REPTE CLÀSSIC 689 – SANT PERE – RESOLUCIÓ

Ai Mena, què faria sense tu. Ets la meva consciència, la cama de la neurona que em lliga amb el passat recent i la instigació a fer bon acompliment del meu deure.

He rebuscat en el fòrum entre tota la paperassa de nipos, nanos i comparticions d’en Joan G. Pons i finalment, encallat en els aiguamolls de la suor de juliol, l’he trobat. El REPTE CLÀSSIC 689 – SANT PERE

La Mena ha presentat un relat on, com aus, volen les claus, els sants porters fan l’orni i torrades i tothom el llepa els dits, dimonis, escolans i ànimes dels sants. I l’alegria del sofre inunda el paradís.

Per tot plegat, si cap dels lectors s’hi oposa amb contundents arguments, declaro a MENA GUIGA com a guanyadora del REPTE CLÀSSIC 689.

A aquest honor hi ha adjunt el plaer de convocar el REPTE CLÀSSIC 690, que no ha de ser de tema obligadament eròtic de porta posterior, com sembla indicar la xifra que el numera.

Enhorabona, MENA


El relat escollit és el següent,

Al cel també hi passen coses
Mena Guiga | 04/07/2018 a les 20:30
[Respondre]
Esclau de les claus, el so que feien li causava mal de cap.

-Massa remenar-les, massa dur-les a la butxaca que mai es forada i així descansaria, que caiguessin sobre qualsevol núvol de més avall prou espès per tal que el joc de trobar-les s'allargués i encara seria divertit... però el repòs etern dels usuaris fent cua m'ho impedeix!

I dringadissa de claus, obrint i tancant porta.

-Espera, Pere! Tinc una idea per tal que gaudeixis de descans.

Aquell dimoniet disfressat d'escolanet montserratí que ocultava banyetes i cua maldestrament (com hauria aconseguit assolir aquells cims purs?, es preguntà el sant) li resultà simpàtic.

-Digues.

Es sorprengué de la no-reacció de córrer a denunciar-lo per tal que l'aviessin a lloc.

-Et cal despertar un xic una certa fam.

-No pas voracitat, oi? Seria contraproduent, sent on sóc.

-Calma, porter curós sempre aqueferat. És ben innocent, la cosa.

-Oh...transparent?

-Bé, més aviat tindrà color.

-Oh!

Tallà la conversa -hi havia massa orelles parades, intangibles, però engrandides com si fossin de proboscidis- per xiuxiuejar-li el què.

-A canvi, voldràs res, em temo?

-Deixa'm les claus per fer-les volar una estona. Jo menjo consonants, de dos en dos. Nyam, la 'c' i la 'l'. Aus, llibertat!

Les claus van marxar a fer vacances. Una tirallonga d'ànimes van quedar admirades: quina bellesa! I si feien com elles? Sí: tenien ales.

Sant Pere no va rebre cap amonestació. De fet, el paradís estava massa atapeït, apart que els usuaris s'estaven avorrint. Els havien venut un estat naïf que no els acabava de plaure. Observaven les (cl)aus felices en el vast cosmos i els esperits que les imitaven, tots aquells altres que no hi eren a temps: un cop has entrat al regne de Déu l'estança implica arrelar-s'hi.

Va ser felicitat pels de dalt-dalt-dalt, que, al seu torn, estaven fastiguejats del nirvana apalancat. Van aplaudir la menja i la coloració.

-Magnífic, Pere! Preciós i boníssimes. Gràcies.

Se sentia com cruixien, sent menjades, perquè en repartia per a tothom.

Mentrestant, els mortals, en aquell planeta en vies de petar, no paraven de fotografiar el fenomen, molt més que gaudir-lo.

-Sant Pere fa torrades!

El firmament, d'un estupend rogenc, ho verificava. Senyal de vent, els antics deien, tot i no ser pràcticament escoltats.

Tal volta l'aire en moviment portaria musiqueta de claus i una rialleta trapella amb una oloreta de tendre sofre.



Mena