Repte Clàssic DXXVII: LES BONES COMPANYIES

'El record és la pedra de toc de les amistats autèntiques' és la primera frase de la introducció d'un diccionari de sinònims i antònims l'editorial del qual no diré.

Un amic em va mostrar aquell text que començava així.

Fa gairebé quatre anys, d'això.

Però el dimoni va fer de les seves. Un dimoni entremaliadet, de somriure burleta, banyut i amb masclet i cua llarga i giragonsaire ben marejadora.
En Damià i jo vam esdevenir molt bons amics per casualitat.
La casualitat somriu si mira enrere tot rebobinant com va començar tot.

Una tarda de mitjans primavera el timbre de casa va sonar. Jo era al pati, observant les calèndules, les taronges i les grogues, tan d'aquella estació, tan de camp, tan senzilles i boniques. Ja em venia un poema al cap...
Vaig obrir. Era un amic dels meus fills, en Damià, un noi tirant a bohemi d'aspecte somiador, bells ulls verdosos i cabells rossencs i llànguids i que tocava la guitarra clàssica. Havia vingut com un esperitat, amb una idea fixa al cap: a la biblioteca local li havien demanat si podria col·laborar explicant un conte el dia que es dedicava a aquesta activitat, un dijous a les sis. I el noi havia dit que sí, molt molt content que haguessin pensat en ell.
Venia a demanar-me ajuda...com que jo escrivia contes!
Mentre preníem un te verd i menjàvem galetes maries cap dels dos no podia parar de dir coses, una contínua pluja d'idees. Una til·la segurament hauria pogut calmar l'èmfasi de cada idea, però no crec que ens l'haguessim presa.
Era l'hora de sopar i encara érem al pati. Havíem omplert unes quantes pàgines...una història es confegia, amb personatges divertits i sorprenents, unes peripècies originals i les lletres d'unes cançonetes originals i fàcils per fer repetir a la quitxalla.
El vaig convidar a sopar.
Havent sopar, mentre el meu home i els meus fills miraven la tele, vam seguir.
De fet, era un amic no excessivament amic dels nanos. Ells s'estimaven més els jocs d'ordinador, tan llaminers i xuclaires. En Damià llegia molt i tot allò no l'interessava gens ni mica.
Va ser una bogeria. Fins que no va estar el conte a punt i ben revisat i després assajat venia cada tarda i es quedava a sopar.

La seva hora del conte va ser un èxit, és clar. En Damià, a més, tenia un magnetisme, una simpatia especial que feia que se l'escoltés embadalidament. I jo vinga fer-li fotos!

Va continuar venint a casa. Conversàvem. Rèiem. Seguiem escrivint històries apassionats amb molta imaginació. Jo feia coques per berenar, li agradava el dolç i ho agraïa amb comentaris sincers i afalagadors. Els meus fills agafaven matusserament talls de coca i els engolien com si fossin goril·les i marxaven a jugar a futbol. Ja era estiu, molta llum, vacances.

Fins i tot vam fer sortides amb bicicleta pels camins dels camps que feien tant de goig, amb les herbes altes i els conreus. Ens aturàvem sota un gran pi, centenari, i gaudiem del bon temps i de la nostra amistat.

És clar que hi ha amistats perilloses i no pas pel mateix títol d'una pel·lícula.
Les veïnes, tafaneres i xerrameques, prou que en feien safareig; i més gent del poble; i el meu home sospitava; i els meus fills ho trobaven anormal...

Tot plegat va fer que l'amistat finés. Començava el nou curs i en Damià s'allotjaria a Lleida, per seguir amb els seus estudis. No hi va haver comiat.
De cop, una tarda ja no va caldre fer coca ni em venia res al cap per escriure.

Els seus pares no em saluden.

Han passat quatre anys. En Damià s'ha quedat a Lleida, hi viu amb una noia, m'ha arribat.

Però sé que quan ens veiem res haurà mort. Hi havia una frescor molt nostra...digues-li amistat?


Mena

Sandra CL dixit: "Extensió repte clàssic: de 250 paraules a 1001, com les cares de les mil i una nits, i l'anterior repte clàssic: el destí!"
Un somriure,
Anaïs

Era octubre, el mes. Ja patien, dins els sacs. Les castanyes desprenien aquella flaire de bosc, de bosc que tot just abandonat (per força) ja enyoraven.

Era octubre, el mes. Ja maldaven per sortir. Dels castells abandonats, de les tombes i dels fossats. Cada monstre assajava crits, gemecs i rialles sinistres, diabòliques, esfereïdores, com més millor.

Una bruixa de rierol s'estava despentinant (només ho feia de cara a Tots Sants) i les aigües, que li feien de mirall, li retornaven una imatge esgarrifadora. Va somriure: sí, era el que volia. Calia estar ben lletja per la retrobada.

La castanyera les venia torrades i fumades i ho cridava per ser sentida i les pobres castanyes, calentes i gens ressentides, eren posades a grapats dins cucurulls de paper de diari i encara sort que no sabien llegir com està el món, que haurien agafat gust de por, impotència i tristesa.

Com cada octubre, cada trenta-u d'octubre, al vespre, es tornarien a veure. La bruixa de rierol i la castanyera de plaça rodona de poblet. Les castanyes espetegarien per cel·lebrar-ho i aleshores perdrien el voler l'arbre (elles no ho sabien, però era degut a l'influx de la lluna). I tot el monstram picaria de mans i de grapes amb alegria.

Sí. Cada any s'esdevenia així.

La castanyera s'encarregava de les castanyes i totes les llars servides i totes les panxes escalfades, era feliç. La seva tasca acomplerta. Podia descansar tot un any, treure's el davantal i el mocador del cap i lluir les canes i entomar l'aire fred amb les galtes rosades.
La bruixa observava cada ésser malèfic, el supervisava, li donava el vist-i-plau. Tot havia de rutllar a la perfecció. I s'aconseguia.

Cadascuna tenia una feina i la feia molt ben feta, amb calma i professionalitat.


I, en acabat, anaven a un cafè en una hora en què eren la única clientela i...dimonis si tenien coses per contar-se! Moltíssimes, que passen en 365 dies!
Les dues amigues que de petites havien estat veïnes xerraven pels descosits mentre prenien ratafia de la casa. Un licor artesà guardat en un celler d'on cada any se'n treia una ampolla per tal que aquelles dones en beguessin el contingut. Els del cafè hi estaven avesats i mai es van preguntar com és que la paret del celler amagat s'obria només aquella nit...ni van gosar mai comptar les ampolles...

Si les haguessin comptades haurien sabut massa.
La castanyera no s'acaba ni les aparicions terrorífiques típiques de la data.
Les dues tradicions anaven del bracet i l'amistat sempre és bona.

Aquella nit de tots els morts i que també era de tots els vius pel sol fet de respirar una ànima en pena, a les dotze de la nit, puntual, va sortir del nínxol familiar i va fer cap al poble, poble de mida mitjana força mediocre. Arrossegava una baula llarga i feixuga, pesant i sorollosa.

Tenia por que no es trobés el dimoni pelut que a l'infern no l'han volgut, vermell i amb cua i banyes i masclet i rialla pèrfida i forques i mirada guspirejaire...en vida havia estat molt poruga, aquella ànima! Per això avançava amagant-se rere els troncs dels plataners centenaris del Camí de Baix i després ocultant-se rere els fanals del Camí de Dalt. Si hagués pogut, hauria tremolat. Era la nit del 31 d'octubre i algú havia obert un llibre de por en anglès i havia fet sortir per la gola uns mots terribles i demanaires d'éssers inimaginables capaços de fer tenir un atac de cor al més ardit.

L'ànima necessitava calma i repòs infinits d'una punyetera vegada i s'estava atrevint a intentar-ho. S'hi estava atrevint. Molt lloable, de debò.

Quan era un home havia estat un repartidor de llet fresca i mil gossos l'havien bordat i fins i tot mossegat. El seu cos mort, ara podrit, hagués pogut testimoniar-ho mostrant els senyals. No volia pensar-hi. No venia a reconcialiar-se amb cap ca fantasma (més aviat haurien de ser els cans!). Volia recuperar les amistats perdudes i fer les paus i per fi marxar d'aquest món en aquell estat que no era ni una cosa ni una altra. Havia de menester fondre's amb el tot i tornar a la font d'on tot sorgeix i es transforma (hi creia).

Quan el dimoni li va fer uns copets per darrere amb l'ungla d'un índex...el va notar per la fredor i va estremir-se, tot i que l'ànima era aire. Ara era aire gèlid.

Però va fer el cor fort. Va concentrar-se per fer arribar al malèfic ésser infernal l'amor que no havia manifestat i que tenia tant de pes i que tant maldava per ser.
I va vèncer.

El dimoni va desaparèixer i tot ple de monstres el van envoltar. No els temia.
Tots van diluir-se o esvanir-se.

L'ànima es sentia alegre, dibuixava un somriure invisible i ferm.

Aviat va sentir unes presències. Va observar com se li apropaven amb un sentit indefinible.

Quan va retrobar-se amb els amics perduts per haver estat com havia estat, els amics havien oblidat que havia estat com havia estat i ara només existia l'amistat. Els records d'infantesa jugant, els bons moments, les afinitats, les complicitats. Amics. No existia la gelosia, no existia la traïció, no existia l'evasió.

La baula es va trencar. Ara s'envolava, amb els altres. Per fi!


Mena