Detall intervenció

Repte Clàssic DCLXII. Una conversa pendent

Intervenció de: touchyourbottom | 04-12-2016

Hi ha converses i converses. Ignoro com seran les que es presentaran al repte i quin en serà el motiu o no-motiu.

Ho deixo a l'aire, l'element que envola i allibera. Afegiu-li terra, aigua, foc, el que us plagui. I èter, és clar, la força dels pensaments.

Una conversa pendent. Una? Una i prou? Amb tal persona? Amb tal ésser? Amb ics persones totes juntes o per separat? Amb els 'jo' d'un mateix?

Hi ha converses i converses. I controvèrsies. I versos descontrolats. I diàlegs (a ioga es fa: cos i ment -no és fàcil-). I blablablà (això no és conversa: és incontinència verbal tipus cotorres de les palmeres mediterrànies que no paren de criar fins que un dia fot una gelor insuportable i cauen totes com pluja, congelades...elles que eren oriündes de càlides terrres sudamericanes. L'aventura va fer que alguna s'escapés de la llar, gàbia oberta, oportunitat única...i ...bé, això ja és una altra història. A tancar el bec! :)


No demanaré mots obligats ni en prohibiré cap.
I l'extensió (i copiaré l'anterior jutge/ssa): la que sentiu (si feu una enciclopèdia segurament acabaré queixant-me?).

I temps: fins passat aquest pont de l'Arxipura (ai!, vull dir Puríssima): dissabte, 10 a l'hora meiga.

Us hi espero!

tyb


Respostes

  • RE: Repte Clàssic DCLXII. Una conversa pendent
    Bonnie & Clyde | 04/12/2016 a les 22:38
    Vaig estar jutge, i ara seré participant al repte.

    Clyde
  • La soca de l'eucaliptus (fora de concurs)
    Montseblanc | 09/12/2016 a les 10:10
    Aquell mes de juliol era especialment xafogós. La Duna va pagar l'home i va baixar del taxi amb certa remor, com si sabés que, un cop més, s'equivocava... El cotxe va desaparèixer ràpid en mig de la polseguera, i la tarda i la Duna es van quedar soles l'una amb l'altra. El camí que portava a la casa, brodat d'herba seca, estava custodiat, a un cantó i a l'altre, per una filera d'eucaliptus alts i prims.

    Ella va, per fi, començar a caminar cap a l'edifici que l'esperava al final. De tant en tant trepitjava les llavors dels eucaliptus i la seva olor li portava el record de tantes tardes, de tants anys fent el mateix... Ella es preguntava per què tornava, també es preguntava per què se n'anava cada vegada...

    La casa, construïda als anys cinquanta per algun paleta seguidor de l'obra de Gaudí, tenia certa gràcia i ressaltava sòlida en aquell lloc escàs de vegetació. Uns metres més enllà el penya-segat i el mar com un guardià silenciós.

    El darrer arbre abans d'arribar a la casa havia estat destruït per un llamp. La soca ennegrida i muda li feia por a la Duna. Li recordava la feblesa de la vida, el nostre pas efímer per aquest món.

    Va pujar els quatre escalons de l'entrada. La porta oberta, com sempre. Va deixar el petit necesser sobre una cadira, al rebedor. Va tancar la porta, va passar la clau. I va començar a pujar les escales a poc a poc, agafant-se de la barana. Sentint un cop més el silenci penetrant-li les orelles, feia mal aquell no res...

    Va entrar a l'habitació. Les cortines estaven corregudes però la llum de juliol entrava igualment, impúdica i altiva a tot el dormitori.

    La Duna es va despullar amb moviments ràpids i es va estirar nua damunt el cobrellit de ganxet blanc. El seu cos morè ressaltava magnífic sobre aquella peça d'art casolà. Era una dona de corbes generoses, amb les carns més abundants del que deien els canons de bellesa. Amb pels a les aixelles i al pubis. Negres i cargolats. No tenia vergonya. Es sentia poderosa. La suor de la seva pell la feia fluorescent en mig d'aquella estança plena d'estiu i d’un gelatinós passat que s’arrossegava per les parets i els mobles.

    Ell va agafar el vano de sobre la tauleta i la va començar a ventar molt lentament. Era un vano negre, havia estat de la mare d'ell, de fusta tallada a mà i de blonda pintada amb roses vermelles. La suau brisa va fer que els mugrons de la Duna es posessin durs. La blonda li va tocar lleument la cintura i ella es va esborronar. Ell va començar a recitar Leveroni "Jo porto dintre meu, per fer-me companyia, la solitud només". Ella tenia els ulls tancats, les cames lleugerament separades. "La solitud immensa de l'estimar infinit". Quan el vano va passar pel seu entrecuix la frescor que va sentir li va recordar l'humida que estava. "que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella". La veu d'ell, vellutada i desesperada a la vegada, l'atordia i l'exaltava. "perquè fossis més meva, perquè jo fos més teu".

    La Duna ja sabia per què tornava, perquè l'estimava amb bogeria aquell home. Com un riu que corra cap al mar i mai canviarà el seu destí, ella anava cap a ell, sense dubtes, sense remei, sense esperança, no podia ser d'una altra manera.

    Ell se li va posar al damunt, nu i endurit, i va començar a estimar-la. Com si fos la primera vegada, com si fos la darrera. Com si no es coneguessin, com si sempre haguessin estat junts.

    Feia anys que entre ells no hi havia més paraules que els versos d’altres.

    Cap de dues hores el taxi ja tornava a ser al final del camí ressec i flairós. Ella va sentir com la porta es tancava a la seva esquena, va baixar els escalons, la soca negrosa la mirava burleta. No ho va poder evitar, era un gest de nena, però amb l'ungla va esgarrapar la superfície de la fusta i hi va deixar gravat un cor. D i C.
  • Jo també afegeixo relat fora de concurs, titulat 'Una conversa pendent'.
    Mena Guiga | 09/12/2016 a les 20:28
    http://relatsencatala.cat/relat/una-conversa-pendent/1056452

    Salut, germaneta toca't-el-pompis!
  • Paula
    Bonnie & Clyde | 10/12/2016 a les 00:05
    Quan Paula signa a recepció la seva entrada sempre té la sensació que el temps canvia, que la sotja. La fa culpable de quanta estona podrà estar avui amb la seva mare.

    Té por de la memòria de la seva mare. Abans, de tant en tant, recordava el seu nom, Paula. Però de mica en mica va començar a preguntar qui era ella. Qui eren cadascú que entrava a la seva cambra dubtant i poruga. Dubtant i enrabiada.

    Ara ja fa molt que tot és indiferència. Que la seva ment s'ha fos en a saber quins paisatges de no-res. Ara es deixa fer.

    La Paula avança pel passadís deixant anar salutacions i amb ganes ja de marxar. Troba a la mare a la cadira prop de la finestra. La infermera surt enduent-se l'esmorzar i la mare ja és neta i pentinada cap enrere, com es pentinen ara els cadàvers.

    Té un petit cofre de fusta a les mans, la seva mare. Però no li fa cas, com si tingués un cartró, un paper, aire, res, un món sense pes. La Paula li fa un petó i li pregunta que té a les mans. La seva mare la mira, un instant verge i estèril. I torna a girar el cap vers la finestra. El desmai del pati gronxa les hores.

    La Paula li treu la capseta de les mans. La mare, com sempre, es deixa fer. L'obre, hi treu una petita polsera de bijuteria amb un nom, Paula. El llegeix en veu alta, sense adonar-se'n.

    -Per sempre, estava tan dolguda que li vaig llençar a la sorra.

    La Paula mira a la seva mare. Els seus llavis que acaben de parlar, les seves mans tremoloses que volen prendre-li la polsera. Li dóna alhora que li pregunta per què per sempre. Com si ella també sabés de que parla.

    Paula, el seu nom?

    Tanmateix no en tenia cap saviesa de a què es podia referir amb aquells mots. Però ja que la mare havia entrat en un record, més valia no treure-la d'aquestes ones de memòria.

    -Ens van comprar les polseres idèntiques, cadascuna amb el nom de l'altra. Amb una promesa de joventut anhelant. Per sempre. Però em va fer tan de mal en marxar que li vaig llençar l'últim cop que ens van veure. Més tard vaig aprendre que tenia raó. Potser.

    La Paula mira la seva mare, de bell nou la vista fixada en el desmai del pati. La troba bella. Voldria preguntar-li més d'aquesta Paula de qui ella porta el nom. Li agafa el braç i li posa la polsera. La seva mare la mira amb un somriure mentre amb l'altra mà s'agafa el canell amagant contra la pell una antiga promesa.

    La Paula s'aixeca per a marxar. Mira el desmai, quant més n'ha de saber aquell arbre.




    A l'endemà la Paula troba la mare amb un paper a la mà. Amb una carta, prou que ho sap només en veure'l tremolar a les mans. Besa la mare i mira l'arbre del pati. Sembla tintat de vellura. La despentina una mica abans de prendre-li la carta de les mans. Amb la mirada li pregunta si vol que la llegeixi. No espera cap resposta i en comença amb veu calmada.

    -Has d'entendre que ningú ens acceptarà. No vull dir que no n'estiguin preparats, sinó que no en volen estar.

    Aquest amor nostre, ple de tendresa! Aquest bell amor nostre on el desig no sap viure sense nostres ànimes, té tants enemics. Ningú ens acceptarà. Ja tothom parla de nosaltres i els teus pares t'han amenaçat amb tantes formes de tancar-te la vida.

    Saps que una de les dos ha de marxar. I que aquesta sóc haig de ser jo. Se suposa que la nena innocent ets tu, i jo la dolenta d'aquesta historia.

    T'estimaré per sempre.

    La Paula sent l'esguard de la seva mare. Continua llegint...

    -Afegeixo aquests mots ara, lluny de tu, dels nostres àmbits. No has volgut agafar-me les paraules i m'has llençat la teva polsera. Anna, amor, sé que m'estimes. I seré egoista, no vull que m'oblidis mai. Mai!

    Viuré, viurem. I un dia seurem l'una al davant de l'altra i conversarem desgranant les vides que han regalimat del nostre amor.

    Per sempre, amor meu.


    La Paula mira la seva mare, de nou a les branques del desmai.

    -Mare, qui t'ha portat això?

    -He estat jo.

    A la porta hi ha una dona gran, com la mare. La Paula de qui porta el nom. Ara ho sap

    -Sembla que les converses que li dec a la teva mare hauran de continuar en silenci. M'ha castigat amb l'oblit.

    -Oblit? no. Em va posar el teu nom.

    Parla amb mi, la meva mare ens escoltarà.
  • L'indiferent
    Bonnie & Clyde | 10/12/2016 a les 17:15

    Una noia passeja a la platja. Enfonsa els peus en la sorra amb parsimònia. Porta un vestit blanc vaporós, gairebé fràgil com el seu esguard. Qualsevol pintor l’hauria segrestat en una tela, immersa en aquella bellesa de natura, de manera que ella esdevenia part inamovible d’aquell paisatge. Per un instant, un miracle.
    En arribar al rocam, gira el cap per observar el seu camí de petjades. Potser cerca un senyal. Mira el mar com demanant-li alguna resposta.

    El pare va canviar. Va canviar ell i va canviar de vida. I ella es va sentir foragitada d’aquesta nova vida. Per això torna a la platja on van compartir somnis i jocs d’infantesa. Secretament, vol creure que un dia el trobarà entre les petjades mig desfetes a la sorra.

    “T’hauria dit tantes coses pare, només amb la força del gest. Quan hi ha dolor no calen els mots. L’abraçada ens hauria salvat de l’abisme de la incomunicació i de l’oblit. On vas guardar el nostre amor petit després que em vas abandonar emocionalment? Tinc sentiment de culpa de no haver estat prou digna del teu amor. Per això vas fugir, perquè no érem prou dignes de tu. Malgrat tot, sóc la teva filla. No sé si és poc o molt important ser filla d’algú. Algú que ha fet possible que respiris i sentis, tot de cop desapareix sense dir res. Silenci. Anys. Silenci.”

    La noia desfà el camí a poc a poc, sense pressa. L’horabaixa abelleix la tarda que fuig. De lluny estant, s’albira un noi que la saluda amb la mà. Ella també alça el braç i somriu. Li ha costat guanyar la batalla de la por d’estimar i deixar-se estimar. Avui ha decidit que no cal buscar més respostes en el passat, ni el vent, ni en el mar.
    Enfila la carretera envers un noi que la mira feliç i esperançat.
    Cau la tarda, el cel és d’un color ataronjat com de pau tranquil·la. Un bocí de vida i l’amor que no s’ajorna, es pren i prou.


    Bonnie
  • Facilitats
    Colometa Coixa | 10/12/2016 a les 18:38
    Era fàcil cancel·lar la reserva de l'hotel de Londres. Inclús estripar el resguard del vol cap a la capital anglesa. O fer més el ronso al llit, i perdre el tren que la dugués cap a l'aeroport. Només hauria malgastat aquells estalvis per realitzar qualsevol somni que se li acudís. Sense necessitat de justificar les despeses ni de disculpar-se per res. Ningú més no sabia de l'existència d'aquella guardiola ben farcida, perquè els havia anat arreplegant subreptíciament. També la desconeixia la seva parella, que sols havia aconseguit endur-se-la al llit i prendre-li la flor de la seva innocència.

    Hauria estat fàcil tot plegat. I avui tindria entre els seus braços el fruit d'aquelles nits de disbauxa i de sexe sense precaucions. Potser l'hauria criat en la soledat de la solteria, o en el repudi de la seva família. Però el que sap sense cap mena de dubte és que ell, covard de mena com era, no l'hauria acompanyada en aquesta aventura maternal. Tot això, tanmateix, ho havia descobert mesos després d'haver-se deixat encolomar i haver accedit al desig de posseir-la, amb falses promeses i futurs idíl·lics, tot aprofitant que encara era massa jove i somniadora. Entre besos embriagadors i xiuxiueigs apegalosos, se sentia nàufraga en terra ferma, capbussant-se dins del llit d'aquell home.

    Després d'aquelles nits tòrrides, que era el colofó a un flirteig asfixiant i demencial, que l'afalagava però, alhora, l'atabalava, s'adonà que aquell home l'empenyia cap a un precipici de perdició i de dissorts. El seu caràcter ombriu i callat no deixava massa marge per dialogar ni per reduir les diferències que, entre trobada i trobada, augmentaven a marxes forçades. La gota que va fer sobreeixir el got de la seva paciència va ser el seu silenci absolut i la seva natura escàpola en conèixer el seu embaràs. I ella esperava notícies seves, endebades, mentre rumiava com confessar-li les intencions de tirar-lo endavant fins que naixés el fill que creixia en el seu ventre. Si ell li donava el suport necessari, com a parella que pensava tenir fins al moment. Encara que no hi hagués cap prova del suposat vincle que els unia.

    La resposta li va venir de la terra, que se'l va empassar. També va engolir la valentia per ser mare i li va deixar la desesperança i la desolació, les nits d'incertesa d'haver-se escolat en un atzucac i no haver-hi solucions satisfaents. De la nit al dia, es trobava sola, abandonada, sense una espatlla on plorar les seves penes inconfessables. I també de la nit al dia va planejar la seva aventura londinenca, estirant diners d'aquells estalvis secrets i tancant les portes a aquell plançó que s'havia arrelat en les seves entranyes. Incapaç d'arramblar amb tants d'esforços que li havien de venir.

    Que n'és, de capriciosa, la memòria. Tant o més que l'atzar. Tots els fantasmes pretèrits, que creia haver enterrat en l'oblit gràcies als anys i a les experiències, s'arraïmen en el seu magí en veure'l aparèixer al fons del vestíbul. Al seu darrere, amagada per unes enormes ulleres de sol, totalment innecessàries pel clima estival que regeix la costa valenciana en aquestes dates, una xicota que és trenta anys més jove que ell, pel capbaix, i amb els mateixos moviments dubitatius que tenia ella en aterrar a Heathrow. Sap amb certesa què li passa pel cap a la noia, i també sap que ell no ha canviat ni un bri el seu tarannà de seductor i de trencacors, sense més fites que les del seu propi plaer, sense pensar en el mal que pot ocasionar al seu pas.

    Era fàcil cancel·lar la reserva de l'hotel de Londres. Com també és fàcil escapolir-se del taulell de recepció abans que aquell energumen hi arribi i sigui atès per algú altre. No vol parlar amb ell, perquè la veu se li ompliria de rancúnia i de paraules d'aquella conversa que conserva des de fa deu anys, la mateixa edat que tindria el seu fill si hagués decidit no trepitjat sòl anglès. Aquella discussió seguirà pendent, igual que la petja d'aquell mal tràngol, que no s'esborra tan fàcilment, igual que els fruits que produeix el silenci.


    Colometa
  • En condicional
    iong txon | 10/12/2016 a les 20:08


    "Si de cas ja passaria" "Ja us diré una cosa o altra" "Així que el client em doni una resposta us aviso" "Demà mateix us truco i us dic el què" Com a bon ex-agent comercial, resposable de compres de la seva secció, en Manel mai no deixava un NO com a resposta a cap dels seus proveïdors. Era la seva particular venjança —tan irracional com es vulgui —per totes les negatives mal encobertes de part de les seves amistats, normalment del gènere femení, que rebia periòdicament i sobretot durant el cap de setmana.

    Però un divendres a mitja tarda va coincidir al metro amb la Paula, la seva antiga companya de classe a l'institut. Feia set anys que no la veia, i el va deixar astorat el canvi que havia fet la noia en aquest temps. Potser s'havia operat la vista o s'havia posat lentilles, tenia si fa no fa la mateixa estatura però ara tenia totes les curves al seu lloc, perfectametn arrodonides, uns pits discrets que es feien mirar, sense ser excessius, i vestia d'una manera indubtablement sexy però amb elegància. Va poder iniciar una breu conversa sobre records i anècdotes, però les tres parades del trajecte que van compartir junts amb prou feines li van donar temps de començar a interessar-se per com li anava la vida i la situació d'ella després de tant de temps. Abruptament, ella es va acomiadar quan es van obrir les portes amb un "Ei, ens hem de trucar algun dia i xerrem."

    Així que es van tornar a tancar les portes va adonar-se que no tenia el número de mòbil d'ella. Després de fer el transbordament a la línia verda es va posar a cercar-la compulsivament, al face i a totes les xarxer socials que va poder: ni rastre amb el seu veritable nom. Després d'algun intent infruitós d'aconseguir alguna dada a través dels pocs excompanys que sí tenia a l'agenda, va passar un parell de setmanes encara amb l'esperança de rebre alguna invitació, sol·licitud d'amistat o trucada… Algun senyal de vida de part d'ella.

    El dilluns al matí, a dos quarts de deu, va rebre la primera trucada mentre era al seu despatx. Una mica sorpresa, la recepcionista i tot va sentir-lo amb un to de veu lleugerament més alt de l'habitual: "No m'interessen les vostres peces. Aneu cars i donen un mal resultat. Sap què? No cal que em torni a trucar més!" El primer proveïdor del dia havia estat de pega.

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.