Repte Clàssic DCLXX (bis) (canvi de tema): Amor platònic

A Esperanza CAMAS MORENO.


Calia descansar després del tràfec. Perquè així era el dia a dia en aquell antre ple de foscúria on les fuetades venien en forma de voràgine de clients i corríem contra el rellotge perquè no hi quedés cap rastre ni cap petjada de l'anterior incursió famèlica, assedegada, despòtica. El descans, però, emprava un altre còmput, molt més accelerat, que el convertia en un luxe, en una llepolia que s'havia de gaudir mentre durés.

Ho sabíem tots, almenys. La necessitat del repòs, junt amb l'absència de converses massa enrevessades, ens agermanava al voltant d'una taula on, uns minuts abans, hi havia hagut un tiberi pantagruèlic, a l'alçada dels déus olímpics, bescanviant el nèctar i l'ambrosia per aliments i begudes més terrenals potser. Aquell divendres, semblàvem sargantanes esteses al sol; almenys aquest era un plaer que no se'ns podia prohibir: era gratuït i a l'abast de qualsevol desgraciat, inclosos els màrtirs de l'hostaleria. Endormiscat, jo fruïa d'aquella ofrena de la Natura sense més cabòries que la possible insolació que pogués aclaparar-me, però no hi havia prou temps per a això. Sobretot perquè algun objecte animat havia gosat tapar uns segons aquella escalfor que m'alimentava el poc esperit que encara em quedava dempeus.

Realment, el meu ànim va arribar al punt d'ebullició en escasses centèsimes, i en obrir els ulls, amb la llengua a punt d'abatre, a base d'insults i de malediccions, l'energumen que havia eclipsat un bé de déu com aquelles llepadetes solars, vaig haver d'empassar-me cada mot enverinat i de fel que havia engendrat en tan poc temps. Me'ls vaig haver d'engolir per la senzilla raó que el bé de Déu majúscul era aquella lluna feta dona de carn i ossos, aquells ulls ametllats que podrien albergar tots els astres de l'Univers, aquella boca traçada amb la delicadesa del vol dels ocells. I la pitjor part fou quan parlà. Aquells penjaments infernals toparen amb la mel·líflua veu que pronunciava unes frases plenes de cèlica quotidianitat, en una llengua que m'hauria provocat urticària en altres llavis per sentir-la estrangera, però que em semblà tan cadenciosa, tan afable, tan propera...

—Hola, me llamo E., y soy vuestra nueva cartera —i la frase més mundana sonà com música angelical en les meves oïdes mandroses.

No sé assegurar el temps que durà aquella conversa inicial, només puc dir que aquell va ser el punt d'inflexió en el meu esperit per endegar un viatge iniciàtic i de creixement personal, que tenia com a únic i senzill objectiu esperar amb ànsia el següent repartiment postal. Augmentaren els sospirs i els pensaments idíl·lics en paratges on encabir només el seu eteri ésser i la meva còrpora maldestra. També tenia el valor de rumiar estratagemes per trametre a aquell cau almenys una carta diària, però era una idea massa demencial per dur-la a terme i a bon port. Preferia sentir aquell rosec a les entranyes i aquelles papallones tòpiques i típiques, com si es tractés d'un enfervoriment adolescent i l'ideal vencés el real. En resum, allò que es coneixia com un amor platònic.

Aquell silenci somrient i badoc, aquell enrojolament sobtat en aparèixer amb la insígnia de Correus semblava divertir-la. Seria el misteriós sisè sentit del sexe femení, potser... Per això, o perquè era de caràcter rialler i jovial, ella va esdevenir amiga i confident. Encara que el pas del temps aconseguís que ho fóssim, de bons amics, sempre quedava aquell pòsit d'enamorament que no emergia a la superfície, ni era capaç d'arribar a flor de llavis. Només esbossava, confegia, bastia versos inflamats i influenciats per poetes consagrats i de renom. Clàssics en diuen. Aquells poemes, però, restaren a l'alberg d'un calaix golafre i fosc, llòbrec i mut. A l'espera que arribés el dia que, entre bromes i retrobaments, abraçades i xiuxiuejos a cau d'orella, es revelés aquella afició ignota, aquelles breus odes a uns ulls d'ametlla i a unes formes sinuoses, aquells...

I arribà, creieu-ho. Però això ja seran figues d'un altre paner, i caldrà saber esperar, com un servidor. Confio que no tornin a ser 4734 dies...


d.

"molt bé" (no compta per al concurs, massa sintètic)
Es farà el que es podrà; m'estic inspirant en RC:

"Noia busca noi
NOIA sense res a destacar, a part d’intel·ligència,
bellesa i simpatia, BUSCA NOI d’entre 18 i 22 anys,
amb bon físic, altura mínima d’1’73 m, pes adequat
a la seva altura, cabell fosc, curt o llarg segons com
millor li quedi, ulls negres i vius amb una espurna
d’intel·ligència,..."
Tiamat


"...i ella era una joveneta que acabava de complir-ne disset. Va ser tota una aventura, i a tothora escoltava el murmuri dels veïns: “Si pot ser la teua filla! On vas, verderol?” Jo feia veure, doncs així ho sentia, que el meu amor era un amor platònic, ja sabeu! l’amor per la bellesa, i no li tocava ni un pèl. Aleshores, van passar els anys i, a poc a poc, sense que me n’adonés, ella va anar creixent, i a cada vegada feia més goig veure-la. Ja no me la mirava com abans, i vaig tornar a sentir punxes al cor i bategades al cap;..."
Arnau (2011)

"...Un ball
Un palestí
Una lluita
Un concert
Un company
Un amic
Un amor platònic.
..."
2008 *_raneta_*

"...Aquelles mirades acompanyades
d'un dolç somriure que em dedicaves
quan a davant de tot estava,
no se perquè, però sabies com mirar-me,
com fer-me per un instant teva...."

revolucio 2005

Al·lèrgic
En Tubau - separat per espai - era al·lèrgic, vull platònic!.
Jo li vaig demanar un dia: però, perquè ets poeta?
Ell em va respondre: és una manera de viure!
Com? Una manera de viure, sense viure!: a través del mirall,...veure el carrer poblat de gent i tu a casa!,... Com era en Tubau!
Aquells poemes que feia, tot sortint de l’escola els dimecres tarda.
Un cop, en l’esclat de la primavera, un dia lluminós i càlid, es va trobar una noia, que en paraules seves: “experimentava en aquell precís moment el cènit de la seva bellesa corporal, amb cabell de panotxa i tota blanca sense la marca del sol, però lluint en la pell als seus rajos,...” En resum va rebre un fort impacte hormonal i va quedar extasiat.
El trastornàvem aquesta mena de cabells, i li va fer un poema tu!, ridícul:
“Con su falda pantalon y su pelo anaranjado”
Però folla, home, folla! I se’t passaran els mals de lectura i escriptura li deia jo enfotenment – ja estava un pel passat de voltes, com ara!
Però com es fa? Per cert, les mamelles donen llet tot l’any com les vaques?
I llavors amb les mans jo li feia com si quan el dallonsis femení, presa de gran excitació es contrau i s’eixampla fent un bonic espectacle d’aigua i color!
En Tubau no soportava el verb "catxar": li agradava, en canvi, Adamo, “mis mano en tu cintura però mírame con dulzor,...”
Quin paio tu!
“Con su falda pantalon i i su pelo de panocha,” vull dir “anaranjado!”
“Le aclama la afición”, continuava jo!
Però no tots som iguals,...Ell era platònic nat!
I els capellans? No son platònics també? Li queia simpàtic el mossèn de literatura, l’únic que ens deixava llegir el que volguéssim, un cop per setmana a la biblioteca: per exemple, allò de “a Rocinante se le avino refocilarse con...”
Però quin llibre va agafar en Tubau, segons em confessà? En Tubau va agafar “Dafnis i Cloe” de Longo: natural! Es passen una bona estona mirant de fer allò sense trobar la manera!
Però el dia que em vaig compadir d’ell va ser quan es va quedar blanc, de cop i volta la seva idolatrada Teresa (Teresa!, no Laura ni Beatriu!) estava, ni més ni menys que al menjador de casa seva.No s'¡ho podia esperar. Li mancà l’aire: allà era ella! (que no era imprescindiblement hermosa, tenia quelcom, però, i, ben assessorada per la mare, es va casar amb un bon partit): ella que sempre li tenia com compassió. Li eren igual les equacions i els signes i el a+b al quadrat on calia tenir en compte que a es multiplicava per b i se sumaven al quadrat d’a i b.
Per a que et servirà això home deu? També li deia jo (No calia estudiar tant i saber tan de lletra i de número”.
És que Tubau, Platònic, es estar sempre penjat i no emborratxar-se mai ni tenir o sentir mai les desil·lusions,...
No baixar mai al terreny de la vida perquè es molt amarga. Desperta.

I va i en aquell indret de la plaça d'Atenes, prop d'una font i envoltat de deixebles, Plató digué:
-No s'enamoreu mai de la vida. Perque l'amor és un cuc que rosega l'enteniment i ens fot la butxaca.
-Mestre -demanà un dels presents, potser un deixeble- I perquè us heu amigat momentàniament amb el Fidias, donant 'pes cul' en variant mallorquina>?
- Una cosa és la pròpia substància de l'ésser...Que del seu cul no mana més que el propietari... i l'altra és l'enamoramenta, que causa estrèpids de fortuna i mal de cor i ànima- respongué el mestre Plató.
-Aleshores -preguntà un altre- si jo m'ho faig sovint amb la meua xicota, només pensant en el sexe... no és amor?
I la resposta fou sublim: -Fes-ho, fes-ho! Sempre que pugues i et deixe. I fes partíceps als demés. I ens emboliquem en un fer-ho per sempre i més. Que la vida són quatre dies i ens cal aprofitar-les.

PS. Després vingueren variants idomàtioques al traduir, interpretacions diverses,varietat de conceptes... El que està clar és que cap dels traductors va reblar el clau. Ni va clavar el ca per la cabota. De fer-ho, ni un clau!