Detall intervenció

Repte Clàssic DXXIV. Auschwitz.

Intervenció de: Herge | 25-09-2012

  • Per l'escletxa del vago; fred mortal i claror de lluna.
    Dins; ja ningú plora.
    Silenci.
    El tren entra a Auschwitz


  • L'única condició és que la història que narreu tingui com a centre el camp de concentració d'Auschwitz i, naturalment, que sigui una història ( això és important ). Els protagonistes poden ser presoners, guardians o habitants dels pobles dels voltants el que vulgueu. O potser visitants del camp en l'actualitat. Però ha d'haver-hi una història i com més bona sigui millor.

    Sóc conscient que necessitareu documentació, però això és un repte, i a més documentació sobre aquest tema n'hi ha molta.

    Sense paraules clau . 600 paraules màxim.

    Data límit : dilluns 1 d'octubre 22H .


    Respostes

    • No era la caseta de xocolata
      Mena Guiga | 25/09/2012 a les 12:13
      Ni les llàgrimes. Ni les pluges. Ni els vents de primavera netejaran mai Auschwitz.

      Quan tot va haver acabat la fada se la va emportar. Vivia a Birkenau, en una caseta humil. Era el gener de 1945. La Gretel, desnerida i mig morta, necessitava aquella abraçada de llana. Va poder prendre sopa calenta i dormir en un llit tou i acollidor.


      Fa seixanta-set anys, d'allò.
      Toquen al timbre i feixugament va a obrir. És la jove escriptora, que no sap quina cara fer. Li dóna un ram de flors i també porta unes galetes.
      -Una poma podrida llençada a terra era mengívola per a nosaltres...
      La veu de la Gretel no ha deixat de ser la d'una nena petita que té por. No pot assajar un somriure, que es van perdre tots.
      La fa asseure en una butaca atrotinada en una saleta modesta amb molta llum. La dona gran s'entafora al balancí corcat, entre coixins de colors vius, alegres, bàsics. La Martha estossega, com ennuegada, i amb un fil de veu gosa dir:
      -Escoltaré les seves paraules. I els seus silencis.
      I la mira amb ulls grans i clars, d'un verd com d'aigua de riu.
      -Ho he anat sabent amb el temps. Tenia cinc anys...En Hänsel, el meu germà, dotze. Hänsel...
      De cop, un gat salta a la falda de la Gretel.
      -Hi havia un gatet! Com va gosar entrar allà? Hi jugàvem. Un gatet blanc, emmig de tant de gris!
      Acarona el felí i es gronxen uns minuts.
      -Va aparèixer un dels ogres i li va tallar la cua. Veig la sang, sento la bestiola miolar de dolor. Després li va saltar a sobre i el va rebentar.
      Fa poc que ha recordat aquest fet. L'esdevingut a Auschiwtz va supurant irremeiablement, des de l'ànima ferida que el cervell ha volgut protegir.
      -Ja no teníem els pares. Un dia, de cop, ja no els teníem. En Hänsel es va fer càrrec de mi...però ell no hi era quan l'ogre es va baixar els pantalons i va fer mal a les nenes. Em vaig poder amagar. La sang del gatet se m’acostava...Els pares van escapar en forma de fum, per la Gran Xemeneia.

      La Martha entén que la Natalia li va explicar la realitat en forma de conte tràgic. Ara fa dos anys que és morta, la dona que la va acollir. I la Gretel està sola. I vídua també. Era bonica i un noi s'hi havia volgut casar. No havien tingut fills, estava buida. Ni mai havia pogut fer l'amor amb naturalitat. Com un ocell que no gosés refilar.

      -Mai més he viatjat en comboi. Ens van separar...
      Imagina nítidament el noiet: cabells foscos enrinxolats, cara pigada, mirada intensa i amorosa.
      -El van fer treballar dur, un kapo va abusar d'ell, els metges van experimentar amb ell, amb aquell cos estimat...Fins que li van clavar la injecció letal al cor.

      La Martha plora. Pel dol enquistat eternament. Se senten ocells al petit pati. Com gosen cantar?

      -Cada cop que desestenc la bugada poso les pinces dretes. Ni en filera ni tombades fent piló. Cossos podrint-se...libèl•lules amb ales arrencades...

      Callades, senten veus. Veus que no volen dutxar-se per ser desinfectades, morir asfixiades amb cianur, com rates. Veus que arrossegeun imatges adossades a la memòria del terror, que no té consciència.

      -Li vaig dir: 'Marcaràs un camí amb pedretes clares o molles de pa, per trobar-te?'.
      I ho va fer. Cada matí veig aquell estel al firmament.


      Ni les llàgrimes. Ni les pluges. Ni els vents de primavera netejaran mai Auschwitz.


      Mena

    • RE: Repte Clàssic DXXIV. Auschwitz.
      Mena Guiga | 25/09/2012 a les 12:21
      Hi tinc dos mistakes:
      1. En comptes de posar 'arrosseguen' he posat 'arrossegeun'.
      2. Quan diu 'Com gosen cantar?' el 'gosen' seria 'poden', perquè el verb 'gosar' fa poc que estava fet servir.

      Gràcies, que mai es tenen totes.
    • Una història de Polònia (una aportació de fa tres anys a un altre Repte Clàssic)[fora de concurs]
      deòmises | 26/09/2012 a les 16:34
      2 de febrer

      La Urszula només recorda la seva llengua materna. Ni un indici del rus que, segons el registre, durant vint anys ha hagut d'aprendre i de parlar dia rere dia. M'han triat a mi per guarir-la i intentar esbrinar què barboteja entre deliris (els meus avis també eren polonesos). Quan van rescatar-la d'aquella cambra que havia de ser la seva tomba, diuen, va caure sobtadament en aquest xoc i, des de llavors, sols s'expressa en polonès i manté els ulls esbatanats. Sense moviments de parpelles. Com si s'hagués negat a contemplar el seu entorn. He repassat el seu historial mèdic i és descoratjador: anèmia, desnutrició, paranoia... Per això sé que hi veu. Físicament sí, perquè el nervi òptic resta intacte, trametent informació al cervell però sense facilitar-me la tasca d'aconseguir que em presti atenció visual.

      7 de febrer

      Necessito recapitular la vida de la Urszula. Realment, sabem ben poques coses d'ella. Sols tenim dades personals que poden ser falses perquè és evident que el registre no duia cap tipus de rigor. De vegades, em sento desanimat quan trobo casos com el de la Urszula perquè, si més no, em condueixen a un atzucac, i em fan recular de tal manera que em tempten a deixar la meva feina d'infermer. Cal comprovar-ho tot...

      21 de febrer

      Dia memorable. La Urszula ha respost quan l'he anomenada pel seu nom. I he volgut seguir endavant, arriscar-me a conèixer més o que tornés a delirar sense cap connexió. La idea ha funcionat. Com si, per primera vegada, s'adonés que li parlo en l'idioma del seu país originari. Lentament, sense pressionar-la, he sabut detalls de la infantesa de la Urszula a Zamosc, l'emigració cap a Rússia per la manca de feina per al pare i els tràfecs per adaptar-se en un país extens de territori però tancat en les seves mires (desprenc aquest pensament de les seves paraules amargues). La Urszula no ho diu, però sé que els problemes no van venir per ser polonesos.

      3 d'abril

      Segueixen els progressos. Després de tornar enrere en els avenços assolits, la Urszula parla de nou, més fluïda fins i tot. Ara, però, l'únic que em té realment preocupat és que no s'ha adaptat a l'alimentació triturada. Hauríem de continuar amb l'alimentació intravenosa? No ho sé; durant tres setmanes la Urszula ha estat alimentada d'aquesta manera i potser hem allargat massa el temps, sense tenir en compte l'alimentació que va rebre abans de trobar-la els nostres homes. Mai no sabré la quantitat de sofriment, la fam patida per aquests ulls esbatanats (sí, encara és una assignatura pendent, això de negar-se a veure-hi més...).

      12 d'abril

      Crec que aquest és el pitjor pensament que escoltaré en la meva vida. Per primer cop, avui, mentre l'ajudava amb la compota de poma, la Urszula ha plorat. Eren llàgrimes sentides, amargues. Aquest gust, deia la Urszula, em recorda els berenars a Zamosc, a Polònia. Mai més no he estat tan feliç com en aquelles tardes... Ni en marxar cap a Rússia, ni en retornar a la força a Polònia de nou... Ha arrencat a plorar i no l'he aconseguida aturar. Ara, mentre escric això, la Urszula somica a pocs metres de mi; he decidit quedar-me perquè el seu ànim empitjora mentre recorda, i el seu cos ha d'arrossegar el llast d'aquest desassossec...

      15 d'abril

      La Urszula ha emmudit novament. He fracassat...

      27 d'abril

      La Urszula ha mort aquest matí. Tres mesos després de la seva alliberació.

      Per a mi, sempre serà aquella immigrant que no va ser acollida del tot per la meva pàtria, la jueva que va escapar del seu país per retornar-ne i ser enterrada en vida mentre creia que el treball la faria lliure, la dona que, malgrat ser alliberada, va abandonar la seva existència dins d'una cambra de gas d'Auschwitz-Birkenau (Oświęcim-Brzezinka) el 27 de gener de 1945. Malgrat sobreviure noranta dies més...


      d.
    • Còrpora semítica
      deòmises | 01/10/2012 a les 20:40
      Avui l'he vista de nou. Mantenia l'ordre de la fila per obtenir l'exigua ració de brou que frega l'agror, amb bocins d'alguna cosa que hi sura i que té un aspecte similar a la carn, i el crostó de pa ranci. M'hi he fixat, aquesta vegada amb més atenció, perquè, des d'on em trobo, estic segura que no pot veure'm ningú. Ni els presoners ni els soldats. Per les gesticulacions que veig, sembla discutir amb una altra dona, els trets de la qual són més clarament semites. Em provoca basques la idea que pugui seguir relacionant-se amb aquesta escòria. Però, per seguir amb el meu pla, he d'oblidar que també és jueva, una gossa jueva que ha de ser exterminada. Almenys pel moment.

      Em fixo en la seva còrpora. És excelsa, ampla de malucs, amb pits generosos i plens, malgrat les penúries i la fam sofertes. El seu cos no sembla patir-les i encara guarda aquella esplendor dels anys previs a la guerra. Tot i així, cal que agafi pes perquè, setmana rere setmana, la roba sembla que se li eixampli i que sigui més folgada amb el pas dels dies. Serà el nostre secret. D'en Heinrich i meu. Li he de demanar permís, però, perquè estigui més a prop nostre. I la pugui observar millor encara. Els seus cicles, els canvis en el seu cos quan l'alimentació sigui més selecta. Menjarà ous de nou, i carn roja, beurà llet fresca i tot el que desitgi li serà concedit. Amb una única condició: que ningú no sàpiga que té privilegis per formar part del meu servei personal. Qualsevol rumor és motiu de mort fulminant. Sempre m'ho ha repetit en Heinrich en els altres intents, i cap no ha arribat a bon port.

      Aquest cop tinc un pressentiment. Un bon pressentiment. Li costa d'entrar en els cercles de les més veteranes. Camina amb decisió, amb la mirada endavant, i això no agrada. És com si desafiés la resta de dones i no els tingués cap mena de respecte. Quan vegin que parlo amb ella, l'hostilitat augmentarà. Les males llengües són veloces, sobretot si duen notícies sucoses. I quan sàpiga els seus dies fèrtils i en Heinrich s'ajaci amb ella i aconsegueixi prenyar-la, tot serà oli en un llum.

      Caldrà esperar que el seu ventre s'infli i dissimular-ne les formes, que no faci cap feina d'esforç i tenir cura d'ella, fins al darrer dia de gestació. I, un cop que doni a llum l'infant i aquest se li arrapi al mugró, deixar un marge suficient perquè el nadó sobrevisqui a l'absència de la seva mare biològica i accepti els biberons de llet preparada. Hauré assolit el meu objectiu de ser mare. I la jueva ja no em servirà més. Serà un número de nou i podrà afegir-se a les llistes de presoneres per ser exterminades. Com allò que és, una gossa jueva que no mereix seguir al món ni un sol dia més. Perquè només l'he triada per donar-me el fruit que el meu ventre no vol engendrar...



      d.

    Respon a aquesta intervenció

    Omple les dades si vols respondre a la intervenció

    Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.