Repte clàssic 690. Continuum

El sol era una bola incandescent clavada al mig d'un cel immens, de color blau emblanquinat, enfarfegat de llum. La calor calcinava la sabana. El terreny era pla i monòton; una praderia plena de gramínies esquitxades per la presència d'arbres tristos, de copes espaterrades i obstinadament opaques.

En Jep i la Sonia, avançaven observant l'entorn. Vestien els parracs propis d'una tribu d'homínids. A en Jep les herbes li arribaven als genolls, a la Sonia més amunt de la cintura. Suaven i els hi picava tot el cos. La Sonia estava a punt de plorar.

A la llunyania, gegantines girafes es movien amb parsimònia. Mira-les que boniques!, digué en Jep, intentant distreure-la de les incomoditats físiques que els martiritzaven. Aleshores les girafes van començar a córrer amb pas elegant i elàstic. Que passa? No res, féu en Jep, xiuxiuejant.

Van sentir-la pocs segons abans de veure-la. Era una fressa suau, la d'alguna cosa grossa movent-se amb precaució dins la praderia. Les herbes es van separar i una lleona immensa i llustrosa va saltar damunt la Sonia. El cos del felí, fibrat i cobert d'un pèl curt de color ocre fosc, tensat com una molla d'acer, va quedar gravat a la ment del Jep a mig salt, com atrapat per les reverberacions de l'aire reescalfat.

La lleona va caure al damunt de la Sonia, i es va quedar immòbil, mirant al Jep, reptant-lo a fer-hi alguna cosa. La tenia agafada pel coll, desmanegada. Els ulls groguencs del felí demostraven un interès fred i dur, desapassionat. Hi havia sang per tot arreu i no parava de rajar-ne més, a batzegades, com d'una font o una mànega mig embossada. En Jep va veure amb horror com un dels bracets de la seva companya encara es movia. La Lleona va fer una sotragada seca amb el seu coll musculós i tot va acabar amb un soroll de nina trencada. Va deixar caure el cosset i va començar a olorar-lo buscant els llocs tous.

Llepant la sang.

En Jep, xop de suor agre, va xisclar i, mentre es pixava al damunt, la sabana es va dissoldre al seu voltant.

*

Va despertar envoltat pels companys d'escola a la classe de simulacions. Alguns ploraven, altres tremolaven, un pocs no es movien de les càpsules; l'esguard glaçat, petits rierols de sang regalimant del nas i les orelles. Un cuidador model estàndard es va materialitzar al centre de la sala. L'imponent llum blanca de les veritats revelades va inundar el recinte de brunyides parets metàl·liques. En Jep, com els altres, es van posar dret amb esforç, plorant encara per la mort d'un ésser virtual. El Cuidador va començar a parlar en mig d'un silenci trencat només per algun sanglot infantil:

La d'avui ha estat una simulació especial. Veig que alguns no l'han suportat; era un sedàs que calia passar. La vostra espècie va evolucionar en un entorn com el que viviu en les simulacions. Fins ara sempre havien estat agradables, mai havíeu vist la mort cara a cara. A la gent normal no li fa cap falta, però vosaltres sou diferents. Aquesta simulació d'avui, la mort a mans d'un depredador natural, només ha estat la primera d'aquesta mena. En vindran més. Viureu la violència i l'horror en tots els escenaris possibles. Farem que siguin els vostres millors amics. I ho farem perquè vosaltres sou els escollits.

Va callar. Van passar uns segons densos, angoixants.
Que sou? Va preguntar, per fi, el Cuidador.
Els escollits! Van cridar els nois, esgargamellant-se.

Sí, va confirmar el Cuidador amb un deix d'orgull tenyint la seva veu sintètica, vosaltres sereu els nostres soldats.

Era una persona discreta. Seguia les pautes marcades. Anava a les cerimònies amb la puntualitat i la formalitat requerides, vestida amb la senzillesa i els colors que s’esperaven d’ella. Tenia l’actitud submisa, retinguda, humil, sempre amb els ulls abaixats i les mans plegades al davant, tal com havien fet els seus pares, tal com havien fet els seus avis, i segons li deien, el seu poble des de l’inici dels temps “de la llum”. S’esforçava per creure, per encabir al seu cor la joia de la fe, unia la seva veu amb força als cants de lloança al demiürg, s’esforçava per ser de la comunitat. Escoltava devotament els salms, els consells i les advertències del sacerdot per tal de no desviar-se del camí... Però dins seu un neguit s’obria pas, una sensació estranya, l’intuició que quelcom no encaixava, una sensació que lluitava per reprimir però que amargament subsistia i s’arrapava amb urpes fredes i cruels a la seva ment. Quan s’adonava d’això, es sentia bruta, es sentia diferent, malalta, infectada.

Algunes nits quan la foscor embolcalla el món i el silenci immobilitza la voluntat, es desesperava per ser “normal”, es plantejava llevar-se la vida, per finir d’una vegada el llarg martiri, o explicar-ho i demanar ajuda, però no sabia a qui demanar-la. Tenia por. Una por angoixant, atàvica, la bloquejava com si les generacions ancestrals dels avantpassats l’estiguessin jutjant, l’assenyalessin amb els seus dits momificats, esperant a enfonsar les seves dents glacials, espectrals, inhumanes a la carn corrupta del seu cos infectat per la traïció. En néixer el nou dia, tot tornava a començar, la roda continuava girant i ella atrapada, només encertava a seguir el camí marcat, a tenir la vida que li permetien tenir, arrossegant els peus per la càrrega d’indignitat que la torturava. Aquell racó del cervell, aquella veu malèfica, aquell terrorífic esperit que l’havia posseïda li continuava mostrant l’error, la contradicció de les pregàries amb els actes, l’absurditat de l’existència d’aquell demiürg màgic, omnipresent, omnipotent, a voltes aterrador i a voltes lluminós, que els exigia obediència cega al sacerdot i al cabdill a qui ell havia triat per guiar el seu poble.
Volia escapar, fugir, alliberar-se. Mirava l’horitzó a cada posta de sol, les muntanyes altes, majestuoses, esblanqueïdes de neu, protectores de “tots els mals exteriors”, amenaçadores, implacables. Volia travessar-les i oblidar qui havia estat fins aquell moment, renéixer, o morir intentant-ho.

I aquell dia tot va canviar.

Tenia febre. L’enfermetat l’alliberava d’assistir a les cerimònies. Es va quedar al llit amb la ment enterbolida, amb el cos debilitat. Amb la minsa voluntat que li quedava, lluitava per no revelar el seu estigma. Tenia la boca seca. Es va incorporar amb esforç i va agafar la gerra amb aigua, per omplir el got que tenia al terra, al costat del llit.

La seva debilitat i el poder il·lògic, màgic, incomprensible del destí van fer que la gerra li caigués al terra i es trenqués en mil bocins, van fer que caigués a quatre grapes al terra per intentar recollir els bocins de la gerra de fang cuit.

Però els seus sentits i el poder il·lògic, màgic, incomprensible del destí van fer que s’adonés com l’aigua s’havia escolat per la junta d’una llosa del terra de l’habitació. Els seus dits, dèbils, però desesperats de coneixement, van resseguir la freda lloseta i aconseguiren aixecar-la. Aquell farcellet misteriós, aquell drapot vell, descomposat pel temps amagava un llibre. Coneixement.

Va llegir el relat desesperat de com la violència de l’home va donar poder als paladins del demiürg.
Va saber la mentida.
Va triar seguir el camí dels veritables ancestrals.

Picassent, 13 d'agost de 1996


Mare, digueu-me per què he acabat en aquest forat? Per què ara tothom em mira malament i gairebé em nega la salutació? I quina és aquesta xacra que em corca per dins, que em corseca i fa que agonitzi lentament? Vull saber-ho per suportar aquest captiveri, o que la cadena esdevingui més lleugera d'arrossegar. Tants anys de silenci, amb aquesta educació tàcita que no deixava lloc per a la comunicació ni per a la proximitat dels éssers, ni tan sols el contacte entre mare i fill —el vincle més ancestral que existeix, el més natural i innat—.

Digueu-me per què tinc aquest estigma al fons de l'esperit i aquesta llosa que el cobreix i l'afeixuga? Potser les teories responen a aquests dubtes que em sorgeixen dia rere dia, però tampoc no les copso, ni les comprenc en certa manera: no he mamat la llet dels vostres pits, com qualsevol altre nadó? No he estat peixat abans del part amb el mateix aliment que vós? Per això, no entenc aquestes diferències amb la gent, diguem-ne, normal. Per aquesta raó us trameto aquestes escasses línies; ara quedarà a la vostra elecció si obtenen resposta o segueix l'enigma —aquest halo que sempre ha envoltat la meva persona—.

Digueu-me almenys si les enraonies que corren pel poble són certes, o fins a quin punt les hauria de creure fil per randa. Tants de detalls, tantes versions que coincideixen, tantes cruïlles que conflueixen, finalment, al mateix punt, o a tocar... Les meves sospites són infundades? Vaig errat i vós, que sabeu la veritat, podeu encaminar-me cap a la ruta adient. Però per fer-ho cal voler-ho fer abans. Digueu-m'ho, us ho demano gairebé en to de súplica. Aquestes ratlles contenen tota l'angoixa que em pesa endins de l'ànima, que no puc extreure'm d'ençà que tinc les mans tacades de la sang dels meus propis fills. Com vós teníeu en assassinar els vostres fills també, excepte jo. Per què vaig haver de ser jo aquesta excepció? Digueu-me que no soc com vós. Digueu-m'ho perquè aquest dubte, junt amb el remordiment no em permet viure en pau.


El vostre fill.


d.