Detall intervenció

Repte clàssic DCLXXIII Aquell moment

Intervenció de: aleshores | 07-01-2018

Gent d'RC, teniu encara una setmaneta per participar-hi.

Fins ara hi ha quatre participants a la pista que ens expliquen coses molt interessants.

Avanço els comentaris entre símbols [ ] de la lectura inicial per si són d'utilitat i hi volen fer aclariments els participants. poden, és calr, resultar-los-hi curiosos també.


Merengues
Al voltant dels quatre anys vaig descobrir que el món era un infern. No em va ser possible, llavors, i gairebé tampoc puc, ara, explicitar, buscar el fil que em va portar a aquell desastre[encara no sabem que ho era, només que hi havia dificultats fortes: un infern] . Rostres i ulls i lleus expressions i algunes paraules, i riures, sobretot. Algun cop al braç o al cap, que no feia mal pel què era sinó pel que volia dir: que jo no era de la colla de la classe, i que mai no ho seria. [aquí simpatitzo amb les teves paraules, per tal com els petits detalls determinen el camí!]A aquella escola de rics les nenes estaven ben alimentades, i jo, de talla petita i molt prima, els feia aversió, per algun motiu que se’m escapa. [l’aspecte físic i la salut és també un element determinant] Les mestres no eren de fiar, les classes i el pati eren espantosos. Els nens eren bons nois que jugaven a pilota i dirimien diferències a crits i amb alguna estrebada. [aquí hi ha força subjectivitat, perquè el col·lectiu en el qual no actuem, no dona problemes!, no és estrany!]Les nenes feien pinya enmig dels parterres, i llençaven insults i mirades odioses al meu racó de silenci. A casa, mal de panxa i de cap, vòmits després de menjar, mareig a tothora. [la somatització del mals espirituals] Era massa xica per saber que hi ha una sortida pel dolor continu, i vaig sobreviure en un lloc imaginat, que dibuixava i escrivia amb traços maldestres. L’heroïna d’aquells pseudo còmics era jo, [per què pseudo? Hi ha una excessiva pressió interna. Podia ser un bon còmic, tenint en compte l’edat!]una noia bella i desemparada que vivia aventures entre boscos i castells, abundància de cavalls i gossos, gent dolentíssima i sempre, sempre, sent salvada per un heroi, que em portava a les regions de la llum.[molt bonic això de les regions de la llum] Vaig perfeccionar amb detalls deliciosos les escenes; entraven personatges secundaris, per cohesionar l’historia nuclear, feia revoltes entre la munió d’actes, per delimitar la bellesa i la bondat. La religió em semblava un conte mal pastat, la vida una agonia silenciosa. [bé en cert sentit és així, morirem, i creure aue no patirem, és poc realista]Vaig perfeccionar l’art de ser físicament a qualsevol lloc de paüra ( al carrer, a una botiga, davant de més d’una persona, a la fira, a una festa d’aniversari ) i en la meva ment ser a un bosc perfumat de romaní, [no discutiré, però el romaní és a un lloc i el bosc a un altre, no?] traient-me les sandàlies per entrar a l’aigua paorosa d’un riu obscur, a punt de conèixer el bandoler dels meus somnis. Els colors de l’aquarel•la, els llibres amb dibuixos, la música, em van ser una crossa florida en el desgavell que era la meva vida. Els ulls d’un gos lligat a una cadena em maceraven un intens mal negre a dins del pit. [socialitzar-se és en cert sentit esdevenir una mica esclaus, adoptar dolorosament una forma determinada per circular socialment] Les anades al Zoo o al circ em prenien la pau. Vaig ser conscient molt d’hora que els altres veien alegria on jo només hi trescava un sofriment extenuant. [aquí simpatitzo un altre cop: les pel·lícules de riure eren sovint molt patètiques, per exemple] La pobresa dels firaires, la mirada dels micos artistes. Un racó del meu cor i el meu enteniment van submergir-se en la foscor. [vols dir que una part no va poder superar la foscor, malgrat el paper guaridor de l’art, que permet ser lliure] Una part de mi, la que havia de viure, em va fer gormanda i volàtil. 

Llegeixo a tothora, menjo merengues, a vegades escric i dibuixo. Ja no sóc tan desgraciada, només algunes vegades; com tothom, suposo.

[manca d’objectiu declarat>


Respostes

  • RE: Repte clàssic DCLXXIII Aquell moment
    aleshores | 07/01/2018 a les 17:24
    ...vaja, només hi ha copiat un petit tros. Ja ho completaré.
  • RE: Repte clàssic DCLXXIII Aquell moment
    aleshores | 07/01/2018 a les 20:06
    Merengues
    Al voltant dels quatre anys vaig descobrir que el món era un infern. No em va ser possible, llavors, i gairebé tampoc puc, ara, explicitar, buscar el fil que em va portar a aquell desastre[encara no sabem que ho era, només que hi havia dificultats fortes: un infern] . Rostres i ulls i lleus expressions i algunes paraules, i riures, sobretot. Algun cop al braç o al cap, que no feia mal pel què era sinó pel que volia dir: que jo no era de la colla de la classe, i que mai no ho seria. [aquí simpatitzo amb les teves paraules, per tal com els petits detalls determinen el camí!]A aquella escola de rics les nenes estaven ben alimentades, i jo, de talla petita i molt prima, els feia aversió, per algun motiu que se’m escapa. [l’aspecte físic i la salut és també un element determinant] Les mestres no eren de fiar, les classes i el pati eren espantosos. Els nens eren bons nois que jugaven a pilota i dirimien diferències a crits i amb alguna estrebada. [aquí hi ha força subjectivitat, perquè el col·lectiu en el qual no actuem, no dona problemes!, no és estrany!]Les nenes feien pinya enmig dels parterres, i llençaven insults i mirades odioses al meu racó de silenci. A casa, mal de panxa i de cap, vòmits després de menjar, mareig a tothora. [la somatització del mals espirituals] Era massa xica per saber que hi ha una sortida pel dolor continu, i vaig sobreviure en un lloc imaginat, que dibuixava i escrivia amb traços maldestres[de fet això, l’art, ja és una sortida]. L’heroïna d’aquells pseudo còmics era jo, [per què pseudo? Hi ha una excessiva pressió interna. Podia ser un bon còmic, tenint en compte l’edat!]una noia bella i desemparada que vivia aventures entre boscos i castells, abundància de cavalls i gossos, gent dolentíssima i sempre, sempre, sent salvada per un heroi, que em portava a les regions de la llum.[molt bonic això de les regions de la llum] Vaig perfeccionar amb detalls deliciosos les escenes; entraven personatges secundaris, per cohesionar l’historia nuclear, feia revoltes entre la munió d’actes, per delimitar la bellesa i la bondat. La religió em semblava un conte mal pastat, la vida una agonia silenciosa. [bé en cert sentit és així, morirem, i creure aue no patirem, és poc realista]Vaig perfeccionar l’art de ser físicament a qualsevol lloc de paüra ( al carrer, a una botiga, davant de més d’una persona, a la fira, a una festa d’aniversari ) i en la meva ment ser a un bosc perfumat de romaní, [no discutiré, però el romaní és a un lloc i el bosc a un altre, no?] traient-me les sandàlies per entrar a l’aigua paorosa d’un riu obscur, a punt de conèixer el bandoler dels meus somnis. Els colors de l’aquarel•la, els llibres amb dibuixos, la música, em van ser una crossa florida en el desgavell que era la meva vida. Els ulls d’un gos lligat a una cadena em maceraven un intens mal negre a dins del pit. [socialitzar-se és en cert sentit esdevenir una mica esclaus, adoptar dolorosament una forma determinada per circular socialment] Les anades al Zoo o al circ em prenien la pau. Vaig ser conscient molt d’hora que els altres veien alegria on jo només hi trescava un sofriment extenuant. [aquí simpatitzo un altre cop: les pel·lícules de riure eren sovint molt patètiques, per exemple] La pobresa dels firaires, la mirada dels micos artistes. Un racó del meu cor i el meu enteniment van submergir-se en la foscor. [vols dir que una part no va poder superar la foscor, malgrat el paper guaridor de l’art, que permet ser lliure] Una part de mi, la que havia de viure, em va fer gormanda i volàtil. 

Llegeixo a tothora, menjo merengues, a vegades escric i dibuixo. Ja no sóc tan desgraciada, només algunes vegades; com tothom, suposo.

    [manca d’objectiu declarat][Persistėncia de la situació passats els anys.]
    [Títol que és una conclusió de la contradicció en que es roba l protagonista: integració, no integració]

    ....

    Tantes coses que els grans no podien entendre

    «Ara estic al parvulari» pensava, assegut en una taula petita i envoltat d’un festival de sentors que mai no he tornat a percebre: polvoró, suor, pipí, pintura, esmorzar de mare dels setanta, resclosit d’escola pobre del tardofranquisme. «Ara estic a la piscina» rumiava, pocs minuts després, dins l’aigua, i respirant profundament un clor que em picava els ulls. I per què abans existia, jo, al parvulari, i en canvi ara, amb la mateixa intensitat, existeixo dins la piscina? Per què hi ha un abans i un després, i després un altre després?[he de creure-m’ho i suposo que en la generació en la qual us portaven d’un lloc a un altre completament diferent en qüestió de minuts és lògic] I per què cada moment és tan real com qualssevol altre? Després em portaven a casa, al carrer Arquímedes, i la Tia Estrella, la de la fotografia en blanc i negre que estava dins del marc de vidre gruixut, sortia de la foto, petitona i somrient, i caminava per damunt del moble del menjador; se m’acostava i xerràvem una mica. No recordo què em deia; però jo em quedava tranquil, veient-la caminar i parlar, petita i en blanc i negre. Els pares em van dir que s’havia mort als anys quaranta; i explicaven que potser es va morir de pena, perquè el seu marit va desaparèixer a la guerra civil, i algú va descobrir que passada la segona guerra mundial, l’home estava vivint a França, casat amb una altra dona. A la tia Estrella, mai no li ho van revelar; però sembla que d’alguna manera ho devia arribar a saber, i el disgust li va fer venir una malaltia a la sang que va acabar amb la seva vida. La tia Estrella sortia de la fotografia cada dia; [ara em sembla entendre més bé aquest desig que no hi hagi una direcció del temps única i determinada: que la tia pugués torna enrera i refer allò trencat i que no morís] i així ho va fer fins que vaig tenir cinc o sis anys, moment en el qual em va començar a somriure només des de dins del marc de la fotografia. [per què?]Ara, amb quaranta-nou anys que tinc, encara veig com em somriu des de dins de la foto, i com mou les expressions de la cara. No ho dic a ningú, perquè es pensaran que estic torrat. Ni tampoc no dic moltes altres coses que sento i que veig, perquè la gent és escèptica i prefereix trobar explicacions racionals, que passen per considerar-me un excèntric.
Va ser en aquesta època del parvulari que vaig notar la similitud entre la fortor de l’olor de la colònia i la sentor de la bossa de deixalles de casa quan la baixàvem al carrer, perquè abans no hi havia contenidors, i es deixava la bossa a terra al carrer. I li vaig dir a la meva mestra del parvulari que la colònia feia olor d’escombraries. I em va mirar, fent que no amb el cap i explicant-me que la colònia fa bona olor i les deixalles no, i que per tant, les dues olors no es podien assemblar de cap manera. Jo tenia raó;[una raó subjectiva, però la mestra havia de dir allò que creia real] però vaig callar, conscient que no pagava la pena explicar-li-ho, perquè ella mai no ho entendria. [vols dir que aquesta apreciació olfactiva també anava en contraposició a la realitat material, com l’anteriorment descrita. Però, tanmateix és avançar en el sentit de fer constar la pròpia realitat interna, de cara a la societat, representada canònicament per la mestra][La responsable de l’acceptació del món exterior.]
    [Ben orientat a l’objectiu literari, però falta unir més els dos trossos, les sentors i les imatges .]
    ...

    Mercromina

    M'engronxava. 
Era un gronxador de ferro forjat, un regal d'aniversari, fet a mà pel manyà que vivia a la casa del costat. El jardí es movia amunt i avall, el món sencer ho feia, al ritme de les meves oscil·lacions.[el món estava connectat a la individualitat subjectiva del nen] I quan estava ben amunt, just en el moment d'assolir el cel, saltava. I durant breus instants, era un ocell. Aterrava amb una gràcia, fruit de la pràctica i de la joventut, sempre intentant arribar una mica més enllà, intentant superar una barrera invisible.
 No gaire lluny, al voltant de la taula de fusta dels talladits — petits insectes fastigosos que moltes vegades havia intentat, sense èxit, exterminar —, sota la noguera de la ratafia, els adults xerraven.[el món estava ja poblat de coses no tan bones com el granxador] 
—Ja veurem que passa quan es mori —digué el pare amb preocupació.
—Ja no li pot faltar gaire —va afegir el meu tiet, amb aquell aire de saber-ho tot que a vegades el feia molt antipàtic.[les converses que aparentment els nens no senten]
—Tant de bo visqui molts anys, no voldria veure una altra guerra —va reblar la mare, amb la veu prima i aguda, de nena petita, que feia quan alguna cosa la neguitejava de debò.
Es feia tard i la llum començava a marxar, com d'amagat, fent-se fonedissa molt a poc a poc.[era la vida del dictador que es fonia i no saviem com es despertaria el nou dia?] I jo pensava que en Franco, amb sort, podria trigar molts anys a morir, però que potser si trigava tant, jo ja tindria edat per anar a la guerra. I començava a fer fred, aquell fred de final d'estiu que em feia sentir trist. I m'engronxava més fort encara. I volia volar de debò, i volia que aquell vell no morís mai, la vida ja estava bé com estava.
I vaig calcular malament, i vaig caure, esgarrinxant-me els genolls, i amb prou feines vaig tenir temps d'aixecar-me i arrencar el plor quan la mare em va estampar un clatellot, fluix i testimonial, però més humiliant que la caiguda, més feridor que els genolls sagnants.[no es poden mantenir les il·lusions, la felicitat, infantils, acabem despertant del somni en el qual els pares miren de retardar el moment dels patiments als fills, però aquests inevitables, arriben]
—Sempre fent el carallot! Apa vine que això s'ha de curar.
—Mare, aigua oxigenada no!
—Com que no? Vols tenir una infecció?
—Mercromina, mama, mercromina!
I la mare se'm va endur a dins, i jo, plorós, pensava en quina mena de soldat seria, i que faria si un dia tingués una ferida pitjor que uns genolls esgarrinxats. Si tingués alguna cosa que no es pogués curar amb mecromina; una cosa Dolenta de debò.
Que no es mori en Franco, no.
Si us plau, que visqui molts anys.[més mercromina?] [seríem, serem, capaços d’afrontar el futur]


    [Forma de metàfora que parteix d’una història concreta. Queda una mica fora de lloc el tema dels insectes.
    Què faré quan no em tutelin]

    ...

    Un moment de fred

    Vaig sortir quan el sol encara cremava massa, quan la majoria de gent que podia[aquí hi posaria una coma] feia la migdiada suant la cansalada per més que els ventiladors i els ventalls estiguessin actius; quan les mosques ja no sabien ni a on enganxar-se, marejades per la canícula.
 Vaig sortir gens cansada d'hores de platja que aplaquen i comporten somnolència. Jo no era de dormir, em sentia fresca com una rosa.
Vaig sortir sabent que, com cada vegada, tocaria estar-me al carrer esperant, esperant, esperant que els altres anessin apareguent. Sabia que no havia de cridar la Maria Teresa des de l'entrada de casa, perquè el cap de la seva mare, amb un dit sobre la boca, m'exigiria silenci des de la finestra de l'habitacle del davant i que al final encara la faria enfadar.[els altres tenen dinàmiques pròpies inaprensibles]
Calia esperar.[l’aprenentatge de l’espera] Anava dues hores endavant, dues tòrrides hores al carrer de les Arpelles, serenitat on no avorrir-me si em centrava en l'observació. El cervell no em parava i ara de gran entenc que per això haig d'escriure tant.[quelcom uneix a la persona d’abans i la d’ara, un cert neguit que cal autoanalitzar ara] Estava 'enregistrant'. Somric i continuo amb aquella nena d'uns nou anys, seca, bruna, sola, que tenia moltes ganes de jugar. Quan hi fossin tots ( la Maria Teresa; la Sílvia amb la seva germana petita, la Mercè; l'Eva; en Pedro i en Javier; la Marta, a vegades amb una cosí, l'Eduard) d'una manera tàcita els organitzaria en totes les activitats: des del cuit i amagar fins a l'aventura d'atrevir-se a entrar a la casa abandonada[aquesta és la essència de la infància: trepitjar el terreny desconegut sense morir en l’intent] mig tapada per herba alta entre la qual niava massa brutícia llençada sense control. La por a trobar rates era considerable. El camí estret rere uns xiprers en estat salvatge, la nostra via, feia posar la pell de gallina: no hi havia manera d'avançar, el mínim soroll ens feia escapar xisclant covardament.
Haver d'esperar, haver de matar el temps.
I va ser llavors, de cop, de forma fulminant, mentre em distreia saltant una i una altra vegada i de pressa la ridícula alçada de la vorera, que em va venir la certesa que... un dia em moriria. 
Un dia em moriria.
Em vaig asseure a la vorera, petrificada. 
Un dia em moriria. [potser aquest era el neguit] 

Sortosament no m'hi vaig encaparrar gaire. Bé, almenys no ho recordo així. Deuria venir algú de la colleta del carrer i ja vaig estar ocupada. I agraïda, quan vaig tornar a notar la xafagor intensa d'aquell dia de les vacances escolars més llargues.
[les coses importants que descobreixen els infants, si se’ls deixa temps i espai]
    [S’hi diuen coses però al meu entendre han d’estar ordenades i amb prioritats per assolir l’objectiu. Explicar la sensaciô de saber sense cap mena de dubtes que un es morirà es prou important: caldria aprofundir-hi]
  • Doncs
    allan lee | 08/01/2018 a les 11:08
    moltes gràcies pels comentaris Aleshores. Només una puntualització, a ls boscos de pi el romaní campa per sota, no estan separats arbres i arbusts. En d'altres boscos on hi ha més roures i/o alzines, ja és altra cosa; el sotabosc és molt més "net", i llavors és com tu dius.
    Gràcies de nou, sense voler he mostrat això que dius tu, que la força obscura conviu amb la força vital. És ben cert, encara que no crec que sigui un cas estrany, em sembla que tots tenim fantasmes a l'armari, i lluitem perquè no surtin gaire i es quedin quiets i callats.

    Una abraçada!

    Entenc que encara es pot presentar més gent a participar, oi? A veure si s'animen altres autors!!
  • RE: Repte clàssic DCLXXIII Aquell moment
    aleshores | 08/01/2018 a les 13:33
    Aixó!, a veure si s'anima algú més.
    Els comentaris oficials i veredicte vindran després.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: