repte clàssic DCLXI, Comiat. Comentaris i veredicte.

El mar donant tardor a un port. Entro al cafè abans de marxar, arriba l'hora del comiat. Demano un cafè a la dona de la barra i li pregunto per aquella Tèrpia de la que em parla a vegades, aquella historia que no acaba.

Allà hi és, em diu. Amb l'àmbit de llibertat que ha relatat, defugint amb indiferència les vides i les normes quotidianes, aprenent en la vellesa tota l'adolescència de la vida i la carn.

Saps, li dic, en els teus mots obligues a tancar els ulls, perquè tintes rere les parpelles el paisatge lliure de la Tèrpia, i els dubtes dels viatges del netejacementiris, i quant hauran vist tots dos abans d'arribar a la seva joventut. M'agrada aquesta historia, collonets de neu....

Amb el cafè a la m'acosto a un home que sembla vingut de la pagesia. Si això fos una pintura del cafè d'un port, la seva figura semblaria escapada d'un altre llenç.

Hola. Qui ets?

Em dic Aciscle.

Perdona¡¡¡

Riu Aciscle i diu que porta el nom del seu avi, el nom i més. Molt més. Doncs ja porta la saviesa de l'horta en créixer, i la tendresa de la família. I sap histories de gats.

No t'ho creuràs, però no tothom sap coma acaronar un gat, ni en té permís.

Aciscle recita uns versos de partida. Em commou, els seus ulls semblen haver dit adéu abans de obrir-se a la vida. El veig savi, protegit. Sento la seva mare en posar-li el nom, intentant fer etern l'amor.

Una historia o una vida poden néixer encomanats de bellesa.

A un racó del cafè un firaire projecta unes ombres damunt el dibuix d'un fetus. Les ombres em parlen de tota la vida d'una persona, des de la seva naixença, els petons, l'aprenentatge. Nens i dona, absències.

Rere les ombre el fetus va prenen forma a mida que avança la historia, sembla un àngel.

A la fi l'ombra es vincla i mor. I en fer-lo l'àngel ja format obre ulls i ales, i fuig volant i s'emporta com a memòria totes les ombres.

Potser sí que tots portem dins nostre la nostra íntima mort.

Em criden a seure. Sembla un mestre, em diu que em vol adoctrinar sobre com comportar-se en un enterrament. Més aviat, de com donar el condol. Li escolto. Té un llenguatge acurat, i les instruccions són precises.

Però de mica en mica me n'adono que porta una disfressa. No és un mestre, és un estudiant sorneguer i potser avorrit. Li faig un somriure i quan arriba a la premissa de sempre se'n van els millors li dic: I si la vídua aleshores et pica l'ullet i et diu a aquest l'he aviat jo i no era pas dels bons.

Riu l'estudiant i ens demanem un xupito whisky.

Agafo el diari i llegeixo la última plana. Un costum que és més normal del que penseu. Hi trobo una noticia estranya, i amb poesia. Una incertesa escrita, un avorriment de vida, i tanmateix...creure's que s'ha nascut per a un vers? És el suïcidi fallit una coincidència per a fer-nos arribar els versos que potser no en sabríem d'haver reeixit en la mort?

M'agraden les paraules de l'entrevistat, la saviesa de que n'hi ha molts com ell.

Surto a fer una cigarreta. Ha crescut la boira. Una noia s'acosta a la porta del cafè. La miro i em parla com un silenci.

Quan ens entenem millor és en silenci i nusos.

Aquest vers ja porta un comiat. Ja diu que tot s'acabarà. El seu somriure em parla amb una màgia senzilla d'una vida que bé havia d'esclatar per alguna costura.

Sense mots, alegria i plors. Una historia on jo i qualsevol lector ha de instal·lar-hi els seus silencis, paraules.

Li dic a la noia que m'acomiadi de tots. I li demano si us plau, que sigui ella qui els repti a noves histories.

Touchyourbottom, us toca proposar un nou repte, heu guanyat amb vostra trobada kàrmica.

Gràcies a tots per participar, i perdoneu aquest rotllo que us he endinyat, no en sé fer, de jutge.
M'han encantat tots els relats, tots. No sabria dir més.

Gràcies.

Clyde