REPTE CLÀSSIC DCLXVI - Una cançó - COMENTARIS I VEREDICTE

Anem, primerament, amb els comentaris:


DES POMMES, DES POIRES ET DES SCOUBIDOU - Mena Guiga

Ben inserida la cançó en el relat. Fa el paper d’una mena de banda sonora d’una relació, tot i que prové de la infantesa d’un dels dos. Potser el recurs és menys efectiu si el lector desconeix la peça musical.

Hi ha elements que em recorden el món dels contes: l’antropomorfització de les roses que “desitgen” ser usades per a fer colònia, sabó o essència; l’aparició màgica de la cançó que baixa per la xemeneia; la referència a “la llàgrima” “guardada” pels dos (també hi veig simbolisme poètic ací). En conjunt, baix el meu punt de vista, formen un tot coherent.

Personalment, se m’escapa el sentit de l’eternitat que ha de tornar en una altra eternitat i el consegüent alleujament. Però potser té relació amb una cosmovisió que desconec i el problema és meu.

Tenim una història d’amor i de desamor, i de pena compartida final (amor que ressorgeix en ella?). La història està narrada de manera eficaç, llisca bé i respon a l’objectiu del repte a la perfecció.



HI HAVIA - rnbonet

Tenim la lletra d’una cançó en francès (de George Moustaki) que va alternant-se amb el text. Més que un relat, amb el seu format clàssic, es tracta d’un cant a una mena de paradís que s’ha perdut: vida en la natura, llibertat, senzillesa...

La idea és interessant, tot i que hi ha algunes coses que se m’escapen. Per què la cançó no és per als xiquets que viuen “entre fems i deixalles”? A què es refereix l’autor amb això del “lloc únic verge” i el rector “d’aquella secta”? Potser necessitem conèixer la cançó per a entendre bé tot el text?

No coneixia la cançó, però l’he trobada a YouTube i considere que la melodia melancòlica s’ajusta perfectament amb el to del relat. Hi veig certa solemnitat amb frases encertades (“Sí. Hi havia una terra que semblava un jardí. O un jardí que anomenàvem terra.”). En eixe sentit, es podria llegir en veu alta amb el tema de Moustaki de fons i quedaria bé.



CREMATORI - Clyde

El relat retrata l’estona posterior a la cerimònia en un crematori. I ho fa des d’una tercera persona que ens permet accedir als pensaments del protagonista, parella de la persona difunta.

Hi ha una ambientació molt ben creada, amb elements descriptius efectius (“...les hores nocturnes d'hospital, amb la seva mà dins les seves i la morfina marcant un ritme precís de llum vermella i freda.”).

El narrador ens fa testimonis de les reflexions turmentades del protagonista, i aquestes ens arriben de manera versemblant (“Tot cercant comprendre's se sent culpable, foragita la seva vida. Torna a dies d'infància. Es replega a uns segons, al foc del crematori. I troba altres culpables.”).

L’estructura, basada en el ‘Concierto de Aranjuez’, és interessant i fa que la lectura siga àgil i amena. Tanmateix, trobe que el paral·lelisme no acaba de lligar. Les primeres mencions a la música apareixen cap al final del text i, baix el meu punt de vista, no s’aconsegueix establir la relació entre l’obra de Rodrigo i l’estat del personatge. En eixe sentit, considere que el relat –molt bo- no respon del tot al plantejament d'aquest Repte.


--------------------------------------------------------------------

Tenint en compte els diversos elements a valorar en la seua globalitat, el relat guanyador és... DES POMMES, DES POIRES ET DES SCOUBIDOU, de Mena Guiga. De manera que, companya, el Repte DCLXVII és teu.