Repte clàssic CDLXX, Complex de Pigmalió. Comentaris i decisió.

Disculpes si algú s'ha inquietat pel retard. Anem per feina:

PIGMALIÓ, SA

Magrão ens escriu una versió mediàtica i mercantilista del complex de Pigmalió, actual i vigent. El primer i el penúltim paràgraf expliquen realment l'argument mentre que els entremitjos es recreen amb pinzellades oportunes i divertides. És evident que ha aconseguit un relat molt amè i un retrat molt fidel.
El relat està ajustat exactament a la mida màxima permesa i això vol dir, llevat una gran casualitat, que l'autor ha hagut de treballar el tex per adequar-lo. I, en canvi, sembla que no s'ha adonat que ha utilitzat cinc vegades la paraula "mercat", tres d'elles en un sol paràgraf molt curt. I després "similitud" casi a tocar... Ah, en referència a l'empresa del títol, crec que SA, en català, s'escriu sense els puntets tot i que entenc que és possible que es tracti d'una empresa del país veí (Havia de posar alguna pega, m'ho he proposat)
Des de l'aparent lleugeresa, aquest relat invita a una reflexió seriosa: aquesta mena de productes mediàtics s'emeten en hores de màxima audiència, protagonitzen revistes de gran tirada presents en totes les perruqueries i consultoris del país (en el nostre també, sí). Aquesta mena de productes els consumeixen milions de persones que tenen dret a vot... potser sí que se sentirien representats per la protagonista de PIGMALIÓ, SA


La tercera Sílvia

És cert que un bon marc realça un quadre. En el relat de XvI, el bon marc està format pel primer paràgraf i pel penúltim. A més a més, són el toc descriptiu en un text conceptual i reflexiu per part d'un Pigmalió persistent.
Han arribat a un punt cec d’un camí perdut... la segona Sílvia no li ha sortit com calia i ja té la matèria prima per a intentar–ho amb la tercera. El retret que tinc per aquest text és que em deixa la sensació de no estar segur d'haver-lo entès (potser sóc jo qui busca tres peus al gat). Tampoc no he entès en què es podia equivocar Vivaldi. Tot hi així, hi reconec l'equilibri estructural que he comentat, un llenguatge ric i una expressió fluïda en la qual els flashos curts són precisos.


Qüestió de temps

Fora de concurs perquè a Sangifetge se li presenta un cap de setmana llarg, amb revetlla i sense connexió a internet (encara és possible?). Ens ha deixat un relat en tres actes que presenta l'evolució d'un propòsit de pigmalionisme cap al desencís i, finalment, cap el dubte neguitós conseqüència d'una notable manca de determinació.


M'haurien d'haver dit Caim

O sigui, nuriagau, que la senyora s'havia passat anys pensant, i desitjant, que l'Abel era el fill resultant d'un polvet esporàdic amb aquell noi encantador i intel•ligent –i per això amb bon pedigrí– i no pas del talòs del marit. I havia discriminat l'altre fill indiscutible, aparentment un producte de menys qualitat. Però està atabalada i contrariada perquè ara resulta que l'Abel, la nineta dels seus ulls, és clínicament compatible el seu marit que necessita un transplantament de ronyó.
El gruix de la història és narrada pel fill reprovat però al final hi ha una intervenció curta de la mare per aclarir la situació i el per què de tot plegat.
Opino que la relació amb el tema del repte és tangencial, però el que em capfica del teu text, nuriagau, és l'última coma. He rellegit el text fixant-me en la puntuació i és impecable, encomiable, però l'última coma no l'entenc, no sé que coi fa allí.


Sense estridències

Ostres, és cert que la tanatoplàstia és una activitat en l'exercici de la qual la temptació a perfeccionar el cos present pot ser tan forta que el desfiguri en relació al seu estat anterior i natural... Però el relat de deòmises no va només per aquí sinó que també presenta una figura de pigmalionisme psicològic enrevessat, i gairebé cruel, amb que una mare pretén educar un fill dòcil fins a la submissió total.
No es pot passar per alt, en comentar el text, el treball d'investigació tipogràfica de l'autor, l'ús de la cursiva i la negreta conjuntament amb la lletra "normal". Per una banda, es podria pensar en un cert complex de Pigmalió tutor, que vol crear una lector perfecte que entengui la història deforma indubtable, que no se li escapi cap matís. Per altra banda, el que fa es simplement usar els mitjans que avui en dia hom pot disposar amb total normalitat.


Un marit reeducat?

Englantina ens presenta la història d'un pigmalionisme frustrat i ho fa en forma de diàleg pur i dur, sense inserció d'elements descriptius. Formalment està ben configurat i l'alternança exacta en l'ús de la paraula no deixa que el lector es perdi en cap moment.
En aquest fòrum he llegit opinions contraries a l'ús del diàleg per explicar histories curtes però no recordo que especifiquessin per què. Per això, avui que em toca opinar, vull profunditzar una mica en aquest tema i fer-ho agafat de la mà d'Englantina. Sí, crec que la transcripció roba espai a la descripció i resulta que, al final, no s'expliquen moltes coses, o no tantes com en un text sense diàleg. I en el cas del diàleg tan directe i essencial, sense recursos accessoris, també s'ha de cuidar el to amb que s'expressen els interlocutors, ja que si ambdós utilitzen la mateixa sintaxi, el mateix nivell de vocabulari i el mateix ritme, arribarà un moment que es fondran. En qualsevol cas, l'autora ha aconseguit transmetre que el marit de la senyora, pretesament reeducat, li ha sortit rana.


I moltes gràcies a tots, llegir-vos i intentar comentar-vos és molt enriquidor.

Ja he vist que va carregat de feina, però sempre que es participa es corre el risc de guanyar. Crec que el relat més complert és Sense estridències de deòmises.