Detall intervenció

Repte (Clàssic) DCIII [603]: Alimentària

Intervenció de: deòmises | 16-07-2015

Un repte per parlar (o escriure) sobre l'art o la necessitat de menjar, d'endrapar, de devorar, de papejar, d'ingerir... Qualsevol àpat és benvingut, no hi ha limitacions en aquest apartat. Sols en el termini de lliurament dels textos (el proper diumenge 19 de juliol de 2015, a les 23.45h), les paraules clau (un color qualsevol, guspira, reblar) i l'extensió (299 paraules de màxim)

Endavant!


d.


Respostes

  • El rotllet dels dimecres
    Mena Guiga | 17/07/2015 a les 11:16
    Esperava amb ànsia els dimecres, el dia que arribava.
    Esperaria llavors, amb delit in crescendo, l'hora de sopar.

    No hauria endrapat res en tot el dia, desitjant aquella única menja tan tastívola.

    S'hauria estat entretenint comptant núvols -si n'hi havia- o taques de xiclets a les voreres o les vegades que la tia àvia deia 'aiiiissss' tant si portava dentadura com si no.

    En Fluvi de Ment era fluixet per a res que no fos el gaudi suprem en pinyons fixos que s'havia establert i ni sabia a causa de què, però que aconseguien que la seva existència obtingués pinzellades de gaudi, guspires de plaer, o ja s'hauria penjat.

    La vella s'atiparia de sopes amb el pa que la del forn els guardava pensant que el volien per a l'aviram. El gat tísic lleparia engrunes d'un terra que feia mesos que no s'escatava.

    I ell, arrossegant una cama fotuda i un cervell impossible de reblar, es gastaria tres euros i setanta cèntims adquirint el rotllet d'espinacs, panses i pinyons en aquella dietètica on el tenia encarregat i el nom de la qual mai no recordava, aquella amb el símbol d'una flor de color malva.

    En ser a la rònega llar es cruspiria el de la setmana anterior amb desfici forassenyat... i deixaria el nou a sol i serena.

    Aquell gust de florit i de passat i l'expressió del seu rostre abans, mentre...i després: tot i anhelant el següent dimecres.



    Mena
    • RE: El rotllet dels dimecres
      Mena Guiga | 17/07/2015 a les 14:28
      El gat tísic lleparia engrunes

      Canvio 'lleparia' per 'espigolaria'.

  • El nen que menjava Venus (fora de concurs)
    Mena Guiga | 17/07/2015 a les 14:06
    Aquell nen de complexió esquifida i al rostre els trets menuts -inclòs el nassiró pinòtxic- llevat d'uns ulls de 'no em perdo detall del món' un pèl i dos desorbitats com els dels peixos abissals es fotia Venus a tort i a dret i a cremadent.

    Tot havia començat el dia que va estudiar el Paleolític i la noia on anava a classes de repàs, per animar-lo i nodrir-lo, li ho va ensenyar. Van fer l'esquema amb retoladors de colors, que l'alegria a les llibretes, força amputada a l'escola, amb la Gisela era al revés. L'apartat dedicat a l'art, en taronja -to de la creativitat, va afegir ella- és el que més se li va gravar. I és que la imatge al llibre de les Venus, aquelles icones de la fertilitat ancestrals, era tan simple com agafar una avellana i tres ametlles, pelades i torrades, i reproduir-la sobre la taula. Com cruixia, en cruspir-se-la, ara un element ara un altre, petits premis a mida que el nen aprenia la lliçó.

    Li va ben quedar. El cap, les dues mamelles i el sexe. Es podia dir que no tenia extremitats. No va pensar en afegir-les amb festucs, per exemple, per acabar de reblar aquells personatges alimentaris.

    Li va quedar. Per postres a casa seva, per berenar, per fer un pica-pica, el nen confegia Venus. Les menjava amb un somriure, guspira de la gràcia que mai van deixar de fer-li.

    De gran i de mena emprenedor va muntar un negoci: 'La Venus torradeta'. Venia fruits secs a l'engròs i a domicili i àdhuc feia feliços als capellans colgant-los amb grana d'ídem. Bons encàrregs.

    No cal dir que el logo era la imatge de l'avellana i les tres ametlles formant la divinitat que els cavernícoles adoraven. Ell, també.
  • La gata que (ad)mirava les flors de pastanaga borda (fora de concurs)
    Mena Guiga | 17/07/2015 a les 14:23
    Tota una eternitat, igualable a set vides, aquella gata tricolor -els dos de les pel·lícules mudes i el marró com el torró de Xixona- se sentia atreta, cridada cridadíssima, ca que era un ser que sumava altres existències que ho demanaven i que no eren pas les que estava protagonitzant amb el xassís felí.

    Aquella gata, esvelta i d'elegància intrínseca, semblava una estàtua situada sota una morera carregada de fulles com cors vegetals amb les branques vinclades com un desmai, com si tingués els cabells llargs i de cap manera hagués de passar per la perruqueria.

    S'hi estava hores esdevingudes mitjos dies i encara més. Mirava unes mates de pastanaga borda. Aquelles tiges sinuoses i aquelles flors nebuloses com crispells de blonda elaborats per una àvia que guardava molt endins.

    No es distreia amb cap insecte torracolloner digne d'enjogassar-s'hi perseguint-lo i cruspint-lo.

    La gata era una figura pètria concentrada en aquell Tot. Engolia cada detall, cada matís. Feliç.

    Per reblar-ho, quan les plantes evidenciaven un fer figa, la gata, abans això no s'esdevingués...s'hi abraonava i se les menjava amb els sentits i l'ànima.

    Mena

    • Aquí, que hi ha un trosset que s'ha perdut!
      Mena Guiga | 17/07/2015 a les 14:26
      Tota una eternitat, igualable a set vides, aquella gata tricolor -els dos de les pel·lícules d'abans i el torrat com el torró de Xixona- se senti atreta, cridada cridadíssima, cada estiu i al juliol, a xuclar guspires de poesia, bellesa que nodreix l'esència, ella que era un ser que sumava altres existències que ho demanaven i que no eren pas les que estava protagonitzant amb el xassís felí.

      Aquella gata, esvelta i d'elegància intrínseca, semblava una estàtua situada sota una morera carregada de fulles com cors vegetals amb les branques vinclades com un desmai, com si tingués els cabells llargs i de cap manera hagués de passar per la perruqueria.

      S'hi estava hores esdevingudes mitjos dies i encara més. Mirava unes mates de pastanaga borda. Aquelles tiges sinuoses i aquelles flors nebuloses com crispells de blonda elaborats per una àvia que guardava molt endins.

      No es distreia amb cap insecte torracolloner digne d'enjogassars'-hi perseguint-lo i cruspint-lo.

      La gata era una figura pètria concentrada en aquell Tot. Engolia cada detall, cada matís. Feliç.

      Per reblar-ho, quan les plantes evidenciaven un fer figa, la gata, abans això no s'esdevingués...s'hi abraonava i se les menjava amb els sentits i l'ànima.
      • RE: Aquí, que hi ha un trosset que s'ha perdut!
        Mena Guiga | 17/07/2015 a les 14:27
        'el torrat com el torró de Xixona- se senti'

        I més làpsus. Seria així, això:

        'el marró com el torró de Xixona- se sentia'
  • Vulves envasades al buit (fora de concurs)
    Tanganika | 17/07/2015 a les 16:24

    VULVA ENVASADA AL VUIT

    En Quim Blex Crix era un paio mastodòntic que allà on cagava deixava la merda. En quantitat directament proporcional a la seva robusta complexió. Uns alienígenes la recollien en una hora gens transitada i se l'enduien a la seva galàxia per vendre-la a col·leccionistes i a catadors suprems interestelars.

    En Quim vivia la seva existència del color de rosa dels baixos femenins, així de sincerament en definia el què, dedicada a un negociàs que un dia dormint la mona i somiant aixecar faldilles de Menines pseudovelazquianes perverses -en una època en què l'autèntic escassejava més que els bon sentiments- se li va presentar (la gran idea). Allà sota, abans no trobava natges, engonals i pubis i solcs del nèctar de la vida, apartava nans fugits de circs escanyaires, tresors de filibusters de tots els mars, ungles polides de faraons egipcis geperuts que havien mort xarrupant regalèssia i enagos fastuosos i megafarbalantats castíssims i exageradament adossats als cossos d'aquelles dones que de cintura en avall semblaven paraigües amb barnilles com les de les cotilles.

    La llumeneta al cervell semiatrofiat del tio amb un nom de tres monosíl·labs va ser clara com l'aigua nítida d'inicis del segle passat (amb una mica de sort).
    Una guspira de joia va corroborar l'encertada inspiració.

    I com que no hi era tot -comentaris de gallines velles amb els baixos ressecs i les llengües viperines- i era arriscat va fer el que va sentir.

    Va buscar col·laboradors. La Ton Flos Pins, en Pep Couh Xouh, la Pam Pip Prap, en Sev Rul Shim, etcètera. Aquestes persones amb afinitat elevada i aspecte de la mateixa família van ser els encarregats de les ones expansives, de fer arribar a tot el planeta els productes que l'inigualable jefe havia previst com a l'èxit del segle.

    I sí, sí. Entre tots van pensar una gama interessant que es sumés al producte més cridaner: les vulves envasades al buit. Elaborades amb amor des de tots els chakras de les cuineres i cuiners, tan ben dissenyades, tan mengívoles, tan iguals, tan inexplicablement substancioses. Els compradors ho trobaven inefable i repetien, el cost se'ls enfotia, que n'hi havia per a sucar-hi... I afegien les porcions de trossos d'orelles de felins que havien estat mutilats en ser esterilitzats i tornats a les colònies per ser reconeixibles, tan ben arrebossadetes. I seguien amb altres assortiments, com ara collonets de l'Àrtic damunt cornets cruixents de galeta integral o naps de cavall salvatge tan ben aconseguits que les amanides volaven...

    En fi, que en Quim i la seva patuleia d'estanding cada cop més up up es van fer rics. I els alienígenes recollidors-usurpaires d'excrements amb tota la força de la ment també. Un bon dia, per acabar-ho de reblar, quedarien, s'estrenyerien les mans (uns quants cops, que els de fora en tenien un fotimé) i es desconeix si s'atiparien amb res, prou satisfets amb llurs intel·ligències.

    TGNK

Respon a aquesta intervenció

Omple les dades si vols respondre a la intervenció

Pots utilitzar els següents tags d'HTML: <a>, <img>, <em>, <strong>, <hr>, <object>, <embed>, <param>, <center>, <font>, <ul>, <li>.