiblada a l'ànima que les cordes de l'arpa, transformades en mans, provaven d'acaronar fins que l'albada la fes callar, seriosa, colgant l'increïble amb una nova realitat.


    Mena

  • La cuca mala
    allan lee | 11/02/2018 a les 20:07
    La cuca mala

    Els hiverns sense fred fan minvar el roure,que encara es dreça davant del portal. Una cuca de mort, llarga, negra, d’olor punxeguda, mossega l’escorça, les vetes, el dins, glorifica el seu espantós llinatge, les larves blanques afamades . Estius sense pietat neguen aigua a les arrels, perviuen els animals d’ombra. L’ànima interior que em tragina, d’ací d’allà,- som dona feinera: prenc, trio, rento, estenc, tan igual com sempre ho feia - l’ànima del dins o aquest pesombre, l’alè que m’empeny a dreçar-me , o a no reviure la llum dels dies que el vaig tenir, és força que obvia la malura que de nits vol posseir-me . L’ànima, o embalum, o metzina, que recita els noms de l’herbari, ara que la febre no em deixa, que m’ajup a l’hort debades, collint cebes i tomàquets, quan tan sols el suc de les llimones podria calmar-me - la cremor que hi tinc a les genives. Que em fa llevar de matinada, en el meu llit sense el cos d’ell, que em mira al mirall fosc sense que vulgui mirar-m’hi. Que em fa baixar l’escala i obrir perquè els gossos surtin, que em fa cuinar la vianda, que fa que dugui l’esmorzar a taula. Que em fa prendre tisana amb mel, que m’envia a les gallines; esbranco troncs pel foc i caliu, rento la roba xica al safareig dels til•lers. Ho faig tot com ho feia, encara que algunes estones em ve la olor d’ell, i llavors el veig per uns ulls que no són els que miren. Li toco els llavis molsuts. El coll ample i llarg, la seva mirada que riu, els cabells pesants de princesa, les grans mans masegant-me els pits, l’espinada corbada sobre jo, que era seva. I les nits arraulida al seu pit, o ell besant-me el ventre. I d’aquest foc tan gran, aquesta llum i ales que van ser-me dades, i preses, d’aquesta olor de riures seus, he d’apartar-me; perquè són la bèstia, la cuca mala, el dol que em fa glatir i m’abandona, a l’era, a l’esclat de sol, a aquest mal que és el viure. Com clavar arrels en terra erta, remoure saba cansada, traure llavors una altra anyada; són aquests, els blans hiverns i el gran insecte, que es fan invictes.
    L’arbre sóc jo, i ell fou la dolcesa. L’exili: el roure ferit, jo sense ell. Casa meva.
    • el bitxo
      allan lee | 12/02/2018 a les 09:56
      La cuca mala: Cerambicids, tenen un cos llarg, llarguíssimes antenes, i fan túnels dins de roures i alzines. Són força grossos. A mí em fan por. Aquí, un enllaç que no enllaça, s'ha de copiar:

      https://canopycollserola.wordpress.com/2013/09/30/algunos-cerambicidos-coleoptera-cerambycidae-de-collserola/
  • La terra erma
    gypsy | 11/02/2018 a les 22:15

    La nit queia a plom. Gairebé no hi havia estels. Foscor aixoplugant les ombres petites d’aquells que marxaven. La música de les seves passes entre les fulles seques construïa un camí inèdit. Misèries del desterrament.

    La dona romania en un sanglot veient com s’allunyaven tots ells. A poc a poc, el so s’esmorteïa i havia de parar més l’orella per no perdre’ls. Quelcom endins se li va trencar contemplant la fugida d’aquells que havia estimat. També, veient els rostres llanguits dels desconeguts carretejant la vida i la por a les espatlles.

    Va començar a recular per tornar a casa, on sabia que no hi havia ningú. La brisa li assecà els ulls. A la cuina, els plats i les olles eren per rentar. Va seure al sofà com esperant alguna cosa. Algun missatge interior que l’ajudés a tirar endavant. Potser tornarien sans i estalvis. Però ella era gran i no disposava de gaire temps. El comiat va ser més que trist. Amb la mirada baixa, evitant coincidir amb els ulls, allà on rau l’emoció. Ara, es dolia de no haver plorat i bramat, en comptes de fer el cor fort.

    Sabia que no els tornaria a veure. Que el destí o el que fos, li havia escapçat la rutina de les hores. Fer el berenar de les nenes, acotxar-les per anar a dormir, mirar els seus fills anar al tros i sentir-los tornar baldats, i tantes petites coses que omplen de sentit tot allò que fem.

    Va posar aigua a escalfar i en va omplir la pica. Submergí les mans i va sentir plaer de l’aigua tèbia. Va pensar en ells, i en com hauria d’aprendre a estimar-los sense que hi fossin. I aquell silenci omplint la casa, ara, massa gran. Es va revoltar fent soroll de plats i de forquilles i d’aigua d’esbaldir.

    Va cantar per escoltar-se la veu mentre pujava escales amunt fins a la seva cambra, i es va estirar al llit. Estava cansada i volia aclucar els ulls. El Sol s’escolava -tímid- per la finestra.



  • RE: REPTE DCLXXV.- Corrandes d'Exili
    aleshores | 12/02/2018 a les 14:13
    El lent reflux del nacionalcatolicisme
    A la plaça, a la vora de la font hi vivia el sastre. Quan el vaig conèixer jo era ben petit i em va semblar amable. Crec recordar que em va agafar amb suavitat per fer-me alguna broma però sense amanyagament, només per simpatia; no tenia fills. Vist de prop, em va sorprendre què els seus ulls no tinguessin pestanyes: aquell home i la seva dona havien patit. Ell va retornar quan es va haver assegurat que no patiria represàlies. Ho va gestionar la seva dona amb el secretari: un home conservador, del règim, però d’ideologia dominada per la religiositat.
    Recordo, a banda dels seus ulls, sobretot la seva bonhomia, la seva manca d’odi i també els ulls de la seva dona que mostraven patiment. Elegant, com de ciutat, el centímetre sobre l’americana i algun fill enganxat,...
    Als carrers hi havia encara cases ensulsiades per les bombes cosa que consideràvem d’allò més normal, igual que trobar-se bales i treure-les hi la pólvora: res d’allò ens preocupava a la canalla que ignorava l’enorme desplegament bèl·lic que havia tingut lloc en aquell petit entorn.
    L’ajudant del secretari amb els eu somriure infantilitzat i la seva ma retorçada producte d’una ferida al cap en un bombardeig, em preguntava l’hora. Jo no coneixia el funcionament del rellotge de la plaça encara.
    I tan mateix allà començava el lent desglaçament franquista: el capella encara esbroncava a la missa a totes les persones, especialment a les noies, que haguessin gosat anar al ball i els negava la comunió, la guàrdia civil que anava amb tricorni, creava encara un ambient de terror al seu voltant, que jo no percebia directament, l’agutzil era un home nen a qui havien donat aquella feina,...els home com cal, afectes al règim seriosos entraven solemnement a l’ajuntament,...
    L’alcalde ja no era el camisa blava que cercava de fer-se amb un terreny especial, els pagesos sortien lentament de seu estat letàrgic i fundàvem un cooperativa que els treia del jou de se l’amo del trull i de les moles de l’oli.
    A l’estiu els fills dels exiliats originaris del poble i els estrangers començaven a venir i es veien més espavilats que nosaltres, ...
    Ja no ens feia falta la llet que repartien a escola, l’anàvem a cercar-la amb la lletera i hi fèiem experiments físics sense que caigués fent-la rodar amb força; i ens menjàvem la nata que feia amb gran delit, amb pa i sucre.
    Les granotes i els capgrossos nadaven a les basses,...
    L’ex-militar franquista que tenia una torreta a la sortida del poble, just a la vora de la casa de la padrina i que em volia fes festes, jo crec que de bona fe, potser per reconciliar-se amb la seva persona desprès de la disbauxa, rebia, una escopinada de part meva, per tal com no m’agradava que els grans m’agafessin amb força.
    I no se perquè però jo tenia una por, una immensa por, que em marxava quan era a casa de la padrina.
  • Dolça Pàtria
    lisboa | 12/02/2018 a les 17:57
    Dins el petit apartament, quatre cossos nus es mouen, es toquen i s'entortolliguen. El Gerardo sospira i enfonsa la cara entre els pits de la parella del seu amic, que està molt entretingut follant amb l'Oksana. La seva dona gemega molt fluixet. El temps s'escola gota a gota, espès i dolç; embriagador. Finalment, ja saciats, els quatre joves jeuen abraçats, riuen i beuen vodka. A l'exterior, trenta graus sota zero certifiquen la duresa de l'hivern rus. Però el Gerardo no és rus, és un noi veneçolà que va agafar una beca d'estudis sense rumiar gaire on aniria a petar. Casar-se amb una noia russa, l'Oksana, només va ser una manera de tenir apartament propi, fugir de la residència d'estudiants i de les habitacions glaçades malgrat els matalassos clavats a la paret, tapant les finestres.
    *
    Els pares del Gerardo són barcelonins que van fugir del feixisme després de la guerra civil. Per això ell, tot i haver nascut a Caracas, mai no s'ha sentit veneçolà. Ni tampoc català; ell mai no s'ha sentit d'enlloc. A Caracas la vida era complicada, la violència a l'àrea metropolitana, epidèmica. El Gerardo mai no oblidaria el dia que va decidir marxar. Aquell dia, dos pretendents de la seva germana van coincidir davant de la porta de la casa familiar i es van tirotejar —per sort, sense més conseqüències que els impactes de bala a la façana—. Poc després, quan va aconseguir la beca per estudiar a Rússia, el seu avi, que era vell però encara li brillaven els ulls, li va comentar: "et faràs un fart de dormir amb noies maques". Tenia raó.
    *
    Dins la sauna de fusta, el Gerardo acaricia el cos nu de la Barbro. La humitat que els hi regalima per la pell fa que el sexe sigui fàcil; la calor fa que, per força, sigui lent; deliciosament agònic. El Gerardo gemega i s'escorre amb un moviment llarg i profund. Mira a la noia i vol creure que tenir-la ho compensa tot: el clima inclement, la foscor dels dies, el fet de ser un immigrant —un "cap negre"—, i, fins i tot, la bruta sensació de penediment per haver abandonat l'Oksana. A vegades, encara enyora l'Oksana. Però fugir de Rússia per continuar els estudis a Suècia, va ser una bona idea. Ja fa dos anys que hi és, ha acabat la carrera i ara ha de prendre una determinació. La Barbro vol que es quedi a viure amb ella. Però el Gerardo no pot estar-se quiet, ha de tornar als orígens: vol conèixer Barcelona.
    *
    A la barra del bar musical, mentre busca noies per intentar lligar, el Gerardo pensa que Barcelona ha estat una decepció. No ha aconseguit una bona feina i, malgrat tenir-hi família, no s'ha integrat. A més, aquí les dones són difícils i problemàtiques; esquerpes. Aconseguir anar-hi al llit és una feinada plena de compromisos, mitges mentides i problemes inversemblants. Sobtadament, l'amic que l'acompanya li dona un cop al braç: una noia i dos nois d'aspecte nòrdic han entrat al local. La noia és una deessa i tots els homes se la miren. Quan la sent parlar suec i dedueix que els acompanyats són només amics, no s'ho rumia. "Sembla la Barbro" pensa amb nostàlgia mentre s'hi apropa. L'hi parla, ella somriu i, amb una clarivident lucidesa, mentre li mira els pits, el Gerardo entén quina és la seva única i dolça Pàtria.
    • RE: Dolça Pàtria
      lisboa | 12/02/2018 a les 18:01
      Aquest no és un relat de ficció. El Gerardo va existir ( amb un altre nom ). Durant anys vam ser molt amics. Les anècdotes són verídiques, algunes em van ser explicades per l'ell, d'altres les vaig viure al seu costat.
  • l'apàtrida
    Galzeran (homefosc) | 12/02/2018 a les 18:11
    L’apàtrida


    Vull ser-vos franc, cosa que, a casa meva, incitaria a no ser cregut.
    Vaig néixer, i això no m’ho podeu negar a hores d’ara, ja fa molts anys, en una terra llunyana, tan llunyana, que ni l’horitzó pot albirar un altre horitzó que l’albiri. Tan llunyana és.
    Però no és aquesta distància física la que més m’amoïna, ni per cent anys que visqués, mai no em sentiria lluny de casa, vivint entre vosaltres. Aquí he llençat l’àncora, en aquest port descansa el meu vell llagut. En aquestes platges properes, ens hem banyat, i jugat a l’arena càlida, tants estius.
    Tots sabeu que sempre m’he sentit estimat, vivint entre vosaltres, en aquest món que no era el meu. Ja de bell antuvi, em vàreu considerar un més de la colla, potser en ser tan jove en aquella primera trobada, va afavorir que em trobéssiu agradós, i agradable. Tan diferents com som.
    Em vaig enamorar, els costums acaben fent-se més forts que no pensem, i les tradicions les anem repetint, com a actors que representen el paper d’una vida que no és la seva, però se la fan pròpia. Acaben per estimar al personatge i el viuen, o no podrien actuar i fer-nos creure les seves passions, contradiccions, esperances. L’amor que sent, l’odi que domina, els sentiments que atresora.
    Una dels vostres em va acceptar, estrany com era jo, i vàrem compartir moltes coses junts. Les nostres diferències genètiques mai no varen permetre que tinguérem fills, però us teníem a tots vosaltres, i en aquesta vida, mai no he demanat res més que sentir-me estimat, i poder mostrar el meu amor.
    I avui, que ella ha marxat, pels motius que tots sabem, em sento lluny de la casa que va veure’m néixer, i no sento res envers aquell poble que em va donar vida i el primer raig de sol, d’un sol que s’apaga.
    I sóc franc quan us dic, que mai fins avui no he sentit el neguit de l’enyorança per una llar perduda, d’una enyorança que no em demana que hi torni. Hi tornaria, sí, però per maleir la sort que va fer-me arribar fins a la vostra casa, acollidora i amable, generosa i fidel. Pacífica entre els milers d’estels que inunden l’univers.
    Avui han arribat naus de casa meva, però no han vingut a recollir-me, en saber que el nàufrag ha estat localitzat. Han vingut a fer-vos fora de casa, de casa nostra, de la casa on he viscut tants anys, i si algú dubte de la meva pàtria, sols li puc contestar d’una manera.
    Em faran sentir apàtrida, si em retornen a casa, serà aleshores que viure a l’exili. Exiliat de la vostra companyia, del vostre amor, del vostre món tan particular, que els meus us volen arrabassar. L’exili no és abandonar la terra on has nascut, l’exili és viure lluny de la terra que sents teva i estimes. Lluny del cor que he estimat.
    Lluitarem per la nostra casa, i vencerem, o moriré en l’intent.
  • Hàbitat (o Quòniams)
    deòmises | 14/02/2018 a les 19:47
    Surt de l'escola escopetejada amb l'abric cordat, sense esperar-se als seus germans. No li ve de gust suportar l'enèsima mostra d'adolescència curulla d'acne i d'hormones. A més, si ella ho pot fer amb tan sols onze anys, ja són prou grans per anar sols pel carrer del poble tot comportant-se com sòmines. Acota el cap i accelera el pas: tampoc no li ve de gust compartir el trajecte amb cap dels seus companys de classe. Entre burles i bromes, la tenen ben farta. I, per acabar-ho d'adobar, com que no troba ningú que la consoli ni li doni l'impuls necessari per enfrontar-s'hi, aquell recinte és un terreny hostil però inevitable.

    Enfila el lleu pendent que duu a casa seva i, mentrestant, extreu el clauer del fons de la butxaca esquerra. No vol esmerçar més temps del necessari al bell mig de la voràgine de la gent ni de la intempèrie dels carrers. Avui encara menys. No pensa en res perquè, amb prou feines, reté les llàgrimes dins seu i evita que aflorin. S'atura al llindar de la porta d'entrada a l'habitatge i s'adona del mal que li fan els bessons: l'esforç ha estat considerable; de ben segur que haurà batut tot rècord personal i mundial en qüestions de caminar. Un minso somriure li apareix enmig del pesombre que l'aclapara.

    El pany no se li resisteix i s'obre a la primera. Sembla que els objectes inanimats li siguin empàtics en aquesta tristesa que sent. Empeny la porta, que es tanca gairebé sense soroll, i puja les escales de dos en dos graons, silenciosament. Amb el temps, ha perfeccionat la tècnica i els seus moviments han assolit la perícia felina. Podria rememorar i enumerar les vegades que la seva mare s'ha espantat en escoltar la seva salutació i no pas la seva arribada. I les seves rialles acompanyades d'escarafalls i bots mentre la mà materna segueix damunt del pit esquerre, com si pogués alentir els batecs accelerats provocats per l'ensurt. Avui, però, desitja que no hi hagi ningú a la cuina. Ni al lavabo, ni a les altres habitacions.

    S'escola dins de la seva cambra i, amb cura, ajusta la porta ben greixada. I respira fondo, després d'haver retingut més del compte la respiració. Aïllada del món exterior, ara ja se sent protegida, en aquest exili voluntari i anhelat. Aquí dins, en el seu hàbitat natural, no hi ha befes ni insults, no sembla tan monstruosa com diuen els comentaris dels quòniams que la rebutgen a l'hora de l'esbarjo. Uns pits incipients i uns pèls sota les aixelles, només visibles quan porta samarretes de tirants, són el centre de les seves burles més ferotges. Però avui han quedat en un segon terme. Just en el moment que la sang li ha tacat la zona de la vulva, tothom ha rigut com salvatgines descontrolades, i la vergonya l'ha envoltada com la rotllana de cossos que li envaïa l'espai vital. I les llàgrimes de desconsol no paraven de caure-li galtes avall, avall, avall...


    d.
    • RE: Hàbitat (o Quòniams)[una revisió..]
      deòmises | 14/02/2018 a les 20:02
      ust suportar l'enèsima mostra d'adolescència curulla d'acne i d'hormones. A més, si ella ho pot fer amb tan sols onze anys, ja són prou grans per anar sols pel carrer del poble tot comportant-se com sòmines. Acota el cap i accelera el pas: tampoc no li ve de gust compartir el trajecte amb cap dels seus companys de classe. Entre burles i bromes, la tenen ben farta. I, per acabar-ho d'adobar, com que no troba ningú que la consoli ni li doni l'impuls necessari per enfrontar-s'hi, aquell recinte és un terreny hostil però inevitable.

      Enfila el lleu pendent que duu a casa seva i, mentrestant, extreu el clauer del fons de la butxaca esquerra. No vol esmerçar més temps del necessari al bell mig de la voràgine de la gent ni de la intempèrie dels carrers. Avui encara menys. No pensa en res perquè, amb prou feines, reté les llàgrimes dins seu i evita que aflorin. S'atura al llindar de la porta d'entrada a l'habitatge i s'adona del mal que li fan els bessons: l'esforç ha estat considerable; de ben segur que haurà batut tot rècord personal i mundial en qüestions de caminar. Un minso somriure li apareix enmig del pesombre que l'aclapara.

      El pany no se li resisteix i s'obre a la primera. Sembla que els objectes inanimats li siguin empàtics en aquesta tristesa que sent. Empeny la porta, que es tanca gairebé sense soroll, i puja les escales de dos en dos graons, silenciosament. Amb el temps, ha perfeccionat la tècnica i els seus moviments han assolit la perícia felina. Podria rememorar i enumerar les vegades que la seva mare s'ha espantat en escoltar la seva salutació i no pas la seva arribada. I les seves rialles acompanyades d'escarafalls i bots mentre la mà materna segueix damunt del pit esquerre, com si pogués alentir els batecs accelerats provocats per l'ensurt. Avui, però, desitja que no hi hagi ningú a la cuina. Ni al lavabo, ni a les altres habitacions.

      S'escola dins de la seva cambra i, amb cura, ajusta la porta ben greixada. I respira fondo, després d'haver retingut més del compte la respiració. Aïllada del món exterior, ara ja se sent protegida, en aquest exili voluntari i anhelat. Aquí dins, en el seu hàbitat natural, no hi ha befes ni insults, no sembla tan monstruosa com diuen els comentaris dels quòniams que la rebutgen a l'hora de l'esbarjo. Uns pits incipients i uns pèls sota les aixelles, només visibles quan porta samarretes de tirants, són el centre de les seves burles més ferotges. Però avui han quedat en un segon terme. Just en el moment en què la sang li ha tacat la zona de la vulva, tothom ha rigut com salvatgines descontrolades, i la vergonya l'ha envoltada com la rotllana de cossos que li envaïa l'espai vital. I les llàgrimes de desconsol no paraven de caure-li galtes avall, avall, avall... mentre desitjava ser engolida per la terra.


      d.
  • L'ÈXIT
    Toni Santana | 14/02/2018 a les 22:44
    El meu home era a la barra del bar de l'hotel. Vestia de gris i donava una seguretat amb el seu cos de grans espatlles i la seva indiferència a l'àmbit que el rodejava, com si res li pogués destorbar, ni la gent que el mirava xiuxiuejant comentaris de tota mena.

    No tenia molta seguretat de com presentar-me. No feia una setmana de les seves declaracions donant les gràcies a la derrota republicana, a l'exili, fins i tot, traient importància als morts. Després, durant l'entrevista, intentaria explicar-se, però no puc dir que se'n reeixís. Dir que l'èxit de la seva vida venia donat per l'exili, intentant aconseguir els mots precisos, però deixant llegir entre línies que potser la seva intervenció en la guerra va ser com unes oposicions per arribar al triomf en la vida.

    Vaig mirar una estona aquell home, amb el seu got de bourbon, la seva beguda preferida, abans d'acostar-m'hi. M'havia informat molt sobre ell. Vaig trobar moltes notes, articles, i alguna biografia no autoritzada sobre l'home que havia pujat molt en un país estrany per a ell. De com va arribar, de com l'idioma havia estat una altra frontera, de com va baixar fins a treballar per a la màfia italiana, de com i com i encara més. Però enlloc vaig veure quan va prendre la decisió d'abandonar la lluita de les llibertats per a esdevenir l'home fosc i guanyador en els negocis amagats rere el govern d'aquest país.

    A l'entrevista es confessaria. Va ser per un nen. Un nen dibuixant una casa, uns arbres, unes persones. Un nen amb un pal estrafent la seva petita memòria a la sorra en aquell camp de concentració francès. Ell mirava com dibuixava, sentint altres cases, altres paisatges abandonats, altres persones. Fins i tot altres morts a les que en aquell moment creia que havia defraudat.

    Tot d'una, aquell nen, va esborrar amb força i una infantil salvatgia aquells dibuixos. I marxà corrent a jugar amb altra canalla. Al meu home li va impressionar aquell pragmatisme. I va començar a esborrar els seus sentiments, fins i tot la culpa. No va ser tan difícil, recordà.

    Em vaig acostar aquell home. Quan li vaig saludar, vaig sentir que no l'importava res respondre'm. Res.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: