Repte Clàssic 696 o DCXCVI - VIRTUTS?

Un matí tèrbol, amb fulles mortes tapant els embornals de la ciutat

Semblava vell. Estava amuntegat sobre sí mateix, assegut a terra, al costat de la porta. Aquell dia l'aire era tímid i amb prou feines es podia fer moure a si mateix. "Que espereu la justícia?", vaig deixar anar sense mirar-lo. Sé que hi va haver resposta, però no la vaig sentir perquè ja era lluny, dins de la porta que girava sobre si mateixa.

Després del control de seguretat, quan anava al meu despatx per canviar-me a mi mateix per una persona justa, el vaig tornar a trobar. Semblava jove, esfilagarsat sobre sí mateix com un pop petulant. "Que espereu la justícia?", vaig deixar anar sense mirar-lo. Sé que hi va haver resposta, però no la vaig sentir perquè ja era dins, canviant-me a mi mateix per una persona justal.

Dins de la sala només hi érem ell i la persona justa. Va parlar de si mateix sense anomenar-se i la persona justa se'n va adonar. Lògicament, el va condemnar. Ningú pot ser ell mateix i aspirar a l'absolució. Ho vaig entendre el dia que vaig saber que jo no era jo, sinó un altre. Com la justícia.

De sempre que he estat distret i, fins i tot, descurós. El típic descuit de les claus, per exemple, és una constant en la meva existència. Gairebé frega la rutina. És un do, em diu sempre la mare, que ja s'ha guanyat un bon tros de Cel gràcies a mi. Avui, però, en regirar les butxaques i la bossa i constatar que no hi ha el clauer enlloc, he premut el timbre de casa i, sense més preàmbuls, la porta s'ha desblocat. Mentre pujava les escales —no soc massa amant dels ascensors— dels set pisos que ens separen de l'entrada, entomava les cabòries que, al llarg del dia, m'han estat atabalant d'allò més. L'economia domèstica és el que té. El canvi de pelut de l'entrada m'ha sobtat; la meva dona no és massa de modificacions. Però el pitjor ha estat quan, en travessar el llindar de la cuina, i després de notar les noves adquisicions escampades per tot el rebedor, una senyora desconeguda m'apressava perquè deixés l'abric i segués, perquè el dinar es refredava.

De sempre —també he d'afegir— que no em callo res. Sobretot les injustícies o els flagrants equívocs. Aquesta situació s'encabia en la segona categoria. Llavors, en obrir la boca per queixar-me d'aquesta usurpació d'espai, o de persona, la flaire d'una escudella i d'un rostit de pollastre amb prunes i poma m'han emmudit de cop. No era moment de quedar malament amb l'Aurèlia —que així s'anomena la bona dona—, i potser calia esperar a les postres o, ja posats, a la calma del cafè. A més a més, aquelles menges eren dignes dels àngels, i cullerada rere cullerada, mos rere mos, he anat reflexionant en com he de dirigir-me a ella, sense ànim d'ofendre-la ni de ferir-la. Puc ser distret, però el decòrum i el protocol són presents en el meu tarannà diari.

De sempre, finalment esmentaré, com a tall conclusiu, soc de rampell fàcil i bel·ligerant, i em feia por endegar la discussió i com més temps transcorrem junts, més clara tinc la carta que, quan ella s'hagi allitat, li escriuré a la meva ex, tot carregant-la de retrets i de frases lapidàries que la facin sentir-se culpable de la meva decisió tan taxativa. Demà, quan em dirigeixi cap a la feina, la duré a l'estafeta per assegurar-me que l'hi arriba sense problemes. No m'agradaria pas que la notícia de la meva desaparició trasbalsés l'Aurèlia.


d.

Sempre he sabut que és bo, però fins avui en què la malaltia ja li clapeja ombres, no he conegut tota la magnitud del seu cor…

Aquest matí, quan l’esperança és un naufragi inevitable, un raig de sol encara s’ha obert camí per travessar l’aire de l’habitació. Li ha regalat el desig d’anar al lavabo per poder-se afaitar, ha volgut esborrar-li el gust amarg de les hores, malgrat saber que ja li queda poc temps. La precaució m’ha aconsellat que no li ho permetés, però el cor m’ha demanat que no li entelés aquesta il•lusió, i durant uns minuts, un xàfec de roses li ha il•luminat els ulls. La puixança, però,finalment l’ha abandonat; hem hagut de demanar ajuda. Després d’uns minuts interminables, ha aparegut una infermera que li ha dit, amb veu aspra, que sabent que estava dèbil, no s’hauria d’haver mogut del llit i que tornés a trucar el timbre perquè entrés alguna altra companya, ella estava molt enfeinada. S’ha girat d’esquena, i ha sortit de l’habitació com remolí que l’embat del vent arrossega. Més tard, quan l’esgotament ja havia nafrat l'energia, ha entrat una altra infermera, però ja era massa tard… ha caigut a terra de genolls. Indignada, m’he proposat notificar aquesta manca de compassió, però ell m’ho ha impedit dient: “Si denunciem aquesta dona, la despatxaran i no podrà tenir un sou que potser necessita molt…
”
Aviat el cel obrirà les portes per acollir un nou estel, i jo no he volgut cursar cap denúncia… No he volgut desobeir la voluntat d’un àngel.